Opinión | Tribuna
Vicente Mompó President de la Diputació de València24 AGO 2025 0:27 LEVANTE-EMV
Treballem pel valencià sense prejudicis. El valencià no pot ser un camp de batalla constant ni un laboratori d’ideòlegs allunyats de la realitat. Si convertim la llengua en una arma, perdem tots.
Diem coses ara que no s’havien dit anteriorment i, per tant, estem obrint nous espais d’enfrontament? No; les divergències existien. Està la Diputació de València promovent menys l’ús del valencià que en les anteriors legislatures? No, al contrari. Ho dic jo? No, ho diuen les dades objectives que no sempre se resumixen en fons econòmics, però que sempre són útils observar-los. ¿Se pot criticar que un dirigent valencià demane formes més valencianes per al nostre idioma, respectant que siguen formes acceptades per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua? Se pot acceptar la crítica, per descomptat, però habitualment s’observa quant partidista i interessada és. La polarització política que desgraciadament vivim fa que molta gent siga incapaç de vore posicions interessants en el rival polític.
La realitat és que, hui, la Diputació de València impulsa el valencià en més recursos, més proximitat i més sensibilitat que mai. Però hi ha qui preferix tapar-se els ulls i convertir la llengua en una arma política. Eixe és el problema de fons: que alguns volen un valencià de trinxeres i d’elit intel·lectual, mentre que altres voldrien arraconar-lo a la insignificança. Nosaltres ho tenim clar i els contestem: No, gràcies. Ni un extrem ni l’altre.
El PSPV i Compromís s’han posat nerviosos perquè, sense estar ells en el govern de la Diputació, continuem promocionant el valencià. Un valencià més pròxim, més nostre, més viu. Ja m’ho havien advertit: “No aconseguiràs que ni els uns ni els altres vagen pel camí del mig!”. Però precisament és eixe camí el que hui defenc. El camí del mig no és resignació, ni equidistància buida: és el full de ruta que unix el rigor normatiu en la parla real de la gent, el punt de trobada entre el que ens marca l’AVL i el que sentim la majoria de les valencianes i dels valencians. És el que reconeix que el rigor acadèmic és necessari, però encara ho és més la identificació de la societat.
Quan parlem d’un valencià del poble no ens referim a un valencià particular d’un poble determinat sinó al valencià que parlem en el carrer. La crítica per part dels qui consideren que el valencià és seu i no dels altres hauria de ser una miqueta més elaborada si volen que tinga credibilitat. No se pot criticar lleugerament quan parlem del nostre idioma. La ciutadania, de forma genèrica, entén que els valencians demanem formes valencianes i, per tant, formes que ens representen més.
No soc filòleg. L’amor i vinculació a la nostra llengua me ve per ser la llengua que sempre he parlat i he defés i per ser la llengua heretada de ma mare i de mon pare. Cert és que, si alguna cosa m’ha quedat clara en els diferents cursos de valencià que he assistit és que cal no utilitzar-lo per a la confrontació política. Ni ha sigut mai la meua intenció ni tampoc és el paper que juga la Diputació que presidisc.
Tampoc ho faig en intenció de guanyar vots. Al contrari, tinc la sensació que qui me veu com a rival mai me votarà ni a mi ni al Partit Popular per molta defensa que faça de la nostra llengua. Ho faig per convicció, per no renegar ni de la meua família, ni de qui me coneix, ni del meu poble. Per fer cas a mon pare, per a poder continuar mirant als ulls a la meua gent quan deixe la política.
Mireu, últimament, tots els dies lligc i escolte barbaritats al voltant del meu posicionament. No entraré en això. Només me dirigiré a eixes persones cultes i refinades que afirmen públicament que la meua única intenció és vulgaritzar la llengua. Vullc dir-los que si el que volen dir és que la meua intenció és promoure, impulsar i protegir un valencià propi, conegut, admés i practicat per la majoria de les valencianes i dels valencians, aixina és. Gens de vergonya d’estar fent-ho!
Vos pose un exemple per a que s’entenga de forma molt senzilla el meu plantejament: Si una part immensa de les valencianes i dels valencians peguen abraços, per què des de ben xicotets ens orienten a donar abraçades? Ja sé que les dos són correctes. Però, per què els centres docents, les administracions, els mitjans de comunicació utilitzen la forma que no sé si algú de la nostra terra usa? No me val que l’AVL accepte les dos formes. Per què les acadèmiques i els acadèmics no utilitzen un model identificador del nostre idioma? Per què no treballen per a que s’utilitze més el nostre model? ¿No és més pertinent que l’alumnat valencià treballe textos en valencià perquè això potencia la proximitat, la identificació i l’assimilació?
Per cert, ¿quina barbaritat és eixa d’entendre que proposar canvis en la normativa lingüística de l’Acadèmia és una deslleialtat, és no reconéixer la seua autoritat normativa? Però, si tots els mesos l’Acadèmia aprova lèxic comú i terminologia nova, i de tant en tant fa canvis en la gramàtica.
Podria posar més exemples, però no m’agradaria estendre’m. Això sí, abans d’acabar voldria deixar clar els plantejaments principals. La defensa del nostre idioma no l’han de dictaminar dictatorialment ni l’esquerra ni quatre intel·lectuals (o vint-i-quatre, al cas és el mateix) que moltes vegades s’han mogut per interessos acadèmics o polítics. La defensa del nostre idioma se fa des del poble, des d’aquelles i aquells que el parlem dia a dia. Una societat plural que entén que la nostra llengua està viva i que necessita debatre sobre el seu futur des de tots els àmbits. No volem una educació o una sanitat per a totes i per a tots? Per què la llengua sols ha de ser per a una elit lingüística?
El valencià que hui parlem i el valencià que parlarem en el futur serà el que millor s’adapte a les exigències i necessitats de la nostra societat. Entenc la incomoditat dels qui entenen que la defensa del nostre idioma sols se pot fer des d’un marc ideològic exclusiu i excloent, però continuarem sumant, continuarem reivindicant el model lingüístic més particulariste dels diferents que accepta l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, i continuarem treballant perquè la majoria de la societat entenga que volem un front comú en defensa del valencià.
El valencià no pot ser un camp de batalla constant ni un laboratori d’ideòlegs allunyats de la realitat. Si convertim la llengua en una arma, perdem tots. Si la reduïm a un símbol partidista, la fem més dèbil. Però si la defenem des de l’orgull, des de la proximitat i des del respecte a la seua essència, el valencià serà més fort que mai.
El valencià necessita institucions que l’acompanyen i una societat que l’utilitze sense por ni complexos, en seguretat. I això és exactament el que estem fent des de la Diputació de València: treballar per a que la llengua del poble torne al poble, per a que no siga una barrera sinó un pont.
El futur del valencià no dependrà dels qui volen imposar-lo com a dogma ni dels qui volen silenciar-lo, sinó de les valencianes i dels valencians. Hem de donar-li vida parlant-lo, volent-lo i transmetent-lo de generació en generació. Mentrestant, nosaltres continuarem treballant perquè el valencià no deixe de ser mai la llengua pròpia i identitària del poble valencià.
