L´agònic basc, catedràtic de grec, salmantí d´adopció, reprotxava així la nostra propensió a la sensualitat, en contrast amb altres pobles cultivadors del pensament abstracte i, a voltes, ascètic. Jo, com a rèplica dic: “Sí, ens ofega l´estètica. Gràcies a Déu.” La nostra mar, el nostre sol i cel, els nostres camps bledans ens conviden ara i adés a viure arravatats pel goig dels sentits. I les falles, actualment, com a festa dionisíaca, per dir-ho així, (encara que amb un eco inquisitorial llunyà) estimulen intensament els cinc sentits –i potser algun altre més…Si en el seu temps s´haguera invitat el bo d´Unamuno a passar unes falles a València, qui sap si la sensualitat haguera convençut i seduït la seua ment esquerpa.
Quins són els més excitats per aquesta festa d´arrel tan invasivament comunitària? Audició i visió. Recorde de ben xicotet com de bon matí em despertava més prompte que de costum pel rebombori dels coets, pels sons alegres de les bandes de música…Trons i música ens elevaven l´ànim i ens animàvem l´ànima. I les campanes. Les campanes enjogassades i exultants que proclamen la joia per a tots. Vida pletòrica. I quan arribava el dia de la plantà experimentàvem una trèmula ansietat per veure des del primer ninot el que seria l´arquitectura de la nostra falla, i l´orgull de ser els millors, que la nostra fóra la més bonica. Ja veieu: volíem que ens ofegara l´estètica. Si Picasso haguera viscut unes falles entre nosaltres, potser la consecució del seu art s´hauria accelerat. La burla, la sàtira, l´esperpent, l´humor càustic, l´exageració, tot el que encarnen els ninots ho veiem representat en una falla. Es una imatgeria plàstica i virolada, com de teatre. Aristòfanes, geni del destarifo, hauria gaudit bona cosa de veure una falla. I de triar una nova pàtria en una hipotètica reencarnació, de segur que es faria valencià. I algun que altre filòsof alemany d´ànsies dionisíaques, potser s´hauria fet valencià adoptiu, i qui sap si no hauria parit la falla del Kamasutra.
Però també el tast és ben remarcable: grans quantitats de paelles guisades al carrer, menjades de manera convival als casals, un fort augment en el consum d’alcohol –les bandes gogen de mamar on els conviden i mig bufar-se, dignes fills d’un Baco eixit de mare; torrades de xulles i tota mena d’embotits…però, sobretot, la gran creació autòctona: els bunyols, que, per a ser excel·lents, han de ser de carabassa, per esclafir com una carcassa! Si en menges massa, rebentes com un bacó. Quasi es pot dir que el menjar és tan convival i profà com cerimonial. I hi ha també l’olfacte: el sabor a pólvora, si em passeu la sinestèsia, la contemplació consirosa de la cendra. Els bafs dels menjars als carrers creen una atmosfera saludable que ens dóna vigor i ganes d’estar sempre bambant i passar-nos hores i hores al carrer. Energia bafera. El tacte, en canvi, no és tan present en esta festa. Ara, què en direm dels joves que comencen a estimar-se –físicament, vull dir, esperonats per tant de goig de viure? I els menuts fent-se hàbils artificiers embogits pel maneig d’uns coets en una guerra ensordidora, com de mentida, i també l’anar de bracet de falleres i fallers, fingidament connubials, en tantes desfilades, i el tendre passeig de matrimonis ben assaonats, agafats de la mà, veient i llegint cerimonialment els cartells de les falles, i els refrecs entre la massa el dia de la crema, quan, embadalits i extasiats, el personal contempla el castell de focs artificials i la traca final. Traca final. La crema. Sona el nostre himne, tot ell sensualista a més no poder, sacre i dionisíac alhora. Himne i falles batuts en gojos sensuals: “Es la veu de l’aigua càntic d’alegría/acordat al ritme de guitarra mora”,“Brinden fruites daurades/ els paradisos de les riberes”. Una volta més el sabor a pólvora maridada amb la fusta engendraran el foc destructor i purificador, com un déu caòtic. Viure el foc intens de l´èxtasi. Viure l’èxtasi del foc, els ulls encesos d’emoció. I la cendra trista. I d’este caos, sorgirà un altre cosmos, una nova falla. De nou l’exageració, el sentit de la burla i la ironia. L’exuberància és bellesa, deia un altre gran dionisíac anglés. Bernat i Baldoví pensava el mateix.
I encara més sensualisme? En temps medievals algú va parlar d’un sext sentit, no referit a la intuïció, sinó al del llenguatge que engendra la paraula. ¿Com ignorar la paraula, els versos amerats d’humor esclafit i, a voltes, ironia destrellatada, amb sabor popular i d’idees sovint tradicionalistes, si formen, en consonància amb els ninots, el sentit pregon de les falles? Durant molt de temps, la literatura dels cartells, el llibret de falles, ha estat la més notòria, pública i estesa en valencià. I en els temps que corren hauríem de ser molt exigents en el bon cultiu d’esta literatura, potser donant cabuda a noves idees i formes d’entendre la vida, però sense perdre la frescor de la sàtira popular.
La sensualitat, ja ho heu vist, no ens ofega. La sensualitat de la festa ens extasia, ens eleva, ens obri, ens fa experimentar, com als xiquets, el goig i el plor comunitàriament. I experimentar un sentit íntim de tristesa i d’afany de continuar la vida tot procurant un nou esclafit de sentits.
