Camus, el mite de Sísif i el valencianisme polític
He de reconèixer la fascinació que vaig sentint darrerament per l’escriptor Albert Camus. L’última descoberta ha sigut trobar-me amb més detalls de la seua implicació per arribar a una eixida política a l’ocàs del domini francès sobre Algèria. Com passa molt sovint al final és la solució més sensata la que menys partidaris aplega. Ens en fa una narració Elvira Cambrils en el seu llibre La platja de Camus.
En relació al mite de Sísif he de citar un altre llibre, del bon amic Miquel Salavert. Des del sud. Em va correspondre la tasca satisfactòria de traduir-li’l del castellà. Ell, fill de mare valenciana, criat entre Campanar i Madrid i docent a Extremadura, es considera un de nosaltres. És filòsof i en el seu llibre s’endinsa en l’aventura de l’existència humana, i no podia faltar la referència al mite del gegant que quan està a punt d’aconseguir el seu objectiu, la pedra que duu al llom cau i redola fins al peu de la muntanya i així una vegada i una altra, pedra cap amunt.
Aparentment es pot concloure que la vida és absurda. És també allò que cantava Raimon quan érem jóvens, com diu Miquel. Quan creus que ja s’acaba torna a començar… Com molts sabreu El Mite de Sísif és una obra de Camus, que ens fa reflexionar sobre la condició humana. I al final cal fer entrar en joc l’últim element del titular: el valencianisme polític i més en concret la meua vivència com a activiste.
Tardor de 1982. S’acosta a la pell de brau la nau del canvi, només hi ha un partit que realment es presenta i com no podia ser d’una altra manera, guanya. El discurs dels solitaris nacionalistes és un altre; naix Unitat del Poble Valencià, almenys com a sigla electoral, i s’organitza una modesta campanya, però digna. Aconseguim un grapat de vots, certament pocs, però suficients per a ser l’inici d’una presa de consciència per part de la societat valenciana.
Ara tinc la sensació d’iniciar una campanya electoral com aquella, perquè la successió de sigles, programes i realitats posteriors a aquella prova disten molt de les aspiracions inicials. Cal bastir de nou l’edifici. Si els fonaments eren bons, els murs i els sostres estan clivellats i cal començar de nou, com Sísif, com pretén ara la formació política República Valenciana.
Ni Camus ni Salavert arriben a la conclusió que la vida siga absurda. L’autor francès, d’orígens menorquins, reclama que imaginem un Sísif joiós. Ell mateix proposava una mena de federalisme entre Algèria i la metròpoli i se la va jugar en aquell acte que narra tan bé l’Elvira. Però els extrems van guanyar i ni l’actual França ni Algèria són països en els quals ens podem emmirallar.
Miquel Salavert també ha sigut un lluitador tota la seua vida, allà on es trobara, i la seua reflexió la portat a voler que valencianes i valencians visquem en un país lliure. No em puc resistir a citar la primera frase del seu llibre: «Només la bellesa de les coses senzilles ens pot redimir d‘esta existència sense consol».
Convençuts que hem fet el pas que és la millor contribució a la recerca de la dignitat del nostre país, esperem l’adhesió de molts que o no coneixen el nostre projecte o que els falta recuperar l’esperança. Els podem presentar la versió més joiosa del Sísif aparentment absurd, podeu estar segurs, com també que més tard o més prompte el bloc de pedra es quedarà al cim de la muntanya.
