‘La utilització del «fusterianisme» per part del nacionalisme espanyol’ per Víctor Baeta

Els seguidors de Joan Fuster, els «fusterians», tenen tot el dret a predicar i defensar la veritat ‘delatada’ pel pensador de Sueca.

“La veritat –els fets constatables i explícits–, un cop delatada…”  (pàg. 20 de Nosaltres els valencians)

I que no és una altra que:

“Dir-nos «valencians» és la nostra forma de dir-nos «catalans»” (Ibíd, p.39.).

Els «fusterians» tenen tot el dret a propugnar que la ‘seua’ Nació catalana -la definida per ells- o Països Catalans,  ens inclou als valencians i que en definitiva el País Valencià forma part -en el seu ideari- de la ‘seua’ Catalunya. Els «fusterians» tenen tot el dret a exposar als valencians les seues creences i a demanar-les el seu suport polític -cosa que no fan- per fer-les realitat, bé dins d’una ‘altra Espanya possible’ (sic) o bé com un Estat independent. Cap problema. Els pensaments i les creences s’han de respectar i més si estes creences no s’han imposat per imperatiu legal a la ciutadania. Cosa que no es pot dir de l’altre nacionalisme que també ens és predicat i imposat als valencians quan altres afirmen que «els valencians som espanyols» i el seu Estat, l’espanyol, amb totes les forces d’intimidació i propaganda, ens ho recorda constantment.

Certament, ara per ara,  la majoria de valencians estan adscrits -uns amb emoció i altres amb indiferència- a la ‘Nación española, o ‘pueblo español’ o ‘Reino d’España’ o ‘República española o ‘selección de futbol española’ o ‘Estado español’. Els valencians, tan els adscrits voluntàriament -amb emoció o indiferència- com els no adscrits voluntàriament, tots som, hem de ser per obligació, vullgam o no,  «españoles». Tots ho hem de ser, sí més no,  per «imperatiu legal».

Estos nacionalismes no admeten discussió  – per  a ells, els valencians per força o hem de ser, o decidir ser, «catalans» (de la ‘Catalunya fusteriana’) o hem de ser, o decidir ser, «espanyols» de la ‘Nació espanyola’, estrenada pels liberals en 1812. Els valencians si no ens reconeixem en un dels dos, d’estos dos ‘nacionalismes’, si no ens adscrivim a un d’ells, hem de ser, per força, de l’altre. Un valencià per a ells, o és «català-fusterià» o és «espanyol», però mai a soles pot ser «valencià». El Nacionalisme «fusterià» (cal no confondre «fusterians» amb catalans) afirma de manera apassionada que els valencians som «catalans» (cal entendre ‘catalans’ de la ‘seua’ Catalunya fusteriana, no de la Catalunya de Macià, o la Catalunya de la immensa majoria de catalans, que de la mateixa manera que els ‘valencians’ –els fets constatables i explícits– no es senten ‘catalans’, de la mateixa manera, els ‘catalans’ –els fets constatables i explícits–  no es senten ‘valencians’). D’altra banda, i això ja no és cap broma, tenim el Nacionalisme espanyol, que tampoc admet discussió i ho és, si o sí, per «imperatiu legal» quan afirmen que els valencians som «espanyols/castellans» per ‘dret de conquesta (1707)’. Davant d’eixos nacionalismes, tímidament es presenta un tercer nacionalisme amb voluntat que els valencians esdevinguem lliures i sobirans, el nacionalisme dels valencians que: ni es considerem ‘nacionalment’ espanyols de la Nació espanyola, ni es considerem ‘nacionalment’ catalans de la Nació «fusteriana» (cal no confondre la ‘Nació catalana fusteriana’, la que prediquen els «fusterians», amb la Nació catalana de Macià o Puigdemont, a la que aspiren que esdevinga República Catalana independent). Som/són , estos tercers nacionalistes,  els valencians que consideren que la seua nació no és una altra que la Nació valenciana i que esta la volen lliure i sobirana en forma d’Estat independent i de República Valenciana.

Amb tot, entre els valencians, el Nacionalisme espanyol i el Nacionalisme fusterià, parteixen amb avantatge respecte el Nacionalisme valencià. Hi ha una característica dels valencians que afavoreix la causa ‘espanyola’ i la causa ‘fusteriana’. D’alguna manera la contingència històrica des de 1707, ha aconseguit que els valencians els hi done vertigen la sola idea de pensar que haurien d’anar a soles pel món, els hi dona vertigen pensar que han d’assumir a soles la responsabilitat de les decisions cara el futur; eixe vertigen és el que els empeny a la necessitat d’anar agafats de la ma d’altres, de supeditar-se a altres, ja siga Espanya, ja siga Catalunya. La proposta del Nacionalisme valencià: encarar-se al món des de la pròpia sobirania, llibertat i independència, els hi dona vertigen i, ara per ara, la fugen.

Fet este preàmbul que he cregut necessari, com a republicà i demòcrata, passe a l’objectiu de l’article: denunciar com al País Valencià el Nacionalisme espanyol, tan de esquerres (PSOE-PSPV, Podemos, EUPV), com de dretes (PP-PPCV, Ciudadanos) utilitzen el «fusterianisme» per a reafirmar l’espanyolitat dels valencians i impedir que el valencianisme polític tinga una expressió forta i consolidada per a influir políticament.

Paradoxalment, el «fusterianisme» que no té cap rellevància política al País Valencià, sense representació al parlament i on l’únic partit testimonial que es presenta amb eixe ideari (més per a consum intern en la pròpia Catalunya que per voluntat transformadora i alliberadora al País Valencià), és la delegació valenciana d’ERC, amb resultats testimonials, sent els millors els obtinguts a les Europees (0,90% del 2004; 0,53 del 2009;  0,47% del 2014; 0,54 del 2019). Doncs bé,  malgrat aquesta irrellevància política institucional, la dreta valenciana, el PPCV i Ciudadanos, no deixen d’atacar a l’esquerra autonòmica valenciana (PSOE-PSPV i adlàters), acusant-la, a la menor oportunitat,  de «catalanista», acusació que l’esquerra s’espolsa de damunt com pot, però que de cap manera nega, perquè el cost és perfectament assumible i els avantatges per tenir segrestat el vot ‘nacionalista’, davant de la ‘barbàrie controlada’ del PPCV, evident.

En un recent article l’amic Viadel, al respecte deia:

“I amb tot i això, no deixa de ser curiós que mentre els partits catalanistes d’ací i d’allà rebutgen la qüestió de la construcció dels Països Catalans per impossible, siga la dreta nacionalista espanyola qui contínuament invoca aquest espai nacional com una realitat viva i dinàmica, com una amenaça que cal combatre des de l’Estat. Certament sense voler-ho Casado, Ayuso o Aznar, els apologistes de la nostra assimilació total, són ara com ara els millors lectors de Fuster.”

Santa ingenuïtat, pensar que això és així i poder-se reconfortar en l’esperança que esta creença siga certa. Segons els «fusterians»,  la dreta veu una amenaça real en els PPCC (quines proves avalen eixe temor de la dreta, on estan les forces polítiques  i els diputats al Parlament valencià que advoquen pels PPCC?). En política quan una proposta és veritablement un perill potencial des de sempre es tracta de ningunejar, d’amagar i de no donar-li publicitat. La realitat és que la dreta treu el tema dels PPCC sabedors que és un tigre de paper desdentat, inofensiu políticament, que aprofita de manera eficaç per treure-li vots i/o desgastar l’esquerra.

Al País Valencià el «catalanisme» i l’«anti-catalanisme», és una comèdia, un teatre amb un guió perfectament pactat, per part dels nacionalistes espanyols, d’esquerra i dreta, un teatre que ja els hi va bé representar ambdós davant el seu electorat. Els dos es retro alimenten, en eixa falsa polèmica, per amarrar a les respectives clienteles dins del regim del 78-39-1707.  Tots ells estan en el secret que és una farsa però ja els hi va bé, per deteriorar objectivament la identitat valenciana i fer impossible una proposta política valenciana.

El PSOE-PSPV des del País Valencià, i el PSOE-PSC des de Catalunya, amb el suport respectivament de l’EUPV i ICV, al llarg de la seua història han maniobrat amb tots els seus recursos per impedir que el valencianisme polític progressista traguera el cap. I a fe de Déu que ho han aconseguit amb la darrera versió ‘errejonista’ de Més Compromís.

Aprofitant que els valencians que s’acostaven a la UPV (Unitat del Poble Valencià, 1982 – 1998) ho feien per defensar fonamentalment la llengua, la identitat valenciana, al poble valencià no castellà, i seguint allò que Fuster els havia plantejat com objectiu:

“…els valencians hem de defensar-nos com a poble”  (Ibíd, p.20).

Llavors, els valencians, amants de la llengua i de la identitat valenciana que volien donar el pas polític, i que s’acostaven a la UPV,  van acceptar la proposta de Fuster. Se la van creure. Varen pensar que seria la solució per a ‘defensar-nos com a poble’. Es van creure el que els havia dit:

“La veritat –els fets constatables i explícits–, un cop delatada, esdevé consciència, i una consciència desperta sempre revertirà en acció o, si més no, en remordiment”  (Ibíd, p.20).

La UPV va esdevindre «fusteriana» i eixe valencianisme polític portat a la pràctica va fracassar. “La veritat” no va esdevindre “consciència”. La ‘veritat delatada’: “Dir-nos «valencians» és la nostra forma de dir-nos «catalans»” no va quallar. Al contrari. Sens dubte el seu fracàs té l’origen, rau,  en el seu pecat original, però el continuat fracàs del valencianisme polític, i que encara patim, no és a soles degut això, és per la sistemàtica maniobra  de l’esquerra i dreta, espanyola, que retro-alimentant-se,  fan tot el que poden per mantindre el conflicte. Confrontació que es manté viva i es conrea per la continua acció socio-cultural-política promoguda i orquestrada des de certes institucions, per la “intel·ligència” del PSOE-PSPV, perquè el «fusterianisme» no deixe d’estar present en la societat valenciana i al ‘nacionalisme valencià’, no se li passe pel cap deixar de ser «fusterià». Saben perfectament que en ser «fusterians», els nacionalistes valencians, és la garantia de que no alcen el cap políticament en la vida.

UPV i el Bloc Nacionalista Valencià, mai van poder superar a soles la barrera del 5% per entrar al Parlament valencià, barrera que el nacionalisme espanyol manté.  Conscient el valencianisme polític que l’ideari «fusterià» li era letal per a entrar al Parlament, va donar passos decidits per a «valencianitzar» el seu discurs, fet pel qual va patir tots els atacs del lobby «fusterià» que, des de sempre, controla el PSOE-PSPV i al que li fan costat l’EUPV i ERC, les tres formacions que li disputaven el vot llavors al valencianisme polític. Però va ser impossible, el BLOC (Bloc Nacionalista Valencià) malgrat el gran esforç que va fer per entrar al Parlament valencià en les autonòmiques del 2003, es va quedar a les portes del 5% i va treure 4,77%. La «valencianització» arribava tard i els virulents atacs del lobby van rematar la faena. Pere Mayor no va poder entrar. Va ser aleshores, en el 2003, que es va prendre la decisió de llençar la tovalla. El valencianisme renunciava a la seua proposta política, i els votants ‘nacionalistes’ d’ànima «fusteriana» i que mai havien perdut, es varen aixoplugar en una mena d’esquerra espanyola que fera invisible el seu «fusterianisme»,  el qual el conrearien, a l’igual que la resta de «fusterians» afiliats als partits espanyoles com el PSPV i EUPV, en la intimitat. Esdevenint esquerra espanyola, el «fusterianisme» dels afiliats del BLOC ja no era letal. Culturalment «catalans», políticament «espanyols».

Però este fracàs del ‘valencianisme polític’ s’havia anat incubant al llarg dels anys pel desistiment de les seues responsabilitats i la falta de lideratge. Posem un exemple. La manifestació de la vesprada del 9 d’octubre o la del 25 d’Abril. Com era possible  que l’organització política del valencianisme polític, la UPV,  fera deixadesa de les seues responsabilitats i deixàvem que fos una associació cultural privada, com ACPV, la que es dedicara a convocar unes manifestacions que en la diada Nacional del PV o en el dia de ‘les llibertats nacionals’, tenien una importància política cabdal per al valencianisme polític.

Quin era el cudol que Pere Mayor no s’atrevia a apartar? Amb el pas del temps he arribat a unes quantes conclusions. La primera i principal que -políticament- ACPV ha sigut i és una agència de serveis que ha tingut al PSOE com a millor client, tal vegada en exclusiva, i, per altra banda, que ni la UPV, ni el BLOC, ni ara encara menys Més Compromís, han estat mai amb voluntat de ser partits no sucursalistes. Veritablement el seu sucursalisme no ve directament des de Madrid, perquè el seu sucursalisme ha sigut i és de caràcter intern, el té interioritzat, és local, el seu sucursalisme és envers el PSPV-PSOE.

El PSOE –la delegació valenciana PSPV– marca el pas i els altres desfilen. Per a explicar com ho fa, he desenvolupat la teoria dels testos. El PSOE té uns quants i diversos testos on creixen unes plantetes, que són els seus votants, que ha de cuidar, que ha d’arruixar. Ell és el jardiner, però utilitza distintes arruixadores segons la planta que ha de cuidar i fer créixer. Entre els testos tenim els que podríem anomenar l’“ecologista”, un altre el “republicà” (ara de la Memòria), un altre el “feminista”…; tots tenen arruixadores especialitzades per a cuidar aquestes plantetes. Un dels testos, amb una planta bastant desenvolupada i vital, la reina de totes, ha sigut i és el test on creix la planta que anomenarem “nacionalista” i on es conrea el nacionalisme «fusterià».

El PSOE, adscrit al pensament de Fuster, a  la cultura catalana dels valencians, ha aconseguit retindre un important nombre de votants “nacionalistes” que ni l’UPV ni el BLOC van aconseguir llevar-li, i això no sols per la falta d’espenta i ambició dels valencianistes, sinó també i sens dubte per la professionalitat que ha demostrat ACPV i, també per la tasca exercida per la ‘intel·ligència’ al servei del PSOE-PSPV que opera des de distintes i importants institucions, marcant amb el seu prestigi, el discurs i denunciant qualsevol desviacionisme si el ‘valencianisme’ pretén deixar de ser «fusterià».

Però, com  ho van fer, al llarg dels anys, com ho van fer per aconseguir que el valencianisme polític renunciés en el 2003, al no poder passar del 4,77%?

Per a il·lustrar el que diem, podem escenificar aquesta conversa comercial entre ACPV i el PSPV-PSOE:

– En el teu poble, als teus votants “nacionalistes” –li pregunta ACPV al PSOE– què és el que més els preocupa…? La “llengua” i la “cultura”, oi? I tu el que vols és que no te’ls furten els valencianistes de la UPV, veritat? Doncs tranquil, jo tinc la fórmula. Per a segar l’herba del suport polític popular majoritari als “valencianistes”, el que hem de fer és catalanitzar al màxim la cultura valenciana i, sobretot, fer-nos amb la “intel·ligència” perquè assenyalen qualsevol desviacionisme.
Als pobles on manes, on tingues l’alcalde, els muntem a aquests votants teus “nacionalistes” un Casal Jaume I, on puguen fer “cultura” i s’obliden de la “política”, aquesta, els direm, s’ha de quedar fora del casal. Al casal els portarem a tots els cantants, poetes i artistes de cultura catalana, que, naturalment finançaràs; un casal on els teus votants puguen fer tots els aquelarres que vulguen, amb els seus símbols, amb els seus rituals i amb les seues litúrgies. I damunt, ja veuràs, els de la UPV, que els mou més la cultura que la política,  hi col·laboraran entusiàsticament i els teus votants no es veuran afectats, perquè, mantenint la barrera del 5% que vau pactar amb l’UCD, veuran en tu l’única garantia de parar els peus als enemics de la “llengua” i la “cultura”, com són la dreta cavernícola, que ens facilitarà la tasca per la seua barbàrie, que de vegades si cal provocarem, perquè nosaltres no els deixarem de recordar als de la ‘cultureta’ on tenen l’enemic i quin és el vot útil per aturar-los.
A més, dues vegades a l’any, el 9 d’octubre a la vesprada i el 25 d’abril, et muntaré dues processons perquè els pugues passejar i amb la garantia que els lemes de la manifestació sempre seran culturals, o, si són polítics, ho seran a favor teu, en la línia de deteriorar el teu opositor, el PPCV, i de cap manera els lemes potenciaran el “valencianisme polític”.
Això sí, eixos dies hauràs de donar el do de pit i els teus alcaldes i regidors hauran d’anar a la processó al davant dels seus votants, dels “nacionalistes” del seu poble, i l’alcalde haurà de posar-se al coll un mocador d’estelada roja de Països Catalans i a la mà haurà de dur una quadribarrada nua per a onejar-la…, la qual cosa no ha de preocupar-vos, perquè la quadribarrada nua no té cap significat polític, si de cas cultural, i a tu no et restarà cap vot, al contrari, els veïns “nacionalistes” del poble, en veure el seu alcalde amb el “mocador” i la “bandera”, sí que diran d’ell: “Mireu el nostre alcalde, com ho té de clar i no eixos blavers convergents de dretes del BLOC…”,  i a eixos “nacionalistes” admiradors del seu alcalde «fusterià», fins i tot els pots posar en les teues llistes com a “independents”.
És clar que organitzar-te les processons costa uns diners. Però no et preocupes, perquè tinc la solució i no et costarà res. Per a finançar les processons, al final d’aquestes organitzarem uns concerts, que, l’exclusiva d’emissió, tu ja t’encarregaràs, amb els teus d’allà dalt, que la compre TV3. Amb els de CDC en TV3 cap problema, són uns ingenus que no s’assabenten que jo treballe per a tu i a més tenim Pujol, que el tinc totalment seduït, des que vam fer pintades al seu favor quan Franco el va ficar a la presó; això de TV3 ho tenim fàcil, els convergents no hi posaran cap pega. A més, vosaltres, amb Maragall a l’alcaldia de Barcelona i la Diputació a les vostres mans, sempre podríeu donar un colp de mà, si fera falta, pagant publicitat. L’únic problema, que en realitat no ho serà, ja ho veuràs, és que la data de les processons a vegades no coincidirà amb el 9 o amb el 25, ja que dependrà de la disposició de les càmeres de TV3 per a emetre el concert…; imaginat que eixe dia es juga un partit del Barça ací, llavors les càmeres no podrien estar al mateix temps en els dos llocs.
– Sembla que és un bon pla –li diu el PSPV- PSOE a ACPV– però sempre hi ha algun “nacionalista” d’aquests que li fa oix anar en les nostres llistes i que tenen mala consciència d’anar en un partit espanyol…
– Cap problema, nosaltres –li contesta ACPV– tenim la solució pels diletants. Muntem una Assemblea de regidors i càrrecs electes dels Països Catalans, que la nodrirem de regidors “nacionalistes”, tant valencians, com catalans «fusterians», que estan en llistes de partits espanyols com EUPV, PSC i ICV, i els anirem passejant arreu de tot el territori dels Països Catalans, fent jornades i reunions diverses perquè pensen que estan fent quelcom important i així els podrem rentar la seua mala consciència.
– Ja, però estos del BLOC insisteixen en presentar-se. Qualsevol dia poden entrar en el parlament.
– Tranquil. Paral·lelament als Casals anirem introduint en els pobles candidatures d’ERC, on el vot nacionalista es presente dividit i la gent davant la divisió i per a no llençar el vot a la paperera te votaran a tu, fent un vot útil…

(…)

I podríem seguir amb aquest diàleg figurat, perquè encara té més inputs …

Paper fonamental, per a mantindré viu el «fusterianisme», perquè li dona la patina científica i amb lliure disposició d’importants pressupostos per publicar i comprar voluntats, és el treball de la ‘intel·ligència’ conreada i al servei del PSOE-PSPV des de institucions com la Universitat, el PUV, la Institució Alfons el Magnànim, IIV i des de publicacions com l’Espill des del País Valencià o l’Avenç des de Catalunya o de revistes, per al gran públic fusterià, com El Temps, amb redactors, al servei del Botànic o lligats al PSIB.

Ens podríem fer la pregunta que sovint es feia Josep Pla: I això qui ho paga?

Doncs començat per l’anunci de plana sencera que va eixir  el divendres, 26 de maig del 1995, signat pel Bloc Jaume I, de la plataforma cívica Bloc de Progrés impulsada per ACPV, demanant que no es votés a Zaplana, per aturar la derrota que s’albirava de Lerma, podem dir que ho paga el PSOE. Respecte a eixe anunci de 1995, que va eixir a EL País el divendres vespra de les eleccions, caldria suposar que una associació cultural que té per finalitat defensar un tema generalista com és la catalanitat dels valencians, i que ha de propiciar les bones relacions amb el poder polític, siga aquest el que siga, com de normal fa l’Església, posem per cas, no s’hauria de posicionar de forma partidista i hipotecar les relacions futures de l’associació, com així va passar, per la seua decantació a favor d’una opció i en contra d’una altra.

Doncs bé, ACPV,  va optar per posar la seua organització al servei del PSOE, i aquest partit dinàstic espanyol va facilitar el finançament per a les diverses campanyes que de manera explicita o implícita interessaven al PSOE per a desgastar el PPCV i de pas fer impossible el valencianisme polític. Campanyes diverses que se n’eixien de l’estricta defensa de la catalanitat dels valencians i que s’endinsaven en qualsevol tema susceptible de ser aprofitat electoralment. Els ‘Salvem’ per exemple. El finançament, doncs, hauria d’arribar de l’organització socialista que estiguera o tinguera poder institucional en aquest període. I què millor que els socialistes catalans que en una primera etapa mantenien l’Alcaldia i la Diputació de Barcelona. Els anuncis publicitaris d’aquestes institucions eren bastants visibles i alguna vegada, aquell que pagava, fins i tot es deixava veure en algun acte, com va ser el cas de Pasqual Maragall en un aplec de la plaça de bous de València al costat de la ministra Albors i de la delegada del Govern central socialista a la província.

Al llarg del temps, darrera de tot i com beneficiari polític ha estat el PSPV-PSOE, que en les èpoques que estava a l’oposició ha comptat amb l’ajuda del PSC-PSOE, la Diputació de Barcelona en mans socialistes, l’Ajuntament de Barcelona de Maragall i els dos governs del tripartit català. La època daurada va arribar amb el tripartit PSOE-ICV-ERC.

Però la millor crònica de com el PSOE ha aprofitat el «fusterianisme» i l’ha conreat perquè els nacionalistes valencians mai deixaren de ser-ho i d’esta manera fer impossible el valencianisme polític, és la que recentment ha fet  Gustau Muñoz, director de l’Espill i lligat al llarg dels anys al PUV i al Magnànim, en el seu llibre ‘Espill d’un temps – País, política, cultura memòria’ 2021. Cap crònica pot donar més informació i de primera mà d’allò que he denunciat en este article. És un llibre polièdric que sura «Hispano-centrisme» i «fusterianisme» a dosis equilibrades. La síntesi que convé al PSOE-PSPV. En ell les dues qüestions van unides. Un llibre que recomane llegir exhaustivament, perquè en el lloc més inversemblant apareix l’ «Hispano-centrisme» d’origen comunista espanyol del que posteriorment s’ha nodrit el PSPV-PSOE per muntar la seua estratègia que ha comptat amb el PPCV com a col·laboració necessària. Però dues qüestions que tal vegada el lector no s’adonarà.   En les seues tres-centes pàgines, el BLOC, el BNV, el Bloc Nacionalista Valencià, no apareix. El període on el valencianisme polític va intentar deixar el «fusterianisme» i va intentar valencianitzar-se, l’autor no pot dissimular el seu oix i ni el nomena. Cita moltes vegades a la UPV -Unitat del Poble Valencià i la fa concatenar directament amb Compromís, del que fa un ditiràmbic elogi i, també, de la seua faedora Mònica Oltra i del seu amic Errejon. Els vells comunistes «fusterians» i «hispano cèntrics», ara al servei del PSPV-PSOE,  a la vellea es veuen feliçment reflectits per l’obra d’Oltra. 

I un segon a punt que també m’ha cridat l’atenció.  L’autor sap distingir molt bé entre els  fusterians-hispano cèntrics, aquells que veritablement són útils al PSPV-PSOE, d’altres «fusterians» que no ho són. Vicent Partal no és citat i Josep Guia sols és citat una vegada i per contraposar-lo al bo de Blasco “…Josep Lluís Blasco i els seus seguidors (dissidents del PSAN dominat per Josep Guia)” -diu l’autor a la pàg. 133. És a dir estos «fusterians» no compten per l’autor i per una senzilla raó, perquè no són espanyols com la colla «hispano cèntrica» que l’autor afalaga en el seu llibre. Partal i Guia són independentistes i en el conflicte català advoquen per la República catalana de Puigdemont, que ells la trobaran insuficient, però clarament s’alineen contra el regim del 78-39-1714-1707. Gustau Muñoz sap molt bé qui son els «fusterians» que aprofiten del tot i aquells que no. [Encara que aquesta notícia d’ara, març del 2023 – Tensió entre el govern del Consell de la República i l’Assemblea de Representants – pot contradir el que deia en juliol del 2021]. Amb Partal i amb Guia nosaltres, independentistes valencians republicans, no coincidirem en  l’adscripció nacional, però coincidim en altres qüestions, en les que els demòcrates hem de solidaritzar-nos o denunciar i fer front.

vbs

Benimaclet/València, 22 juliol de 2021