UCRAÏNA: LA PAU COMPLICADA, O NO TANT
Que la humanitat pega bandades al llarg de la història és cosa acceptada per molts. És el que es coneix també per la “llei del pèndol”. Vegem sinó el que passà al final de les dos guerres europees del segle XX, segons la bondat de les decisions preses, naturalment pels vencedors:
En negatiu
1ª Guerra Mundial….. Dures condicions de pau als vençuts
2ª Guerra Mundial….. No decideix la població, ho fan les potències vencedores.
En positiu
1ª Guerra Mundial….. Els afectats decideixen per referèndum a molts llocs
2ª Guerra Mundial….. Les condicions de pau, almenys a la part central són més que raonables -Alemanya de l’Est, Àustria i Itàlia-
L’ideal hauria estat una combinació de les opcions positives. Però ja vam vore que no es va produir. Conseqüència: a la Gran Guerra va seguir la 2ª Guerra Mundial i la falta de plebiscito el 1945 va fer que la solució als problemes haguera d’esperar als anys noranta.
Que els referèndums van ser bons està demostrat en l’acceptació per totes les parts, després d’un segle, de les fronteres entre Alemanya i Dinamarca, Àustria i Hongria i Àustria i Eslovènia. El destí del territori del Sarre, entre França i Alemanya, va haver d’esperar al 1955 per a quedar segellat i va ser en la seua reintegració a. la República Federal Alemanya, a través d’un plebiscit -ja n’havia tingut un altre el 1935 en el mateix sentit-. Eixes festes de la democràcia vingueren a ser un preludi de la constitució de nous estats al principi de la dècada dels noranta del segle XX.
Val la pena seguir els esdeveniments d’Europa al final de les guerres per a pensar en les solucions per a Ucraïna. Que les fronteres entre estats no es puguen tocar és una opció fàcil de publicitar però amaga injustícia i la insatisfacció de les poblacions afectades. Per una altra part, les promeses econòmiques no les voldria jo considerar com a determinants. No es pot convertir en una subhasta la pertinença d’un territori a un estat o un altre. Alguna cosa ha de dir la població i ací entren els sentiments, legítims del tot.
Crimea i l’oest d’Ucraïna són terres per on han passat molts pobles amb característiques ben diferenciades. En el primer cas i per al segle XXI caldria parlar dels drets dels russos i ucraïnesos, però també dels tàtars musulmans, expulsats de Crimea en acabar la 2ª Guerra Mundial i parcialment retornats. Per això vaig proposar el 2017 en les Jornades de reflexió política i jurídica celebrades en la Universitat de València, una administració europea o internacional del territori, que seria provisional fins que s’arribara a un clima de convivència entre els diferents grups nacionals -pàg. 521 del llibre Els valencians, poble d’Europa-.
Les terres de l’oest ara ocupades tenen poc a vore amb la història d’Ucraïna, a diferència de Kiiv i el seu entorn. Hauria de decidir la població en base al cens anterior al conflicte armat, comarca a comarca. En canvi en el que podríem dir la Ucraïna profunda, Rússia ha de renunciar a qualsevol intent d’assimilació. Estem davant de dos pobles ben diferenciats.
Les grans potències europees no poden caure en consignes enganyoses, reunions estèrils i cants de sirena bel·licistes. Tenen raó quan diuen que no es poden decidir les qüestions sense la presència dels estats afectats, però no han d’oblidar que el 1938 a Múnic van decidir sobre Txecoslovàquia sense la seua presència i ja es va vore com va acabar tot, no va servir de res. Per no parlar de la poca solidaritat mostrada amb els ucraïnesos fa quaranta anys, abans de la caiguda del Mur de Berlín. Jo no recorde cap declaració al seu favor de Manuel Fraga o Felipe González.
Els tàtars de Crimea i els russos d’Ucraïna, que han estat molts anys sense tindre reconeguts els seus drets, tenen molt a dir en eixes reunions.
Tampoc els valencians no vam ser cridats a participar en les converses per al Tractat d’Utrecht el 1713 i si s’haguera reconegut allà el nostre ordenament jurídic ens hauríem estalviat molts problemes. Europa no pot encadenar un error darrere d’un altre.
Joaquim Meneu
