Els interessos valencians en el conflicte, aliè als interessos europeus, d’USA amb Rússia

A contra corrent

Alfons Duran | 27/02/2022 | alfdurancorner.com

És a dir, contra l’opinió dominant, l’opinió construïda sobre la base d’informacions esbiaixades de realitats escassament conegudes. Resulta cada vegada més difícil saber de debò que està ocorrent, perquè la major part dels mitjans d’informació desinformen de manera sistemàtica. L’avantatge de l’edat, acostumats com estàvem a buscar la informació per altres conductes durant els anys de plom del franquisme, ens permet eixir més airosos de “la gran confusió” .

I el contenciós d’Ucraïna resulta un exemple viu d’aquest estat de situació. Pel que compten els mitjans (amb comptades excepcions a nivell mundial), Vladimir Putin és la representació genuïna del malament, com ho va ser Saddam Hussein i “les seues armes de destrucció massiva”. I la gent (tant els de la “plaça d’Orient 2” com els militants i simpatitzants del nou PSOE de Salvador Illa, els de l’esquerra divina i els de la dreta catalana civilitzada) el compra, l’emmagatzema i el difon. Els venen la moto i no s’assabenten. O si s’assabenten, miren cap a un altre costat.
El tema és molt complex i requeriria un llarg estudi. Però amb ànim d’oferir pistes per a una anàlisi més rigorosa, proposarem algunes vies de reflexió:

• La guerra, qualsevol guerra, significa destrucció. Destrucció d’éssers vius, de la naturalesa, del medi ambient, dels béns creats per la Humanitat. Ací no és aplicable la “destrucció creativa” de Schumpeter. En la guerra només hi ha mort i desolació. Tothom està en contra. No fa falta signar manifestos, ni prendre el carrer durant unes hores. És una obvietat.
• A simple vista en la guerra tots eixim perdent, fins i tot els que es vanen d’haver-la guanyat. Els únics de debò beneficiats (dels quals a penes es parla) són les empreses fabricadores d’armament i les seues xarxes de distribució. La millor prova d’això és que mentre els indicadors borsaris de tot el món cauen de manera precipitada, el “Defense & Aerospace Industry Index” (que agrupa aquest tipus d’empreses) manté les seues posicions i fins i tot puja.
• No hi ha raó per a creure que el president Putin pense el contrari i siga un amant de la destrucció. És un mascle alfa disciplinat, format en els serveis de seguretat d’un Estat autoritari. És molt probable que sàpia que les seues decisions comporten riscos, alguns no controlables, que poden fer malbé els seus projectes polítics. I en aquest context ha decidit que el seu exèrcit inicie una guerra oberta contra el govern d’Ucraïna.
• I si ens referim a una guerra oberta amb la intervenció militar russa és perquè conflicte, guerra i mort se succeeixen des del 2014 en el sud-est d’Ucraïna, en el qual l’exèrcit regular ucraïnés (amb equipament tecnològic anglosaxó) s’ha enfrontat a les guerrilles d’aqueixa zona de cultura russa, pitjor dotades i organitzades, encara que hagen comptat amb cert suport del govern Putin. La millor prova és el contrast entre la vida en les Repúbliques Populars de Donetsk i Lugansk (així denominades), en les quals les seqüeles dels continus bombardejos de les forces ucraïneses durant els últims huit anys han deixat un paisatge desolador, i la vida en la resta d’Ucraïna, on fins ara no s’apreciava cap senyal de malestar. Era com si en un país hi haguera una zona d’esplai per a “pegar uns tirs” si un s’avorria.
• I ací tenim una pista per a començar a comprendre el perquè de tot això. Quan Ucraïna va aconseguir la independència (1991) es va adoptar el model econòmic descrit com a “capitalisme cowboy” (dissenyat pels xics d’Harvard), que prèviament s’havia imposat en la Federació Russa. No va haver-hi trànsit ni evolució. Es va passar del blanc al negre. Això va crear confusió i va fomentar la creació d’una oligarquia corrupta. Els governs ucraïnesos han anat canviant, però el fem sempre és la mateixa. El poble es va acostumar a la nova forma de vida, com l’havien fet altres pobles similars. Es creixia, endeutant-se. Els únics perdedors eren els titllats de “secessionistes”, gents d’una part del territori que volien exercir el seu dret a l’autodeterminació i decidir el futur (el seu futur) pel seu compte.
• Hauria bastat amb fer una cosa tan senzilla com un referèndum, amb tots els controls i garanties que es volguera (internacionals, per descomptat), però les autoritats ucraïneses es van negar a això. I ningú va moure peça, perquè esmentar la paraula “referèndum” no ha comptat mai amb el favor dels països autoproclamats “democràtics” de la Unió Europea.
• Els habitants de la Repúbliques Populars eren els pobres de la pel·lícula. Millor sort van tindre els seus col·legues de Crimea, que en 2014 van declarar unilateralment (no es pot fer d’una altra manera) la seua independència. Després, aquests sí, van fer un referèndum (amb observadors de l’OSCE) que van guanyar àmpliament, la qual cosa no va sorprendre a ningú ja que la part majoritària de la població és de llengua i cultura russes. El govern ucraïnés va haver d’enfundar-se el colt perquè l’exèrcit rus va protegir l’esdeveniment, i el va fer perquè geopolíticament Crimea és una peça clau en la seua estratègia. Tan clau que en l’actualitat la República de Crimea forma part ja de la Federació Russa.
• En un moment de lucidesa algú va voler posar ordre i va suggerir la creació d’una taula on es poguera negociar un acord d’alto-el-foc entre Ucraïna i les Repúbliques Populars. La idea tenia major envergadura que frenar les hostilitats. Es tractava de trobar la millor de dues opcions: o es transformava Ucraïna en un Estat federal (model alemany) en el qual els estats particulars tingueren capacitat de veto sobre temes internacionals (com per exemple, entrar en l’OTAN) o s’ajustava el país a la neutralitat de l’anomenat model finlandés. El govern ucraïnés de llavors es va limitar a bloquejar el procés sobre la base de temes procedimentals. Aquest va ser el denominat “Protocol de Minsk”.
• Un altre dels temes agrament arxivats en la memòria col·lectiva dels russos van ser els acords que les potències europees supervisades pel govern nord-americà de Bush pare van signar primer amb Gorvachov i després amb Yeltsin, els dos últims presidents de la Unió Soviètica. En aqueixos acords que suposaven el desmembrament de l’URSS i el no veto dels soviètics a la reunificació alemanya, es va convindre verbalment que l’OTAN no es desplaçaria cap als països de l’antiga òrbita soviètica (els així definits en el pacte de Yalta de 1945 entre Roosevelt, Churchill i Stalin).
• Cal preguntar-se per què no es va dissoldre l’OTAN quan el supòsit enemic (la Unió Soviètica) havia desaparegut. Tots els països de l’est (la Federació Russa inclosa) havien assumit el credo liberal, que Fukuyama va sacralitzar com la “fi de la Història”.
• I en 1999 quan Vladimir Putin aconsegueix el poder, el pastís està servit. L’OTAN no sols continuava viva, sinó que s’havien incorporat nous socis a la “aliança occidental”. Polònia, Hongria i la República Txeca aquell mateix any. Bulgària, Estònia, Letònia, Lituània, Romania, Eslovàquia i Eslovènia en el 2004. Albània i Croàcia en el 2009. La ubicació geogràfica d’estos països permet veure que de “occidentals” no tenen res.
• No cal ser un expert en lògica matemàtica per a adonar-se que l’OTAN i els seus principals mandataris pretenien arraconar a la República Russa. N’hi ha prou amb repassar els conceptes clau de la lògica aristotèlica. Era una jugada similar a la del líder soviètic Nikita Khrushchev, quan en 1962 va depositar els seus míssils a Cuba, a poques milles de Miami. Kennedy va reaccionar i el que podia haver sigut l’inici d’una guerra nuclear, va acabar pacíficament amb la retirada dels equips.
• Però Putin no és Gorbatxov i procedeix professionalment dels anomenats “serveis d’intel·ligència”, que sistemàticament desconfien de tot. I quan va veure el que ocorria a Ucraïna, on convivien difícilment ètnies, religions, cultures i llengües diverses, i on l’extrema dreta s’havia assentat com si fóra la seua casa, va prendre la decisió de trencar l’inestable statu quo. Primer va avisar a les parts interessades perquè donaren el seu suport al Protocol de Minsk fins a les seues últimes conseqüències. No li van prestar molta atenció i van continuar amb les seues càbales sobre la seguretat a Europa en el marc de l’OSCE.
• L’OSCE és l’organització per a la seguretat i cooperació a Europa on es troben representats tots els països europeus. És també el fòrum apropiat per a fer grans negocis. En les reunions de major abast polític es produeixen reunions paral·leles de caràcter oficiós entre venedors i compradors d’armament. Millorar la seguretat és la gran coartada. La feblesa militar d’Ucraïna podia ser resolta venent-li armes d’última generació. Mantindre la inestabilitat era el marc adequat. I així ho van fer.
• El negoci de les armes és un negoci cruel, però és un negoci molt rendible. Qualsevol arma és un producte i només es justifica si s’usa, si es consumeix. Cal reposar estocs i anar-les canviant a mesura que apareixen noves prestacions. Poden finançar-se mitjançant renting, com es fa amb els automòbils. El material usat sempre té eixida en els mercats secundaris, amb Àfrica com a principal client.
• El quadern de retrets de Putin estava servit. El govern nord-americà a més havia pressionat a l’alemany perquè bloquejara el gasoducte Nordstream 2, gasoducte acabat i disposat a operar. Este gasoducte, molt més modern que l’anterior, era més eficient, la qual cosa repercutia en el preu per als clients europeus de Gazprom. Les empreses americanes gasistes volien substituir-ho pel seu excedent de gas liquat transportat des dels Estats Units per mar. Business is business. El bloqueig no tenia cap sentit per als europeus, però es va portar a terme. En segon lloc estava el tema de Minsk, deixat expressament en guaret. Finalment la situació calamitosa de Donestk i Lugansk no podia continuar. El govern rus podria haver tancat l’aixeta del gas i deixar en el congelador a mitjana Europa. No ho ha fet fins ara i el gas continua circulant regularment pel territori ucraïnés. Ha optat per un moviment militar, que veurem en què acaba.
• Les represàlies econòmiques de la “aliança occidental” (en una economia globalitzada com l’actual) afectaran a tothom. De fet els inversors aposten per una “guerra llampec”, perquè saben que com més dure el conflicte major serà l’afectació. La Federació Russa pot aguantar el primer envit. Les reserves de moneda del seu banc central sumen 631.000 milions de dòlars (la quarta posició en el món, darrere de la Xina, el Japó i Suïssa).
• Com sempre el poble pla eixirà malparat. Els orígens del conflicte són de variada índole i els seus responsables són plurals. No sabem hui com acabarà, però sí que evidenciem que la màquina desinformativa col·loca a Vladimir Putin com la nova i única arma de destrucció massiva.
• I això no és veritat.