ELS NOMS DONEN LA PISTA*
De la Carta de Població de la vila de Betxí:
Casa per al consell
XXVII Ítem es pactat, clos, avengut y concordat per y entre les dites parts que lo dit Don Antoni de Cardona, en lo dit nom, los establix la casa que esta damunt la cort, per a que tinguen sos ajusts y consell quant necesari sia…
En el nostre cas el senyoriu valencià permetia per als assumptes públics una participació directa i institucionalitzada de les famílies assentades després de l’expulsió dels moriscos. “Consell” era com s´anomenava el que hui es coneix per “ajuntament” o també “corporació”. I pel capítol II de la Carta de 1611 ens podem fer una idea del grau de participació dels veïns. Pràcticament una quarta part, trenta consellers, participa d’alguna manera en les coses de tots. Fort contrast amb la situació actual, on només tretze persones participen, la majoria sense dir ni pruna, en les reunions mensuals, privades normalment de públic que senta curiositat pel que es diu.
Si mirem l’organització municipal de la ciutat de València per la mateixa època vorem com a més dels jurats encarregats del dia a dia hi havia el Consell General, una espècie d’assemblea popular formada per 142 membres de representació territorial i dels oficis, que era competent per a intervindre en l’elecció dels càrrecs de govern, marcar les grans línies d’actuació de la ciutat i aprovar despeses extraordinàries.
Podreu pensar que ara estem molt ocupats en assumptes personals o familiars com per a dedicar-nos a les coses que afecten la col·lectivitat i que si tenim algun problema, sempre particular, ja mourem els fils corresponents prop dels qui tinguen el poder per a decidir. Jo en canvi soc del pensar que en la preocupació pels temes de tots és quan comencem a solucionar els problemes particulars.
Però anem a fer honor al títol de l’article i per tant a tractar del tema dels noms. En primer lloc del nom de l’edifici mare de l’organització municipal. Per sort estem veient molts pobles que graven a l’entrada “Casa de la Vila”. Supose que hi haurà una empara legal no siga cosa que algú ho impugne i toque tornar a retolar “ajuntament” o “ayuntamiento” o bilingüe. Que no es preocupen les poblacions de més entitat: l’edifici pot dir-se “Casa de la Ciutat”.
El que em pareix ridícul és que una ciutat com València haja batejat la plaça on s’ubica l’edifici municipal per excel.lència com a “Plaça de l’Ajuntament”. N’hi havia prou amb dir-li “Plaça de la Ciutat” o “Plaça Major” i si no, “Plaça dels Furs de València” o “Plaça del Rei En Jaume”, en honor al fundador del Regne de València.
No cal que insistim en què la paraula “ajuntament” no la trobarem mai en l’època foral, anterior a l’abolició dels Furs. És calcada del castellà “ayuntamiento” i per la meua part només la faig servir quan és imprescindible per legalitat.
El nom de la institució municipal hauria de tornar a ser el de l’època d’esplendor del nostre autogovern. Consell de la Vila o Consell de la Ciutat i d’eixa manera distingiríem l’edifici dels òrgans de govern i de la mateixa entitat.
Està bé canviar els noms, deixar fora els que es van introduir a partir de la imposició borbònica i tornar a fer servir els de la tradició valenciana. Però hem d’anar més lluny i ja es pot intuir el que vull dir pel que he exposat al principi: lleis noves d’organització municipal d’acord amb una moderna democràcia i l’esperit de la tradició foral. Un nou ordenament jurídic fet per instàncies valencianes sense cap condicionament extern.
Joaquim Meneu
*Article aparegut al nº 32 de la publicació local SOMBETXÍ
