Sa mare li diu Ricardo. I per aquest nom el coneixen a Montitxelvo, el seu poble. Però ara que estudia a València s’ha rebatejat Ricard. A Gandia, a l’institut, ja va començar a reciclar-se, però a València és on, en veure’s a l’espill, s’hi veu, i només veu, en Ricard. Els que conviuen amb ell — en el pis d’estudiants al barri de Benimaclet— estan tots, també, rebatejats.
Ricard és roset i espigat. Del seu aire amagrit —dóna la sensació que ha d’omplir encara uns quants buits— destaquen els seus ulls. Els fa servir força; no parla massa, però escodrinya prou. De fet, en arribar a València els va utilitzar per a descobrir dues coses: la ciutat i les xiques. Aquestes últimes se li van revelar sobre tot per falles. Els ulls no li abastaven. Les seues primeres falles a soles —la resta de companys havien fugit als seus pobles i ell enganyà sa mare dient-li que havia d’estudiar— van ser sobre tot visuals.
En la seua acció escorcolladora va experimentar un fenomen. Cada vegada que la seua mirada es trobava amb la d’una xica, aquesta rebutjava l’esguard. Però normalment no ho feien de manera senzilla o natural, ho feien amb ostentació: girant el cap de manera displicent com si li digueren: “On vas tu, poca-traça” Semblava com si totes s’hagueren posat d’acord; com si el no fer-ho, el girar-li la cara, fora un demèrit per a elles. La reacció era més pronunciada quan de millor bon veure era la xica. Les hi havia que fins i tot obrien la boca, com farfallejant alguna cosa despectiva. Hi havia alguna — de les que tenien el cabell llarg— que, al girar el cap, la seua cabellera revolotejava com si estigués fent l’anunci d’un xampú.
Cremades les falles, el fenomen va remetre. Només el copsava de vegades quan anava al supermercat i es creuava amb alguna que li cridava l’atenció. Va considerar que calia analitzar el fenomen de manera científica. Va començar per diversificar els objectius. Miraria aleatòriament a tot tipus de xiques. Analitzada la qüestió va comprovar que si la xica no entrava en els estereotips de la bellesa estipulada, el fenomen no se produïa. Eren les que anaven de trencadores les que li feien el gest.
Un divendres es va veure obligat a anar al poble. La rentadora compartida del pis s’havia espatllat i la roba neta se li havia acabat. Calia que sa mare li fera la bugada de calçotets, samarretes, camises i pantalons. De fet només li quedaven nets la camisa i els pantalons que li havien comprat quan va anar a la boda de la seua germana. Com la pila de roba bruta era tanta, per a poder dur-la, es va tenir que agenciar una elegant bossa de cuir d’un dels companys. Així doncs, aquell matí de divendres, recent sortit de la dutxa, vestit amb la seua millor camisa i pantalons, rematat per baix amb unes sabates sòlides i brillants, pentinat el curt cabell cap el cel… tot feia que la seua espigada figura, per l’efecte de l’aigua salvífica, s’haguera enlairat, com si l’espiga, amb bossa de cuir inclosa, haguera agafat més cos i lluentor.
Com si d’un Ricard d’estrena es tractés va sortir al carrer per agafar el metro que el portés a l’estació del Nord. Va afegir a la seua pinta, en aquell matí solejat de primavera, unes ulleres de sol amb armadura de color marró que feien joc amb la camisa de color beix, el pantaló granat i les sabates del mateix color. Quan caminava pel carrer Benicarló cap al metro anava ja un altre. Com si tingués una mena de poder per a modificar l’espai i crear un camp de forces al seu voltant. Fins llavors, els vectors havien sigut sovint de repulsió. Que ara foren d’atracció estava per veure. El cert es que, en aquesta ocasió, no sentia la necessitat d’admirar. Al contrari, ell, tot ell, s’oferia a l’admiració.
Suggestionat d’aquesta mena, va baixar les escales de l’estació de Benimaclet i es va endinsar en les entranyes del metropolità. Les ulleres de sol, aguantades posades, fins a l’andana. En veure’s reflectit en les finestres del tren que acabava d’estacionar-se a l’altre costat va pensar que les ulleres amb el túnel, les llums, els anuncis, el tren estacionat, … estaven fora de lloc. Amb gest, que ell va considerar de cert estil, se les va treure —de fet tot això era la primera vegada que ho feia, la primera vegada que ho experimentava, per això improvisava—, i dissimulà les ulleres a la butxaca de la camisa, però amb el detall, punyent i mòrbid, de deixar-ne una de les branques fora.
En arribar el tren, Ricard entrà per la primera porta. Observà que la majoria eren homes de totes les condicions i alguna dona d’edat avançada. Ricard va seure a soles, encarat a la porta d’entrada. Menys els seients de davant seu, gairebé la resta estaven ocupats, fins i tot havia gent plantada. Per alguna raó el semàfor del túnel es mantenia roig i el tren aturat a l’espera que canviés. Ricard, que estrenava el nou paper de seductor, va assajar una postura. El seu braç esquerre repenjat indolentment en l’ansa del costat de la porta tancada i el seu braç dret estès al llarg de la part superior del seient. La bossa de cuir al costat i el cap girat en la direcció del braç dret, contemplava tota la llargària del comboi i als seus ocupants. De vegades girava el cap per veure el degoteig de viatgers que anaven entrant. Arribaven a la carrera, pensant que el metro anava a moure. Els passatgers amb un rictus d’alegria s’alleugerien d’ésser dins i amb la respiració suspesa, continuaven, ja pausadament, cap al centre del vagó. Va ser llavors quan van entrar, ensems, dues xiques. Contràriament als altres viatgers elles no anaven corrent, sabien que el metro estava aturat des de feia una estona.
En entrar, amb certa expectació i seure davant el Ricard, el vagó es va il·luminar. Era per la llum que es desprenia d’una d’elles. La xica, de llarga cabellera rossa i cos farcit, n’era conscient de ben plantada; com era que estava acostumada de ser el centre d’atenció del gènere masculí. Per si algú encara no s’hagués assabentat de que havia entrat ella, deixava que la seua veu s’escoltés per tot el vagó. L’altra, d’ulleretes, de cabell castany i curt, i més baixeta, semblava minvada per la potència de l’amiga. L’admirava: anava tota orgullosa al costat de l’amiga; ella, que no despertava l’atenció dels altres. Anava tota cofoia al costat d’aquell objecte de desig. Allò que no tenia ho sublimava amb el poder que la seua amiga irradiava.
Les dues anaven alegres però la que portava la veu cantant era la que refulgia; l’altra, la d’ulleretes, la que anava d’oripell, li feia costat. Al temps que parlaven, la rossa desllorigava despectivament, una a una, les sagetes que li llançaven els mascles del vagó. Si algú encara no s’havia adonat de la seua presència, ella li tendia una petita trampa. Com el que no vol la cosa, mirava de costat a la futura víctima i aquest, atrapat com un babau, era fulminat al moment pel clàssic giravolt copernicà del cap. Eliminats ja un nombre de guaitadors que ella va considerar suficient, es va estranyar que el jove amb la bossa de cuir que tenia davant es resistís.
Ricard, un professional com era dels despits de les xiques com la que tenia davant, controlava la situació des del moment que varen entrar les dues. Mantenia a posta el seu aire displicent amb el braç dret estès i la mirada perduda. Vigilava a la rossa, però, a través dels ulls dels homes que tenia al voltant; les seues reaccions donaven fe d’allò que ell ja coneixia per pròpia experiència. De sobte, el xiulet del tren anuncià que allò s’anava a posar en moviment. Tancades les portes el tren va moure.
Ricard considerà que era ja el moment d’actuar com calia. Com si el sotragueig del tren semblés que l’haguera posat en moviment i hagués acabat amb la seua estaticitat, va començar a moure lentament el cap. De la direcció que havia mantingut encarada fins aleshores, envers el llarg del vagó, va iniciar el gir cercant la direcció que s’aliniava amb la de les xiques. La rossa en veure que Ricard començava a girar el cap, va pensar que el darrer reducte estava ja a punt de caure. S’anava preparant per al moment. Assajava mentalment la resposta que estaria d’acord amb la resistència que havia mantingut aquell cregut que tenia davant.
Si Ricard mantenia el seu gir pausat de manera contínua, sense cap salt, abans de trobar la mirada de la rosa, es trobaria inexorablement amb la de l’altra, la de les ulleretes, que estava per davant de l’amiga en l’escombrada visual de Ricard. I això és el que va passar. El cap de Ricard va quedar immòbil en arribar a la intercepció de la mirada d’aquella que semblava eclipsada al costat de la lluentor de la seua amiga. Va ser un moment de desconcert per a les dos xiques. Els esquemes prevists no estaven funcionant. Ricard no es podia aturar en la menuda! L’objecte homologat d’admiració era l’altra! La confusió aplegà a les dues. L’una per rebre una mirada que no li corresponia i l’altra per no rebre-la. La primera reacció de la interceptada va ser de neguit; certament estava violenta: li corresponia a la seua amiga rebre les mirades dels homes, no a ella; ella no estava acostumada a aquestes circumstàncies, ni preparada per actuar com de normal ho feia la seua amiga, experta en aquestes situacions. La rossa, torbada per la situació que no acabava d’entendre, va deixar de parlotejar i riure. En solidaritat, la de cabell curt castany també. Ricard mantenia la seua mirada però no de forma incisiva, ho feia a intervals però de manera costant. A la seua mirada afegia un imperceptible somriure.
L’arribada a l’estació de Facultats no va modificar la situació. És més, es constatava que la rossa de cos monumental no anava a rebre cap mirada d’aquell jove elegantment vestit amb la bossa de cuir que tenia davant i que donava la impressió que anava a baixar en l’estació de Xàtiva per agafar un tren de llarg recorregut. Tal vegada si ella hagués sabut que la distinció en la vestimenta era deguda a que era la última roba neta que li quedava i que a l’interior de la bossa anava la roba bruta acumulada per a ser rentada per la seua mare a Montitxelvo, el neguit de la rosa s’haguera apaivagat una mica. Però com que no ho sabia, el desfici va anar en augment. La rosa necessitava aquella mirada, perquè en els fons estava en joc la seua seguretat. De fet, les hores dedicades al seu físic i la preocupació per la seua imatge amb la finalitat d’enlluernar els demés amagava en realitat una falta d’acceptació d’ella mateixa. La cançó de Manu Chao, Todo es mentira, la verdad, sonava en aquells moments pel fil musical. La resistència de Ricard a mirar-la va desencadenar en ella tots els fantasmes. Els seus dubtes van anar agafant cos i s’anaven configurant en la seua cara que per moments apareixia cada vegada més poc atractiva i la seua lluentor, anava apagant-se.
Pel contrari, a la menudeta de cabell curt castany —que, per la mirada de Ricard, ja s’havia anat fent la idea que tal vegada tindria quelcom que la feia atractiva als ulls dels altres— li pujaren els colors. La seua cara abans pàl·lida, ara apareixia d’un color enrojolat que va començar a despendre llum: els seus ulls començaren a centellejar; fins i tot les ulleretes li donaven un toc entre atractiu i intel·lectual. Ara era la menuda —que per moments s’anava engrandint— qui portava la iniciativa, la que somreia a la seua amiga i aquesta la que li corresponia.
Una mena de metamorfosi, —de transvasament d’autoestima que se reflectia en els respectius físics— s’estava produint en cadascuna; la que l’una guanyava, l’altra la perdia. Ricard prenia consciència que era el causant d’aquest transvesament. D’un costat s’alegrava que la menudeta haguera reviscolat des del moment que la seua mirada havia incidit en ella, però d’altre, el fet que la rossa haguera guanyat en tristesa no li feia. No era això el que desitjava. Mentre mantenia l’actitud que havia fet que la d’ulleretes haguera guanyat en bellesa, Ricard va començar a dissenyar el que faria per contrarrestar el mal que haguera pogut fer a la rosa, la qual ja es mirava preocupada en el reflex de la finestra per comprovar si els seus dubtes sobre ella mateixa —i que la no-mirada del jove havia provocat—, eren realitat.
En apropar-se a l’estació de Colom, les dos s’alçaren. La més alta es va dirigir a la porta equivocada. Va ser la de cabell curt castany qui va descobrir que calia sortir per la contraria. Semblava com si es volgués ratificar la pujada anímica de l’una i la baixada de l’altra. Només li va faltar això a la rosa per augmentar la seua ansietat. Les rialles d’ara per constatar l’errada eren molt distintes, de les que feien quan varen entrar. Semblava com si l’una passés per llesta i l’altra, encara que amb molta planta, però ximpleta.
En obrir-se la porta la rossa va llançar una mirada a Ricard, però aquesta vegada no era una mirada-trampa. Era quelcom més. Ricard va trencar la seua decisió: quan els esguards es creuaren, la parpella d’un ull de Ricard va baixar i al seu somriure… ella també li va respondre amb un altre. En eixir les dues amigues , el vagó no va perdre llum: acabaven d’entrar una munió de joves farcides que portaven Hèlios de lacai.
