Com és ben sabut, el 29 de juny del 1707, dos mesos després de la desfeta d’Almansa, Felip V de Castella va signar al Palacio del Buen Retiro de Madrid el decret pel qual eren abolits els Furs dels regnes d’Aragó i València. El text, redactat per Melchor de Macanaz, constituïx una mostra emblemàtica de la cultura jurídica francesa, que estava esdevenint hegemònica a Europa i al món: coherència lògica, claredat i precisió en el llenguatge i, des del punt de vista polític, afirmació rotunda de l’absolutisme.
A tots dos regnes se’ls declara culpables del delicte de rebel—lió –nihil novum sub sole!– i, per tant, objecte d’un «justo derecho de conquista». Com que «uno de los principales atributos de la soberanía es la imposición y derogación de las leyes», són abolides les institucions, la legislació i el dret consuetudinari propis d’aquests territoris, que en avant restarien «reducidos» a la «uniformidad» de les lleis castellanes –«tan loables y plausibles en todo el universo»– i «agregados» al Consejo de Castilla (desapareix així la Corona d’Aragó amb el seu Consell Suprem, d’estructura federativa).
La posterior reivindicació dels nostres Furs, i la repressió consegüent exercida per l’Estat uniforme, ha conegut moments significatius, com la insurrecció de 1801 contra la conscripció militar, o alguns episodis de la Guerra del Francés, fets encara no estudiats prou. Però certament, entre els segles XIX i XX, la «nostàlgia» foral animava dos grans sectors ideològics, el carlisme i el republicanisme federal. Per bé que se posicionaven, de manera antitètica, l’u en contra i l’altre a favor del pensament modern, ambdós representaven els ideals i els interessos de les classes populars i de la petita burgesia, en oposició a la burgesia conservadora i centralista de la Restauració.
Pensem, per exemple, que en 1872 el rei Carles VII va restablir els Furs dels territoris de la Corona d’Aragó –erigint la Diputació del Regne de València en les comarques septentrionals del País–, i que, vint anys després, Vicent Blasco Ibàñez redactava un projecte de «Pacte federal» entre els mateixos territoris. A l’arribada de la II República espanyola, els dos grans partits autòctons eren la Dreta Regional Valenciana (DRV) de Lluís Lúcia, hereua de la base social i la tradició carlina, i el Partit d’Unió Republicana Autonomista (PURA), fundat per Blasco, d’orientació federalista (certament confusa i incoherent). Al costat d’estes dos grans formacions populars, hi ha el valencianisme polític, més minoritari, sorgit del valencianisme cultural de la Renaixença (esta genètica «literària», un tant elitista, havia de marcar-lo fins a hores d’ara).
Com en les altres nacionalitats històriqus de l’Estat, al País Valencià el programa de la transició democràtica va incloure la recuperació dels drets col—lectius, secularment conculcats per l’Estat (liberal o franquista): la integritat territorial, l’autogovern, l’oficialitat de la llengua. En definitiva, es tractava de reconciliar foralitat i modernitat. Significativament, una de les primeres decisions del Consell preautonòmic, el 1978, fón l’adopció de l’escut dels nostres reis com a emblema propi (molt devaluat, per dissort, en el disseny actual).
Després del procés, pervers i traumàtic, conegut com la «batalla de València», i del seu producte normatiu, l’Estatut d’Autonomia de 1982, l’any 2006 s’aprova un nou text estatutari sobre la base d’un major grau de llibertat i de diàleg –condicions imprescindibles per al consens racional–, guanyant decisivament en legitimitat. Un dels principis inspiradors d’aquest Estatut és justament el de «reintegració» o actualització foral, tant en l’esfera pública com en el dret privat. Esta exigència, però, ha sigut menystinguda per les institucions estatals, incloent-hi el Tribunal Suprem i el Tribunal Constitucional, que seguixen cosiderant vigent el decret de 29 de juny de 1707.
Enfront d’esta dinàmica uniformitzadora, hem d’alegrar-nos pel jurament dels Furs del Regne realitzat per Carles Xavier de Borbó-Parma, cap de la dinastia carlina, el passat 1r. de desembre del 2019, a la Seu de València. (La darrera jura foral havia estat protagonitzada allí mateix per l’Arxiduc, Carles III de València, el 10 d’octubre del 1706). Tal com expressa la solemne fórmula que s’hi va emprar, tota autoritat política, al nostre País, esdevé legítima en tant que respecta els drets humans fonamentals i els drets històrics dels valencians.
