Claus d’una enquesta: pot sobreviure el pianista quan fins a casa li disparen?
El passat 9 d’Octubre, a penes vint dies abans de la Gran Riuada, l’enquesta que van publicar els periòdics de Premsa Ibèrica en la Comunitat Valenciana, realitzada pels mateixos professionals que des de fa anys vénen encarregar-se dels sondejos que posem a la disposició dels nostres lectors, reflectia un estat d’opinió molt favorable al PP, que amb un pronòstic de 46 escons (sis més dels 40 que va obtindre en les eleccions de 2023), acariciava la majoria absoluta impulsat per un Carlos Mazón la valoració del qual superava àmpliament l’aprovat i era especialment positiva entre els votants més joves. El nomenament de la ministra Diana Morant al front del PSPV semblava donar-li una mica d’oxigen als socialistes, però sense cap possibilitat de competir per la Generalitat.
La DANA que el 29 d’octubre va arrasar 78 municipis de València, deixant un rastre de 228 morts, va ser un episodi d’una virulència inèdita en els registres. La bolcada en el tauler polític que ha provocat també ho és. La intenció de vot al PP s’ha desplomat, arrossegada per la profunda decepció que els ciutadans han patit amb Carlos Mazón, que ha passat a ser el polític pitjor valorat de la Comunitat i el més detestat: 8 de cada 10 ciutadans consultats ara volen que es vaja i només aconsegueix una puntuació de 1,6, quatre punts menys que fa set mesos. L’enquesta de Llapis Consulting per a Premsa Ibèrica és històrica: mai cap president de la Generalitat havia registrat unes xifres tan negatives com aquestes, un rebuig tan enorme. Però és que les circumstàncies també ho són: mai havíem viscut una situació tan extrema ni els ciutadans (com repeteix en cadascuna de les seues intervencions l’empresari Juan Roig, encara que es cuide d’assenyalar a ningú amb noms i cognoms) s’havien vist tan desemparats.
No obstant això, més enllà de la contundència dels titulars, l’enquesta reflecteix una escenari polític molt complex, d’incerta eixida. Puc assegurar-los, amb coneixement de causa, que en la cúpula del PP els resultats del sondeig no han sorprés: amb diferències en els percentatges, a Gènova, la seu madrilenya del partit, tenen el problema diagnosticat de la mateixa forma. L’equip de Feijóo ja ha arribat al convenciment que la situació de Mazón no és reversible, per molt que Mazón crega que el prodigi encara és possible. Que el relat Mazón vs Sánchez s’ha perdut i no se li donarà la volta. Una altra cosa és l’argumentari Generalitat vs Govern central. O el de PP vs PSOE. I ací sí que la direcció nacional dels populars creu que la batalla no està ni molt menys decidida… si són capaces de canviar de geneta en plena carrera sense escalabrar.
L’enquesta de Premsa Ibèrica proporciona moltes claus per a analitzar el que ocorre, però cinc són fonamentals:
- Mazón és un pes mort per al PP. És igual si són 8 de cada 10, 7 o 6. No es poden afrontar unes eleccions amb un candidat que cull més rebuig que fervor. Un exemple d’això és Castelló, una província on el PP governa les principals institucions i on, no obstant això, la tendència podria invertir a favor del PSOE. És l’efecte arrossegue. Mazón va perdre la narrativa en quatre fites: el 29O, el dia en què no va estar i en el qual encara falten hores d’absència per explicar; el 15 de novembre, el dia que va comparéixer en les Corts i ni va demanar expressament perdó ni va donar cap mostra de propòsit d’esmena; el 24 de febrer, quan es va presentar en un acte a Madrid, al qual el seu propi partit va fer el buit, com un “mal col·lateral”; i el 29 d’aqueix mateix mes, quan va confessar que havia arribat l’últim a la reunió del centre d’Emergències. Ací ja va deixar diàfanament clar el president que només estava en la baralla per no ser imputat, però no en la batalla política. Feijóo és conscient que la situació és insostenible. I cerca una solució a partir de setembre. El problema és que vol que semble un accident i no una execució. Però a hores d’ara això ja és molt difícil. El que hauria de preocupar-los en primera instància no són les aparences, sinó el control de danys.
- La prova d’això la proporciona, precisament, l’enquesta de Premsa Ibèrica. La valoració de Feijóo és pitjor que la de Sánchez. I això és cridaner per la senzilla raó que Sánchez té el poder executiu i Feijóo no. Per què se li penalitza llavors? Només hi ha una conclusió: els electors castiguen la inacció de Feijóo en l’única decisió que era a la seua mà prendre, la de deixar caure a Mazón. Com es contagia això a escala nacional, que és on Feijóo li la juga enfront de Sánchez? Òbviament, aqueix no és l’àmbit territorial d’aquesta enquesta de Premsa Ibèrica. Però hi ha dues coses clares: els electors busquen lideratge, no titubejos. I la Comunitat Valenciana elegeix quasi un 10% dels diputats del Congrés, només després d’Andalusia, Madrid i Catalunya. El predomini del PP en les dues primeres és previsible. El del PSOE en la tercera, també. Després com es buide la incògnita de la Comunitat Valenciana serà aquesta vegada, més que mai, decisiu.
- I ací el que ocorre (i el que preocupa a Gènova) és que l’enfonsament del PP (set escons menys dels que ara tenen) el capitalitza sobretot el PSOE. El guany és magre per als partits que flanquegen a populars i socialistes: Vox i Compromís creixen, però no rendibilitzen com ells creien la crisi. El partit de l’abstenció torna a ser el rei. Però en aquest cas, el votant d’esquerres està hípermovilizat, mentre el de dretes està enfadat amb el seu principal partit.
- Això no vol dir que el votant de dretes, conforme s’acosten les eleccions, no es puga reconciliar amb les seues sigles de referència. Cal tindre en compte una cosa: a la província on es va patir directament la inundació, València, els electors són més severs en el judici, reparteixen més les responsabilitats del que va ocórrer en la DANA entre el Govern i la Generalitat. I València és la primera circumscripció electoral.
- Per això, la bona notícia per a l’esquerra d’aquesta enquesta és que, si hui es votara, tot indica que el bloc de la dreta passaria a l’oposició. Però la bona per a la dreta és que, en realitat, malgrat tot el plogut, i perdonen el joc de paraules, la situació és d’empat tècnic. El PSOE recuperaria la primera posició en el rànquing polític, superant al PP. Però això és per la pista d’enlairament que li suposa Alacant. Alacant? Com és possible, si Mazón és alacantí? Per diverses raons.
La primera és que no ens hauríem de deixar arrossegar pel provincianisme amb el qual amb freqüència trauen conclusions a València, on els prejudicis esbiaixen sovint les anàlisis per a esbalaïment de la resta de la Comunitat. Els electors que van fer costat a Mazón a Alacant en 2023 no ho van fer moguts per un afany infantil de posar un alacantí en la presidència, sinó perquè van pensar que el PP defensaria millor els seus interessos, de la mateixa manera que els que li van votar a València és de suposar que no ho van fer #tapar el nas sinó perquè igualment van creure que un govern de la dreta els interessava més que un altre de l’esquerra. Ni els valencians ni els alacantins que voten són menors d’edat. La Generalitat ha tingut set presidents, i en termes percentuals els més votats a Alacant han sigut dos valencians: Joan Lerma i Francisco Camps. Si Alacant tinguera aqueix sentit de “identitat” que des de València se li atribueix, aquesta autonomia seria senzillament ingovernable. Segon: aqueixa falta d’identitat fa que Alacant es moga més en termes “nacionals” que “autonomistes”. Així que, quan hi ha una crisi, els indecisos fan bascular el resultat en major mesura entre un dels dos grans partits estatals. El PSOE concentra ara el vot d’esquerres, senzillament perquè Compromís és molt poc rellevant a Alacant i Podemos ni tan sols existeix. El PP, no obstant això, no centrifuga tants vots a Vox: Alacant té fama de conservadora, però és una província liberal en el més ampli sentit de la paraula i hi ha postulats de Vox amb els quals fins i tot els votants més de dretes no se senten còmodes en aqueixa circumscripció.
Liberal, doncs, i pragmàtica, que és el tercer punt a tindre en compte: el govern de Mazón ha defraudat en la terra que el va catapultar. Alacant ha sigut una província doblement infrafinançada: en els pressupostos de l’Estat i en els de la Generalitat. El Botànic va corregir això en els últims comptes de la seua primera legislatura, en les quals per primera vegada en quatre dècades Alacant va rebre el tracte per càpita que li corresponia. Mazón ha tornat a retallar-ho: quasi 35 milions menys dels que toquen enguany. La patronal, poc sospitosa d’esquerranisme, ho ha denunciat; els organismes d’estudis econòmics, igualment pròxims al PP, com INECA, l’han criticat. Tot això, en compareixences públiques. Allò mai vist, tractant-se d’un govern de dretes.
A més, Mazón també s’ha enfrontat, abans de la DANA, a la comunitat acadèmica, molt influent a Alacant. Els seus acòlits a la província han donat mostres d’una prepotència insultant. I, finalment, zones d’influència molt rellevants per al PP, com la Vega Baixa, s’han sentit traïdes per “el seu” govern. L’ensalada seria digerible amb un Mazón en apogeu. Amb un en declivi, és el pianista al qual tothom dispara.
Així que, sí: tot té la seua explicació. Només cal estar atents. Si el PP creu que encara pot escampar, és que continua equivocant-se en la dimensió del seu naufragi: ara com ara, no hi ha platja en la qual, amb Mazón de pilot, no embarranque. Si el PSOE pensa que li plourant els vots, és que tampoc ha mesurat bé el desafiament: a València no està lliure de culpa i Alacant pot acabar sent un miratge. L’enquesta de Premsa Ibèrica, si la saben llegir, no revela res que no sabérem. Però, amb dades a la mà, posa a cadascun en el seu lloc. I els emplaça a saber de què va el joc.
