NOTA: Per engrandir les imatges cliqueu damunt de totes elles.
[article publicat per Levante- EL MERCANTIL VALENCIANO el 27 de setembre de 2006 i rebutjat per EL PUNT de Girona, per -van dir- no era del seu interés]
27 de setembre: la mirada de l’Àngelus Novus
El 27 de setembre de 1940 Walter Benjamin es suïcidava en un hotel de Portbou. Fugint de la Gestapo alemanya, la policia espanyola l’havia interceptat per a lliurar-lo als seus perseguidors. En la maleta que portava anaven uns escrits i un quadre. Els papers eren les seues tesis sobre el concepte d’història; el quadre era una aquarel·la del pintor suís Paul Klee que Benjamin, en la seua tesi IX, descriu així:
“Hi ha un quadre de Klee que s’anomena Àngelus Novus. En ell veiem un àngel que sembla allunyar-se d’alguna cosa mentre la mira fixament. Té els ulls desorbitats, la boca oberta i les ales desplegades. Aquest és l’aspecte que ha de mostrar necessàriament l’àngel de la història. El seu rostre està tornat cap el passat. On a nosaltres se’ns presenta una cadena d’esdeveniments, ell només veu una sola i única catàstrofe, que no deixa d’amuntegar ruïnes sobre ruïnes que són llançades als seus peus. Voldria aturar-se, despertar els morts i reparar allò destruït. Però des del Paradís bufa una tempesta que s’ha aferrat a les seues ales, tan forta que ja no pot tancar-les. La tempesta l’empeny irresistiblement cap el futur, al qual li dóna l’esquena, mentre que enfront d’ell les ruïnes s’amunteguen fins el cel. Aquesta tempesta és allò que anomenem progrés.”
El 28 de setembre de 1975, a València i Barcelona respectivament, des d’un mirador involuntari i privilegiat de la història, encarats a la tempesta que ens venia del passat i ens duia d’esquena al futur, rebíem la darrera ruïna esdevinguda la matinada del dia anterior. Els vencedors de tots els temps, amb el seu “estat d’excepció permanent” -només interromput breument en moments puntuals de la història en que els rellotges eren destruïts-, havien afusellat en Cerdanyola, Burgos i Hoyo de Manzanares a cinc antifeixistes que no havien acceptat engolir-se la continuïtat del franquisme en forma de monarquia. Els vencedors de sempre -amb la col·laboració de les prostitutes de torn: la socialdemocràcia de totes les variants, assegudes en la sala del bordell, a l’espera de les “condicions objectives”- havien dissenyat el recanvi.
El gallec Xose Humberto Baena Alonso, el murcià José Luis Sánchez Bravo, l’aragonès Ramón García Sanz, i els bascos Ángel Otaegui i Juan Paredes Manot “Txiki“, aquest de família extremenya, tots els cinc, també d’esquenes al futur, amb la mirada al front -al present i al passat de tots-, rebien el “progrés” en forma de bales que segaven les seues vides. Cinc mirades d’àngels de la història que s’afegien a les d’Espartac, Indíbil, Brutus, Jesús de Natzaret, Eulàlia de Barcino, Hipathia, Giordano, Peris, Olympe de Gouges, Mariana Pineda, els blanquistes, Gandhi, Zapata, Sandino, Ferrer i Guardia, els rifenys d’Abd el-Krim, Liebknecht, Béla Kun, Sacco, Lorca, Durruti, Nin, Peset Alexandre, Besteiro, Companys, Peiró, Comorera, el matrimoni Rosemberg, Lubumba, Allende, Luther King, Malcom X… dels anònims constructors de la muralla de la Xina, de les Piràmides… de les víctimes d’Auschwitz i Hiroshima, que s’afegien a les ruïnes acumulades de mil·lennis que, de sobte, apareixien als nostres peus… en un temps únic i actual… que ens nodria de l’odi necessari per generar l’estat d’excepció, final i definitiu, en que esdevindrà el triomf dels oprimits, del passat i del present, que precipitarà la fi dels temps… Escrit a les ciutats de València i Barcelona, setembre 2006.
Víctor Baeta i Subias & Joaquim Auladell i Freixinet
[article publicat per Levante- EMV el 27 de setembre de 2017, a dotze dies de celebrar-se el referèndum independentista català l’1 d’octubre]
[Este llibre, elaborat sobre la base de records i testimonis directes de supervivents, advocats, familiars i lluitadors antifeixistes de l’època, narra la història dels quatre últims consells de guerra de la Dictadura franc/feixista contra un grup de resistents que van derivar en els últims afusellaments duts a terme en un espai de l’exèrcit espanyol el 27 de setembre de 1975. En condicions de Dictadura, el terrorisme és la Dictadura i la resistència a la Dictadura és la lluita antiterrorista del poble. En condicions qualssevol de Tirania, la Tirania és terrorisme i lluitar contra la Tirania és lluitar contra el terrorisme. Les forces armades, policials i per a-policials que han establit primer i mantingut després la Dictadura o la Tirania són les bandes armades, uniformades i no uniformades, del terrorisme. L’exemple espanyol és paradigmàtic. 40 anys de dictadura terrorista, després d’un colp d’estat i una guerra desencadenada per l’exèrcit convertit en una força terrorista que després d’haver derrotat a les forces democràtiques de la II República, va prolongar aqueixa mateixa guerra a través d’una dictadura.La Dictadura, com a terrorisme d’Estat, resulta el més perillosos i destructiu, perquè la seua violació permanent i sistemàtica de tots els Drets Humans afecta quotidianament a tota la població de la manera més greu i en tots els àmbits de la vida pública i privada, familiar, laboral, col·lectiva, social, política… Conseqüent amb la seua manera d’actuar, l’Estat Terrorista acusa de «terrorisme» a tots aquells que, amb absoluta legitimitat, se li resisteixen i enfronten activament. En aquest sentit, el comportament de la Tirania s’assembla al del lladre que, per a evitar ser acusat, crida assenyalant a la seua víctima: al lladre, al lladre! Autor: Plataforma oberta «A l’Alba»]
[Serigrafia feta en la clandestinitat en 1975 pels ‘ARTISTES REPUBLICANS DEL PAÍS VALENCIÀ’, d’agitació i propaganda per lluitar contra la transició que s’estava pactant entre els franquistes i l’oposició (PSOE-PCE-CDC) per la continuïtat del règim borbònic; autors material els uns i còmplices necessaris els altres, dels afusellaments dels cinc joves que s’oposaven a l’ignominiós pacte.]
[Testament de ‘TXIKI]
[L’extrem valencià Sergio Manzanera (València CF, Levante UD i Racing de Santander) que va desafiar el franquisme el 27-S. L’exfutbolista va lluir un braçalet negre quan jugava en el Racing per a condemnar els últims afusellaments de la Dictadura perpetrats el 27 de setembre de 1975]
