DE L’IRAN AL PAKISTAN PASSANT PER L’AFGANISTAN
En l’actualitat als tres territoris sonen els tambors de guerra, però la meua intenció és només descriure les particularitats lingüístiques d’eixa àrea tan gran i fer alguna incursió de caràcter polític i social.
Cada un dels tres estats està molt lluny de tindre una homogeneïtat lingüística. Per contra en alguna etapa històrica l’idioma i la cultura persa han sigut referents obligats de tot el conjunt. Anem a tractar-los per separat per a evitar fer una barreja inintel·ligible.
-Iran
Només la mitat de la població té el persa com a llengua materna. Es parlen altres llengües iranianes com el kurd a l´oest i el balutxi al sud-est. També llengües parentes del turc com l’àzeri de l’Azerbaidjan, l’uzbek i el turcmà. També l’àrab té una presència, modesta, tocant a l’estret d’Ormuz i en la frontera amb Kuwait. El persa (farsi) és l’únic idioma oficial.
Fem referència també a les variants de l’Islam: els xiïtes són omnipresents i els sunnites ocupen els extrems sud-est i nord-oest.
-Afganistan
El grup més nombrós són els parlants de l’afganès o paixtu, llengua també iraniana que li ha guanyant terreny al persa i és oficial des del segle passat.
El persa també és oficial en la seua variant dari. Es parla sobretot al centre i al nord-est del país, en contacte amb la República del Tatjikistan.
Es parla també balutxi al sud i llengües turcmanes al nord.
Al contrari de l’Iran, predomina el sunisme. Al centre del país hi ha una minoria xiïta.
-Pakistan
Al llarg de bona part de la frontera amb l’Afganistan la població és paixtu, igual que a l’altre costat. El 1893 es va traçar la línia Durand pel colonialisme anglès. El Pakistan l’ha heretada de l’Imperi Britànic i l’Afganistan no la reconeix i vol la reagrupació de les tribus paixtus. És un dels motius de l’actual conflicte bèl.lic.
Més al sud hi ha els balutxis, de llengua iraniana i els shindis, d’idioma de l’agrupació indoària, oficial a l’India però no al Pakistan.
Finalment el grup majoritari és el panjabí, de llengua pròxima a l’histostaní, que és la base de l’hindi (que és el propi de molts estats de l’Índia) i de l’urdú, signe d’identitat dels musulmans de l’Índia i oficial al Pakistan, on també l’anglès té un cert reconeixement. Preguntant a collidors de taronja de la Plana m’han confirmat les anteriors afirmacions
Bàsicament hindi i urdú són iguals. Les diferències són l’escriptura, en diferents alfabets i el registre més culte, en un cas és pren del persa i l’àrab (urdú) i en l’altre de la llengua antiga, el sànscrit (hindi). Estem davant d’un cas semblant al serbi i el croat. Precisament l’urdú és l’idioma que es volgué imposar als parlants de bengalí, a l’actual Bangladés, però una autèntica revolta ho va impedir.
Com hem vist, les diferències entre els tres països i a l’interior de cada un d’ells són remarcables. Ara bé també tenen coses en comú: tots professen la fe de Mahoma i fan servir els caràcters àrabs en l’escriptura dels idiomes oficials.
Joaquim Meneu
A ON VAS, EUROPA?
Fa ja almenys una dècada que la Unió Europea (UE) pateix una crisi existencial. No ho dic jo sinó que ho ha dit algun dels mateixos dirigents de les institucions comunitàries. Símptomes? Vosaltres que llegiu ho sabeu massa bé: falta d’entusiasme de la ciutadania en el projecte europeu, malestar de sectors importants com el del món agrari, falta de resposta davant dels problemes mundials, divisions internes…
Un projecte europeu que va nàixer allà per 1949 amb moltes esperances i protagonistes com Jean Monnet, De Gasperi, Adenauer i Schuman. Es feren realitat la CECA (Comunitat europea del carbó i de l’acer) i la CED (Comunitat europea de defensa). Però prompte va arribar la primera decepció: allò que podia ser l’embrió de la unitat europea va quedar en el que coneixeríem durant molts anys com a Mercat comú o Comunitat econòmica europea (CEE), una Europa de comerciants. Era el 1954.
Com sempre que hi ha problemes, com la crisi del petroli dels anys setanta, es busca un revulsiu, es dona un colp de timó i les coses comencen a canviar: hi ha les primeres eleccions al Parlament europeu al final de la dècada i uns europeistes convençuts entren en escena. El binomi Kohl-Mitterrand i el quefer de Jacques Delors iniciaran un camí més en consonància amb els primers europeistes de postguerra. Moviment sincer? ¿Simple rentada de cara de les institucions europees? Probablement un poc de tot.
Al final de tot podem dir que s’ha avançat en alguns aspectes però ha faltat decisió per a afrontar-ne altres. Per posar dos exemples d’açò darrer:
- l’agricultura europea està quedant pitjor que mai. Novament el món del mercat ha eixit guanyant en perjuí dels productors i d’això els valencians en patirem més que ningú: ajudes directes per al cultiu ridícules i sense futur per a la producció. Ja vorem què diuen els tribunals de la UE però val més que no ens fem il·lusions. Mercosur, Sudàfrica, el Marroc i les empreses implicades deuen ser més importants que l´agricultura europea, i això que en els anys del Mercat comú sí que hi havia polítiques en favor del món rural.
- molts països duen a terme accions efectives de protecció de les llengües minoritàries però segueixen havent casos com el francès en què no deixen que se’n puga fer ús ni en els consells municipals. El Parlament europeu havia de servir d´exemple als estats i oficialitzar les llengües que molts països es neguen a reconèixer.
I seguint el fil cultural, és opinió de sectors valencians dinàmics que la construcció europea ha de tindre per base les unitats històrico-culturals i no els actuals estats. A valencianes i valencians no ens convé simplement canviar de presó, hem de voler ser una veu més en el context europeu i tindre el poder de vetar decisions comunitàries que no ens convinguen.
Joaquim Meneu
