El Rif la lluita d’un poble per la llibertat per Ricard de Vargas Golarons
El Rif està situat davant de la costa andalusa i el nord del Marroc i forma part dels pobles amazics anteriors a les invasions àrabs. Ha mantingut sempre la seva identitat i defensa de la seva llibertat com d’altres pobles amazigs, com els cabilenys d’Algeria o els tuareg. Conseqüents, com s’autoanomenen en la seua llengua: “imazighen” (essers lliures). El poble rifeny, que ha viscut entre la costa atlàntica fins a la frontera algerina, ha gaudit sempre una independència econòmica i política respecte del sultà del Marroc (denominat Majzén), alhora que ha mantingut ben arrelades la seua llengua i cultura i una ferma defensa davant de tot intent de dominació estranger, en una societat comunitària, amb predomini de la propietat col·lectiva i la igualtat i respecte tribal.
No serà fins al segle XIX que es produiran les primeres penetracions espanyoles (Tetuan 1860 i 1ª Guerra del Rif 1893-94). Al segle XX, en canvi, s’inicien els intents de colonització per part d’Espanya, mitjançant el tractat d’Algesires (1906), el regne del Marroc es divideix en protectorats entre Espanya, amb el Rif, i França amb la resta del territori. A partir d’aquí comença l’escalada militar, amb la primera desfeta espanyola, el Barranco del Lobo (1909), amb centenars de soldats morts a mà de les tribus rifenyes comandades per Mohamed Ameziane, qui es va oposar a l’apropiació espanyola de les mines de plom d’Afra i les de ferro del Rif, propietat del Conde de Romanones, la casa Güell, i el marqués de Comillas.
De la batalla d’Anual a la República del Rif (1921-1926)
«Mai hem estat marroquins perquè el nostre Rif mai ha pagat cap impost al Majzén. Hem establert la República, i no menyspreem embarcar-nos en una guerra legítima contra Espanya en defensa de la nostra independència» Abd El-Krim
L’aferrissada lluita del poble rifeny contra els invasors va culminar al juliol/agost de 1921 amb la derrota de l’exèrcit espanyol a Annual, amb més de 15 mil morts, fet que propicià la proclamació el 18 de setembre de la República del Rif, dirigida per Abd El-Krim. Mentre continuava una guerra de guerrilles, es creava un nou estat independent, capdavanter de la lluita anticolonial al món: amb el parlament a Axdir, representant de les 41 tribus, amb diversos ministeris, una constitució basada en la sobirania del poble, una bandera, un himne i moneda, i unes milícies amb 75 mil homes. Va construir escoles, carreteres, tribunals de justícia i una xarxa telegràfica, el que va suposar una modernització de la societat rifenya.
La guerra química
Vulnerant els tractats de Versalles (1919) i el de Ginebra (1925), el rei Alfons XIII ordenà l’ús de gas mostassa per liquidar als rifenys. Així es van llençar des de l’aire 470 tones de bombes tòxiques sobre la població civil, els rius, les fonts, les collites i el bestiar, causant probablement uns 100 mil morts. Fet encara avui no reconegut per l’estat espanyol i que ocasiona ara milers de casos de càncer entre la població. El 1925 entra França en guerra amb 400 mil soldats. És llavors, un any després, quan Abd El-Krim s’entrega als francesos “per salvar el meu poble de l’extermini i perquè les futures generacions puguin reprendre la lluita.” Abd El-Krim va morir el 1963 al seu exili d’El Cairo, després de rebre la visita de Che Guevara i els elogis de Mao Zedong i Ho Chi Min.
El 1928 li va ser concedida a Franco la legió d’honor, màxima condecoració francesa. I malgrat que al 2018 Juan Ocaña, fill d’un supervivent de Mathausen, va demanar al tribunal de justícia que li fos retirada, encara la manté avui en dia.
La independència del Marroc i el sotmetiment del Rif
Amb l’adveniment de la independència del Marroc el 1956 s’accentuen les agressions neocolonials del règim alauita contra el poble rifeny, amb massacres contínues el 1958, 1984 i 2011, condemnant-lo a la marginació i a la misèria amb una ocupació militar i policial que dura fins ara. Això va provocar l’exili de més de 3 milions de persones. El règim marroquí expropià milers d’hectàreas col·lectives, tot introdunt la propietat privada i el capitalisme, i destruint aixì la societat tribal rifenya.
L’última revolta rifenya
La continua humiliació i manca de llibertats esclata en 2011 amb la revolta del 20 de febrer, ocorreguda al mateix temps que la Primavera Àrab. Aquesta revolta desemboca amb l’ocupació d’entitats bancàries, seus governamentals, i amb 6 assassinats que han quedat impunes. El govern es veurà obligat a reformar la constitució, que quedarà en paper mullat.
A un poble tan reprimit i empobrit com el rifeny, només li calgué una guspira per encendre el polvorí: la mort del jove venedor de peix Mouhcine Fikri, triturat dins d’un camió d’escombraries al 28 d’octubre de 2016[1]. A la mateixa nit la gent, presa de la ràbia i impotència, va sortir al carrer en múltiples manifestacions espontànies en varias ciutats, en demanda de justícia.
Durant els mesos següents s’estén la protesta i les manifestacions arreu. Es celebren assemblees i debats a places i pobles de tot el país, d’on surten delegats representatius, es reafirma la seva identitat com a poble i proliferen les demandes reivindicatives.
En les manifestacions multitudinàries apareixen banderes amazighes i de la república del Rif, i pancartes com “preferim la mort a la humiliació”, “aquest és el Rif i nosaltres som el seu poble” o “que se’n vagi el Majzen d’aquí”. Així va sorgint, de manera espontània i autoorganitzada, tot un fort moviment popular, el Hirak, fortament arrelat i amb centenars de milers de manifestants.
El règim alauita reacciona brutalment
Després de reprimir brutalment el gener de 2017 una manifestació a Imzouren, comencen, a partir del 26 de març, les detencions indiscriminades de manifestants. En aquests mesos i fins al mes de juny, són detinguts i segrestats milers de persones. Entre ells, hi ha nens i jubilats, i molts són torturats i abusats sexualment.
“El Rif estava pres per les forces policials. No hi havia manera de sortir al carrer. T’esperaven les bales i la presó”, diu Reda Benzaza, membre de Hirak. El 29 de maig havien detingut a Nasser Zefzafi, el cap més visible del moviment. Després del seu empresonament, les dones agafen el relleu amb Nawal Benaissa al front de les manifestacions, fins que es detinguda, igual que la cantant i activista Sylia.
Les reivindicacions del Hirak
De les diverses assemblees sorgeixen les reivindicacions, no ateses pel govern: investigar la mort de Fikri i dels assassinats el 2011, fi de la persecució política, alliberament dels presos i retorn dels exiliats, desmilitarització del Rif, acabar amb la corrupció i retorn de les terres col·lectives expropiades, reconeixement del tamazigh com a llengua oficial, fi de la marginació econòmica, creació d’indústries, una universitat pròpia, un hospital oncològic i més escoles i centres culturals, entre d’altres.
El Hirak rebutja a tots els partits legals marroquins com a corruptes i titelles del règim, i la seva revolta va tenir també la solidaritat en altres ciutats europees amb presència de la diàspora rifenya i en ciutats marroquines com Rabat, Marràqueix o Casablanca.
Jamal Mouna, exiliat a Catalunya després de ser empresonat per dur a una manifestació la bandera de la república del Rif, diu que “hem de continuar lluitant i confiar en el protagonisme dels joves i les dones, que ens donen esperança perquè algun dia exercim l’autodeterminació i ens alliberem del Marroc, tal com anhelem des de fa un segle.”
Els rifenys continuen sense poder reunir-se ni manifestar-se sota una extrema vigilància policial i militar. La repressió última ha fet que milers de rifenys hagin hagut d’abandonar el país, molts d’ells en pasteres. Encara romanen presoners nou membres del Hirak amb fortes condemnes, incloent-hi a Nasser Zefzafi, el seu líder destacat, amb 20 anys de presó. “Ens van intentar llevar la dignitat amb les tortures, però això demostra la seva derrota. Som un poble unit que lluita per la llibertat”, afirma.
[1]https://es.wikipedia.org/wiki/Muerte_de_Mouhcine_Fikri
