El Vila-real de Unai Emery, que té presa la mesura al Reial Betis aquesta temporada, va tornar a batre’l amb claredat (0-2, després del 2-0 en La Ceràmica) i li baixa del núvol a la qual s’havia pujat per mèrits propis el conjunt de Manuel Pellegrini, que resisteix en la tercera plaça, encara que veu com s’estreny la lluita per la Champions, amb els grocs i el Barça guanyant terreny per darrere. Aquesta vegada no van funcionar les rotacions massives, pensant segurament en el Rayo, a un equip extenuat, sense claredat d’idees ni forces, i al qual no va eixir res a dretes enfront d’un rival directe. Es va marcar ‘un Celta’ en el pitjor moment, el més inoportú, si bé li queden per davant huit cites en un mes natural amb tots els objectius encara al seu abast.
Pellegrini va canviar més de mig equip respecte al que va golejar en Copa a la Reial Societat, aprofitant el descans llavors dels internacionals americans (alguns ni havien tornat), mantenint només intacta la porteria i la seua potent línia de mitjapuntes, però variant quasi tota la saga, el doble pivote i l’avantguarda. L’esperit, amb tot, va ser el mateix, ordenant el míster xilé una forta pressió, especialment després de pèrdua, enarborant la intensitat com a arma per a discutir la possessió a un rival directe que es va imposar amb claredat en la primera volta (2-0). I l’intercanvi de colps semblava una realitat inevitable.
Va començar espantant el quadre groc, gràcies a dos intents d’Alcàsser que es van anar a dalt i d’una bugada de Pedraza ben anul·lada per Guardat, que es va jugar el penal. La puixança per fora dels castellonencs, amb un doble lateral molt ofensiu per l’esquerra i el vertiginós Samu Chukwueze en la dreta, obligava a Canales i Juanmi a ajudar als seus laterals, exigits i previsiblement amb menys llibertat per a projectar-se aquest diumenge. Manaven els de Emery, encara que l’amplitud del catàleg de recursos de l’amfitrió permetia ser optimistes. Així es va arribar a l’equador d’aquesta primera fase, de fet, amb el Betis a l’expectativa, si bé potser amb millor control de la situació en els voltants de l’àrea pròpia, on va tancar files per a evitar qualsevol tipus de perill.
Miranda, que va traure una groga a Chukwueze, va inaugurar el carrusel de trets a porta amb un chutazo lejanísimo que va forçar l’estirada de Rulli per si de cas, mentre que Fekir estavellava en la barrera el lliure directe forçat per Willian José. Per fi trobava la verticalitat i la finalització, pa de cada dia del ‘estil Pellegrini’. Molt més prop del gol va caminar el campió del Món complida la mitja hora, encara que el meta visitant va aconseguir desviar, no sense dificultats, la seua zurdazo de rosca des del vèrtex. En el 33, Alcàsser no va pentinar per molt poc una pilota penjada per Parell pel qual no va barallar per alt Rui Silva, si bé les sensacions continuaven somrient als heliopolitanos: no hauria pujat al marcador per fora de joc, encara que Juanmi va veure bé en el segon pal que la falta botada per Nabil li quedaria a plaer, sense comptar amb el tremend paradón de Rulli.
No obstant això, com la temporada passada, Pau Torres va obrir el marcador en rematar de cap, inexplicablement sense oposició i a boca de canó, un córner molt tancat. Com tantes altres vegades, tocava remar a contra corrent. I ho va intentar en la represa el conjunt de Pellegrini sense canvis d’eixida, ni tan sols en el ritme d’execució, manifestament lent i favorable als interessos de qui anava guanyant. Faltava fluïdesa i precisió als verd-i-blancs, que van veure com Chukwueze ampliava distàncies de seguida, després de partir del mateix cercle central, guanyar en velocitat als centrals i definir entre les cames de Rui Silva. Per fortuna, l’acció estava anul·lada per fora de joc.
Va despertar llavors el Betis, encara que a Willian José li va enxampar d’esquena el gran passe al cor de l’àrea de Canales, per la qual cosa el brasiler va preferir deixar de cara perquè Guardat estavellara el seu zurdazo en el cos d’un defensor. El següent pas del ‘Enginyer’ va ser arriscar amb els canvis, ja que va canviar de punta (Borja per Willian) i va retardar a Canales a la sala de màquines perquè Rodri percutiese des de la dreta. I la va tindre de seguida Fekir, que va partir en posició correcta per a creuar massa el seu tret al mà a mà. Seguia sense arribar amb continuïtat ni claredat l’esquadra sevillana, però tot va poder canviar en el 69, quan Aurier va frenar un tret del Panda aparentment amb el braç, encara que el VAR va corregir a González Fuertes, que havia decretat penal, perquè l’ivorià s’estava girant i la pilota li impacta en el colze.
No era la vesprada del tercer classificat de LaLiga i flamant semifinalista de la Copa del Rei, recordant molt la contesa a la qual va obrir 2022 en el mateix escenari contra el Celta. Fekir, apagat fins ara, es va tirar l’equip a l’esquena en la recta final, però estava molt vigilat. I tant recordava al primer de l’any la trobada que Capoue, aprofitant una deixada de Manu Trigueros, la posaria en la mateixa esquadra per a sentenciar un duel que baixa una mica del núvol al Betis, al qual no li van funcionar aquesta vegada les rotacions massives. Fins i tot, Rui Silva va evitar el tercer de Danjuma, que es preparava per a afusellar-li després d’una contra del Celso i Yeremy Pi.
FITXA TÈCNICA.-
Reial Betis: Rui Silva; Bellerín, Pezzella, Bartra, Miranda; Guido Rodríguez, Guardat (Rodri 59′); Canales, Fekir (Tello 87′), Juanmi (Aitor Ruibal 85′); i Willian José (Borja Iglesias 59′).
Vila-real: Rulli; Foyth (Aurier 64′), Albiol, Pau Torres, Pedraza; Chukwueze (Yeremy Pi 77′), Capoue, Parell, Alberto Moreno (El Celso 77′); Gerard Moreno (Manu Trigueros 35′) i Alcàsser (Danjuma 64′).
Àrbitre: González Fuertes (asturià). Groga als locals Canales i Borja Iglesias, així com als visitants Chukwueze, Alberto Moreno i Capoue.
Gols: 0-1 (41′) Pau Torres; 0-2 (83′) Capoue.
Incidències: Trobada de la jornada 23a de LaLiga, disputat en l’Estadi Benito Villamarín de Sevilla (al 75% de la seua capacitat per les restriccions sanitàries) davant 44.870 espectadors. Representants del Zenit (pròxim rival verd-i-blanc en la UEL), que està de pretemporada a l’Algarve portugués, en la llotja. Es va guardar un minut de silenci en memòria de Flascó, ex futbolista verd-i-blanc en la dècada dels 70 del passat segle; José María Sarmiento, en altre temps directiu local en els 60; i Pascual González, autor del primer himne del Betis.
