Joan Carretero: “El Parlament de Catalunya és una institució espanyola, no cal anar-hi a fer res”
ENTREVISTA al portaveu del projecte Parlamentlliure.cat, una consulta popular a tot Catalunya per elegir representants fora de les institucions per remobilitzar l’independentisme i implementar el resultat de l’1-O
Joan Carretero (Tremp, 1955) ha sigut alcalde de Puigcerdà per ERC i conseller de Governació per la mateixa formació al govern tripartit de Pasqual Maragall. Va ser destituït per unes declaracions crítiques amb José Luis Rodríguez Zapatero amb relació al procés per aprovar el nou Estatut, i l’endemà va tornar a fer de metge, professió que encara exerceix ara, amb gairebé 70 anys. Tampoc ha deixat mai de ser una pedra a la sabata de la política independentista institucionalitzada. Com a líder de Reagrupament, que va sorgir com a corrent intern d’ERC, va criticar que el partit s’hagués convertit en un “satèl·lit del PSC”. Ho va assegurar primer en un manifest de Reagrupament i després, el gener del 2007, amb un article al diari Avui titulat ERC, de planeta a satèl·lit. Va ser candidat a la presidència del partit en unes eleccions internes per a la història, amb quatre candidats, i va quedar en segona posició, 10 punts per darrere de Joan Puigcercós. El següent i últim pas dins de la formació republicana, el 2009, va ser publicar un altre article a l’Avui proposant la creació d’una candidatura unitària per a unes eleccions al Parlament que fossin plebiscitàries, amb l’horitzó de proclamar la independència amb una DUI. Va ser el detonant perquè ERC l’expedientés i el suspengués de militància, de manera que va deixar el partit. Sis anys després, el 27 de setembre del 2015, es feien unes eleccions seguint la fórmula que havia proposat, amb Junts pel Sí. Reagrupament –un cop escindit d’ERC– no va aconseguir entrar al Parlament, però Carretero s’apunta la victòria moral d’haver imposat la seva tesi, que va portar després a l’1-O.
Carretero i un grup d’activistes preparen una consulta popular per elegir un “Parlament lliure”
Ara, després d’un llarg silenci, torna a l’arena. Juntament amb altres activistes de perfil més discret, llança la proposta de remobilitzar l’independentisme amb una consulta popular a tot el país, completament fora de les institucions oficials, per crear el que anomenen Parlament Lliure. De moment, ja tenen una primera versió de la web del projecte, encara embrionari. N’exposa els objectius en aquesta entrevista, on fa una anàlisi molt dura de la situació de la política catalana i de l’independentisme institucionalitzat però assegura que els independentistes, “la gent”, encara hi són.
S’acaba de complir un any de les últimes eleccions del Parlament, les del 12M. Què ha canviat en la política catalana en aquest any?
En profunditat no ha canviat res. El que passa és que ara potser s’ha fet més evident, i fa més mal veure-ho, que el president de la Generalitat no ha de dissimular i pot fer castellanades i donar suport a l’oli de Jaén oblidant-se de l’oli de Borges, per posar un exemple. Però l’altre [Pere Aragonès] deia que menjava pinya el dia que anava a veure els pagesos de la fruita de Lleida. De rucs ens són igual tots dos. I les polítiques que fan tots dos, el govern d’ara i el govern d’Esquerra Republicana, és la mateixa. L’única diferència és que al president d’ara no li cal fer gaire attrezzo.
A partir de la caiguda de vots que va patir ERC en les últimes eleccions i tot el que ha passat internament al seu antic partit, creu que canviarà de rumb?
Pel poc que he vist de les seves discussions internes darrerament, sembla que volen insistir en l’error. No crec que vulguin canviar res. Al revés, penso que volen insistir en tot allò que han fet. Esquerra és un partit que, si alguna vegada va ser una variable de l’independentisme, fa temps que no ho és.
Però sí que ha sortit un sector crític que ha fet perdre les eleccions de la Federació de Barcelona a la candidatura que representava l’executiva nacional.
No crec que això tingui cap incidència. Els que ara manen a Esquerra van guanyar les eleccions del partit reiterant que farien el mateix que estaven fent, que la seva política no era un error. De fet, pensen que s’equivoquen els ciutadans, que no saben veure la seva gran capacitat. Esquerra vol jugar el joc de ser un partit autonomista espanyol. Aniran perdent vots, però els és igual, perquè continuen tenint gent col·locada als governs, continuen amb els negociets que tenen muntats. Per tant, als que manen a Esquerra no els passa res.
Si perden poder institucional, també perden càrrecs.
Sí, però els que tallen el bacallà hi continuen sent. Segur que voldrien tenir un tall més gran, però en tenen prou per anar fent. Fa anys que dic que Esquerra Republicana és l’únic comerç, per dir-ho així, que no vol els seus clients, sempre vol canviar de clients. Si tu vens un producte que te’l compren unes determinades persones, no vulguis canviar-les, perquè són les que te’l compren. Ells no volen aquesta gent. Volen gent de Badalona, de l’Hospitalet, que no els han votat mai i no els votaran mai, però ells es fan aquestes il·lusions. És clar que després la vida, la realitat, és dura.
Tocaran fons i canviaran de rumb?
Alguns canviaran de partit, suposo. Algun que està a Madrid, que s’hi havia d’estar 18 mesos i aviat hi portarà 18 anys, quan s’acabi Esquerra entrarà al PSOE o a Podemos, no tindrà cap problema.
Quan s’acabi Esquerra? Vostè creu que s’acabarà Esquerra?
No en tinc cap dubte.
És un partit que està a punt de fer 100 anys, és el més antic de Catalunya.
Unió Democràtica de Catalunya també hauria estat a punt de fer 100 anys i també va desaparèixer, diguem-ne. En aquest món, gairebé res és etern.
“Esquerra Republicana és l’únic comerç, per dir-ho així, que no vol els seus clients, sempre vol canviar de client”
Junts, que és l’altre…
És convergència.
És l’altre gran partit de l’independentisme institucional i ara està fent un paper d’intentar collar el PSOE a Madrid i el govern espanyol. Creu que ho rendibilitzarà?
Aquesta gent està tornant a la Convergència més tradicional. Per tant, dintre del món de la gent que és independentista, que existeix, parlant de votants, no de partits i institucions, poca gent enganyaran. Un partit que dona suport al senyor Sánchez en cap cas es pot autonomenar independentista. Per tant, encara que a ells els sembli que tornaran els grandíssims temps de Convergència, el país ja no està en aquestes circumstàncies.
Però els partits no han d’estar disposats a governar amb pactes instrumentals? Quan vostè estava a Esquerra i va ser conseller, va ser conseller en un govern presidit per un líder del PSC, no d’ERC.
Sí, però llavors encara no havien esdevingut uns successos molt importants a Catalunya. Es va engegar un moviment independentista de debò i hi va haver molta gent que van anar a votar un dia perquè estaven convençuts que votant seríem independents. Encara que Junts, Esquerra i la CUP vulguin fer veure que el dia 1 d’octubre del 2017 no va existir i tot allò que havia passat per arribar a l’1 d’octubre no va existir, ha existit. I això ha marcat aquest país. Encara que ells voldrien tornar al mateix lloc, aquest país no és el mateix. És a dir, van passar coses i hi ha gent que té records, hi ha gent a qui van estomacar, hi ha gent que tenia molta il·lusió, hi ha gent que el seu avi s’ha mort i no ha pogut veure allò que li feia il·lusió. Per tant, jo crec que per més que ho intentin, perquè ho intenten, per més que tinguin tots els mitjans per aconseguir tornar a dormir aquest país, aquest país no s’adormirà.
“Junts està tornant a la Convergència més tradicional. Per tant, dintre del món de la gent que és independentista, que existeix, parlant de votants, no de partits i institucions, poca gent enganyaran”
Però hi ha sensació de crisi de l’independentisme. Els vots independentistes han anat baixant, una convocatòria electoral rere l’altra.
Evidentment, perquè els independentistes ja no votem. O sigui, l’abstenció ha pujat i a més a més és una abstenció activa. Jo no voto. Fa anys que no voto ningú. I no perquè no sigui independentista, sinó justament perquè no tinc cap opció independentista de debò per votar. El que és una fal·làcia és tractar d’independentistes Junts i Esquerra. Aquest és l’error. Aquesta gent no són independentistes, són autonomistes. No passa res, cadascú és el que és, però no són independentistes i, per tant, no aconseguiran vots independentistes. Al revés, els aniran perdent. Perquè ningú se’ls creu.
Això és un problema de lideratges? Es pot capgirar amb un canvi de lideratges?
Jo crec que no, però ells sabran. Jo no em dedico a curar ni Esquerra ni Convergència. És més, si es moren estaré encantat de la vida. Jo crec que el que s’ha de fer són coses que no tenen absolutament res a veure amb el que fan aquests dos partits, i menys la CUP. I tot el que s’hagi de fer per aconseguir la independència de Catalunya s’ha de fer fora de les institucions autonòmiques espanyoles.
La CUP tampoc?
Bé, és que allò és l’estat espanyol destil·lat. O sigui, tot allò que vol fer la CUP va contra Catalunya, sempre. Almenys jo ho veig així. No he vist mai res que faci la CUP que vagi a favor de Catalunya.
La CUP va forçar el procés que va portar a l’1 d’octubre.
Sí, curiosament va forçar el referèndum, pensant que aconseguiria fotre un merder i ja està. Ningú dels que van muntar allò s’imaginava que acabaria així. Tothom s’imaginava que no es votaria, que amb els piolins la gent no aniria a votar, que, com deia algun il·lustre líder d’aquell procés, només ensenyant les paperetes davant dels col·legis electorals ja n’hi havia prou… Els que remenaven les cireres el que tenien assajat era que a mig matí sortirien a dir que, una vegada més, havia quedat demostrat que Espanya no és un país democràtic i que per això no s’havia pogut votar. El que menys esperaven és que la gent votés i que la gent, a més a més, volgués que la votació fos de debò i que es complís allò que ells havien promès que farien. El problema que van tenir tots aquests és que la gent va votar. Aquest és el drama. Ells ni ho esperaven ni ho volien, però això va passar i aquesta és una victòria de la gent, no dels partits ni d’aquests líders. Per això aquesta victòria no es pot llançar a la claveguera.
Una entitat amb un paper clau l’1 d’octubre, l’ANC, és ara en una crisi interna galopant, amb conflictes permanents. Com la interpreta?
És molt senzill. Si tu tens una organització que teòricament ha de fer una cosa i fa la contrària, genera tensions. Digui’m vostè què fa l’ANC a favor de la independència a Catalunya. Jo no he sabut veure res. Si han fet alguna cosa en positiu en els darrers anys, que m’ho ensenyin. Bàsicament està manipulada pels partits. Els interessa que això sigui una eina més per fer el borinot, però no per fer res pràctic. Jo no he estat mai membre d’aquesta associació, però em van convidar el dia que van fer al Palau Sant Jordi un dels actes fundacionals. I allà vaig veure una representació de tots els partits autonomistes, i vaig pensar que allò no posava en dubte I’statu quo.
La setmana passada es va signar el Pacte Nacional per la Llengua, sense Junts ni la CUP, i amb crítiques o advertiments per part d’entitats cíviques que sí que han signat però que el veuen insuficient.
A Catalunya tenim infinitat de pactes grandiloqüents que no serveixen per a res. I aquest pacte no servirà per a res. El mateix dia que es va signar el pacte va sortir una dirigent socialista a dir que no es fa res en detriment de la llengua espanyola. Això fa riure. Les llengües competeixen en un territori.
Es refereix a Sílvia Paneque, la consellera portaveu. Li van preguntar si ella deixaria de contestar preguntes en castellà i va dir que no calia, perquè per afavorir una llengua no cal anar contra una altra.
A veure, parlar dues llengües simultàniament, de moment, els humans no som capaços de fer-ho. Parlem en una llengua o en una altra. Llavors, si sempre parles en castellà, encara que diguis que estimes molt el català, no fas res per aquesta llengua. Ha sortit algú al carrer amb crits d’eufòria a favor del Pacte Nacional per la Llengua? Que jo sàpiga, no. Perquè saben que tot això és comèdia. Això ho lidera el senyor que parla de “Lérida” i de l’oli de Jaén. On hem d’anar amb això?
“Els líders del Procés ni esperaven ni volien que s’arribés a votar l’1-O, però això va passar i aquesta és una victòria de la gent, no dels partits ni d’aquests líders. Per això aquesta victòria no es pot llançar a la claveguera”
Amb relació a l’aniversari del 12-M, Puigdemont va fer una compareixença en què va dir que “l’única convergència que continua existint és la que hi ha per fotre Junts”.
A mi tot això em fa riure molt. El senyor Puigdemont fa mans i mànigues per pactar amb el senyor Sánchez. Fa com els comerciants, algun escarafall de tant en tant. Diuen, ‘ui, ui, ui, vigileu que potser això no us ho votaré’. Però acaben votant el que diuen els de Madrid. No sé, si tu col·loques gent a les grans empreses de l’Ibex de Madrid, tu creus que estàs treballant per la independència? O sigui, el senyor Tremosa…
Ho consideren un cavall de Troia.
Ah, un cavall de Troia! I els espanyols són tan rucs que ells es col·loquen amb uns sous exorbitants i són cavalls de Troia. No ens podem prendre per idiotes. Bé, segurament som idiotes, però no pot ser que en prenguin contínuament per idiotes. El senyor Puigdemont, que té la seva dona des de fa anys col·locada a la Diputació de Barcelona, em diu que ell està fent la independència? Amb qui? Amb els socialistes de la Diputació de Barcelona? No juguem a aquest joc. Al final, tot es basa en la ignorància dels altres i en el fet que han convertit la política en una idea que seria com dir que si ets del Barça, has de dir que el Barça tot ho fa bé. I la política és una altra cosa.
La política és una altra cosa? Quina?
La política hauria de ser la manera d’aconseguir que les societats, les ciutats, les nacions s’organitzin i visquin, si pot ser, cada vegada una mica millor.
Però a Catalunya hi ha molta gent que vol la independència però també molta gent que no la vol…
Molt bé, doncs jo lluito a favor dels que la volen. Els que no la volen, per mi, són d’un altre equip. Per tant, no treballaré per a ells. Treballo per als meus, per als que tenen els mateixos objectius que jo. Tota la resta, aquestes històries del mentrestant, són comèdies. Jo recordo que els grans ideòlegs d’Esquerra de l’època de Carod-Rovira es van inventar una cosa que no estava malament per justificar el que han practicat. Era allò de dir ‘oi que els socialistes no faran una societat socialista? Doncs els independentistes no tenim per què fer la independència. Som independentistes, però anem fent’. Això és fantàstic. Anem fent, ens anem omplint les butxaques amb negociets d’aquí i d’allà. Des de la DGAIA fins a negocis escandalosos, brutals. Aquest país és una lladregada constant, que és el que a la metròpoli li interessa. Com més emmerdats estiguem aquí, com més corruptes siguem aquí, més bé van ells. Això és una història clàssica de les metròpolis amb les colònies. Ja els va bé que uns quants de la colònia siguin uns corruptes absoluts. És el que tenim a Catalunya, és una societat corrupta.
Generalitzant tant?
Sí, és un fenomen molt general. Es feia molta conya en el País Valencià perquè votaven Zaplana. Aquí voten també els corruptes. Tampoc hi ha d’haver tanta diferència.
“Aquest país és una lladregada constant, que és el que a la metròpoli li interessa. Com més emmerdats estiguem aquí, com més corruptes siguem aquí, més bé van ells. Això és una història clàssica de les metròpolis amb les colònies. Ja els va bé que uns quants de la colònia siguin uns corruptes absoluts. És el que tenim a Catalunya, és una societat corrupta”
Hi ha un altre element recent que també exerceix una influència determinada en el mapa independentista, Aliança Catalana. Quin paper té l’unionisme en aquest el creixement d’aquest partit?
Aliança Catalana ha tocat una tecla amb molta intel·ligència perquè la gent està tipa d’una immigració descontrolada, d’uns barris descontrolats, d’una inseguretat galopant. Tot això afecta la gent i ells han tocat aquesta tecla. I, de tot allò que tots els partits negaven, ells en parlen sense por que els diguin que són d’extrema dreta, perquè el tema de l’extrema dreta és com allò de ‘que ve el llop’. Ho han fet servir tant que a la gent ja no li importa. Cada vegada hi ha més gent que diu: “Són d’extrema dreta? Sí, i què?”. Si és que això és d’extrema dreta. Aquesta vacuna ja no serveix. Per tant, Aliança Catalana ha tocat aquesta tecla. El seu taló d’Aquil·les és que Catalunya no té competències en res, ni en immigració ni en res. Llavors, què canviaràs? Encara que tinguis 35 diputats, què faràs si no tens competències en res? Aliança Catalana ha posat el dit a la nafra, però el problema és que curar la nafra, tenint competències, no és fàcil. I, no tenint-ne, és impossible.
La seva presència fa impossible que hi hagi un pacte d’una eventual majoria independentista al Parlament, en cas que fos possible amb els seus vots. Cosa que interessa a l’Estat.
És que al Parlament de Catalunya no hi hem d’anar a buscar res. És perdre el temps. El Parlament de Catalunya és una institució espanyola a la qual no cal anar a fer res. Res de res. Allà hi ha uns senyors espanyols que juguen a política espanyola. I si algun, alguna vegada, no hi vol jugar, ja tenen mecanismes per inhabilitar-lo. En tot ca, és possible que l’unionisme pensi que Aliança divideix l’independentisme, però l’independentisme ja està dividit i, suposant que ERC i Junts fossin independentistes, la fractura entre aquests dos partits ja és irreparable, perquè a més hi ha odis personals, tipus calabrès. Que hi hagi a més a més Aliança Catalana pot distreure, però no és el tema.
Abans vostè deia que el que cal és fer alguna cosa totalment nova. Ara hi ha un col·lectiu que no es vincula amb cap dels partits existents, Dempeus per la Independència, que proposa impulsar una plataforma electoral per a les pròximes eleccions.
Jo crec que no té cap possibilitat de fer res de bo pel que deia abans. Tot el que es pugui fer en un Parlament autonòmic espanyol i res és el mateix. Els vam enganxar en mig distrets fa set anys. Teníem la sort de tenir a la Moncloa un senyor per a qui el més important era llegir el Marca. I deixava fer, perquè pensava que tot es resoldria sol. Va deixar fer més coses dels que hauria deixat fer Pedro Sánchez. El cas és que els vam enganxar mig distrets i van deixar fer fins on van deixar. Ara, qualsevol cosa que es plantegés al Parlament de Catalunya seria anul·lada al minut zero. Per tant, és una institució espanyola, completament controlada pels espanyols, amb juristes espanyols i, a més a més, si no, tenen els tribunals per anar invalidant tot allò que es faci. Per tant, voler ara aconseguir alguna cosa a través de la legalitat espanyola és inviable, sense dubtar de la bona voluntat d’aquesta plataforma. Jo fa anys que dic que aquell que prometi un referèndum pactat amb Espanya ens estarà enganyant. Espanya mai tolerarà el referèndum d’autodeterminació de Catalunya. Mai és mai, fins i tot suposant que estigués segura que guanyaria, perquè això voldria dir reconèixer una realitat nacional dins del seu Estat, i això no ho poden permetre. Com deia Mariano Rajoy, o M. Rajoy, ‘ni puedo ni quiero’. Amb mecanismes espanyols no farem la independència. Hem de sortir del marc espanyol, no hi ha més.
Llavors, què proposa per remobilitzar l’independentisme?
El que proposo és senzill d’entendre i difícil de fer. El dia 1 d’octubre del 2017 hi va haver una sèrie de ciutadans que van anar a votar convençuts que allò era un referèndum per aconseguir la independència d’aquest país. I es van mobilitzar, i alguns van rebre cops i tot. I es va aguantar la pressió de la policia. Per tant, nosaltres, unes quantes persones, considerem que allò és vàlid, és legítim i és legal. Perquè a més es va fer a partir d’unes lleis que s’havien aprovat al Parlament de Catalunya. El que volem fer és allò que no van fer els polítics que ho havien de fer en aquell moment. Donar legalitat i legitimitat al que havia fet la ciutadania de Catalunya, o almenys en una bona part, aquell dia.
Però amb quin mecanisme?
Jo no puc sortir sol aquí al carrer i dir ‘ep, nois, allò que vam votar el dia 1 d’octubre ja ho posem en marxa’. Jo sol no soc ningú. Nosaltres el que hem pensat és que hem de fer una cosa que anomenem Parlament Lliure. Volem convocar una jornada electoral a tot Catalunya que, per entendre’s, seria una fusió del referèndum de l’1-O i les consultes populars que s’havien fet abans. Però aquesta vegada volem que es votin una sèrie de candidats i que es faci un Parlament Lliure que proclami la validesa del referèndum del dia 1 d’octubre del 2017. I, a partir d’aquell moment, que es faci allò que no va fer el president de la Generalitat llavors, que és intentar trobar reconeixements internacionals sobre el fet que la legalitat a Catalunya és aquesta i no la legalitat espanyola. Això és la part més difícil. Però és el que s’ha fet internacionalment la majoria de les vegades en casos similars. És a dir, en un territori on hi ha dues legalitats i dues legitimitats que van lluitant, al final una s’imposa sobre l’altra. Es tracta de fer que s’imposa la nostra.
Però, sense les institucions, com es fa?
Són institucions espanyoles! Per a què les necessitem?
No cal alguna estructura?
En farem una de nova, el Parlament Lliure. Serà per a nosaltres el Parlament real de Catalunya, el que farem nosaltres, no el que hi ha al zoològic. Aquell és el Parlament del zoològic, que vagin donant menjar als micos, que facin el que vulguin.
Però qui posa el segell de validesa a aquest Parlament Lliure que volen impulsar?
La gent. Si sortim a votar 40.000 persones, anirem a fer un cafè, ens saludarem, direm que som collonuts i res més. Ara, si surt un gruix de gent important a votar, a elegir aquests parlamentaris lliures, doncs tindrem la legalitat que ens donarà la votació de la gent.
Per a això es necessiten milions de persones.
Jo, només que votés la mateixa gent que va anar a votar el dia 1 d’octubre del 2017, ja em donaria per satisfet.
Una cosa és que vostè es doni per satisfet i els organitzadors es donin per satisfets i una altra és que després això tingui realment conseqüències.
Amb això podríem anar a molts països del món a dir que els catalans, la nació catalana, vol això.
“El que volem fer és allò que no van fer els polítics que ho havien de fer en aquell moment. Donar legalitat i legitimitat al que havia fet la ciutadania de Catalunya, o almenys en una bona part, l’1-O”
Però l’1 d’octubre això no va ser possible, i hi havia el Govern català implicat…
L’1 d’octubre no va ser possible perquè no ho van fer possible. El més difícil es va fer, que és que la gent anés a votar, que aguantés la policia i els cops. Però qui havia de proclamar els resultats, la independència, no ho va fer. Va fer una declaració que encara ell no sap ben bé què va ser i es va fugar. Això no és proclamar la independència ni és fer res. Aquí es va malbaratar una de les oportunitats històriques més grans que ha tingut aquest país en els darrers 300 anys.
Hi havia les institucions i no es van fer servir. Però ara no hi són, en el projecte independentista. Qui munti això no tindrà aquesta carta.
Tindrà uns diputats elegits legalment i legítimament que seran els que representaran…
Legalment, amb quina llei?
Amb les lleis que es van aprovar en el seu dia al Parlament de Catalunya. Els que ara no són legítims, amb aquelles lleis, són els que hi ha ara al Parlament de Catalunya. Hi hauria d’haver una altra cosa. Es van aprovar una sèrie de normes que feien obligatori per als que manaven proclamar la independència si es produïen determinats resultats. No ho van fer. Fem-ho ara.
“Volem convocar una jornada electoral a tot Catalunya que, per entendre’s, seria una fusió del referèndum de l’1-O i les consultes populars que s’havien fet abans. Però aquesta vegada volem que es votin una sèrie de candidats i que es faci un Parlament Lliure que proclami la validesa del referèndum del dia 1 d’octubre del 2017”
Estem parlant d’un moviment insurreccional?
Se li pot posar el qualificatiu que es vulgui. El que volem nosaltres és canviar la situació. A través, del Parlament de Catalunya, del Govern de Catalunya, dels ajuntaments, de les diputacions, dels consellers comarcals, no es farà res de tot això. Perquè formen part d’un modus vivendi potent de molta gent i el que menys volen és perdre-ho.
I en aquests moments els ànims independentistes permeten mobilitzar tanta gent en un procés tan complicat, sense cap suport estructural?
Jo ja soc vell. Si em diuen una solució millor per aconseguir la independència, l’agafo. Veient el que va passar el dia 1 d’octubre de fa set anys, més el que ha passat a continuació, l’única via que veig factible per aconseguir la independència, no per fer bullir l’olla, sinó per aconseguir la independència, és aquesta. Però hi insisteixo, no tinc gens d’interès ni a ser diputat, ni a ser res de res. Jo l’únic que vull és que Catalunya sigui independent i faré el possible perquè ho sigui. Per tant, si hi ha qualsevol altra solució millor, fet!
Quan diu nosaltres, a qui refereix? Qui són?
Som un grup de gent que volem la independència, no volem viure de la política perquè vivim d’altres coses. I volem anar pensant què podem fer perquè aquest país no s’esmicoli, perquè aquest país no se’ns escoli per la claveguera. No som famosos, ni tenim calés, no tenim res. Tenim el que tenim nosaltres a casa nostra, però no tenim ningú que ens financi.
Hi ha altres expolítics?
No, no, molts no han fet mai política. Potser l’únic que ha fet política, diguem-ne, soc jo. Són gent que té ganes d’intentar-ho.
Com procediran? Quin és el primer pas que faran?
El primer pas serà fer una presentació. Volem fer una presentació aquí a Barcelona. El que passa és que llogar un local a Barcelona és caríssim.
Doncs fer la independència encara és més complicat.
No, no, perquè una vegada la gent es mobilitzi… El referèndum no va costar un duro, diguem-ne. A cada barri, a cada poble, a cada comarca, es va mobilitzar la gent. Si ho hagués muntat el govern de la Generalitat, la primera cosa que hauria passat és que ens haurien descobert i confiscat les urnes. Perquè són un desastre. Van arribar les urnes als seus llocs perquè el Govern no sabia on eren. Si haguessin sabut on eren, la policia ho hauria sabut, perquè a més són uns xerraires que contínuament parlen per telèfon i s’expliquen les coses. O sigui, allò va ser un èxit brutal de Catalunya. Que tot el CNI i la Guàrdia Civil no enganxessin ni una urna, i n’hi havia a tots els pobles i a tots els barris, és brutal. Això vol dir que la capacitat d’autoorganització d’aquest país encara és potent.
I després d’aquests gairebé vuit anys de desencís es pot reactivar de sobte?
L’independentisme de debò imprimeix caràcter. Si un és independentista i ha treballat per la independència, es pot emprenyar, pot deixar de donar suport a no sé quina organització, però no deixa de ser independentista. O sigui, si jo vull la independència del meu país, la vull sempre, no la vull una estona. Aquesta gent hi són. Una altra cosa és si a nosaltres ens voldran fer cas, si els semblarà que és una bona idea. Sé que pot ser un desastre i que ningú voti. Llavors no passa res, ho hem intentat. El que no pot ser és que et puguin dir que no has provat mai res. Jo podré dir que he provat alguna cosa.
“Som un grup de gent que volem la independència, no volem viure de la política perquè vivim d’altres coses. I volem anar pensant què podem fer perquè aquest país no s’esmicoli, perquè aquest país no se’ns escoli per la claveguera. No som famosos, ni tenim calés, no tenim res. Tenim el que tenim nosaltres a casa nostra, però no tenim ningú que ens financi”
Vostè ha fet política institucional. Va ser alcalde de Puigcerdà, conseller de tripartit per ERC. Després va crear un altre partit, Reagrupament, que no se’n va sortir. No se’n cansa?
Equivocar-te, no sortir-te’n, formar part de la vida. Quan un té una edat, sap que hi ha coses que surten bé i altres que surten malament. No pots pretendre que tot et surti bé. A Reagrupament vam perdre en el sentit que no vam entrar al Parlament. Però les nostres tesis es van imposar radicalment. Els primers que vam parlar d’una declaració unilateral d’independència vam ser nosaltres. Els que vam dir que les eleccions autonòmiques s’havien de transformar en unes eleccions decisòries vam ser nosaltres. Tot això ho vam dir nosaltres, no ho va dir ningú més. Després ens van copiar. Alguns ens van copiar malament i altres més bé. I es va crear un ambient que va obligar els partits a pujar a aquest tren.
Després, els mateixos que s’hi van apuntar sense creure-s’ho l’han desballestat. Però la gent hi és. I si no hi és, no passa res. Si aquest país prefereix no ser independent o a la immensa majoria de catalans ja els a bé dependre de Madrid… L’altre dia vaig anar a veure el Barça i la gent es va emprenyar amb l’àrbitre perquè afavoria el Madrid. Collons, per què voleu jugar en la Lliga espanyola? Que no ho veieu que sempre és una estafa? Si voleu jugar a la Lliga espanyola, acostumeu-vos als àrbitres espanyols, a les putades espanyoles, als robatoris espanyols. No pot ser que vulguis ser espanyol i alhora t’emprenyis per com són els espanyols. Els espanyols són així i ens robaran tota la seva santa vida. I l’esport rai. El que ens roben cada dia són els milers de milions que se’ns emporten.
Si Reagrupament tenia raó, si després han sortit opcions, com Alhora, que recullen els arguments dels independentistes crítics amb els partits que han estat en les institucions, per què no se’n surten a les urnes?
El líder d’Alhora és un bon pensador que hauria d’estar en algun lloc pensant i oferint idees. I, així com els d’Aliança Catalana l’han encertat tocant la tecla, ell s’equivoca entestant-se a ser l’anti Aliança, que està molt bé a la universitat, però costa més en segons quins barris.
Però Reagrupament tampoc se’n va sortir.
Entre altres coses, perquè això va passar fa 15 anys, el 2010, i llavors encara era més complicat fer determinades coses. Jo recordo que un il·lustríssim periodista un dia em va dir: ‘Quan et facin l’apagada mediàtica total, què fareu’? Doncs no vam poder fer-hi res, perquè no podíem ni posar propaganda electoral en emissores privades, pagant, eh! Ara, amb Twitter, amb tots aquests mitjans, és més fàcil arribar a la gent. Fa 15 anys era més difícil.
“Quan vaig competir a Esquerra per la presidència del partit, en un acte per presentar el meu programa un xicot del públic em va preguntar què pensava fer per les joventuts del partit. I jo vaig dir: ‘Tancar-les’. El primer que s’ha de fer en aquest país és prohibir les joventuts dels partits”
Creuen que això pot marcar la diferència aquesta vegada?
L’abstenció, gràcies a Twitter, va fer un bon resultat. Ens hi vam posar forts i vam aconseguir un bon resultat. I era una abstenció convençuda i activa, i això ha de continuar.
Veu la professionalització de la política com una cosa negativa. Vostè va estar en la política professional. L’alternativa a la professionalització és l’amateurisme. Tampoc és una bona recepta, no?
És que no és ben bé això. Jo, per exemple, vaig fer d’alcalde 8 anys, i vaig continuar fent de metge. I, en canvi, he vist alcaldes de pobles de 1.000 habitants que han agafat dedicació exclusiva. Vull dir que tot és relatiu.
A escala municipal es pot entrar aquest matís, a escala nacional és més difícil.
Els dos anys que vaig fer de conseller vaig haver de plegar de metge, però després hi vaig tornar. Mentre vaig fer de conseller, tenia el maletí de metge a l’entrada de casa. Quan arribava a casa, el primer que veia sempre era el maletí, perquè tenia clar que tornaria a fer de metge. Jo el que prohibiria radicalment és que gent que no té cap ofici tingui càrrecs polítics. Si no ets res, si no has treballat de res, no pots ser diputat o conseller, perquè no saps res de la vida. Què cony has de decidir si no saps res? I això és el que està passant aquí. Quan vaig competir a Esquerra per la presidència del partit, en un acte per presentar el meu programa un xicot del públic em va preguntar què pensava fer per les joventuts del partit. I jo vaig dir: ‘Tancar-les’. El primer que s’ha de fer en aquest país és prohibir les joventuts dels partits.
Se suposa que són un aprenentatge…
Allà hi ha individus que volen viure de la política i no saben fer res més. L’únic que aprenen allà és a putejar els altres, a escalar. O sigui, el més lleig i el més brut de la política. Pere Aragonès és un producte típic de les joventuts del partit. Un inútil total.
La política no requereix unes tècniques que cal aprendre?
El que necessita la política és conèixer la vida. Si tu no saps de què viu la gent, si no saps què fan, si no saps el que els passa a les feines, com vols prendre mesures a favor seu? Si no en saps res, no pots prendre decisions.
Vostè ha deixat de creure en les institucions?
Jo no hi he cregut mai gaire. Vaig tenir la desil·lusió més gran quan vaig conèixer personalment aquests polítics professionals. Mentre els veia a la tele o a la ràdio, no me’n feia ben bé a la idea. Quan els vaig conèixer en directe vaig pensar que això era un desastre.
Però les institucions són necessàries. Si algun dia hi ha un estat català, en caldran.
Sí, però potser s’ha de posar unes normes noves. Sempre sentia que molts polítics es queixaven que els pagaven poc, per la responsabilitat que tenien. Un dia els vaig dir que potser cada polític havia de cobrar el mateix que cobrava abans de fer política o el salari mínim interprofessional. No em van matar de miracle!
Tornem al seu nou projecte. Amb quina data treballen?
Calculem que caldrà un any i mig per preparar aquesta jornada electoral.
I la presentació?
Quan trobem un local que puguem pagar. És que vols llogar un local per a dues hores a Barcelona i te’n demanen 4.000 euros!
Si és tan complicat trobar un local per a la presentació, imagini’s per fer votacions a cada municipi.
Potser haurem de votar al carrer, tot això ja ho hem pensat. Potser hi haurà municipis o barris on haurem de votar al carrer. Si cal, votarem al carrer.
I la policia quin paper farà?
La policia ja va intentar impedir l’1-O. Potser aquesta vegada també ho intentarà. Estem convençuts que la mateixa gent que l’altra vegada es van defensar i van impedir que la policia fes la seva feina ho tornaria a fer. Per cert, les imatges d’aquell dia demostren que van ser les tietes i les àvies les que van aguantar la jornada electoral, que després tothom se’n fot. Van ser les que van dir ‘aquí es vota i s’ha acabat’. Si hagués estat pels cracs de determinades organitzacions, el que hauríem fet hauria sigut ensenyar la papereta i dir que no calia votar. Les tietes i les àvies van dir ‘votem’.
Volen tornar a mobilitzar les tietes.
Per descomptat, si les tietes i les àvies es mobilitzen, guanyem.
