Catalunya: una epistemologia de la resistència
Escapar del marc colonial per bastir una llibertat efectiva. Pau Gener Any 7 Núm. 153 Diumenge, 4 d’octubre de 2026
Un dels grans problemes que arrosseguem els pobles sense estat és que les regles del nostre reconeixement venen acotades per les constitucions de les metròpolis que ens administren. El grau de sobirania efectiva, la legitimitat dels nostres anhels polítics i institucionals o la protecció de la llengua depenen sempre de decisions preses en despatxos aliens, sovint hostils. Són despatxos ocupats per funcionaris amb qui no compartim idioma i per als quals, no cal dir-ho, som poc més que un instrument d’extracció econòmica i un consum folkloritzat en benefici de la seva suposada diversitat cultural, àdhuc la nostra agència política els resulta insòlita.
L’origen de l’estat modern és indissociable d’un procés de sedimentació pel qual uns pobles van quedar representats, enaltits i sobredimensionats i d’altres sepultats. A mesura que els grans blocs de poder polític es consolidaven estàticament i la conversa pública es delegava cada cop més a les cartes magnes i al dret positiu de matriu estatal, tot allò situat als marges, als angles morts de les noves normes d’aquest ordre, va ser desplaçat, minoritzat i menystingut per l’statu quo i pel règim de normalitat que el sosté.
Aquesta dependència forma part de la naturalesa mateixa del constitucionalisme modern. Històricament, de fet, en parlar de la idea mateixa de «constituir» políticament alguna cosa, s’ha oscil·lat sempre entre l’ambigüitat de l’acte fundacional —imposar un ordre nou— i el reconeixement d’una realitat prèvia que un poble ja té configurada en les seves lleis, institucions i costums –blindar-la per garantir la seva continuïtat. El constitucionalisme modern es va decantar clarament per la imposició. Des d’aleshores, el costum només té validesa si el sobirà el reconeix, i mai a l’inrevés. Per això, allò que ens constitueix als pobles sense estat, com ara la llengua, el dret i les institucions, queda reduït a una simple particularitat o tradició —un estatus que no s’aplica mai a les cultures dominants—, esdevenint una realitat supeditada a la tolerància de l’opressor i confinada en els seus marcs mentals.
Hi ha moltes maneres d’analitzar les implicacions d’aquest problema, però la més evident per a nosaltres és la deriva epistèmica, la mena de mentalitat colonial que aquests processos provoquen i la incapacitat que genera per pensar-nos en els nostres propis termes, en els mateixos termes de què gaudeixen els pobles en llibertat. En la mesura que la constitució es va convertir en el vernacle obligatori de la política moderna, el llenguatge i el pensament van quedar segrestats pels interessos de qui l’escrivia. I com que malauradament no tenim un estat i, per tant, uns altres parlen per nosaltres, sovint ens costa fer política sense recórrer a les mateixes categories conceptuals sobre les quals es basteix la nostra subjecció. Aquesta trampa és l’expressió més viva de qualsevol situació colonial i un llast que explica, diria, bona part dels fracassos més estrepitosos de la política catalana moderna a l’hora de concebre l’emancipació respecte de l’estat.
Com han teoritzat els estudiosos de la injustícia epistèmica, de Miranda Fricker a José Medina, tota subjugació s’assenta sobre una mutilació del coneixement. Segons aquesta tradició, hi ha dues cegueres contraposades: la de l’opressor, que pateix la miopia crònica del privilegi, i la de l’oprimit, condemnada sovint al racó de la impotència com a conseqüència de la primera. La majoria reconeix que ambdues són nocives per a la vida democràtica, que pressuposa la lliure participació epistèmica de les persones, tot i que la seva naturalesa és fonamentalment diferent. L’avantatge tàcit que tenim els pobles oprimits, contràriament als opressors, és que, per una pura qüestió de supervivència, estem obligats a conèixer a fons el mecanisme exacte del jou que ens estreny. Això ens confereix una mena de metalucidesa, o la capacitat de veure allò que la perspectiva dominant deixa a les fosques.
El potencial crític i subversiu d’aquesta condició és evident, car proporciona les claus de volta per desarticular el codi de les perspectives dominants, redibuixar els nostres mapes cognitius, reescriure la pròpia experiència i reconceptualitzar des de zero –una Catalunya lliure, amb estat propi o, almenys, sense l’Estat espanyol– la nostra relació amb el món. En poques paraules, el que aquesta tradició suggereix és que, si l’oprimit està disposat a defugir la mandra i actua amb pragmatisme, ell mateix desenvoluparà ràpidament un coneixement que, més enllà de la simple supervivència, li permetrà assolir un llenguatge capaç d’assenyalar la seva condició i de triar estratègies d’emancipació efectives. La contrapartida, és clar, és que en cas de no fer-ho s’arrisca a perdre-ho tot, car el marc colonial se l’acabarà menjant.
Catalunya ha tingut històricament prou organització i cultura política pròpia per no limitar-se a sobreviure, sinó també per explotar aquesta metalucidesa; és a dir, per descolonitzar la ment en favor d’una via sòlida cap a la llibertat i posar en pràctica aquesta classe d’epistemologia de la resistència. Tanmateix, en les hores baixes del postprocés, i a remolc de la privatització del conflicte, es fa més palès que mai com gran part de la xarxa que l’havia de sostenir ha envellit —i ho ha fet malament—, augmentant el risc de reduir el conflicte a prou menys que una lluita inerta per la supervivència, que és precisament allò que més afavoreix l’Estat. Només cal veure com es desvia l’atenció de la causa de l’alliberament nacional per relegar-la a una prioritat secundària; els processistes, amb els seus afers; Aliança, amb el califat; un fet que no deixa de ser el símptoma inequívoc d’un retrocés pròpiament de poble petit i derrotat.
A diferència de nosaltres, els espanyols poden permetre’s el luxe de la digressió ideològica. La progressia castellana pot centrar-se en qüestions amples sobre justícia social mentre ens ignora, precisament, perquè té un estat al darrere; al seu torn, el conservadorisme pot vetllar, pel mateix motiu, per mantenir el seu preuat statu quo. Quan les coses van mal dades, poden fins i tot sumar-se a la internacional xenòfoba i distreure el seu electorat, tal com fa també l’esquerra, de qüestions molt més fonamentals per al conjunt dels catalans. En aquest sentit, no juguem a la mateixa lliga, ja que el nostre gran problema és l’Estat. Fer política ignorant-ho és cedir al marc colonial que ens han imposat. Tots hem vist els efectes d’això per al mateix processisme. Els qui realment vulguin fer política haurien de desmarcar-se completament d’això, i preocupar-se de l’únic que, com a catalans, hauria d’importar-nos: la nostra llibertat. Res més funciona.
Pau Gener
ARTICLE RELACIONAT
SOBRE LA CONTRADICCIÓ PRINCIPAL, ACÍ I ARA (setembre 2014)
