14/07/2021. [Traduït del castellà al valencià per ANNA notícies]
Entre la multitud de bestieses que posaven a la nostra disposició, hi ha dues que guarde acuradament en el meu bagul de records. La primera corespon als còmics d’aventures que circulaven, on els “bons” (pinxos encoberts) eren Roberto Alcázar, l’Home Emmascarat i el Guerrero de l’Antifaç, i els “dolents” (més difusos) eren els musulmans i sobretot el pervers i satànic Fu-Man-Chu, un oriental que capitanejava una banda d’assassins (tots grocs) que es deien “dacoits”.
L’altra tonteria derivava d’una jornada que se celebrava cada any en la hipercatòlica Espanya i que portava (i encara sembla que porta) el qualificatiu de “Domund” (diumenge mundial de les missions), en la qual es promovia el “esperit missioner”. La deriva consistia en el fet que aqueix dia, any rere any, en el nostre col·legi religiós ens distribuïen pels carrers perquè recollírem paper de plata (l’embolcall de les llepolies), paper amb el qual formàvem boles que després entregàvem als religiosos. I quan tímidament preguntàvem que feien amb tot això, ens comptaven, davant la nostra continguda sorpresa, que “eren per als xinesos”.
Perquè no està mal com a resultat el que han donat de si les nostres boles de paper de plata. Mai en la història economicofinancera s’havia aconseguit un retorn sobre la inversió d’aquesta naturalesa.
I és que aquell enorme i allunyat país que va patir en paral·lel una guerra civil i una altra amb l’invasor japonés, que va fer una “llarga marxa” liderada per Mao Tse Tung, que va expulsar als nacionalistes de Chiang Kai-Shek, que va unificar territoris sota el nom de República Popular, que va imposar una dictadura de tall estalinista, que va sacsejar al món amb la seua “revolució cultural”, i que en 1978 (després de la mort de Mao) va fer un canvi radical en el seu enfocament econòmic, es troba hui en condicions de compartir hegemonia amb la superpotència nord-americana.
Tinguem en compte que el Partit Comunista Xinés va nàixer fa cent anys i quan en 1949 va aconseguir el poder absolut, el país es trobava en una situació de pobresa extrema, amb una economia agrària que no cobria les necessitats mínimes. Les fams i les devastacions naturals formaven part de la normalitat. Mao es va cenyir durant el seu mandat als principis econòmics del comunisme més ortodox. A la seua mort en 1976 el PIB per càpita de la Xina era inferior al del Txad. Cal preguntar-se com aquest enorme país, en extensió territorial i en població, va ser capaç de tal gran transformació, en un període de temps relativament curt.
En 1978 i de manera gradual es va implantar un nou model en el qual la política continuava sent de partit únic (el Partit Comunista Xinés) i l’economia s’adequava als patrons del Capitalisme occidental. Ho van etiquetar com a “economia socialista de mercat”, la qual cosa a primera vista podia semblar un oxímoron.
Les reformes es van iniciar en el camp (amb la successiva desaparició de les granges col·lectives), i després en la indústria, oberta a la inversió estrangera. Els agricultors havien de cedir una part de les seues collites a l’Estat, però podien vendre la resta en el mercat lliure, sense imposar-los el preu. També podien cultivar segons el seu criteri. El resultat va ser espectacular. La dècada següent va ser encara més cridanera, amb la tímida privatització d’algunes empreses, l’obertura als emprenedors, el desenvolupament d’un sistema regulador i un pla proteccionista molt treballat per a defensar la indústria pròpia. I encara que certs sectors estratègics, com la banca i el petroli, van seguir en mans de l’Estat, l’orientació econòmica va fer un tomb espectacular. En el 2001 la Xina va entrar a formar part de la World Trade Organization i a mitjan primera dècada del segle XXI, el 70% del PIB corresponia al sector privat. En el període que va des de 1978 fins al 2013, el creixement anual mitjà del PIB va ser del 9,5%. Un rècord mundial sense precedents.
El líder d’aquest profund canvi va ser el veterà polític Deng Xiaoping, company d’armes de Mao des dels orígens, format a França i en la Unió Soviètica en els anys vint, amb una capacitat natural per a dirigir els plans de comunicació del nou Estat. Un home dur, bregat en la lluita política, que va considerar que l’economia del país no podia continuar funcionant a la manera tradicional. Deng va tindre sempre com a referència al líder del Singapur modern (Lee Kuan Yew), que durant quaranta anys va governar amb mà de ferro un xicotet país, fins a fer d’ell un dels baluards del poder financer mundial. Deng era tan autoritari com Lee i admirava la combinació d’aquest últim d’una economia d’alta intensitat amb una democràcia de mínims. També pensava, com Lee, que l’afinitat de raça, cultura i llengua era la base de les relacions de negocis.
Per a situar-nos hem d’assumir que la cultura xinesa, en la seua base confuciana, sempre opera a llarg termini. La visió curtterminista occidental, accelerada en els últims anys, no té cabuda en aquell país.
Les elits xineses van optar pel gradualisme i no per la radicalitat, tant en l’àmbit econòmic com en el polític. El protagonisme en tot moment va ser de l’Estat, que va obrir més o menys l’aixeta de la llibertat econòmica segons la seua conveniència. La Xina era a principis dels setanta un país pobre (la seua renda per càpita en 1977 era de 185 $), per la qual cosa les millores van ser molt ben rebudes per la població. Quan es va produir el canvi a l’URSS, la Xina portava ja vint-i-tres anys en el seu procés de reforma. la Xina va ser capaç de conjugar la seua visió a llarg termini amb plans específics a curt, la qual cosa va posar de manifest una gran habilitat de gestió.
Un de les grans troballes de Deng va ser la creació de “zones econòmiques especials”, on la liberalitat era molt major per a les inversions estrangeres i la pressió burocràtica més baixa. Aquestes zones es van transformar en els motors del desenvolupament industrial xinés, i el continuen sent. Una altra de les decisions importants de Deng i del seu equip, va ser donar major protagonisme als ens locals, en un procés centrifugat que va donar excel·lents resultats. Les borses de Xangai i Shenzhen van anar creixent fins a consolidar-se i oferir fluïdesa al moviment de capitals. Deng va morir en 1997, però la seua petjada va marcar per sempre l’economia xinesa. Ell va insistir sempre que el seu model econòmic era “una economia socialista de mercat”, que cal no confondre amb una “economia social de mercat”.
La Xina és en l’actualitat la segona economia del món, amb una projecció a ser la primera en breu. Té superàvit per compte corrent i un patrimoni financer de primer ordre. Inverteix selectivament, sobretot a Àfrica. Hi ha corrupció, però és una corrupció controlada. Ha patit la pandèmia però l’ha gestionada satisfactòriament. Des que el lideratge és de Xi Jinping, que pretén reproduir la gestualitat carismàtica de Mao, sembla que s’ha produït una certa reculada en la liberalització econòmica, amb major intervenció de les cèl·lules del partit en la gestió de les empreses.
Cal esperar i seguir de prop el trànsit de la República Popular de la Xina i del seu model “autoritarisme polític-capitalisme de mercat”. Altres països del sud-est d’Àsia (com Vietnam) l’estan aplicant també amb èxit. És un capitalisme sense democràcia, però també sense ocultació. Si revisem les varietats que es donen en la pràctica del capitalisme neoliberal, ens adonarem que moltes vegades la democràcia també està absent.
Per a molts dels nostres conciutadans, els xinesos són simplement uns tipus que tenen uns restaurants on la higiene no és el reclam principal i uns basars on es pot trobar de tot. De nou els estereotips. No ens confonguem. Pertanyen a un país que està donant lliçons a Occident en molts àmbits i els projectes de futur dels quals són molt més sòlids i il·lusionants que els del món liberal-conservador.
Li donarem un titular a la premsa canallesca madrilenya: És la venjança de Fu-Man-Chu.
14/07/2021
