Estic segur que Pedro Sánchez ha fet una ponderació adient dels diversos escenaris que poden sorgir i sorgiran a partir que el Consell de Ministres aprove els tan esperats i grapejats indults. De cada un o per a cada un d’aquests escenaris hi haurà una valoració en termes de cost-benefici i, per això, els acordaran en el moment en què consideren que el preu és l’adequat i que els costos auxiliars són més assumibles.
Esta anàlisi, amb totes les variants i la relació cost-benefici, sens dubte ja l’han fet el govern central i, també, els principals partits estatals. El que no tinc tan clar és que això mateix s’haja fet per part de l’independentisme o, almenys, no des de determinats sectors i actors independentistes.
Les principals dificultats perquè des de l’independentisme es face una ponderació com esta provenen de la falta d’identificació dels escenaris i, sobretot, del nul control temporal i material que tenen. No saber quan ni com es materialitzaran els indults complica les anàlisis, però no les impossibilita i d’aquí ve, segurament, un gran error: pensar que no és previsible el que puga arribar a passar.
Delimitar els escenaris és sempre bàsic per a l’establiment del marc d’actuació i, en casos tan complexos com el que viu Catalunya, sense una prevenció d’estes característiques, s’acaba perdent no ja el control del que passe amb els indults, sinó, també, es cau en la idea que és imprevisible determinar què passarà després que es concedisquen. Aquest és, igualment, un altre error i ho és perquè part important del que passarà el dia D+1 ja ho estem veient ara.
Siga quin siga el moment que finalment trie el govern central per concedir els indults, siga quina siga la mètrica penològica que continguen, siga quina siga la situació en què queden els presos una vegada se signen, el que queda clar és que a partir del D+1 la reacció dels sectors més radicals del nacionalisme espanyol consistirà a posar en marxa una dinàmica perfectament previsible i que se centrarà en una nova onada repressiva sobre la qual el govern central no té cap capacitat d’actuar… o gairebé cap.
Aplicaran la mateixa recepta amb què han combatut, des del principi, un problema polític: amb la judicialització de la política, que és el terreny on més còmode se sent el nacionalisme espanyol i on compten amb els millors suports i els més sòlids
La clau, en tot cas, no estarà en com actue o deixe d’actuar el govern central, sinó en com ho facen els directament i indirectament afectats per aquesta reacció del nacionalisme espanyol que tindrà forma, com dic, d’onada repressiva.
Dia rere dia veiem com una sèrie de procediments que, es podria dir, estaven endormiscats són bruscament espavilats amb la clara intenció de, a correcuita, avançar cap a estadis processals en què és difícil fer marxa enrere. Aquesta està sent la primera de les reaccions d’un nacionalisme espanyol que segueix al comandament, controlant amplis ressorts de poder dins de l’Estat, un poder que s’ha fet ja més fort que el que tenen l’Executiu i el Legislatiu.
La forma d’esta nova onada repressiva es basarà, primer, en estes causes endormiscades i, després, en nous procediments que es construiran sobre la base de suposades investigacions i indicis acumulats després de llargues indagacions sobre les quals els diferents braços executors ja treballaven.
Es tornarà a relacionar independentisme amb terrorisme, amb corrupció, amb malversació, amb criminalitat… En el fons, aplicaran la mateixa recepta amb què han combatut, des del principi, un problema polític: amb la judicialització de la política, que és el terreny on més còmode se sent el nacionalisme espanyol i on compten amb els millors suports i els més sòlids, sense que existisca una possibilitat real de contrarestar un poder al qual se l’ha dotat d’eines per convertir-se en omnímode.
Com respondrà l’independentisme és la pregunta que tots ens hauríem de fer, però, sobretot, des d’on respondrà seria la més adequada de les preguntes.
L’èxit de la resposta dependrà no tant de com s’articule, sinó des d’on es face i això implica analitzar si s’està disposat a afrontar la nova onada repressiva que ja ha començat o, al contrari, la idea és plegar-s’hi per si algun dia passa i la ressaca que deixe no siga tan aclaparadora com esperen alguns.
L’escomesa d’esta nova onada repressiva serà tan brutal que només es podrà resistir des d’una posició d’unitat, i els qui no ho vulguen veure tindran temps de penedir-se’n
Abans de contestar al des d’on, és important tenir present que part essencial d’esta onada repressiva sorgeix com a resposta a una actuació unitària de l’independentisme que es va implementar a través d’una sèrie d’actuacions que, vistes des de qualsevol perspectiva europea, no han estat més que actes de desobediència civil persistents, per tant, no delictius.
Bàsicament, ha estat la unitat de l’independentisme la que ha generat la mobilització que ara es comença a reprimir —un bon exemple és la criminalització del Tsunami—.
Partint de la base que l’etiologia dels casos prové de la unitat de l’independentisme, no tinc cap dubte que el lloc des del qual s’ha de combatre aquesta nova onada repressiva no és cap altre que aquell des del qual es va generar la causa de reprimir: la unitat.
Pensar, com molts fan, que el que és personal i que el que és partidista és més rellevant o urgent que el que és col·lectiu és equivocar-se de ple, però, sobretot, és una forma de col·laboracionisme amb la repressió.
Que ningú no es confonga i que tots demanen explicacions als qui acaben sent responsables de la desunió de l’independentisme, perquè va ser la unitat d’acció la que el va portar a l’acumulació de forces necessàries per assolir el lloc que està ocupant ara i només si esta unitat es manté, es podrà resistir una onada repressiva que, sens dubte, compta amb la divisió per guanyar i guanyar, cosa que, en termes de repressió, significa presó no indultable.
Insistisc, l’escomesa d’aquesta nova onada repressiva serà tan brutal que només es podrà resistir des d’una posició d’unitat, i els qui no ho vulguen veure tindran temps de penedir-se’n, ja que el problema és que esta onada arrossegarà propis i estranys.
El més dur no és la presó, no són els procediments viscuts, no són els cops rebuts, que han estat importants; el que és realment devastador encara ha d’arribar. I, com no em cansaré de dir, per resistir al D+1 ja no és necessari sinó vital el retorn a la unitat o, si així es vol i es considera, la construcció d’una nova unitat en la qual el que és col·lectiu s’antepose al que és individual tenint en compte que el D+1 ja no és demà sinó hui. Per tant, és urgent.
