L’islam contra Occident
Ho diu el principal digital de l’esquerra woke espanyola: el nou batlle de Nova York és “socialista i musulmà”. I no ho diu com una contradicció o una incongruència, sinó com una cosa lògica i natural, malgrat la tradició laica del socialisme. Tanmateix, “socialista i musulmà” és un oxímoron que només es pot enunciar per enganyar els pobres d’esperit. Només l’esquerra woke, composta per una barreja de cretins, terroristes, comunistes i purs estafadors diu que es pot ser socialista i musulmà alhora.
El mateix interessat ho deixa clar quan obre la boca. En el seu discurs de presa de possessió, una peça de retòrica demagògica, afirma literalment que vol substituir el “fred i aspre individualisme per la calidesa del col·lectivisme”.
Ahir, Palinuro deia que el col·lectivisme havia estat la doctrina més assassina del segle XX. Avui toca analitzar-ho amb més detall.
Per “col·lectivisme” la història de la filosofia política coneix dues formes: el comunisme, primerament formulat com a utopia a La República de Plató, que acabà en un totalitarisme assassí al segle XX a Rússia, Xina, etc., i l’organicisme, el remotíssim origen del qual podria trobar-se amb certa injustícia a Aristòtil, però que va aconseguir el seu màxim fruit en el nazisme y el feixisme. Resum: el col·lectivisme acaba sempre en totalitarisme.
I això és el que Mamdani troba molt càlid.
En una societat col·lectivista, l’individualisme -la doctrina de la primacia de l’individu- no hi té cabuda. Ho explica molt bé Bertolt Brecht, cèlebre dramaturg comunista, a la seva “Lloa al partit”, L’individu té dos ulls, però el Partit en té milers.
L’islam és organicista. L’individu se supedita a la col·lectivitat, però no de manera mecànica, sinó orgànica, com diria Durkheim. L’individu no compta més que l’ovella en un ramat. En mil quatre-cents anys, l’islam no ha conegut escissions ni heretgies importants, fora d’aquella primera entre sunnites i xiïtes. No hi caben els factors individuals, moltes vegades contraris a la col·lectivitat. Això, només és possible al cristianisme. Els musulmans tenen el mateix individualisme que els tèrmits i les abelles i el seu totalitarisme ha causat més milions de morts que el col·lectivisme polític de nazis i comunistes.
La intenció de l’alcalde musulmà és clara. No la podrà culminar, perquè li falta poder, però intentarà fer la vida impossible als individualistes. L’antisemitisme ja és la seva primera manifestació. Que ho hagi fet a Nova York, la ciutat on es va formular la cèlebre al·locució de Howard Roark a “El brollador”, d’Ayn Rand, és la primera crida al combat de la guerra que s’acosta de l’islam contra Occident.
Posted by Ramon Cotarelo
“Fa milions d’anys un home primitiu va descobrir com fer foc. Probablement va ser cremat en la foguera que ell havia encés per als seus germans però els va deixar un regal inimaginable en fer desaparéixer la foscor de la terra.
A través dels segles va haver-hi homes que van fer els primers passos per nous camins recolzats solament en la seua visió. Els grans creadors, els pensadors, els artistes, els científics, els inventors van lluitar contra els seus contemporanis. S’oposaven a tots els nous pensaments, tots els nous invents eren denunciats i recusats però els homes amb visió de futur van tirar avant.
Van lluitar, van patir i van pagar per això, però van véncer. Cap creador va estar temptat pel desig de complaure als seus germans. Ells van odiar el regal que ell oferia, la seua veritat era el seu únic motiu, el seu treball era la seua única meta. El seu treball, no el dels quals es beneficiaren d’ell. La seua creativitat, no el benefici que d’ella obtindrien uns altres. La creació que donava forma a la seua veritat.
Ell mantenia la seua veritat sobretot i contra tots. Seguia avant sense tindre en compte als que estaven d’acord amb ell o als quals no. Amb la seua integritat com a única bandera. Ell no servia a ningú ni a res. Només vivia per a si mateix. I només vivint per a si mateix va poder aconseguir les coses que després s’han reconegut com la glòria de la humanitat.
Esta és la naturalesa de la creativitat, l’home no pot sobreviure si no és a través de la seua ment. Arriba al món desarmat, el seu cervell és la seua única arma. Però la ment és un atribut de l’individu, és inconcebible que existisca un cervell col·lectiu. L’home que pensa ha de pensar i actuar per si sol. La ment raonadora no pot funcionar sota cap forma de coacció, no pot estar subordinada a les necessitats, opinions o desitjos dels altres, no pot ser objecte de sacrifici.
El creador es manté ferm en les seues conviccions, el paràsit segueix les opinions dels altres. El creador pensa, el paràsit còpia. El creador produeix, el paràsit saqueja. L’interés del creador és la conquesta de la naturalesa, l’interés del paràsit és la conquesta de l’home. El creador requereix independència, ni serveix ni governa, tracta als homes amb intercanvi lliure i elecció voluntària; el paràsit cerca poder, desitja lligar a tots els homes perquè actuen junts i s’esclavitzen. El paràsit afirma que l’home és només una eina per a ser utilitzada, que ha de pensar com els seus semblants i actuar com ells i viure la servitud de la necessitat col·lectiva prescindint de la seua.
Fixar en la història. Tot el que tenim, tots els grans assoliments, han sorgit del treball independent de ments independents i tots els horrors i destruccions, dels intents d’obligar la humanitat a convertir en robots sense cervells i sense ànimes, sense drets personals, sense ambició personal, sense voluntat, esperança o dignitat. És un conflicte antic, té un altre nom: allò individual contra allò col·lectiu”.
(…)
“La virtud del egoismo” d’Ayn Rand. Cliqueu ACÍ
Per baixar en PDF el llibre d’Ayn Rand “LA REBEL·LIÓ D’ATLAS” cliqueu ACÍ
