Anem a pams. El valencianisme? Què és? Convindrem per donar carta de naturalesa a esta expressió que haurà de ser per necessitat allò que designa el moviment que té per objectiu recuperar la sobirania valenciana perduda amb el Decreto de Nueva Planta el 29 juny de 1707, com a resultat de la Guerra de Successió. Abans d’això no hi podia haver valencianisme, senzillament perquè el gentilici “valencià” referit a les persones que hi vivien, al territori que n’ocupaven o les institucions pròpies que constituïen l’estat que garantia això, senzillament eren la “norma”, la “realitat existent”, ser “valencià” era prou per designar i definir el subjecte, el fons i la forma, en una continuïtat històrica. Abans del Decreto no havia ni valencianisme, ni valencianistes, simplement i no era poc, érem valencians.
Això es trenca brutalment aquell 29 de juny de 1707 a efectes legals, i ahí, tot, just, el ser valencià (el fet d’haver nascut o de viure amb voluntat de permanència i identitat a l’antic Regne de València), ja no és prou. Cal un fet extra, la voluntat de ser-hi que ha estat arrasada, la manifestació de lleialtat a una realitat proscrita: cal el terme “valencianista”, que no sols comporta el fet de ser patriota, que també, sinó el fet de la voluntarietat per capgirar els designis d’una derrota i la recuperació d’una identitat plena i sobirana com a poble.
I en aquest naixement del terme tenim els valencianistes una dicotomia que s’expressa des del primer moment, entre aquells que es manifesten a favor de la recuperació de la sobirania amb plenitud i per qualsevol mitjà legítim per a un poble que ha estat reduït a la condició de “tierra conquistada”, de colònia, i aquells altres que consideren que la derrota político-militar exigeixen assumir que a tot estirar l’aspiració màxima a assolir serà la d’una futura co-sobirania compartida amb l’imperi expressada en forma d’un cert autogovern, actualment una LOE, que ineludiblement acaba com aquella faula de l’escorpí i la granota. Esta dicotomia entre els valencians no és cap tret diferencial: també es dóna entre els catalans, els bascos…
Serà la Història, la contingència, la successió de fets, la que determinarà el futur dels valencians. Els fets posteriors a 1707, determinen que només els territoris independitzats, els pobles emancipats de l’imperi espanyol, han aconseguit superar la seua condició de colònies i han sobreviscut.
En el valencianisme, la successió de fets ha estat la de construir moviment emancipador i per tant organitzacions emancipadores per acabar subsumint-les en un pretés nou consens d’integració en l’Imperi espanyol que ha comportat ineludiblement la dilució del sobiranisme original en una pretesa modernitat integradora (i quan això no ha estat suficient l’Imperi sempre ha pogut recórrer al bombardeig de Martínez Campos o les dictadures de Primo de Rivera i Franco o als 155 i la repressió).
I ací arribem al 2021 en què la formació valencianista més gran i important del moviment, el Bloc Nacionalista Valencià, integrat dins d’una coalició, amb voluntat hispanocèntrica com és Compromís, fins ara condemnada a no ser plenament democràtica i actuar des d’un regeneracionisme espanyol lligat a la idea del pacte (o encaix) amb l’Imperi, per l’acció de la direcció del Bloc i del soci minoritari, Iniciativa del Poble Valencià, debat el seu propi futur en termes de mantindre’s, ni que siga nominalment dins del sobiranisme, o fer ja el pas de reconvertir-se en una força més del regeneracionisme espanyol de matriu valenciana, a força sobretot d’equipar la “sobirania”, aquella referida a un poble, a la seua emancipació i constitució en subjecte polític sobirà, amb les definicions de les diverses “sobiranies”, en plural, que designen emancipacions individuals i col·lectives, reals o utòpiques, legítimes i parcials, que acaben per diluir el concepte primigeni de la sobirania, la política, la nacional, la realment alliberadora de l’Imperi.
En el debat d’un pròxim congrés estan els del Bloc, on militen encara hui la major part dels valencianistes militants, amb esta sort de condemna que pesa sobre el valencianisme, d’anar teixint una tela pel dia i desfer-la per les nits, exhibint el nostre complexe de Penèlope, una condemna que de tant de pagar-la en tantes ocasions els valencianistes ja hauríem d’haver aprés que és el parany més important que ens incapacita per guanyar al conjunt de la nostra pròpia gent i hegemonitzar socialment el país.
Fora del Bloc Nacionalista Valencià, de Compromís, hi ha vida sobiranista, és cert. I republicana, un altre llençol que ara sembla els toca perdre. Com també ho és que només de la confluència de l’existent sota les diverses marques i estructures que es reclamen del valencianisme polític, expressant-se amb rotunditat en el seu sobiranisme i republicanisme, es podria esperar trencar el cercle viciós que ens condemna al fracàs.
Ara com ara sembla que de nou arriba la nit i Penèlope s’entreté allunyant el retorn d’Ulisses que explicaria què volen dir les Ítaques.
