Una visita a Oriola: allò que ens fa sentir valencians.
Fa uns dies vaig fer una escapada a Oriola. Tenia pendent des de fa temps visitar la senyorial ciutat valenciana. Eixir al llarg de la nostra Comunitat, sempre et depara alegries, sorpreses i contrastos.
Volia, a més, conéixer de prop els «Mollons del Regne» o com els anomenen els oriolans: «els Pinochos» dos monòlits que marquen la frontera entre Castella i València, entre els dos antics Regnes; porta significativa d’entrada al nostre Regne de València. Els mollons estan situats entre la pedania d’Oriola de Desamparados i la població murciana de Beniel, on vàrem desdejunar en un bar prou recomanable: «la Taperia»; en ell, sobre la meua pregunta de si encara estava en la Comunitat Valenciana, en van amollar ràpidament: «somos murcianos».
Ja en Oriola, això de què passe el riu pel mig de la ciutat i el contrast amb el seus monuments antics em va corroborar un espai senyorívol, molt interessant. Hi ha molt per veure i van quedar coses que, de segur, un altre dia visitaré.
El fet de deixar el meu nom: «Dolors» per a un a reserva va ser motiu controvertit, constatant que el tema de la llengua no era fútil. Això sí, van pronunciar amb molta correcció les dos consonants finals, cosa que sol ser difícil per a un castellà parlant.
Però l’anècdota que més em va cridar l’atenció és la que a continuació relataré. Després d’escoltar com en un monument una guia turística no menciona els nostres Furs valencians i d’alguna manera els confonia amb lleis aragoneses, se’m va ocórrer, en acabant, preguntar-li a una funcionària del lloc, molt simpàtica per cert, si es sentia valenciana. Davant d’esta pregunta i molt automàticament em va respondre:
– Ay, no, yo no hablo valenciano. Es que mis orígenes son murcianos.
– Ya -li vaig dir- però tu sabes que Orihuela depende de las decisiones del govern del Consell de la Generalitat Valenciana. Me estas diciendo que quisieras que Orihuela pasara a depender de la Comunidad de Murcia?
-¡Ah, no! nosotros somos de la Comunidad Valenciana.
– Ah -li vaig contestar- entonces tu eres valenciana,
– Sí, claro.
La meua conclusió, és que el tema de la llengua, entre uns i altres, han aconseguit fer-lo conflictiu i excloent. Molts valencians no precisen de parlar valencià per a sentir-se’n. I em sembla bé. La llengua valenciana forma part de la nostra personalitat, és un signe d’identitat que hem de conrear i conservar, però valore per damunt de tot la consciència de sentir-nos valencians, parlem la llengua que parlem.
Sentir-nos valencians és la condició necessària per a estimar tot lo nostre, i entre allò nostre (molt nostre, únic i preuat) està la llengua valenciana.
En eixe sentit dic jo: “Per a remar a favor de la llengua no seria convenient que els valencians castellà parlants es sentiren per damunt de tot valencians i orgullosos de ser-ho?”
Dolors Alexandre Ivorra de RV-EV
Dénia a 5 de març de 2025
M’he llegit molt a gust el teu article, Dolors. Gràcies!
Article molt interessant. Hem de “conrear i conservar” és una de les respostes. Gràcies Dolors.