Diumenge passat Vilaweb publicava una lúcida reflexió de Joan Ramon Resina assenyalant un fet excepcional: “Si es té en compte quantes dècades costà mobilitzar el país per la independència, la difícil superació d’un autonomisme que semblava eternitzar-se en la resignació i l’ensopiment, sorprèn la rapidesa amb què s’ha tornat al punt de partida”.
Hores d’ara ja hi ha prou elements coneguts per poder afirmar que el procés independentista, que va començar l’any 2010 amb la liquidació de l’Estatut del 2006 per part del Tribunal Constitucional, i que arribà al punt àlgid al 2017, enguany entra en fase de liquidació promoguda pels actors que des del si mateix de l’independentisme iniciaren un procés accelerat de desconstrucció sense precedents a Europa.
Certament, el moviment abertzale ha perdut capacitat d’iniciativa per liderar un procés de construcció nacional com a efecte colateral de la fi de l’estratègia d’ETA, però ha mantingut els referents bàsics de la seva identitat independentista. El nacionalisme escocès, malgrat no guanyar el referèndum del 2014, manté a l’alça els seus plantejaments. Només l’independentisme català retrocedeix de manera fulgurant en els seus factors essencials: ideològics i polítics. El progressisme abstracte i banal ha mantingut la seva hegemonia malgrat l’ascens social independentista, és més, la ficció de les “lluites compartides” ha servit per desactivar el caràcter d’alliberament nacional que hauria d’haver tingut la lluita contra la dominació política i l’espoliació econòmic que l’ordre estatal exerceix sobre el poble català.
Políticament, ERC lidera el procés de retorn a la submissió autonòmica i retrocedeix als plantejaments anteriors a la crida nacional que Josep-Lluís Carod-Rovira va fer per refundar en clau independentista l’històric partit republicà. Per la seva part, el conglomerat Junts/PDEcat, després del suport del president Puigdemont al seguidisme que el secretari general Jordi Sànchez fa dels plantejaments d’Esquerra, retorna a la posició de partida de la transició nacional que va plantejar Artur Mas per superar el pujolisme fa gairebé vint anys. Les actuacions reeixides dels exiliats davant les instàancies judicials europees i internacionals no poden per si soles capgirar la correlació de forces al Principat si no va acompasada amb una mobilització social i política de caire rupturista.
L’operació d’estat en curs per liquidar el procés independentista català compta amb suports multidimensionals entre les elits espanyoles i les subalternes catalanes, però no té perspectiva estratègica malgrat els exits immediats aparentment assolits (com la configuració d’un Govern de la Generalitat mesell que no respon en cap cas al mandat del 52% de vot independentista). La dominació i la repressió estatal són estructurals i es mantindran malgrat la submissió dels actors que han renunciat a la independència.
Resten dempeus, l’ANC i la Intersindical, que han crescut organitzant parcialment el sobiranisme cívic i el sindicalisme nacional, potser persistirà el Consell per la República, però noves formes organitzatives poden emergir per bastir espais reals de resistència a l’ordre espanyol establert. Pot trigar anys arribar a tenir una direcció col·legiada amb voluntat i capacitat per sostenir el conflicte amb el poder estatal i els seus col·laboradors nostrats, que seran cada cop més bel·ligerants contra l’independentisme persistent a mesura que faci fallida el restabliment autonòmic.
Post Scriptum, 17 de juny del 2021.
La involució autonòmica no té veus crítiques al si d’ERC, que ha esdevingut un partit d’ordre com el PSC, alguna remor al si de Junts per Catalunya i la inhibició de la CUP, irrellevant pel seu seguidisme respecte Esquerra, malgrat excepcions com aqueix article editorial de LLibertat.cat del proppassat 9 de maig: ERC llança la tovallola enmig d’una ofensiva repressiva sense precedents contra l’independentisme.
