‘Contra el funcionari interí’ per Marc Siurana

Ja a principis de segle XX, amb aquestes disfuncions i afegint les necessitats creixents de l’administració de l’època, de tecnificar i professionalitzar el funcionariat, es va acceptar la idea principal de la inamovibilitat dels funcionaris, una de les mesures per aconseguir la independència i professionalització de la funció pública. Aquesta és la raó per la qual, a dia d’avui, un funcionari és un empleat fix, la de poder resistir-se a la prevaricació a la qual li portaria una situació de dependència del poder polític. És l’única manera de professionalitzar qualsevol administració. Bàsicament, les dues condicions necessàries per a aconseguir la independència de la funció pública respecte del poder polític són:

• Que l’accés a la funció pública no depenga del poder polític, sinó d’un procés selectiu de caràcter “objectiu”.
• Que una vegada obtinguda la condició de funcionari públic, i presa possessió en la plaça destinada, aquest siga inamovible més enllà de la seua pròpia voluntat o del incompliment flagrant de la llei.

Però a l’Estat espanyol, a el si de el règim del 36, concatenat amb el del 78 hi ha una figura que ho malbarata tot: la del funcionari interí. L’ús i abús d’aquesta institució va distorsionar, i distorsiona, el funcionament de les administracions públiques.

Teòricament un funcionari interí obté un nomenament temporal, per motius d’urgència, per a ocupar una plaça vacant, però dotada pressupostàriament, fins que aquesta siga coberta per un funcionari de carrera, ja que la idea principal és que l’Administració siga ocupada per aquests últims exclusivament. Però la realitat és molt diferent.

Elegits mitjançant llistes opaques a les que pràcticament només tenen accés les cúpules dels partits polítics o dels sindicats de l’administració, o directament pel càrrec polític de torn, gairebé tots solen arribar a l’administració per quedar-se per sempre, ja que solen estar, ideològicament parlant, en sintonia política amb qui els tria, i, per si de cas, condicionats a que li siguen útils i fidels.

La manera en la qual el poder polític els perpetua consisteix a no treure mai a concurs la plaça ocupada. Eixa plaça seguirà dotada pressupostàriament, doncs està ocupada, però mai serà oferida a ningun funcionari de carrera ja que, al no eixir a concurs, aquests últims mai tenen accés. Per tant, els interins són funcionaris que depenen de el poder polític tant per a ser nomenats com per continuar en el càrrec, i per això, estan completament lligats de peus i mans al lliure albir del polític de torn, que té moltes i variades formes de que li siguen útils, i aquesta “utilitat” no té necessàriament que tenir una relació amb el servei públic. Generalment tenen assignada, explícitament, una tasca administrativa senzilla, ja que la seua capacitació tècnica és escassa, i implícitament, una tasca de servei personal del polític, que pot consistir des d’espiar i informar sobre la ideologia i/o mentalitat de cada funcionari de carrera, amb la finalitat que el “jefe” puga triar a qui facilitar-li la vida i a qui amargar-li-la, o a qui promocionar i a qui enterrar sota muntanyes de paper; fins a realitzar tasques personals o privades del “jefe”, com pot ser: portar-li els fills a l’escola, portar-li el cotxe al taller, etc. Són aquests petits actes indignes que a un “jefe” li fan sentir que està per sobre dels altres, que pot fer el que li done la gana. És la xicoteta corrupció, ja que la funció pública sempre ha d’estar lligada a la voluntat de servei a la ciutadania, i no al servei personal o privat.

Quan ja porten molts anys en l’administració i comencen a ser molt nombrosos, el poder polític té un problema per justificar tantes places interines i durant tant de temps, i, a fi a donar una imatge més professional, els preparen unes oposicions “a mida” en les que es valora en excés l’antiguitat professional, que és dilatada, i poc l’aptitud tècnica o professional, per a que tots aproven i puguen accedir a la condició de funcionaris de carrera per la porta del darrere. Això implica l’emblanquiment de la seua situació, i en general, el descrèdit de la funció pública, per la baixa qualificació professional i pel seu servilisme als interessos privats del “jefe” i dels seus coneguts.

Durant la dictadura franquista, esta va ser la forma normal de provisió de llocs de treball en l’administració. Era la manera que tenia el règim d’aconseguir una administració fortament ideologitzada en què els funcionaris es controlaven entre si sobre la seua lleialtat al règim, i en la qual prevalien els propis interessos del règim per davant del servei públic a la ciutadania. També era una forma de corrupció generalitzada per controlar tots els moviments que no responguessen als interessos del règim. I aquest és un dels motius pels quals la funció pública està tan desprestigiada, i també és el motiu pel que molta gent desitja o aspira a ser funcionari, perquè també està associat a la bona vida. Per ser fixos, per l’horari, i perquè el règim els beneficiava amb beques, amb un sistema d’assistència sanitària privada, amb un sistema de jubilació diferent i privilegiat, etc. És clar que l’accés generalitzat mitjançant la figura de l’interinatge garantia que el funcionariat era la pròpia gent del règim, perquè per entrar havien de guanyar-se ho, només entraven aquelles persones pertanyents a famílies que d’alguna manera havien ajudat el règim, aquells descendents de persones creditores d’algun favor polític.

El règim del 78 no va exigir cap requisit per a la continuïtat d’aquests funcionaris que, bé com interins, o bé ja blanquejats amb la nova condició de funcionaris de carrera, gairebé en la seua totalitat eren ideològicament adeptes a el franquisme. En no exigir-los cap nou requisit per mantenir la seua condició, el règim borbònic va assumir voluntàriament la continuïtat ideològica del franquisme a l’administració. De fet, aquests funcionaris van ser els primers a negar-se a acceptar la pluriculturalitat de l’Estat, menyspreant la necessitat d’aprendre els idiomes autòctons. L’Estat no només no els va exigir res, sinó que va traspassar massivament a moltíssims d’aquests funcionaris a les noves administracions de les CCAA per frenar tot intent de millora en aquest sentit. Es denominava genèricament “franquisme sociològic”, però en realitat era el propi Estat, des de les més altes esferes de poder, el que, voluntàriament “heretava” la ideologia franquista a l’administració i, a més, la incorporava a les administracions de les CCAA. I el cert és que, a dia d’avui, en l’Administració General de l’Estat no hi han resolucions administratives en idiomes diferents del castellà. Pel que jo conec no n’hi han. No només no n’hi han, sinó que hi ha funcionaris que ni tan sols atenen el públic en un altre idioma diferent del castellà. Sense més. Únicament dir que, ni el Rei emèrit, ni els funcionaris que ja ho eren en entrar en vigor la Constitució, mai van jurar altra cosa que la fidelitat a les lleis fonamentals del franquisme.

I si bé, per tal de donar una imatge més democràtica, el règim borbònic s’ha vist en l’obligació de tenir més funcionaris de carrera autèntics, i menys de blanquejats, la realitat és que aquells autèntics funcionaris de carrera que de normal parlen valencià i no s’adscriuen amb entusiasme al regim del 78, en alguns moments de la seua vida laboral s’han sentit observats, vigilats, pressionats, o directament menyspreats, i per descomptat, mai han somiat amb fer carreres administratives brillants, com si han fet altres afins a el règim, de vegades fins i tot sense gaire mèrit.

En els anys 80 van eixir moltes places a oposició, per cobrir-les amb autèntics funcionaris de carrera amb la finalitat de rejovenir l’administració, però la integració d’aquesta gent, més preparada però menys fidel, degué generar més d’un problema polític, perquè tot es va parar novament amb l’arribada del PP al govern, i actualment l’Administració General de l’Estat resta molt escassa de personal. Volen tindre una plantilla professional però, alhora, ideologitzada, i no saben com fer-ho.

Per tot l’exposat anteriorment, la figura del funcionari interí representa la corrupció política en l’administració, i ho és perquè aparta el funcionariat dels deures de servei públic professional, objectiu, i independent. El interinizaje representa tot el contrari, la submissió als interessos personals del poder polític, ja siguen estos públics o privats, i a més, està associat a l’escassa formació. Aquest tipus de corrupció s’anomena frau de llei, que consisteix a fer petits actes, complint la llei, per finalment incomplir-la de manera flagrant en l’essencial, doncs menyscaba la independència dels funcionaris i vulnera drets dels autèntics funcionaris de carrera en benefici d’interessos privats. L’accés mitjançant els interins és una de les bases de la corrupció i del manteniment del regim del 78-39-1707.

Castelló de la Plana, juliol del 2021