Una altra vergonya diplomàtica turca ha estat causada pels deliris de grandesa del president Recep Tayyip Erdogan: l’home fort neó-otomà de Turquia que anava a enderrocar al sirià Bashir Assad i ho reemplaçaria amb islamistes sunnites mentre foragitava a Estats Units i Rússia de les terres musulmanes; el que encoratjava als Germans Musulmans a Egipte; el que aïllaria internacionalment a Israel i defensaria la causa palestina; el que anava a canviar les regles de joc a la Mediterrània oriental, amb Ankara convertint-se en l’actor principal en l’explotació d’hidrocarburs; el que alienaria l’Aràbia Saudita i els Emirats Àrabs Units; i construiria un règim amistós amb Turquia a Líbia.
Però després d’una dècada de prova i error i un fracàs rere l’altre, Erdogan, que ara està profundament desacreditat, tant a nivell internacional com a nivell nacional, està tractant de trobar una manera de sortir-se’n de l’embolic a què l’han arrossegat els seus deliris de grandesa .
Han passat nou anys des que el seu exprimer ministre (i ara rival polític) Ahmet Davutoglu va predir que la caiguda del règim d’Assad a Síria arribaria en qüestió de setmanes o mesos. Que el president egipci Abdel Fattah Sisi va ser demonitzat en els mítings electorals d’Erdogan durant anys, amb Erdogan fent el “signe raba’a” a cada convenció del partit en suport de l’enderrocat líder dels Germans Musulmans, Muhammad Mursi.
A l’agost de 2013, el llavors primer ministre Erdoğan va aparèixer a la televisió i en veu baixa va llegir una carta escrita per Muhammad Beltagy dels Germans Musulmans a la seua filla Asmaa, una jove de 17 anys que havia estat assassinada al Caire quan les forces de seguretat van irrompre en dos campaments de protesta, ocupat per partidaris de Mursi. A Asmaa li havien disparat a l’esquena i el pit. “Crec que has estat lleial al teu compromís amb Déu, i Ell ho ha estat amb tu”, va escriure el pare a la carta. “Si no, no t’hauria trucat a la seua presència davant meu”. Les llàgrimes d’Erdogan eren visibles.
El 2018, Erdoğan va declarar una guerra personal al príncep hereu saudita Muhammad bin Salman després de l’assassinat del periodista saudita dissident Jamal Khashoggi al consolat saudita a Istanbul. Erdoğan és va comprometre a portar al príncep saudita a la justícia internacional per qualsevol mitjà necessari.
El 2020, quan els Emirats Àrabs Units van establir relacions diplomàtiques amb Israel, Erdoğan va amenaçar amb reportar l’ambaixador turc a Abu Dhabi, aparentment oblidant que la mateixa Turquia manté relacions diplomàtiques amb l’Estat jueu des de 1949.
Mentrestant, la situació interna a Turquia és un desastre. Diverses botigues de queviures de grans ciutats com Istanbul han començat a vendre pa ranci per primera vegada. Un pa ranci es ven a 0,05 dòlars, una xifra més econòmica que el preu de pa del mercat i atrau milers de clients. Hi ha llargues cues davant de botigues municipals que venen pa subvencionat.
En el front diplomàtic, Turquia és l’únic país de l’Est de la Mediterrània que ha estat totalment exclòs dels esforços d’ajudes multinacionals a la regió. Ankara té por de sancions addicionals, i esta vegada per part de la UE si torna a amenaçar amb fer servir la força per bloquejar l’ajuda d’un grup amic de països europeus i de l’Orient Mitjà.
És possible un restabliment discret? No serà fàcil.
EGIPTE
A principis de maig, Erdoğan va enviar una delegació de diplomàtics, encapçalada pel diputat d’afers exteriors (FM) Sedat Önal, a l’“Egipte del tirà Sisi” amb l’esperança de superar indirectament els obstacles amb el “dictador egipci”, un home amb qui Erdoğan una vegada es va negar a seure a la mateixa taula a Washington. Abans de la visita al Caire, com a gest de bona voluntat, el seu govern del Partit Justícia i Desenvolupament va proposar un grup parlamentari d’amistat amb Egipte.
El canceller turc Mevlut Cavusoglu va dir a l’abril que el seu país busca millorar les relacions diplomàtiques amb Egipte. En resposta, el canceller egipci Sameh Shoukry li contestà: “Les declaracions oficials no són suficients, i haurien d’estar avalades per accions, i també puc dir que les accions són l’única manera de restaurar les relacions amb Turquia a la seua posició normal”.
La paraula “accions” en la declaració de Shoukry significa, entre altres coses, un final definitiu al suport ideològic i logístic d’Erdogan a centenars d’homes dels Germans Musulmans en la llista de terroristes del Caire amb base a Turquia. Què passa si Erdogan obeeix i els homes de la Germandat responen revelant com Ankara un cop va recolzar els seus actes de violència? Decisió difícil.
ARÀBIA SAUDITA
Encara que Riad mai ha dit públicament que boicoteja els productes turcs, els empresaris i minoristes saudites van implementar la mesura l’any passat, paralitzant les exportacions turques al regne. Com a resultat, les exportacions turques a l’Aràbia Saudita gairebé es van esgotar a l’abril, segons dades oficials, i es mantenen en un mínim històric. Les vendes a l’Aràbia Saudita es van desplomar un 94,4% interanual a només $ 11,25 milions, segons l’Assemblea d’Exportadors de Turquia.
El cost geopolític per Turquia no està només en els contractes d’exportació perduts. Al març, el tradicional rival turc de l’Egeu, Grècia, va realitzar exercicis conjunts amb Aràbia Saudita per desenvolupar les habilitats de les seues tripulacions aèries i tècniques, amb la participació dels avions de combat F-15 saudites i F-16 grecs, Mirage 2000 i F-4 Phantom. A l’abril, Atenes i Riad signaren un acord per traslladar una bateria Patriota grega a l’Aràbia Saudita com a protecció contra els rebels hutíes al Iemen. “Comprometre’s amb Grècia en un aspecte tan important de la tecnologia militar envia un fort senyal política”, va dir Yezid Sayegh, investigador principal del Malcolm H. Kerr Carnegie Middle East Center.
LÍBIA
Turquia es va sorprendre al saber que ja no se la necessita ni tan sols en la “Líbia amistosa”. A principis de maig, Erdogan va enviar a dos pesos pesants del gabinet i alts funcionaris d’intel·ligència a Líbia amb l’esperança de consolidar els estrets vincles d’Ankara amb el govern de Trípoli, un dels bàndols en guerra a la guerra civil.
Després de reunir-se amb els turcs Cavusoglu FM (afers exteriors) i Hulusi Akar DM (ministre de defesa) , el libi Najla Manqoush, FM del govern interí de Líbia, va instar Turquia a implementar les resolucions del Consell de Seguretat de l’ONU que exigeixen la repatriació de més de 20.000 combatents i mercenaris estrangers des de Líbia. “Fem una crida a [Turquia] perquè prengue mesures per implementar totes les disposicions de … les resolucions del Consell de Seguretat i cooperar junts per expulsar totes les forces estrangeres i mercenàries dels territoris libis”, va dir Manqoush.
Estos comentaris van ser una dutxa freda per a l’equip turc, una clara reprimenda a Ankara per haver desplegat tropes i mercenaris sirians per lluitar amb les milícies de Trípoli quan les forces del comandant militar amb base a l’est, Khalifa Haftar, van llançar una ofensiva per arrabassar el control de la capital en 2019. Turquia va intentar recordar el seu acord de 2019 amb el govern libi per mantenir el seu reclam d’una zona econòmica exclusiva en eixa part de la Mediterrània.
Tot el que un horroritzat Cavusoglu va poder dir en resposta va ser que les forces turques estaven a Líbia com a part d’un acord d’entrenament que es va assolir amb una administració anterior de Líbia. Li venia a dir que el que estaven reclamant eren les entrades per a l’òpera de l’any passat al teatre de Trípoli.
La Mediterrània oriental, que alguna vegada va ser un llac otomà, és hui un recordatori per a Turquia que els deliris de grandesa d’ara el pot ser costós.
——————-
Burak Bekdil és un columnista d’Ankara. Escriu regularment per Gatestone Institute i Defense News i és membre del Middle East Forum.
