EDITORIAL: Ximo Puig, el nostre Maragall
Encara no havia passat un més del triomf socialista en les eleccions autonòmiques de maig del 2015 que va ser en el programa de Sergio, la noche en 24 horas, on Ximo Puig ens va seduir. No va ser pel seu somriure mecànic entre pregunta i pregunta. Tampoc per les seues prudents respostes en referència als contactes amb el seu cap Sánchez o amb el llavors traspassat Fabra. Va ser en el moment que, després d’haver explicat que la greu situació econòmica valenciana era deguda a la corrupció, a la mala gestió i a, va dir, “altres coses” –en escoltar-lo no vàrem poder evitar interpretar que entre eixes “coses” estava el maleït finançament– diem que després d’esta reflexió, amb veu que transmetia certa passió, se’ns va aparéixer l’honrat socialista espanyol perifèric de Morella, d’ànima federal –només els perifèrics són federals i els socialistes de les muntanyes honrats–, que urgit per la necessitat i davant la responsabilitat de presidir un govern del qual molts i senzills ciutadans esperaven meravelloses solucions, era conscient que la caixa per a fer front a les expectatives creades pels predicadors i els místics, no sols estava buida sinó que a més tenia un forat de 40.000 milions d’euros. Va ser llavors quan, assegut en un plató de la televisió de la metròpoli i envoltat de periodistes de l’altiplà, va desaparéixer el trist secretari d’aquell mister Chance que va ser Lerma i aparegué el valencià, l’home d’estat, d’Estat valencià volem dir –però entenguen-nos, d’un Estat d’una idíl·lica Espanya federal pimargal·liana, no una altra cosa, bien-sûr– que despullat de les misèries partidistes d’acords gallinacis i pactes ajustadissos, alçant el to dramàtic va dir: “La situació d’emergència social i política de la Comunitat Valenciana és tal que exigeix acords més enllà del propi govern” Ostres! De sobte vàrem albirar en ell la possibilitat d’encarnar a un nou Maragall, l’honrat i lleial, el just i federal; que confiant en la bonhomia de l’Estat, crida a arravatament a tots els parlamentaris, en aquest cas valencians (un 91% dels votants i un 63% del cens), a pactar un gran acord, perquè ‘tots a una veu’, dirigir la petició unitària al Govern central per un nou i just finançament per a la Comunitat Valenciana. Si això és així –vàrem pensar llavors– no ho dubtarem, Ximo Puig serà el nostre home i qualsevol cosa que se’ns responga, bona o dolenta, o se’ns silencie des de Madrid, en qualsevol cas, serà bo. I ja ens entenem.
Han passat sis anys i, en Ximo Puig, encara ens dóna joc. Es manté amb la mateixa ingenuïtat inalterada. Va passar la gran manifestació pel finançament d’octubre del 2017 amb Rajoy com a cap de Govern a Madrid. I des de juny del 2018 està manant el seu correligionari Sánchez. Llavors Ximo, es va inventar i de pas, per entabanar els independentistes catalans, la ‘maragallada’ de la Commonwealth mediterrània’. Ara, embolica que fa fort, l’andalús del PP, el president de la Junta d’Andalusia, Juanma Moreno l’agafa la paraula i li planteja a Ximo Puig conformar un “front comú” per a reclamar al Govern central un finançament just per a totes dues comunitats, ja que són en estos moment les més “damnificades” per l’actual sistema. Hi ha partit… però…
I la gent, els valencians, que pensen? Si escoltem els tertulians valencians dels mitjans valencians, la qüestió -ambientada amb tot el que està passant- sembla que com deia Ovidi, “ja no volem molles”. Fins i tot Mazón s’apunta a la festa. Encara no sabem com recuperar el plat amb les tallades que ens furten, però la subjectivitat de que ens estan prenent el pel sembla que ja és un fet. Són molts anys i no es pot enganyar sempre a tot el món, inclosos els valencians.
Maragall va obrir la caixa de Pandora en voler fer un Estatut perfecte dins d’una Espanya impossible.
El nostre Ximo, en la línia de bonhomia del socialista català, al final, amb el finançament, serà el que per fi ens face conscients a tots que caldrà lluitar i finalment alçar-se, per recuperar la clau de la caixa.