Al País Valencià, es pot estar generacions rere generacions, defensant eixe dret i ja ens podem asseure tranquils que mai, si els sobiranistes sols es limiten a reivindicar-lo, hi haurà cap força institucional per a plantejar una pregunta i poder votar-la. D’això saben molt les esquerres espanyoles i els republicans espanyols, que davant de les reivindicacions polítiques nacionals, ens refreguen per la cara eixe dret, com si ens estigueren oferint la gran panacea, com si fos quelcom important, quan en realitat, al desviar a la gent dels moviments polítics emancipadors nacionals cap a moviments -diguem-ne- democràtics, ens estan prenen ben bé el pel perquè són conscients que mai hi haurà forces sobiranistes per exercir eixe dret. I més després de comprovar com en el moviment independentista català, on no han pogut evitar que el Poble Català exercira eixe dret l’1-O, s’ha vist que quan ha arribat l’hora de la veritat s’han oposat a ell amb les mil i una excuses.
Llavors, al País Valencià, els independentistes, els que volem trencar amb el regim del 78-39-1707 i despenjar-nos d’Espanya, ens hem d’agrupar i organitzar en moviments emancipadors per acumular forces i poder en el seu moment forçar a l’Estat imperialista espanyol i a tots els que s’adscriuen a ell, d’esquerres o dretes, a un referèndum per marxar. Els independentistes no podem perdre el poc temps que tenim, en organitzar-nos en formacions -diguem-ne- que reclamen el dret democràtic d’autodeterminació, el dret a expressar-nos i decidir els valencians, això està bé, és positiu, no diem el contrari, però això s’ho deixem per les esquerres i republicans espanyols, als que hem d’agrair que defensen no enviar els tancs per evitar el referèndum per a marxar, nosaltres independentistes valencians ens hem d’agrupar i coordinar en organitzacions per anar acumulant forces per a exercir el dret. Reclamar el dret si no tenim forces per exercir-lo és una presa de pel majúscula.
Però cal que, els fins ara testimonials, independentistes valencians –si és possible i tenim un mínim de maduresa– ens posem d’acord. Dos corrents apareixen en el si de l’independentisme valencià. D’un costat el moviment de valencians al voltant del sobiranisme valencià republicà que reivindica l’Estat valencià i la República Valenciana, lliure i sobirana, i, d’altra banda, el moviment independentista dels valencians que es consideren catalans i aspiren a que els valencians formen part de la futura República Catalana dins de la Gran Catalunya, la Nació catalana que Joan Fuster va reivindicar.
Davant d’esta divisió, i davant del conjunt dels valencians que majoritàriament, ara per ara, es consideren espanyols amb diverses graduacions d’adscripció, o bé es supera la divisió entre els independentistes per a unificar la pregunta en arribar el moment, o si no és possible, caldrà distingir molt bé els dos moviments, el valencià i el català, perquè en la confusió i la nebulosa política, el nacionalisme espanyol s’aprofita i impedeix l’avanç del moviment independentista valencià.
Víctor Baeta i Subias de RV/PVE i membre de l’MRV (Moviment per la República Valenciana)
