I
Estem en juny i s’apropa el dia 29. Tal dia com el 29 de juny, però de 1707, el Borbó signava l’infaust Decret de Nueva Planta, la base legal pel qual els valencians quedàvem anorreats de sobte com a poble sobirà, sense institucions pròpies i totalment sotmesos a les lleis de Castella, esdevenint en una colònia, en “tierra conquistada”. Era l’aplicació de l’anomenat “derecho de conquista” sobre els vençuts.
Sobre aquest fet nuclear de la nostra Història s’ha construït amb posterioritat tot l’ordre normatiu, amb una continuïtat històrica fermament mantinguda per tots els mitjans disponibles de l’Estat espanyol, amb un únic moment de trencament que durà unes tres setmanes d’honor i dignitat, les de la pervivència del Cantó de València, el juliol de 1873, en què els valencians com a poble ens tornarem a declarar sobirans, de fet i de paraula. I fou amb el bombardeig, la guerra i la repressió que ens tornaren a véncer.
Des de 1707, la successió de règims espanyols ha mantingut esta continuïtat colonial, sense importar si era baix la monarquia, la dictadura militar o la república. I la Constitució espanyola del 78, s’arrela directament en aquell Decret de Nueva Planta, en aquell 29 de juny.
II
Malgrat les declaracions, entre patètiques i atrevides, de l’actual president de la Generalitat valenciana, que advertien a l’Estat que “ser lleials -a l’Imperi s’entén- no significa ser submisos”, el fet és que els valencians com a poble mai no hem gosat, amb l’excepció ressenyada del Cantó, recuperar la nostra sobirania, trencar el contínuum històric de la Nueva Planta. I, en els nostres dies, amb el govern, dit del Botànic -el més progressista des què la metròpoli ens signà una LOE per donar-nos una Generalitat de fireta-, igual.
El Botànic, que duu camí d’esdevenir el govern amb més assignatures pendents respecte de les seues promeses electorals, mai no ha gosat de posar sobre la taula ni tan sols una posició formal d’insubmissió a l’ordre constitucional. Ni tan sols de forma merament testimonial, com podria haver estat una declaració del Parlament valencià de derogació del Decret de Nueva Planta i per tant assumint la seua condició de ser de nou la institució dipositària de la sobirania nacional dels valencians.
No diguem ja d’anar un pas més enllà plantant-se frontalment davant l’Estat espanyol per l’ultratge del finançament, que és un espoli constant any rere any. Mirem sinó com dóna notícia Aitana Mas de la reunió de passat 15 de juny, a la capital espanyola de la delegació valencians (amb tots els sectors polítics valencians representats, de forma unànime, per reclamar un nou finançament) i els representants del govern espanyol, amb la ministra Montoro al front. La resposta d’Espanya és sempre la mateixa: temps serà temps i mentrestant genuflexió.
A més, el Botànic del tot col·laboracionista, s’ha alineat amb Espanya, tant com ha convingut, en el conflicte amb Catalunya, fent-se còmplice així, de l’espuri Estat que patim des dels decrets de Nueva Planta i de la consegüent repressió per mantenir-los vigents.
Li pese a qui li pese, els valencians som un poble sotmés per la força, esdevinguts vassalls de la Monarquia hispànica i amb una governació pròpia submisa i col·laboracionista amb l’Estat colonial. I el Botànic, ara com ara, és un govern submís i lleial a l’imperi. Blana gent a sou d’Espanya, que ret homenatge i vassallatge als generals vencedors i el seu rei, tot esperant que la seua lleialtat serà reconeguda en algun moment amb una certa commiseració i respecte. Vana esperança. Però mentre, si la bossa sona i la cadira aguanta…
III
Un 14 de juliol de 1873, després de moltes reunions, anades, vingudes i tornades, proclames que acabaven en un no res I esperances que mai no es concretaven, uns “intransigents” eren tres o cinc (està a debat) en una taverna, darrere del Palau del Temple, a Velluters. Tres radicals republicans confederals, dels anomenats “instransigents”. A les tantes de la nit. El cas és que acabaren la vetlada pels carrers de Velluters, cridant: Visca el Cantó! Visca el Cantó!
I a les sis de la matinada, eren centenars en la plaça del Mercat. Així de simple. Això és el caràcter valencià. Això passà, perquè som així. No som catalans. Ni espanyols. És impensable això a Barcelona o Valladolid. Ves a saber perquè acabaren la vetlada fent crides i visques al Cantó de València. A poc a poc, en les següents hores, va créixer la tensió i estenent-se la crida. Tres dies després, als voltants del Govern Civil, una multitud rebia al matí la milícia dels voluntaris que havien participat en la repressió de la Revolució del Petroli a Alcoi, i un diputat, Feliu, va cridar: Visca el Cantó de València!!! La Història és un conjunt de contingències, però cada poble té la seua identitat, la seua pròpia forma de concebre-ho tot. Les milícies populars, la gent comú, farta de promeses i de fum, protagonitzà la proclamació del Cantó Valencià, i en els dies següents s’hi adheriren 178 pobles valencians. El Cantó constituí l’Estat valencià i fou el dipositari de la sobirania nacional dels valencians, ja que no obeïa a cap altra lleialtat constituïda de rang superior. De baix a dalt, el crit esdevingué realitat plena.
Així som els valencians. Un poble de bona fe i honrat i lleial, capaç de suportar anys i panys la ignomínia, el menyspreu, l’afronta…, fins que algun compatriota fa la crida i aleshores ens arriba al cor i ens fa bullir la sang i ens agermanem com cap altre, i ens aixequem d’una peça per escriure la nostra Història i honorar la pàtria que som.
Aprenem de la Història que ja és hora! Mirem cap al futur, però sense obviar el passat i perdent la memòria. Només d’una manera vam aconseguir recuperar la nostra dignitat i sobirania com a poble. I només d’una forma tornarem a fer-ho possible. Procurem estar preparats quan arribe l’hora, perquè no es repetisca que la força de les armes s’impose de nou a la voluntat de ser lliures i ser valencians.
