Estudi sobre la e de Valencia

Abelard Saragossà

Per a la identitat valenciana i per a un valencianisme sense divisions irreconciliables i sense vencedors ni vençuts. El vencedor, únic, seria el poble valencià.

M’agradaria que este treball contribuïsca a augmentar l’autoestima i la confiança com a valencians.

També voldria que ajudara a fomentar un valencianisme de trellat, sense supeditacions ni fòbies a l’exterior. Un valencianisme positiu i constructiu, que siga atractiu i assumible per a la majoria: aquell 80% de valencians que es senten valencians i espanyols, de manera que hauria d’haver compatibilitat entre les dos identitats, sense que l’espanyolitat negue la valencianitat.

També dedique este treball a tots aquells que, abans de redactar-lo, ja estaven en contra. I, elaborat i publicat, no el llegiran però seguiran en contra.

Els qui ignoren deliberadament els meus treballs em recorden els sectaris i dogmàtics de la cançó de Raimon: «Qui ja ho sap tot, que no vinga a escoltar-me». Per desgràcia per a ells, este treball tindrà més lectures que el predecessor de 1997 (3.956 en academia.edu, 2025-07-3).

1.  Introducció

1. Decisió de modificar «València». Preceptiu: un estudi

El Ple de «l’Ajuntament de València» del dia 26 de setembre del 2023 aprovà començar els tràmits per a canviar València per Valéncia, i també per a tindre una adaptació per al castellà (Valencia). La forma adaptada (que ha d’anar per llei en segon lloc) no demana cap estudi; és un dret de cada Ajuntament valencià. En canvi, variar el nom oficial (de València a Valéncia) exigix incorporar a l’expedient «un estudi tècnic, subscrit per un expert en lingüística, que expose detalladament els fonaments històrics i lingüístics del canvi proposat en la denominació del municipi» (article 7.1 del Decret 69/2017). Si l’Ajuntament satisfà eixa exigència, cal fer una exposició pública, contestar a les al·legacions, aprovar en l’Ajuntament l’estudi i la resposta a les al·legacions, i enviar la proposta a la institució de la Generalitat encarregada de variar els noms de les poblacions valencianes, la qual pot estar fins a tres mesos per a prendre una decisió. En el cas que la petició inicial supere eixe conjunt de condicions, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua ha de fer un informe sobre l’adequació o la inadequació de la modificació.

El govern de l’Ajuntament pensaria en mi per a fer l’estudi probablement per dos raons unides. En 1995, havia presentat un treball al IV Col·loqui d’Onomàstica Valenciana, que consistia en mostrar per quines raons la e de Valencia havia sigut tancada des del segle xi a l’actualitat (Valéncia). En conseqüència, el dia 16 de desembre del 2016 vaig ser u dels 5 membres de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua que va votar contra l’informe favorable a canviar «Valencia» posant la è (València), petició que «l’Ajuntament de Valencia» havia fet en març del 2016. En els apartats següents, descriuré el marc científic i el marc social en que vaig acceptar fer l’estudi preceptiu sobre Valéncia.

[Quan use el nom del Cap i Casal en la redacció sense parlar del grau de l’obertura de la e,recorreré a la grafia Valencia. Evitar l’accent (Valéncia o València) és un mitjà per a actuar d’una manera objectiva i neutra.]

1. Marc científic d’acceptar fer l’estudi preceptiu

El primer factor científic que explica l’acceptació de fer l’estudi està en la justificació de votar contra l’adequació de l’accent obert de València en el Ple de l’Acadèmia citat:

«En l’any 2006, l’Acadèmia va demanar informes sobre el topònim del cap i casal. La finalitat era fer un estudi sobre el tema. L’any 2007, Emili Casanova i Maria Soledat González Felip demanaren per escrit que el tema s’estudiara i es debatera. No obstant, no s’ha fet eixe estudi ni s’ha encomanat a ningú, ni el tema s’ha debatut en l’Acadèmia.

»Ara, sense enviar-nos els informes del 2006, sense remetre’ns la bibliografia pertinent, i sense haver elaborat un estudi sobre el tema a partir dels informes i de la bibliografia, 24 hores abans del plenari (contra les 48 reglamentàries) ens ha arribat un informe que, entre altres anomalies, no té en compte que el topònim que hem de regular és u dels símbols valencians més importants; ni exposa els fets cronològicament per a saber qué impliquen; ni diu que la grafia amb accent obert es deu a la creença errònia que Valéncia seria un castellanisme. A més, un escrit d’una institució pública valenciana ens considera als valencians una  minoria, a pesar que els valencians devem representar cap al 40% del conjunt que formem els balears, els valencians i els catalans.

 »No crec que la manera en que estem actuant siga ni objectiva ni científica, i trobe que és una manera poc digna de tractar el poble valencià. Si amb les mancances indicades aprovem hui la grafia València, crec que només afavorirem aquell valencianisme superficial i poc argumentatiu que, justament per l’escàs arrelament social i per l’escassa argumentació, en els 80 i els 90 no va incidir en la consciència i en la voluntat dels valencians.

»L’obligació de l’Acadèmia és solucionar problemes valencians argumentant, de manera que els seus escrits aprofiten per a formar intel·lectualment i, alhora, per a superar divisions socials. Per contra, el paper que hui hem de votar és un escrit que, el dia que algú l’analitzarà en algun treball públic, mostrarà quin grau té de coherència. I això no serà, precisament, un bé ni per a l’Acadèmia ni per a la cohesió de la societat valenciana. I és que, si actuem de pressa i malament, pocs efectes positius podem esperar.»

Al costat de notar una part de les anomalies que conté o envolten l’informe, l’últim paràgraf insinua que algun dia analitzaria el document que s’aprovà aquell dia (13 vots a favor, 5 en contra, i una abstenció), i que eixa operació «no serà un bé per a l’Acadèmia», ja que «si actuem de pressa i malament, pocs efectes positius podem esperar».

Després d’elaborar llibres urgents (El valencianisme lingüístic,2018; Valencià i català: noms i acadèmies per a una llengua, 2020; El valencianisme de Sanchis Guarner, 2022), l’any 2021 comencí a redactar un llibre sobre les causes de no assimilar les regles d’accentuació (¿com hem d’actuar en conduia, conduiem, conduieu?), i en octubre del 2023 n’havia acabat un altre, ara sobre un tema particular: l’accentuació de la lletra e i el cas de Valencia.

1. Marc social d’acceptar fer l’estudi preceptiu

Per a mostrar l’absència de veracitat que hi ha en crítiques que em feren en març i abril del 2025, convé explicar quan es va produir la petició de fer un estudi per a l’Ajuntament de Valencia, i com l’acceptí.

En febrer del 2024, escriguí al diputat de cultura de la Diputació de Valencia per a proposar-li l’edició dels dos llibres sobre l’accentuació. No vaig rebre resposta a cap de les dos cartes (enviades a correus oficials diferents de la Diputació). En maig, em telefonà el regidor de cultura de l’Ajuntament de Valencia (José Luis Moreno) per a preguntar-me si podria fer, per a l’Ajuntament, un estudi sobre l’accent del Cap i Casal. Li responguí que tenia una investigació llarga dedicada a eixe tema (entre 400 i 500 pàgines). Per tant, sí que el podia fer. Però, tenint en compte que la investigació era per a gramàtics, procuraria llevar les parts que no tenen interés per al públic general. Com és natural, l’obra divulgativa tindria afirmacions que estarien justificades en l’obra d’investigació. Per tant, quan es fera públic l’estudi elaborat per a l’Ajuntament el treball d’investigació hauria d’estar publicat; i, com no tenia cap notícia sobre l’edició, encara no podia acceptar l’encàrrec. José Luis Moreno reacccionà d’una manera molt comprensiva. Satisfet, vaig vore que era un polític dialogant, humà, ètic.

En el mateix mes (maig del 2024), Jesús Leonardo Giménez i jo vàrem tindre una reunió amb el president i la vicepresidenta de la Diputació de Valencia (Vicent Mompó i Natàlia Enguix). En eixa entrevista, els proposí recuperar la «Biblioteca de Filologia» d’Alfons el Magnànim (inactiva des de 1968) per a publicar llibres que tingueren com a missió estudiar normes que no s’assimilen, i contribuir a reduir a u els tres models lingüístics valencians (1: el dels documents de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua; 2: el dels Criteris lingüístics dels Serveis Lingüistics de les Universitats Valencianes; 3: el de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana). Eixa proposta es publicà en el periòdic Levante el dia 17 de juny del 2024 («Una proposta per a Vicent Mompó i Natàlia Enguix»).

Com a conseqüència de l’entrevista i l’article del dia 17, a l’endemà (dia 18 de juny) el diputat de cultura em convocà a una reunió en Alfons el Magnànim, en la qual em demanà la versió electrònica dels dos llibres. Després d’eixe dia, no vaig tindre cap notícia durant 7 mesos.

El dia 14 de giner del 2025, el president de la Diputació convocà 7 persones a una reunió: el diputat de cultura, el director d’Alfons el Magnànim, Emili Casanova, Jesús Leonardo Giménez, Antoni López Quiles, Aurelià Lairón Pla i jo. En eixa reunió, llegírem i debatérem dos propostes meues a la Diputació, una de les quals era la que havia fet a Mompó i a Enguix en maig del 2024. No hi hagueren objeccions a ninguna de les dos propostes, i com a conseqüència el president de la Diputació proposà que Alfons el Magnànim començara la represa de la «Biblioteca de Filologia» publicant els dos llibres meus indicats més amunt.

Al cap de dos setmanes (al principi de febrer), José Luis Moreno em tocà per teléfon per a dir-me que sabia que els meus llibres havien començat el camí de l’edició, de manera que em tornava a fer la petició d’elaborar un estudi per a l’Ajuntament sobre l’accent de Valencia. Li diguí que la previsió era publicar en octubre el llibre sobre el topònim; per tant, faltaven 8 mesos. Em contestà que el procés era llarg, de manera que s’acabaria quan el llibre ja estaria disponible en les llibreries. Davant d’eixos factors, vaig acceptar la petició del regidor de cultura, i l’Ajuntament inicià el contracte per a fer l’estudi el dia 18 de febrer del 2025.

Això va coincidir amb un marc social i polític molt enrarit. Uns mesos abans, s’havia produït el desastre immens de la dana, que havia afectat sis comarques valencianes (l’Horta Sud, la Foia de Bunyol, el Camp del Túria, la Plana de Requena i la Ribera Alta). La reacció i la coordinació dels partits polítics tingué errors grossos, que augmentaven el patiment dels valencians afectats (centenars de milers). En eixe marc, n’hi hagueren que varen dir que el partit que governava en l’Ajuntament del Cap i Casal i en la Generalitat hauria tret el tema del topònim per a apartar l’atenció del problema tan greu de la dana, i que jo m’hauria supeditat als seus interessos. No obstant, la iniciativa de l’Ajuntament de Valencia era anterior a la dana (setembre del 2023 i maig del 2024); i la meua actitud venia de 1995, quan havia elaborat i publicat un estudi sobre les causes que explicaven que Valéncia era la pronunciació de totes les poblacions valencianes (de punta a punta: de Vinaròs a Crevillent).

En realitat, si l’edició dels dos llibres sobre l’accentuació haguera anat d’una manera fluïda hauria acceptat en maig del 2024 fer l’estudi sobre Valencia, de manera que no s’hauria produït la massa de difamacions que haguí de suportar en els mesos de març i abril del 2025 (sobretot en xarxes socials).

1. Contingut d’este estudi

No podem aclarir el tema particular de l’accent de Valencia sense tractar abans el tema general: l’accentuació de la lletra e. En primer lloc, en el capítol 2 comentarem l’evolució de les vocals é (e tancada) i è (e oberta) des de fa mil anys (el segle xi). En eixa evolució, el valencià i el català occidental coincidixen, i discrepen del català oriental i del balear. Eixe és l’origen de dos accentuacions: entés i entès. A més de deduir com convé que actue el model lingüístic valencià (parlant i escrivint, §2.1-§2.2), descriurem l’actuació d’un gramàtic català (Fabra) en els cultismes (§2.3), ja que ha influït en autors valencians. Acabarem el capítol 2 estudiant la proposta de l’Acadèmia en les paraules patrimonials i en els cultismes (§2.4).

En haver tractat el marc, podem estudiar el nom Valencia. Com és un nom de lloc o topònim, començarem pels criteris internacionals per a escriure els topònims (§4). Sense proves, ha sigut habitual creure que els valencians clàssics (els del segle xv) pronunciarien València, i que dir Valéncia seria una supeditació al castellà. Per a mostrar que eixes creences no són certes (ni tenen fonament), estudiarem el creiximent de la vocal è des dels segles xv o xvi a l’actualitat, i en quin període el valencià començà a canviar prudéncia (pronunciació que prové d’una evolució de fa mil anys) per prudència (§5). També tractarem la particularitat que tenen els noms de lloc davant dels noms comuns. Podem intuir que els topònims són noms especials observant que els habitants de les Póbles (la Pobla Tornesa, la Pobla de Vallbona, la Pobla del Duc…)diuen una ó a pesar que el nom masculí és pòble; en canvi. els qui no vivim en una póbla diem la Pòbla Tornesa, la Pòbla de Vallbona…

El desplegament del marc anterior permetrà analitzar fàcilment com han actuat cinc gramàtiques en l’accentuació de Valencia (Sanchis Guarner 1950, Valor 1977, IIFV 2002 i RACV 2015), amb inclusió de la gramàtica de l’Acadèmia (§6). L’estudi seguirà per analitzar els informes elaborats a favor de València, u de l’Ajuntament (§7) i l’altre de l’Acadèmia (§8). Tant en les gramàtiques com en els informes, trobarem limitacions. Seguins u dels requisits dels treballs científics, l’estudi acabarà en la confecció de les conclusions (§9).

Com he informat més amunt (§1.2, §1.3), este estudi està fonamentat en una investigació, ¿Valéncia o València, sorprés o sorprès? (Alfons el Magnànim, 2025). Una gran part dels dos primers terços d’eixe llibre (capítols 1-10) no interessa al públic general, de manera que ho he reduït a unes quantes pàgines en este estudi (capítol 2, i un poc del capítol 5). En canvi, el contingut dels capítols dedicats a l’accent de Valencia (capítols 11 i 12) l’he reproduït ací d’una manera majoritària. Com és previsible, en este treball hi han moltes remissions al treball d’investigació (com a Saragossà 2025b).

Crec que el conjunt d’este estudi té la voluntat d’estar en tres marcs: 1) l’objectivitat (unida a intentar practicar els principis de la metodologia de la ciència); 2) la dignitat que ens mereixem els valencians (com tot poble); 3) servir al poble valencià procurant solucionar problemes socials d’una manera racional, i donant mitjans per a augmentar la formació intel·lectual (en el cas meu, en el camp del valencià).

• Vocals é i è. Evolucions. Accentuació de la lletra e
  • Reducció de la vocal è. Grafia: ¿sorprés o sorprès?
    • Reducció de la è: de finèstra a finéstra (segle xi)

Per a poder entendre (i justificar) com deu ser l’accent de la capital valenciana, cal exposar primer com han evolucionat les vocals e tancada (é) i e oberta (è) durant els darrers mil anys. A causa d’eixa particularitat, no he tractat l’accentuació de la lletra e en un llibre sobre l’accentuació (Saragossà 2025), i ho he reservat per a un altre llibre: ¿Valéncia o València, sorprés o sorprès? Accentuació de la lletra e (2025b). Com ja he apuntat (§1.3), este estudi intenta posar a l’abast dels valencians idees centrals del segon llibre. Quan cite un tema però no el desplegue (o quan faça una afirmació i no la demostre), indicaré quina part de Saragossà (2025b) ho tracta.

El llatí clàssic només tenia 5 vocals, que representava amb les lletres a, e, i, o, u. Podien ser llargues i curtes. En canvi, les filles del llatí (les llengües romàniques) transformaren la llargària, de manera que les 5 vocals curtes i les 5 vocals llargues passaren a ser 7 vocals (totes curtes). Són les 7 vocals tòniques que té el valencià (pur, gos: ó, por: ò, pas, mel: è, bes: é, pi). El fet de passar de cinc vocals a set explica que tingam dos lletres que representen dos vocals diferents: la e oberta de mel, i la e tancada de bes; la o oberta de por, i la o tancada de gos. Si les ortografies romàniques foren regulars, tindrien set lletres per a les set vocals.

Sanchis Guarner (1950: §45) feu una constatació molt important: el valencià contrasta prou amb el castellà, el francés o l’italià. En centenars de paraules en que el valencià té é (finéstra), l’italià té è (finèstra); i, alguna volta, quan el valencià diu è (verd) l’italià diu é (verde), i elcastellà no té diftong (és verde, no vierde, contra {mel / miel}). Sanchis Guarner ho completà observant que l’aparició de é i de è depenia en general de marcs síl·làbics, i en descrigué 14 per a é (com ara alé, entés) i 7 per a è (com ara mel, terra).

Tres décades més tard (en 1981), un lingüiste del Canadà que aprengué a parlar en valencià en la ciutat de Valencia, Joseph Gulsoy, explicà eixe misteri. Fa mil anys (segle xi), el sistema vocàlic es trobava debilitat per la caiguda de les vocals finals (ponte > pont) i medials posttòniques (monicu > monge). També hi havien més factors, sobretot una diferència massa escassa entres les es obertes i les tancades. Eixa situació va fer que la e oberta tendira a tancar-se en molts entorns sil·làbics (la immensa majoria, fèsta > fésta), mentres que es mantenia oberta en uns quants entorns (sobretot davant de les consonants més obertes, l i rr, fel, gerro). Eixe sistema passà de la Catalunya Vella a la Catalunya Nova occidental i, en el segle xiii, a les terres que Jaume I convertí en el Regne de Valencia. El marc descrit aclarix que, en les es, el valencià actua en centenars de paraules al revés que les altres llengües romàniques. El valencià pensamént és pensamiento en castellà (no pensamento); el valencià finéstra és fenêtre en francés i finestra en italià (les dos amb è).

Alhora que es produïa la variació anterior en tota la Catalunya Vella (finèstra > finéstra), una série de condicionants afavoriren que, en la part oriental, les paraules que tenien una e tancada (cadéna) canviaren un poc l’articulació cap al centre de la boca, i aparegué l’anomenada e neutra (un poc similar a la vocal anglesa de her, burn; {cadéna > cadêna}). En el segle xiii, els repobladors catalans portarien a les Illes Balears el vocalisme tònic oriental, el qual ha arribat als nostres dies en la major part del balear. En canvi, el català oriental alterà, cap al segle xiv, la e neutra fins a una e oberta (cadêna > cadèna). Les evolucions descrites comporten que hi ha una gran quantitat de paraules que tenen e tancada en valencià i en català occidental (cadéna), e oberta en català oriental (cadèna), i e neutra en balear (cadêna).

El marc anterior té dos conseqüències destacades. La primera és reduir dràsticament la e oberta (Gulsoy 1981: 81 fa una llista de 38 paraules). La segona conseqüència important és fer aparéixer una característica que arriba al valencià actual: el marc sil·làbic determina en un grau alt que aparega una e oberta (mèl, fèrro) o una e tancada (finéstra, suspés, suspén, fornér, cabéll, cént, conéixer). Com hem dit, Sanchis Guarner descrigué eixa realitat en 1950, i el treball de Gulsoy de 1981 permetia comprendre-la.

• Plantejament del problema: ¿quin accent: sorprés o sorprès?

A la majoria de les paraules del grup de cadena, no els correspon accent (com il·lustra cadena); però una part sí que en té, com sorprés. Davant d’eixe fet, ¿com han d’actuar el model lingüístic del balear, el del valencià i el del català?; ¿han d’haver tres grafies (una per a cada fonètica: sorprés, sorprès i sorprês), o una grafia només? Eixa és una qüestió prèvia a tractar l’accent del Cap i Casal.

La majoria de gramàtics valencians han proposat que el model valencià hauria d’accentuar d’acord amb la nostra pronunciació (sorprés): Nebot (1894), Fullana (1915), Sanchis Guarner (1950), Salvador (1951), Valor (1977), Guinot (1987), IIFV (1995), GNV (2006), RACV (2015). En eixe marc general, hi ha una particularitat. La major part de la Renaixença i del valencianisme que va de 1909 a 1939 eren partidaris que els valencians ens coordinàrem lingüísticament amb els balears i amb els catalans. De fet, la coordinació entre persones i entre comunitats sempre és positiva. Enfront de la concepció dita (col·laboradora i constructiva), en els anys 10 i sobretot en els 30 autors noucentistes catalans (Barnils 1915, Aramon 1931) intentaren que els valencians seguírem el seu model lingüístic, camí que (com vorem a poc a poc) implicava passar de la coordinació a la subordinació. Joan Fuster assumí l’objectiu dit en els 50 i 60 (Saragossà 2022: §II). Eixe seguidisme ha fet que un sector haja pensat que els valencians hauríem d’accentuar la lletra e com el model català (entès, ell sorprèn, conèixer).

• Defensors de sorprès: absències i efectes

Els autors partidaris de l’accentuació catalana no han fonamentat la seua proposta en l’evolució fonològica del balear, del valencià i del català. A més, no han considerat si els parlants valencians (que som els destinataris de les normativa lingüística valenciana) podíem assimilar l’accentuació de la lletra e seguint el model català. L’absència d’eixos dos factors indispensables ha afavorit que les afirmacions dels partidaris de sorprès siguen superficials i de valor escàs (Saragossà 2025b: §2 i §4). Ací, em limitaré a unes poques observacions.

La diferència forta en valencià entre les es de mèl i de entés, i la diferència escassa en català oriental entre les de entès i interés fa que, quan a un valencià li diuen entès, no percep una è, sinó una variant de é: un entés un poc particular. A causa del condicionament sil·làbic de é i de è,per a un valencià és pràcticament inimaginable la pronunciació entès, conèixer, replanèll, nuèt. Eixe marc explica que un valencià que escriga seguint el català oriental (com ara conèixer), si llig el seu escrit no dirà conèixer, sinó conéixer.

Per una altra banda, les persones recordem moltes lletres de moltes paraules (com ara la h de ahir, encara que no representa cap so); en canvi, recordem molt pocs accents (i si és tancat o obert). Això obliga a aplicar les regles d’accentuació quan escrivim. Ara: si no recordem els accents i en la ment tenim que pronunciem una é en la paraula conéixer, qui vullga accentuar seguint el model del català oriental incorrerà en “faltes d’ortografia” (encara que siga catedràtic de filologia). Per tant, seguir el sistema del català oriental en valencià obliga els parlants a no dominar el sistema d’accentuació de la lletra e i a fer “faltes”. A més, fer errors afavorix la desconfiança, en compte d’augmentar l’autoestima i la confiança en la manera que els valencians tenim de parlar. L’autoestima i la confiança incrementen la identificació amb el valencià i l’adhesió a l’ús públic; en canvi, la desconfiança fa tot lo contrari. Per tant, als valencians ens convé accentuar les es com les pronunciem: si diem una é en el participi de entendre, serà entés; i si diem una è en el nom derivat del verb perdre, serà pèrdua.

 Mesclant grups heterogenis, els defensors de la grafia entès han afirmat que la realitat valenciana seria molt dispersa, quan en realitat és homogènia. També han dit que seria un benefici pedagògic escriure entès; no obstant, hi han treballs empírics que mostren que voler seguir el català oriental produïx un caos en l’accentuació de la e.

En 1997, dediquí un capítol d’un llibre a desbrossar l’accentuació de la lletra e («L’accentuació de les ee en valencià», capítol 6 de Criteris  de la normativa, p. 255-283). Al cap de set anys (en el 2004), vaig reprendre el tema per a intentar ser més ordenat i sistemàtic («L’accentuació de les ee en els texts valencians. Per un tractament sistemàtic i complet»). No obstant, eixos d0s treballs han sigut poc considerats pels partidaris de entès (com ara l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana 2002: §II.2.1.2, i els Serveis Lingüistics de les Universitats Valencianes 2009, analitzats en Saragossà 2025b; §7.2 i §7.3). Convé notar que no tindre en compte treballs d’investigació fets prèviament és una actitud poc científica.

• Estructures que demanen é; causa de créixer èMarcs sil·làbics que demanen é: enfondiment de Sanchis Guarner

És constatable que, en els diccionaris, hi han paraules amb la grafia è que els valencians pronunciem en general com a é. Afecta sobretot els cultismes: sèsam, Cèsar, dècada, telèfon, Hèctor, època, dèspota, plèiade. Com comprovarem més avant (§2.3.2), eixes grafies provenen de seguir el model actual del català, elaborat per Fabra. Per a poder demostrar eixa afirmació i per a deduir si l’actuació dels diccionaris és adequada, explicarem primer característiques destacades de la é del valencià, i emmarcarem el creiximent de la è després del segle xiv (no sabem si a partir del xv o del xvi). Quan haurem descrit les estructures pròpies del valencià (§2.2), estudiarem la proposta de Fabra (§2.3): quina és i en qué es fonamenta, i el grau d’adequació que té en relació al valencià. En tercer lloc, mirarem com han actuat els gramàtics valencians (§2.4). Amb eixa base, estarem en condicions d’analitzar l’accent de Valencia (serà la part restant d’este treball, §3-§8).

Hem dit que, a més de constatar la discrepància amb les altres llengües romàniques, Sanchis Guarner (1950: §45 i §47) va fer una faena molt meritòria: descriure 14 marcs fonètics que demanen una e tancada, i 7 que impliquen una e oberta. En Saragossà (2025b: §6), he intentat deduir quines estructures conformen les 14 + 7 síl·labes que constata el gramàtic valencià, i com han evolucionat eixes estructures entre 1950 i l’actualitat. És un estudi llarg, del qual només descriuré ací els resultats que necessitem per a comprendre com han actuat la gramàtica i el diccionari de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua.

La reducció de la e oberta a 38 paraules podria haver acabat en el tancament complet de la vocal è. Però passà el procés contrari.Hi han tres fets que impulsen a pensar que la è devia ser identificadora per als valencians dels segles xiii-xiv. El primer és el manteniment de la vocal è en aquelles paraules que tenien un entorn obridor (1: planes de síl·laba sense consonant després de la vocal, terra, Pela la poma; 2: planes de síl·laba acabada en consonant, perla, melsa; 3: agudes de síl·laba acabada en consonant, cel, verd, empelt). El segon fet que mostra la identificació amb la è dels valencians dels segles xiii-xiv és augmentar la diferenciació entre les vocals mitjanes (entre pèrdua i estés, entre fònt i fangós); això passà en balear, en valencià i en una part del català occidental (Gulsoy 1981). Augmentar la diferència entre é i è estabilitzava el sistema vocàlic tònic (contra la inestabilitat que afavorix la proximitat entre é i è). El tercer fet que mostra la importància qualitativa de la è és el creiximent després del segle xiv (¿xv, xvi?). L’augment té dos manifestacions: una no estructural, i una estructural. En el pròxim punt, només comentaré una part del creiximent estructural.

Les consonants que més promouen la e oberta són les dos consonants més obertes, tant en les paraules planes (tèrra, tèla; pèrla, mèlsa) com en les agudes de síl·laba acabada en consonant (cèl, mèl; empèlt, concèrt). Correlativament, afavorixen la e tancada les consonants tancades (totes excepte rr i l); poden aparéixer en tres marcs: 1) les paraules planes de síl·laba acabada en vocal (péça, véna, péra, gépa…); 2) planes de síl·laba acabada en consonant (fésta, espénta, fémta…); 3) agudes de síl·laba acabada en consonant (espés, entén, rém…). També tenen é els noms i els adjectius aguts de síl·laba acabada en vocal (alé) i els d’una síl·laba (plé, fé). Són el correlat de la majoria dels plans acabats en vocal (péça, véna, péra, gépa…).

La descripció anterior comporta que, enfront de les 38 paraules que conservaven la vocal è, la é apareixia en molts centenars, que responien sobretot a dos marcs: 1) paraules planes acabades en -a (péra, finéstra); 2) planes acabades o bé en -e (méstre, Pére), o bé en una síl·laba acabada en consonant en que la vocal té la mateixa obertura que la é: {é / e} (asséver,préstec) i {é / o} (llépol, cércol). Les esdrúixoles que s’acaben en -a i que tenen e o o en la segona síl·laba actuen igual: llémena, sémola; pérgola (ja existia en 1575). Al costat d’eixos marcs sil·làbics, una consonant que ha tancat sempre és la i consonàntica en contacte amb la vocal tònica. Pot ser en diftong (llei, reina; {pèctu > pèit > péit > pit}), o la primera consonant de la síl·laba següent (féiem, féieu, feien). En valencià, no existix cap paraula que continga èi.

• Una paradoxa: els marcs de la é fan créixer la è

L’ús estructural de la e tancada afavorí, paradoxalment, el creiximent de la e oberta. Hem dit que el segon ús de la é anava unit a una vocal de la mateixa obertura en la síl·laba següent: sempre, llépol, jo pense, llémena, sémola, pérgola. Per tant, hi ha una harmonia en l’obertura entre la vocal tònica i la vocal de la síl·laba següent. Complementàriament amb l’harmonia de {é-e} i {é-o}, quan s’introduïen cultismes i en la síl·laba posterior a la tònica hi havia una i o una u (les vocals més tancades), els parlants feren el procés contrari a l’harmonia: augmentaren el contrast obrint la e: prèmi, prèdica, fèmur. Actuàvem igual quan la síl·laba tònica s’acabava en una consonant tancada: cént però cèntim; véspa però lèsbic. Per paral·lelisme, seguírem el mateix camí quan la vocal tònica era o: impèri → empòri, hòstia. Repetim que eixe procés és posterior al segle xiv (¿del xv, del xvi?).

Com es veu en la parella {cént / cèntim}, l’efecte de la i en la síl·laba posterior a la tònica explica que, en la família d’una paraula, podem trobar la vocal tancada (cicló) i l’oberta (ciclònic). Una manera d’intuir la importància del procés que hem descrit és observar que, dels 36 exemples de è que posa la GNV (2006: §4.1.2), 34 pertanyen al grup que tractem (polèmic, crèdit, apèndix, fèmur, referèndum). Actualment, el valencià té, en les paraules que porten accent, més vocables amb la vocal è que amb la vocal é (Saragossà 2025b: §3.2, 4). Per tant, l’objectiu d’assentar la vocal è l’hem aconseguit de sobra. El valencià no necessita més paraules amb la vocal è: ara, necessitem estabilitat i cohesió. Al costat del mitjà descrit (polèmic, crèdit), n’hi ha algun altre. Ací, només constataré que els noms i els adjectius acabats en -ecte, -epte, -ecta, -epta tenen è en valencià (excepte, arquitecte, recepta, recta).

Quan els cultismes responen als marcs d’una é, pronunciem com és previsible: una é. Exemples: {gépa, fésta} comporten {estépa, paléstra}; l’harmonia de {asséver, llépol, préstec} implica {éter, teléfon, Héctor}; la de sémola desemboca en {época, déspota, anécdota}. Per tant, la forma en que els valencians pronunciem els cultismes està d’acord amb les estructures fonètiques valencianes que comporten una é. En el cas de década, sésam, César, hem de tindre en compte que, si les vocals més tancades (i, u) comporten la è (tedi), i si les vocals que tenen un grau més d’obertura (les mitjanes, alé, cançó) impliquen é (asséver, llépol), la vocal que té dos graus més d’obertura també comportarà é (gépa, fésta): per tant, década, sésam, César. Podríem dir que César és com una estésa d’herba seca (i Cèsar com una estèsa d’herba seca, del català oriental).

Les estructures valencianes indicades deuen ser majoritàriament aplicables al català occidental, i convindria estudiar si alguna també és pròpia del català oriental, ja que la pronunciació Héctor, Néstor pareix que és molt predominant en eixa part del català (i afecta professors de català, Saragossà 2025b: §6.6.3, 4c).

• Tendències i excepcions: com convé actuar

Per a comprendre bé l’evolució del valencià, hem de tindre en compte que els processos que fan créixer la vocal è són, en general, tendències, de manera que hi han excepcions. Així, al costat de melsa, tela tenim selva, ametla (selva: é en valencià i en català occidental; è en català oriental; ê en balear).

A la vista que la potència del contrast “è / {i, u}” ha fet que tingam més paraules accentuades amb è que amb é,hem deduït que l’objectiu de la normativa serà buscar la cohesió i l’estabilitat. Per a aconseguir-ho, sempre hauríem de tindre en compte com parla la major part dels valencians (com ara en el nom propi Isabel). Per contra, hauríem d’evitar els dogmes, que actuen com critica la dita valenciana irònica En ser negre, botifarra (en ser “e + l”, → è). Entre les excepcions, estan gamberro, perra (‘moneda), hotel, motel, riel, que apareixen amb é en el DNV.

Cal indagar i fer llistes d’excepcions per a apartar els excessos (com ara que un locutor de la televisió valenciana diga hotèl, o Euròpa, allà a on el DCVB diu que el valencià pronuncia Európa, que és la pronunciació habitual de la Ribera o de l’Horta). En Saragossà (2025b: §6.3.1, 3c-d), observe que separar-se inadequadament de les vocals i de les estructures que els parlants tenim en la ment facilita que els professionals de la llengua no s’expressen bé; i, sobretot, fa que la gent pense que parlaria malament (si u sent hotèl en una televisió, pensa que no parla bé dient hotél). Tot efectes negatius.

En eixe marc, hem de considerar un cas específic. Des de l’origen fins al segle xiv aproximadament, una i en la síl·laba posterior a la tònica tancava la vocal tònica; un exemple: {mediu > méi > mig}. També passa en altres llengües; dos exemples: la i posttònica de les paraules angleses medium o serious ha tancat la vocal tònica a una i. Si el fonema i estava en contacte amb la vocal tònica, passava igual o similar: {pectu> pèit > péit > pit}, {factu > faitu > fèit > féit > fét}. Com hem dit més amunt (§2.2.1), en el valencià actual una i consonàntica en contacte amb la tònica exclou è i demana é (llei, reina, féiem, féieu; no existix èi).

I bé, quan es produïx una evolució és factible que perduren paraules de l’estadi anterior. En contrast amb prèmi, el valencià ha mantingut la pronunciació històrica fins al present en església, sépia, sénia, séquia, Dénia (fora del valencià, en algun lloc fan sípia, sínia, síquia, com mig). En Saragossà (2025b: §6.6.5, 1-2), intente explicar per quins motius eixe grup és molt estable en valencià. De fet, ha creixcut amb algun cultisme similar a alguna paraula del grup (sénior, série; en el DNV, sénior però sèrie). Cal dir que, en parts de Catalunya (com ara Tortosa), han passat de sénia a sènia. És un canvi similar a una variació antiga, pròpia de tot el valencià: passar de téla, véla a tèla, vèla.

• Accentuació de la e en cultismes. El camí de FabraAccentuació de la lletra e: proposta del gramàtic català

Com hem avançat més amunt (§2.2.1), per a comprendre l’actuació de gramàtics valencians en l’accentuació de la lletra é hem de parlar de Fabra. El motiu és una paradoxa: encara que no considerà el valencià en l’accentuació, la seua proposta sobre la lletra e ha repercutit en l’ortografia valenciana. En (1918: §3), elaborà unes normes «pràctiques» per a accentuar la lletra e, ja que no caldria mirar si u diu é o è. Dit d’eixa manera, pareix una proposta positiva; però la lectura mostra que no ho és.

«Regla I. En les terminacions verbals, hom empra l’accent agut. Regla II. […] en els mots aguts, hom empra generalment l’accent greu sobre la e. Ex.: alè, cafè, mercè, comitè, oboè, terraplè, amè, serè (adj.), obscè, cinquè, dissetè, vintè. Regla III. En els mots plans i en els esdrúixols, hom empra generalment l’accent greu. [entre els exemples] èter, sèver, vèncer, cèlebre, sègol, trèmol, tèrbol, cèrcol, pèsol, sèmola, sèrie.»

Qua un valencià llig eixes tres regles, veu que no li aprofiten. En els noms i els adjectius aguts, el valencià té é (alé, café, etc.). En els noms plans i en els esdrúixols, sabem que el valencià té è quan en la síl·laba posterior hi ha una i (fèrtil); en canvi, és é quan la vocal posterior té la mateixa obertura; per tant, és véncer, pésol, sémola; i, com ja hem comentat, en els cultismes és igual: éter, célebre, pérgola. En definitiva, les normes de Fabra ni tenen en compte el valencià ni li són aplicables.

Podríem pensar que les regles anteriors seran «pràctiques» per als catalans (o per als catalans orientals). Però, si reflexionem, deduirem que no ho són. Eixes regles no indiquen ninguna estructura fonètica del català, i probablement per això el gramàtic constatà 64 excepcions (Saragossà 2025b: §5.1.3, 8 i 10). Per a Fabra, eren «en nombre molt petit». No obstant, els parlants no poden memoritzar eixa quantitat d’excepcions (i 32 tampoc). Per tant, les normes que comentem no són «pràctiques». Ben mirat, eixa proposta podria ser una resposta al fet que una part dels catalans diferencia poc la é i la è (Saragossà 2025b: §3.2, 3c).

Per a accentuar les lletres e i o (é, è, ó, ò), el camí adequat és el que fan el menorquí Moll (1937) i el valencià Sanchis Guarner (1950): quan les regles d’accentuació comporten que a una paraula li correspon accent i u diu una e o una o obertes, escriurà è o ò (fèrtil, pòrtic); i, quan diu una e o una o tancades, escriurà é o ó (témer, fangós). Si eixa opció no és aplicable a una part dels catalans, hi han dos exigències: 1) formular el problema; 2) buscar mitjans per a solucionar-lo. En canvi, cal evitar l’actitud de Fabra: aplicar el problema d’una part dels catalans a tots els catalans (i proposar normes no assimilables). En el cas que siga cert que el problema seria una separació escassa entre é i è, entre ó i ò, diria que la solució òptima és impulsar a articular eixes vocals com fem els balears, els valencians i una part dels catalans. A més, eixa proposta permet actuar com convé davant de la primera diferència fonològica amb el castellà: realçant la divergència, sinó no diluint-la.

Cal observar que, a pesar que Fabra no es fonamenta en estructures fonètiques, les seues normes puntuals (grafies sobre paraules concretes) s’han mantingut en general. Un exemple: la mateixa força que fa dir {fèmur, cèdula, fòrum, còpula, ròtula, nòtula} fa articular fòrmula. La parella {forma i fòrmula} és com les parelles següents del diccionari de Fabra: {poma (ó) i pòmul}, {cicló i ciclònic}, {espora (ó) i espòrula} (‘espora xicoteta’). La pronunciació fòrmula la deuen dir molts valencians i molts catalans; el Google dona 78.500 exemples de fòrmula (2021-08-20). A pesar de la coherència, Jordi Badia i Pujol parla de fòrmula com si fora una tendència insana (informa que «hi ha gent que té tirada a escriure *fòrmula en compte de fórmula», Vilaweb, 2020-05-08). La coherència interna i l’extensió geogràfica contrasten amb el fet que Fabra escrigué fórmula en el document que comentem (i en algun altre: 1918: §3; 1925: §10), i la seua grafia és la que han mantingut tots els diccionaris. Si la grafia fòrmula apareix en algun llibre, és perque ha passat desapercebuda al corrector («Açò no passa de ser una mera fòrmula de condescendència i de tàctica», Simbor 1983: 98-99).

Resumim. Sense cap argumentació, Fabra fa una proposta que consta de tres regles «pràctiques» i 64 excepcions, i la presenta com si fora obvi  que seria la que correspondria a la seua llengua. Però resulta que, en eixes regles i excepcions, no hi han estructures fonètiques del català (o l’autor no n’indica). A més, a pesar d’eixes limitacions la concepció que hi ha (si eren paraules planes o esdrúixoles, sempre è) el gramàtic català l’aplicà a l’adaptació de cultismes, i posteriorment no l’ha qüestionada ningú, encara que és apreciable que hi han cultismes que divergixen de la pronunciació catalana predominant (en §2.2.2, hem parlat de Héctor, Néstor).

 En el cas valencià, la situació és més greu. Encara que Fabra no tingué en compte l’actuació del valencià; encara que la seua proposta té les anomalies dites; encara que és gran la divergència entre les estructures del valencià i el camí de l’autor català (com comentarem en §2.3.2), no són escasses les paraules del diccionari de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua que tenen l’accentuació de Fabra (ho comprovarem en §2.4).

• El camí de Fabra i les estructures del valencià

En els noms i els adjectius aguts que exemplifica el gramàtic català, el valencià actua al revés (alé, café, contra alè, cafè). En els noms i els adjectius plans i els esdrúixols, Fabra posa sempre è; el valencià recorre a è fonamentalment quan hi ha una i o una u en la síl·laba posterior (fèrtil, èxit, cèdula), i diu una é quan la vocal de la síl·laba següent és {e, o, a}. Per tant, Fabra accentua vèncer, pèsol, sèmola; en canvi, el valencià diu véncer, pésol, sémola.

Si des del contrast entre les estructures del valencià i el camí de Fabra mirem els exemples de més amunt (§2.2.1), començarem a comprendre que, en diccionaris valencians, hi hagen grafies (sèsam, Cèsar, dècada, telèfon, Hèctor, època, dèspota, plèiade) que no responen a les estructures del valencià. Repetim que, en les paraules planes o esdrúixoles en que la vocal de la síl·laba següent és {e, o, a}, diem é (mestre, llépol, festa, §2.2.1-§2.2.2); en conseqüència, és natural que la pronunciació siga sésam, César, década, teléfon, Héctor, época, déspota, pléiade.

• GNV i DNV en la e tònica: entre el valencià i el model català Els gramàtics valencians davant de l’accent de e en els cultismes

En Saragossà (2025b: §7-§9), he dedicat tres capítols a estudiar 5 tractaments gramaticals, especialment el vinculat als anomenats Departaments de Filologia Catalana (la Guia d’usos lingüístics de l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana, 2002), i el tractament de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (Gramàtica Normativa Valenciana, 2006). Ací, només caracteritzaré globalment el camí que seguixen.

Més amunt (§2.1.2), hem trobat que la majoria de gramàtics valencians han sigut partidaris de seguir la fonètica valenciana (accentuar entés). No obstant, la seua opinió devia ser purament intuïtiva: creure que els valencians no entenem i sobretot no podem assimilar entès. No hi havien estudis sobre el tema, ni els gramàtics coneixien justificacions de l’accentuació de la lletra e. Només coneixien la fama de Fabra (que el Noucentisme català havia escampat): la seua proposta seria objectiva, científica, adequada. En eixa situació, podien fer poc més que aplicar la seua intuïció a les paraules que coneixien: les patrimonials. De fet, l’aportació de Sanchis Guarner (deduir els 14 marcs sil·làbics de la é, i els 7 de la è) es basa exclusivament en les paraules patrimonials.

A eixos factors, hem d’afegir que autors noucentistes catalans (Barnils 1915, Aramon 1931) pressionaven el valencianisme per a que, en nom de «la unitat de la llengua» (mite que aprofita per a supeditar, com «la unitat d’Espanya»), acceptara el centralisme i considerara que el valencià seria, davant del català, com l’andalús davant del castellà. Eixa visió avançà en la dictadura de Franco (anys 50 i 60), quan la base social del valencianisme pràcticament havia desaparegut, i Fuster assumí l’objectiu d’Aramon (Saragossà 2024: §II). El resultat ha sigut, en el tema que estudiem, que gramàtics i diccionaris valencians han seguit l’accentuació catalana en cultismes.

Una de les conseqüències és presentar com a valencianes unes accentuacions que van contra les estructures del valencià (sèsam, plèiade, Nèstor), encara que foren grafies impronunciables per als valencians corrents. Sense dubte, tot això es feia inconscientment. La desorientació que sentirien els gramàtics seria gran. I, en eixa situació, les grafies variaven. Un exemple: Sanchis Guarner (que patiria molta pressió per a acceptar l’accentuació de Fabra), seguia la pronunciació valenciana en la majoria de les paraules patrimonials; però, en els adjectius ordinals clàssics (que no diem), escrivia huitè, novè, desè, onzè, i observava «que pot pronunciar-se e tancada» (1950: §259). En eixa foscor intel·lectual, aparegué algun accent estrany en paraules gramaticals (que són les que usem més sovint): ¿Què dius?, No vols, però ho fas (he desplegat eixa qüestió en Saragossà 2025b: §6.6.7). Posteriorment, les grafies dites i altres seguiments de l’actuació de Fabra (sèrie, època), causades per la incertitud, s’han presentat ara com si foren una «tradició» (GVB 2016: §1.2.1), ara apel·lant a una causa que no és certa («A fi d’evitar una excessiva discrepància entre les diferents varietats de la llengua», GNV 2006: §5.1.2.1; comentarem eixa afirmació en el punt següent, §2.4.2).

La mescla de dos sistemes diferents (el del valencià i el del català oriental) i l’absència de fonamentació de Fabra desemboca en un camí que té tres característiques: 1) és heterogeni ({créixer contra guèiser}, {una entésa contra un cèsar}); 2) no és identificador com a valencians; 3) no és assimilable ni practicable (§2.1.3). Convindrem que el conjunt del procés no és positiu ni per als valencians que parlem en valencià, ni per als valencians que volen aprendre’l.

• Actuació global de la GNV davant de l’accentuació de la lletra e

La situació poc atractiva que hi havia en el franquisme hauria d’haver sigut clarificada per l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana (2002) i per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (GNV 2006). Però eixes dos obres no consideren el manual de Sanchis Guarner (Saragossà 2025b: §7.2.2, 3). En efecte, el gramàtic valencià descriu tant els marcs de la vocal é com els de la vocal è. En canvi, la GNV (2006: §1.2.1.3.1) no tracta els de la vocal é. Per tant, no diu als lectors quan és coherent recórrer a la vocal é, i quan no ho és. Un exemple: les estructures del valencià ¿demanen época, igual que comporten sémola, l’Énova (la Ribera) o llépol? Eixes paraules formen part de la mateixa estructura. Però, si no estudiem les estructures del valencià que demanen una é, seran factibles estos tres comportaments: 1) escriure «època» (que és la grafia del DNV); 2) seguir a Fabra en cultismes plans i esdrúixols (una è); 3) presentar-ho com a valencià («cèsar, clavicèmbal»). El tercer comportament apareix en estes paraules de la gramàtica de l’Acadèmia: «usem l’accent agut […] i el greu […] seguint el timbre […] habitual en la pronunciació valenciana» (GNV 2006: §5.1.2). Correlativament amb presentar el valencià com no és, eixa actuació té una conseqüència greu: allà a on els valencians parlem bé en el tema de les vocals é i è (época), impulsa a creure que parlaríem malament (la forma correcta seria «època»)..

Probablement per a evitar objeccions simples i clares, la GNV (2006: §5.1.2) afegix en el paràgraf següent: «alguns cultismes i neologismes esdrúixols o plans» s’escriurien amb la vocal è i es pronunciarien amb la vocal é; i posa una llista tancada de 6 membres («èter, sèsam, plèiade, bèstia, sèrie i època»). No obstant, en Saragossà (2025b: §8.1.2, 7) he elaborat una llista de 74 paraules (no és exhaustiva; en podrien ser centenars). Caldria fer un estudi per a saber quants cultismes plans i esdrúixols del DNV seguixen a Fabra i discrepen de les estructures que en valencià demanen la vocal é. Per una altra banda, en Saragossà (2025b: §6.6.7, 3c) constate que, socialment, no funciona la dualitat “escriure «perquè» i pronunciar perqué”.

Per a justificar la divergència entre el fonema escrit (è) i el fonema pronunciat (é), la GNV apel·la a esta finalitat: «evitar una excessiva discrepància entre les diferents varietats de la llengua». No obstant, les paraules del grup de entés-conéixer deuen ser centenars en les paraules patrimonials i centenars en els cultismes i els neologismes (café), de manera que u no veu quina millora hi hauria en no seguir les estructures del valencià en «alguns cultismes». Si existira la finalitat que exposa la GNV i l’haguera aplicada, el manual hauria d’haver indicat quantes paraules tenen é en valencià (entés, café) i è en català oriental (entès, cafè), i quins són els criteris per a triar les paraules que s’escriurien amb una vocal («època») i els valencians hauríem de pronunciar amb una altra vocal (época), i quines s’escriurien i es pronunciarien igual (café). En canvi, el manual ni quantifica ni cita cap criteri. El fons deu ser el que hem dit: en els cultismes, seguir a Fabra, i fer-ho d’una manera heterogènia (1: en un grup, café, seguiment del valencià; 2: en moltes dotzenes –si no són centenars–, seguiment de Fabra, Cèsar; 3: en un grup, escriure un fonema i pronunciar-ne un altre, «època» / época).

L’absència d’estudiar les estructures del valencià que determinen é, i no dir que u seguix la proposta de Fabra en cultismes permet que el DNV aplique el camí de cultismes a paraules patrimonials («benèvol» seria l’accent preferent; llista en Saragossà 2025b: §8.3.1, 3). U dels efectes negatius d’eixe camí és afavorir pronunciacions que es separen de la distinció nítida entre é i è que fan el valencià i el balear, i s’acosten a la poca separació d’una part del català (he desplegat eixe tema en Saragossà 2025b: §6.6..4, 7).

L’actuació descrita contrasta amb un objectiu que la GNV (2006) es marca en la Introducció (§2: convergir amb el model català). La convergència demana un acostament mutu en cada qüestió normativitzada. En el tema de l’accentuació de la lletra e, la GNV s’acosta unilateralment al model català (constate quatre acostaments en Saragossà 2025b: §8.3.1, 1, 2-3, 4a.iii, 4b.ii).

Podríem dir, com a síntesi final, que la GNV, en l’accentuació de la lletra e, té una actuació poc positiva: no informa ni forma; desdibuixa la realitat; i, sobretot, no escampa la convicció que, en general, el valencià popular usa bé les vocals é i è; al contrari, fa creure que, en moltes paraules (centenars?), pronunciaríem malament.

• De la GNV al DNV: tres actuacions inadequades en  la grafia «è»

El camí de la GNV (2006) emmarca i explica tres actuacions poc adequades del DNV. La primera és presentar una vocal del català oriental («cèsar») com si fora del valencià. La segona és preceptuar que, en altres paraules, hauríem d’escriure una vocal (è) però hauríem de pronunciar-ne una altra (é, com ara «sèsam» / sésam). La tercera actuació poc adequada és aplicar el camí de cultismes a paraules patrimonials («benèvol»).

Convindria saber quantes paraules hi han, en el conjunt del DNV, en cada cas: 1) cultismes i neologismes com «cèsar» (presentats com si el valencians pronunciàrem «cèsar»); 2) paraules en que hauríem d’escriure una vocal(è: «sèsam») i pronunciar-ne una altra (é: sésam); 3) paraules patrimonials tractades com si foren cultismes («benèvol»).

• Accentuació de la e en la RACV (2015)

De les gramàtiques valencianes, la Nova gramàtica de la llengua valenciana (Real Acadèmia de Cultura Valenciana, 2015) és la que probablement fa la descripció més ampla i més ambiciosa de les vocals è, é, ò i ó. No obstant, incorre en la mateixa anomalia que la GNV: no hi ha una concepció estructural (Sanchis Guarner 1950: 14 marcs de é,i 7 de è) ni evolutiva (Gulsoy 1981: en el segle xi, 38 paraules amb la vocal è; després del segle xiv –¿xv, xvi?– creiximent de la vocal tònica è, que arriba a l’actualitat). És una concepció estàtica i poc estructural.

El resultat és una classificació llarga però poc deductiva, amb anomalies i amb moltes excepcions, que són incomprensibles per als lectors com a conseqüència de deslligar-les de l’evolució.

2.4.5   Un camí negatiu. Necessitat d’estudiar com reaccionen els parlants

En els quatre punts anteriors, ha aparegut un problema important de la normativa actual: com a conseqüència de seguir accents del català oriental (o de Fabra: èter, sèsam, plèiade, bèstia, sèrie, època), escriure una vocal(è: «sèsam») i pronunciar-ne una altra (é: sésam). Al costat d’eixa actuació, la GNV (2006: §5.1.2.1) posa el pronom relatiu i interrogatiu tònic «què», la conjunció «perquè». La dissociació entre escriure un fonema i pronunciar-ne un altre té una extensió gran en la GNV i en el DNV. Convindria disposar d’un inventari de tots els casos en que l’Acadèmia proposa una separació entre les lletres usades i els fonemes que considera normatius (com ara escriure «època» i haver de pronunciar época; escriure «sencer» i poder pronunciar sancer).

La separació descrita incidix en el conjunt de l’ortografia. Em limite a emmarcar la qüestió. L’ortografia que deu tindre el valencià és molt diferent de la del francés o la de l’anglés, i similar a la de les altres llengües romàniques. Separant els casos que s’aparten de la grafia històrica (dir mol i escriure molt; dir possar i escriure posar), en valencià hauria d’haver unió entre la vocal o la consonant que pronunciem, i la lletra que la representa. Eixe principi (tan positiu) té excepcions per dos motius: 1) la supeditació de les ortografies romàniques al llatí (gat contra gent); 2) la conveniència d’estar units a l’ortografia clàssica i coordinar el balear, el valencià i el català. Són exemples de supeditacions romàniques al llatí el fet de pronunciar igual la primera lletra de signe i la de cigró; o separar la v i la b en aquella part del valencià que ha perdut la consonant v (vi = bo). Un exemple de manteniment de l’ortografia clàssica i coordinació amb el balear i el català és el fet que la g i la tg representen, en el valencià actual, la mateixa consonant (metge = jo passege). En el balear i sobretot en el català oriental, hi han moltes més manifestacions (com ara pronunciar igual mare i casa, però diferenciar-ho gràficament).

Convé notar que, en les ortografies raonablement regulars, si la grafia és Josep i u pronuncia Jusep, és factible que, sense ser conscient, canvie a poc a poc Jusep per Josep. El resultat és beneficiós: la correspondència entre la fonètica i la grafia augmenta.

Cal dir, que, en el camp de la normativa, necessitem estudis sobre l’assimilació de normes i sobre el domini del valencià en els qui no l’han tingut com a llengua materna (sobretot entre els escolars). Hauríem de tindre molts estudis per a saber qué passa en la realitat: quines normes assimilen els alumnes i quines no; quin domini del valencià tenen els adolescents; com redacten els periodistes (que són ja professionals de la llengua). No cal dir que també serien positius treballs sobre objectes d’estudi més reduïts, com ara saber com actuen els alumnes en l’accentuació de la lletra e. No obstant, Ginebra (2015: 95, 96) afirma que els balears, els valencians i els catalans no en tenim a pesar de la necessitat: encara que «l’acceptació» és «inherent» de la «planificació», en el cas nostre «no hi ha hagut recerca en avaluació de la implantació de la normativa sintàctica». En el cas valencià, només disposem d’algun treball genèric (Segura 2003; Gómez Molina 2003; Baldaquí 2003, 2010; i, especialment, Mas 2008: 132-133, 168).

Convindria que la Conselleria d’Educació promoguera investigacions en els temes indicats, conveniència extensible a la institució balear i a la catalana. També l’Acadèmia Valenciana de la Llengua hauria de fer eixes investigacions, ja que qui emet normes o lleis té l’obligació de mirar si incidixen en la societat (i si la incidència és positiva).

• Accentuació de Valencia: introducció
  • De {entés / entès} a {Valéncia / València}. Marc

Dins de la vacil·lació entre accentuar la lletra e com la pronunciem els valencians (entés) o com la pronuncien els catalans orientals (entès), està la dualitat Valéncia (pronunciació dels valencians) i València (pronunciació dels balears i d’una part dels catalans). Però, ara, hi ha una particularitat davant de la dualitat {entés i entès}: insinuar (o creure) que València seria la pronunciació històrica valenciana, i que dir Valéncia seria una supeditació al castellà. Per a deduir si eixa opinió  o convicció és certa, cal tractar, després de les aportacions de Sanchis Guarner (1950) i Gulsoy (1981), l’evolució de la è des del segle xv o xvi a l’actualitat; i, en eixe marc, hem de mirar si té alguna particularitat el topònim que origina el nom del poble valencià, del seu territori i de la seua llengua pròpia: el descendent del nom llatí Valentia.

L’estudi constarà de cinc capítols. En les investigacions, el passat va davant del present, ja que l’anàlisi del passat aprofita per a entendre el present. Ací, he canviat l’orde per dos motius. El primer és que l’evolució històrica (que és el passat) és relativament complicada (capítol 5). En canvi, l’aplicació dels criteris internacionals per a deduir la grafia de Valencia (capítol 4) és majoritàriament simple, ja que comprovarem que els criteris principals són aplicables sense haver explicat l’evolució històrica.

Després de l’evolució de Valencia al llarg de la història (§5), analitzarem com tracten les gramàtiques eixe nom (§6). Amb els mitjans obtinguts, estudiarem dos informes sobre el topònim, u de l’ajuntament de la ciutat (§7), i l’altre de l’Acadèmia (§8).

• Nota bibliogràfica

Els estudis sobre l’accentuació de la lletra e són escassos (Saragossà 2025b: §2.1, 1), i encara ho són més els centrats en la vocal tònica de Valencia. De les referències soltes, consideraré la de Sanchis Guarner (1950: §47) i una reflexió de Casanova (1995: 1211 n. 6). A això, afegiré un article meu (Saragossà 1997b), presentat en el IV Col·loqui d’Onomàstica Valenciana (fet en Ontinyent en 1995). No tinc cap notícia de resposta al meu estudi. U dels destinataris de la versió inicial del meu article, no em contestà; però escrigué un treball i el presentà al mateix Col·loqui (Garcia Illa 1997).

El seu article no considera les aportacions crucials de Gulsoy (evolució de les vocals é i è), i unix la pronunciació Valéncia a l’apitxat: tot seria una castellanització. A banda de fer una suposició sense aportar proves i sense bibliografia, Garcia Illa vincula dos processos sense vinculació (l’apitxat i l’obertura de la e: l’apitxat consistix en la pèrdua de sonoritat en tres consonants: gent, cosa i dotze). A més, Valéncia no es diu de Sagunt a Alberic, sinó a on apitxen i a on no apitxen: des de la primera població valenciana pel nord (Vinaròs), fins a la darrera població pel sud (Crevillent; com diu Colomina 2005, «en tot el territori valencià»). En definitiva, Garcia Illa (1997), més que ser un treball científic (que té com a finalitat aportar dades i argumentacions per a deduir com és la realitat), u diria que és un article en que l’autor posa el seu ideari («València») per davant de la realitat. Per a remarcar probablement eixa característica, Colomina (2005) comença la descripció de Garcia Illa (1997) amb estes paraules: «es­crit simptomàticament en estàndard bar­celoní».

La pobresa investigadora i l’absència de resposta al meu article de 1997 va unida al fet que, encara que el tema de l’evolució és indispensable per a deduir la pronunciació històrica de Valencia (els dos períodes xi-xiv, i xv o xvi-actualitat), no el tracten en general els defensors de València i del suposat castellanisme que hi hauria en Valéncia.

• Els criteris internacionals per a escriure topònims
  • Descripció i justificació

Xavier Rull (un lingüiste que ha escrit una monografia sobre la grafia dels topònims catalans, Els límits en la fixació gràfica dels topònims en català, 2021) dedica 40 pàgines als criteris internacionals (2021: 41-83), que s’estructuren en una jerarquia. Són estos quatre: «1) La pronúncia. 2) La normativa ortogràfica. 3) La tradicionalitat. 4) L’etimologia».

Diria que eixa proposta és elemental i, sobretot, és humanista. En efecte, un nom de lloc s’ha d’escriure com el diuen els habitants del territori, i no com el diu gent de fora (o alguna minoria elitista). Si els habitants d’Elx diuen Elx i no Èlig, la forma oficial haurà de ser Elx. En canvi, si els de Càlig o Tírig (el Maestrat) no han suprimit la i el nom haurà de ser Càlig, Tírig.

El segon criteri és que la representació escrita del topònim ha de respondre a l’ortografia de la llengua dels parlants. Per tant, Elx s’haurà d’escriure com punxa. En canvi, Càlig no ha triat la grafia Càlitx, ja que la tx està vinculada a paraules d’origen estrager (empatx, despatx), contra desig, passeig, etc. Els dos primers criteris (que són el present) són els fonamentals.

Si aplicant els criteris del present hi ha algun dubte, recorrem al passat del topònim: l’ús històric que ha tingut («la tradicionalitat»). Un exemple del criteri tercer és Vinaròs. Com la mitat del valencià actual conserva la consonant v i la grafia històrica és amb la lletra v, s’escriu Vinaròs a pesar que els parlants actuals de la població diuen Binaròs.

Al final de la jerarquia, està l’origen del topònim («l’etimologia»), que té poca importància: aprofita, bàsicament, quan hi ha algun dubte en la grafia. Per molt que Elx i Càlig vinguen de Illice i Calice, l’etimologia no repercutix en la representació de la darrera consonant, ni se li ocorre dir a ningú que caldria canviar la pronunciació de Elx i Càlig perque no concorden amb la grafia de l’etimologia. Estem davant d’una bona mostra del poder marginal de l’etimologia en la toponímia.

L’elementalitat i l’humanisme justifiquen que la jerarquia que exposa Rull haja tingut una acceptació general:

«La pràctica totalitat d’autors (Casanova 1996: 80; Rabella 2001: 552) coincideixen amb Moreu-Rey que la pronúncia és el factor preponderant. De la seva banda, Moll & Tort (1985: 84) deixen clar que l’etimologia és el darrer factor a tenir en compte (“supletori”, en diuen).» (Rull 2021: 50)

• Aplicació dels criteris internacionals a Valencia

Mirem quina grafia obtenim quan apliquem els criteris dits a un nom de lloc tan important, que és un senyal d’identitat dels valencians, no debades és el que origina el nom del poble, del territori i de la seua llengua pròpia. En valencià, de cap a cap (de Vinaròs pel nord a Crevillent pel sud), la pronunciació de totes les poblacions valencianes del descendent de Valentia conté la vocal é, com informa Coromines (Onomasticon Cataloniae VII 392-b-14-16) o Colomina (2005). Per tant, la grafia que correspon a eixa pronunciació és Valéncia. En definitiva, si els valencians diem Valéncia, eixa és la forma que toca ser oficial. Colomina (2005) tingué en compte el criteri internacional («la pronunciació local») i l’aplicà adequadament («unànimement tancat en tot el territori valencià»).

Si passem a l’ortografia del valencià, trobarem que la grafia Valéncia és normal i corrent. La v i la c (Valencia) s’expliquen per la tendència romànica a no canviar les consonats dels radicals llatins (cent sona com signe; la part del valencià que no prouncia la v diu vi com bo, §2.4.5). Quant a l’accent, no hi ha cap particularitat: si pronunciem la vocal é, escrivim é (sorprés); si diem la vocal è, recorrem a è (pèrdua). Per tant, si diem Valéncia haurem d’escriure Valéncia.

Convé evitar els camins aparentment simples: “la terminació –encia s’escriu -ència; per tant és València”. Fent una afirmació similar, mostrarem que és poc pertinent: “la terminació –equia s’escriu -èquia; per tant és entelèquia”; no obstant, séquia s’acaba en –equia i té la vocal é. El camí pertinent no és fer afirmacions que no responen al valencià. L’orientació adequada consistix en aclarir dos qüestions: 1) com s’ha pronunciat històricament la terminació actual -ència (que correspon en general a noms femenins derivats d’adjectius, prudent / prudència); ho desplegarem en §5.1; 2) mirar si el nom propi Valencia té particularitats (ho farem en §5.2). Si no despleguem eixes dos operacions analítiques, caurem en la precipitació que critica una dita irònica citada (En ser negre, botifarra → En ser –encia, la vocal è). Resumim: els dos primers criteris internacionals (que són els fonamentals: fonètica i ortografia) comporten la grafia Valéncia.

Si ara mirem cap al passat i comencem per la grafia, trobarem que el valencià clàssic no accentuava, de manera que escrivia Valencia. L’accent apareix, amb moltes vacil·lacions, en el segle xviii. Tenim pendent un estudi, que no és fàcil de fer perque, en el segle xviii, l’accent obert (`) tenia el valor contrari del que té ara. Així, u dels primers valencianistes que tenim després que el monarca espanyol abolira en 1707 el Regne de Valencia «por justo derecho de conquista» és Carles Ros (1703-1773). Ros escrivia el seu cognom com a Ròs, que equival a l’actual Ros (amb ó; llinatge corrent en molts llocs, com ara Torrent). Eixe valor de l’accent obert (el contrari de l’actual) arriba al segle xix: les gramàtiques dels catalans Ballot (1813), Petit i Aguilar (1829) i Bofarull i Blanch (1864, 1867).

[L’accent prové del grec clàssic, i començà a aplicar-se a les llengües romàniques a mitjan segle xvi amb funcions molt diferents (Lacreu 2017: 59). Per a indicar la síl·laba tònica, l’accent inicial seria el que usa Ros, que és el bàsic de l’italià (città, lunedì, più). És probable que, posteriorment, el francés creara la dualitat actual (fèrtil / espés), que l’italià aplica a les vocals mitjanes (oberta: caffè; tancada: perché).]

Les dificultats per a estudiar l’accentuació històrica en valencià no es limiten a canviar el valor de l’accent obert. Les consultes que he fet impulsen a pensar que el diccionari de Carles Ros (de 1764) fa una descripció adequada de l’aparició de les vocals é, è, ó i ò. En canvi, el diccionari d’Escrig (de 1851) és dubtós  en la representació de les quatre vocals dites. No sé si és perque, encara que ja usa el sistema actual (sorprés / pèrdua), pareix que mantinga moltes perduracions de l’anterior (Ros 1764: sorprès, llèpol). Mirant-ho des del sistema actual (sorprés / pèrdua), Escrig escriu moltes es obertes a on hi ha una e tancada en valencià. La impressió que fa és poc positiva: abolèng o éng, aguilèny o leny (sense accent en el diccionari), arrèu i arréu (per als aparells de les haques: té e tancada), flèca i fleca (sense accent), cèsar, grèch. A més, en la impressió apareix a voltes un accent més o menys perpendicular, que u no sap quin accent és. Expose tots eixos factors per a mostrar que no és fàcil investigar l’accent de Valéncia (com a mínim en el segle xviii i part del xix). En canvi, en el xx deu ser més simple. Tractarem la fonètica que ha tingut Valencia en el passat després d’estudiar l’evolució de la pronunciació del sufix llatí -entia (§5.2).

Hem comentat que el darrer criteri (l’etimologia) és poc important («supletori» per a Moll), afirmació que hem il·lustrat en la divergència entre Elx, Càlig i les seues etimologies (Illice, Calice).

Encara que és extern a l’argumentació, voldria informar d’una opinió de Rull (que és un català que coneix directament moltes comarques valencianes, i és solidari amb les nostres necessitats). Quan m’escrigué sobre el seu llibre (2023-07-14), em digué estes paraules: «Tot el que s’hi diu [en les 40 pàgines dels criteris] et pot servir per a apostar per la grafia “Valéncia”».

• Ús de la grafia Valéncia en 1700-1939: introducció

 Cal investigar quina e representem en Valencia en els segles xviii-xix. Però, per a no extraure deduccions precipitades, en Saragossà (2025b: §11.1.2, 4) mostre que la representació de la e tancada no deu ser un fet esporàdic.

A pesar de la pressió de noucentistes catalans per a escriure València fonamentant-se en la seua opinió que Valéncia seria un castellanisme (convicció reproduïda, entre altres, en Garcia Illa 1997; ací, §3.2), en (1a-b) hi ha una desena d’exemples de la grafia Valéncia (CIVAL i Ovidi Carbonell); corresponen als deu anys anteriors a la dictadura de Franco (1929-1939). Són tots de valencians significatius, amb un model lingüístic cuidat; i, en general, compromesos amb la societat valenciana.

Més avant (§7.3), trobarem que la RACV constata que representen la e tancada de Valencia quatre autors (Llombart, Nebot, Martí Gadea i Fullana), que van de 1887 a 1915. El document de la RACV afegix un exemple il·lustratiu de signe contrari: un seguidor primerenc de l’Institut d’Estudis Catalans escriu València (Ortín Benedito 1918: 4). Del segle anterior, la referència del meu llibre conté un exemple de e tancada gràfica en Ros (1764).

1. E tancada en Valencia en 1700-1939. Font: Saragossà (2025b: §11.1.2, 4)
   1. 1929-1939: 8 del CIVAL. Valencians significatius, model lingüístic cuidat; en general, compromesos.
      1. Lluís Lucia (1929, De l’entranya del poble): se n’entra cap a Valéncia la mar, i és que…
      1. Enric Duran i Tortajada (1931, Opinió sobre l’Estatut d’Autonomia): Sense valencianisme […] no pot haver respecte per a Valéncia ni pot tindre eficacia cap classe d’autonomia.
      1. Manuel Sanchis Guarner (1933, La llengua dels valencians): fins a Aiguaviva, vora l’angle Nord-est del Regne de Valéncia. Dins el País Valencià la frontera…
      1. Francesc Martínez Miret (1933, Els almogàvers): glòries, per Déu i per Valéncia, per nostres llars sagrades.
      1. Eduard Martínez Ferrando (1935, Valéncia oblida la seua missió de capitalitat): aclaparants i eixorcs, per a Valéncia, s’han vist, sobretot, en… [model similar al del germà, Ernest Martínez Ferrando, molt seguidors del model noucentiste català].
      1. F. Blanc i Miró (1935, Valencia per la llibertat. La visita d’Azaña): este home, Azaña, mamprén demà a Valéncia la reconquista de la República per als republicans i la captació de l’esperit dels pobles ibèrics per a la constitució del gran Estat espanyol com deu ésser i no com el que és.
      1. Carbó (1935, De cara al poble): La nostra obra doncs, és, amb el sentit únic de la paraula, de revolució. Cal construir una Valéncia lliure de tutel·les politiques centrals.
      1. Jaume Vinatea (1935, El règim municipal): fora del terme de la ciutat de Valencia. Per sobre el Justícia no havia més que el tribunal del Governador i únicament en recurs d’apel·lació.
   1. Ovidi Carbonell (2025-03-31).
      1. 1929: Almanac valencià.
      1. 1934: Jordi Valor i Serra «fa servir sistemàticament “Valéncia”».
   1. RACV (descrit en §7.3): 4 escriptors entre 1887 i 1915.
      1. Llombart (1887), Nebot (1910: Tratado…), Martí Gadea (1908: Tipos…; 1909 Vocabulario) i Fullana (1915: 53, 189, 232).
      1. Conté València un seguidor de l’IEC, Ortín Benedito (1918: 4).
   1. Ros (1764).
   1. Nota sobre la forma àrab: Balansiya

Algun autor parla de la forma àrab, Balansiya (com ara un informe de l’Acadèmia, §8.1, 2). Però no extrauen cap implicació, de manera que pareix més erudició innecessària que necessitat. La forma dita pertany a la història valenciana, i convindria estudiar-la (Ovidi Carbonell m’ha dit que ho farà). Mentrestant, és factible indicar factors externs a la cultura actual.

Valencia és preferible a la forma àrab prejaumina per estos motius: 1) la part del valencià que pronuncia la consonant v (del Xúquer cap avall) diu Valencia (i no Balencia); 2) el conjunt de les llengües romàniques (i també l’anglés) procuren conservar les consonants dels radicals llatins (o la consonant del romànic inicial); la paraula llatina patientem s’escriu amb t (patient: francés i anglés) o amb c (pacient(e): valencià i castellà), siga quina siga la pronunciació (valencià i francés: s; castellà: fricativa interdental, com en pez; anglés: fricativa palatal, com en she); en conseqüència, el descendent de Valentias’ha d’escriure Valencia (i no Valensia, ni Balensia = Balansiya); 3) en la segona síl·laba, ningun valencià diu una a (Balansiya); 4) els valencians només pronunciem una i, de manera que Valencia és adequat (una i), i inadequatés Balansiya (dos i: i vocàlica + i consonàntica).

• Increment de la vocal è a partir del segle xv o xvi
  • Evolució del sufix derivatiu llatí –entia: {-ència > -éncia > -ència}

Acabem de comprovar que l’aplicació de la majoria dels criteris internacionals és prou simple en el cas de Valencia. Ara, estudiarem la qüestió més complicada, que no es podia aclarir abans de les aportacions de Gulsoy (1981): la pronunciació de Valencia al llarg de la història.

Cap al segle xi, la vocal è es tancà en la majoria de les paraules, de manera que fèsta passà a l’actual fésta (§2.1.1). Encara que la vocal è es mantenia en pocs casos (en 38 paraules), hi han factors que apunten que, per als parlants, seguia sent una vocal identificadora (§2.2.1). Uns canvis produïts després del segle xiv (¿en el xv, en el xvi?) fan que comence un període de recuperació i expansió de la vocal è, que va del segle xv o del xvi a l’actualitat (§2.2.2). En eixe procés, un mitjà és canviar la funció de la vocal i en la síl·laba posttònica: mentres que en l’estadi antic tancava la vocal mitjana precedent (medium > mig, com en anglés, serious), després del segle xiv té l’efecte contrari en els cultismes nous: fa que la e del llatí siga pronunciada com a è (premium > prèmi).

L’aportació de Sanchis Guarner (1950: vincular les vocals é i è a marcs sil·làbics; mel: demana è; fet: comporta é) permet entendre que paraules que tenien é en el llatí tardà la podien canviar per è. Així, tela o verd tenien inicialment é; però, en valencià i en català, han passat a la vocal è (en balear, a ê). Eixe podria haver sigut el primer creiximent de la vocal è. ¿En quin període es va produir? L’Alguer (ciutat sarda repoblada per catalans en 1354) diu vérd (vélt), de manera que aleshores encara no hauríem passat de vérd a vèrd. ¿Va ser cap a 1400, cap a 1450, cap a 1500, més tard? No ho sabem encara, com no sabem tampoc quan la vocal i en la síl·laba posttònica comença a fer que la e siga oberta (prèmi).

En el cas del sufix derivatiu llatí -entia (aplicable a derivats d’adjectius i de verbs: absentia, nascentia), tenia una e anomenada breu, la qual va produir la vocal è en les llengües romàniques. Posteriorment (en el segle xi), es tancaria, com fèsta > fésta. Per tant, absència, naixència passarien a abséncia, naixéncia en el segle xi. En el procés de creiximent de la è,¿quan aplicaríem la regla de prèmi al sufix derivatiu –éncia (potent, poténcia)? Jordi Colomina m’informà en 1995 que la pronunciació -éncia és general en el valencià meridional (abséncia, influéncia). També existix en alguna població del nord (Vinaròs). En el valencià central, Casanova (1995: 1211 n. 6) constata que -éncia es troba en una pluralitat de poblacions separades (com ara en Algemesí, la Ribera; o en l’Olleria, la Vall d’Albaida). En valencià, un canvi es pot propagar en 100 o 150 anys (com ara molt de pa, creat cap a 1850, i ara estés des de la regió d’Alcoi al Maestrat). Això significa que el canvi de influéncia a influència deu ser recent: de la segona mitat del xix, o ja del segle xx.

• Evolució del topònim: unida al sufix -entia però autònoma

L’evolució de les paraules derivades amb el sufix -entia emmarquen l’evolució del topònim Valentia (que, en llatí, era un paraula derivada de l’adjectiu valentem; però, en valencià, és una paraula simple: no la relacionem amb l’adjectiu valent). Des del segle xi, tindria una é (Valéncia), i a mitjan segle xiv només teníem 38 paraules amb è. Per tant, la pronunciació Valéncia també seria la del balear i del català. Realment, Valéncia deu ser la pronunciació medieval general.

El fet que en el segle xi la ciutat de Valencia fora àrab i es diguera oficialment Balansiya ¿pot tindre alguna implicació? En aquell temps, la ciutat seria un lloc llunyà per als habitants de Catalunya i d’Aragó. De fet, és probable que no usara el seu nom pràcticament cap català i cap aragonés, excepte aquells que conegueren un llogaret entre Viella i Andorra que actualment té com a nom oficial València d’Àneu, però que els seus habitants (146 en 1918) pronuncien Valéncia (Coromines, OCVII 393-b-8-10).

En el primer terç del segle xiii, la realitat de Catalunya i d’Aragó canviaria. És segur que, en la planificació i en la conquista del futur Regne de Valencia, Jaume I, els soldats i els colons no partiren del nom oficial àrab, que hauria produït una forma com Balànsia. L’oposició a la religió islàmica els faria partir del nom llatí, Valentia. Tenint en compte que la vocal è es limitava a 38 paraules centrades en tres marcs sil·làbics (terra, mel, obert), la pronunciació que farien els colons seria la de prudéncia, etc: Valéncia. En el Col·loqui de 1995, Jordi Costa m’observà que, en l’estudi del tancament de la o en u en el català de la regió de Perpinyà (cançó > cançú), les consonants més tancadores eren la n i la s (Costa 1977: 295-296). A més, l’occità antic havia tancat la è en é davant de m, n ({tèmps > témps}, {prudènt > prudént}, {prudència > prudéncia}, Colomina 2005), de manera que també pronunciaven (i pronuncien) Valéncia. En definitiva, la vocal que diem ara els valencians (Valéncia) és la que diria Jaume I quan creà el Regne de Valencia.

Cal dir que és factible arribar a Valéncia d’una manera més directa: aplicant el treball de Gulsoy de 1981 (com vaig fer en Saragossà 1997b). No obstant, no pocs dels que han parlat sobre l’accent de Valencia en els darrers 25 anys no han tingut en compte ni les aportacions de Gulsoy ni la implicació que vaig notar en 1997.

• Particularitats dels noms propis; cas dels topònims: conservadorisme

En l’evolució {-éncia > -ència} i el nom de la capital valenciana, hi han tres qüestions particulars que cal aclarir. En primer lloc, quan els valencians hem començat a canviar -éncia per -ència, no per això hem alterat la pronunciació de Valéncia. La segona qüestió és a primera vista una incoherència. Quan jo estudiava química en l’institut (cap a 1970) els estudiants (que rebíem tot l’ensenyament en castellà i desconeixíem que el valencià es podia escriure) parlàvem de la valència del ferro (nom que un parlant pot unir al verb valdre i al nom valor). Això significa que pronunciàvem lo que pareix una paraula per la forma, de dos formes diferents (Valéncia: el nom propi; valència: el nom comú). La tercera qüestió que cal explicar és per quina raó els balears i una part dels catalans diuen València.

La pronunciació dels topònims es pot mantindre inalterable encara que contradiga alguna estructura de la seua llengua. En posarem tres exemples, i buscarem la causa. El nom poble és masculí; però, en la toponímia, pot ser femení, pobla.Apareix en moltes poblacions: la Pobla de Vallbona, la Pobla Llarga, la Pobla del Duc, la Pobla de Benifassà, etc.; sa Pobla en Mallorca; un grapat en Catalunya (DCVB). Els habitants de cada Pobla pronuncien una ó; en canvi, els qui no viuen en una pobla diuen la pòbla per homogeneïtat amb el nom pòble. Realment, de la mateixa manera que és gós i góssa, o hòrt i hòrta, és ben llògic que el poble pla haja generalitzat: els qui no són d’una Pobla, pronuncien de la mateixa manera el Poble Nou i la Pobla Llarga.

Un altre exemple de singularitat: els habitants de la Vall d’Andorra diuen Andòrra; però els catalans i els valencians pronunciem Andórra. La causa deu ser que tenim 19 noms acabats en -órra (cotorra, gorra, modorra, porra, salmorra…), i 17 en -órro (forro, morro, xorro…); en canvi, no en tenim cap en -òrra / -òrro. És significatiu que, encara que el verb torrar fa en valencià jo tòrre,tu tòrres, etc., els jóvens han creat el nom expressiu torro, amb ó (¡Quin torro que tinc!; no figura en el DNV).

Passem al tercer exemple. En valencià, la x- és africada (xic, xulla), i les excepcions en el lèxic patrimonial tenen ben poca força (en el valencià de Silla, no en conec). En canvi, els topònims amb una palatal fricativa sorda inicial (que apareixen del Xúquer cap al sud: Xàtiva, Xeraco, Xeresa, Xàbia, Xaló, Xixona) han resistit més que els noms comuns, per bé que la tendència a la regularització també actua (de dos formes diferents: 1: Eixàtiva; 2: Xàtiva amb africada; l’he sentida en l’Horta; Joan Fuster conta que sa mare dia el riu Júquer, amb una consonant palatal africada sonora).

En general, el conservadorisme dels topònims explica que puguen mantindre estadis del passat. Entre els segles xiii i xiv, vàrem fer que uns quants adjectius que no concordaven en gènere passaren a concordar. Primer, díem dona fort o aigua calent (com seguix fent el castellà: {mujer fuerte = hombre fuerte}, {agua caliente = licor caliente}); però, fa més de 600 anys, ho vàrem canviar a dona forta, aigua calenta. No obstant, l’estadi antic seguix apareixent en una població de l’Horta Nord: Rocafort (i no Roca Forta); i, a la banda de ponent de la ciutat d’Alacant, està la Serra de Fontcalent (i no Font Calenta).

La causa que separa els topònims dels noms comuns està en la naturalesa dels noms propis (qüestió que he desplegat en Saragossà 2014). Per als habitants d’un lloc, el topònim representa la població, és un símbol, un senyal d’identitat, de manera que està unit als sentiments. Això significa que no associen el nom propi amb noms comuns; de fet, un nom propi no té contingut semàntic. El valor semàntic pot faltar inclús quan el topònim està format per noms comuns. Així, qui és de la Pobla del Duc no pensa ni en poble ­(com mostra la ó) ni en un títol nobiliari (un duc). La separació entre els noms comuns i els noms propis explica l’autonomia dels noms propis (que és relativa: póbla no és com poble, però no conté cap fonema estrany al valencià).

El valor representatiu i simbòlic explica que, en Mallorca i des de Tortosa cap al sud, trobem, de tant en tant, el manteniment de la o final: Campos, Mont Caro, Muro, Gorgos. No cal dir que els mallorquins de Campos (poble important de la plana) diuen el nom comú camps; però ells no deuen associar Campos i camps, com els habitants de Silla (que és el meu poble) no vinculem el nostre topònim amb el nom comú homòfon del castellà (cinco sillas). Igual passa en Gata de Gorgos i el riu Gorgos: en la comunicació quotidiana, els valencians de Gata no associen el nom del seu poble amb un nom comú que diuen, gorg (‘clot fondo en un riu’). Objectivament, gorg i Gorgo són el mateix nom; però, en la consciència dels parlants, Gata de Gorgos representa la població, sense contingut semàntic. Això explica el segon misteri que havíem d’aclarir: Valéncia i valència no són la mateixa paraula, com no ho són gorg i Gorgos, camps i Campos.

Els topònims Campos, Muro representen el cas en que una llengua penetra en un territori i substituïx la llengua del territori; però els invasors conserven toponímia, com ha passat en poblacions de Califòrnia i en altres estats dels Estats Units d’Amèrica (Los Angeles, San Francisco).

Al costat del conservadorisme, l’autonomia dels topònims també explica el cas contrari: que algun nom de lloc tinga un canvi particular. La major part dels topònims (Oriola, Alcoi, Ontinyent, Gandia, Sagunt, Borriana, Morella) són paraules simples i aïllades per als parlants, de manera que és factible aplicar-los alguna adaptació particular. No diria ningú que el nom Patraix (actualment, un barri de Valencia) és com Petrer (Valls del Vinalopó), similar a Pedreguer (Marina Alta); és una alteració del plural Patrairs, a on es veu Petrer si canviem ai per e (factu > fait > fet).  En definitiva, els topònims són noms propis de lloc que poden tindre característiques específiques, diferents de les que tenen els noms comuns (en l’exemple, Patrairs > Patrais > Patraix).

En els noms propis que complementen els topònims (els antropònims, noms de persones), també podem trobar particularitats. Les terminacions -ep i -ent demanen una é (cep, valent); però trobem è en Josep i Vicent, pronunciació creada després del segle xiv(¿xv, xvi?) i mantinguda fins a l’actualitat (excepte en el Maestrat, a on diuen la é de -ént: Vicént, Vicénta). En els patrons de la nostra agricultura (els Sants de la Pedra, sant Abdon i sant Senent), hem adaptat al valencià el segon (Senén > Senent, com Ontinyén > Ontinyent), però no el primer (Abdon, no Abdó). La causa podria estar en dir-los junts (Abdon i Senent), de manera que Abdon no apareix davant de pausa: és com en ser u ben plantat (conservació de la -n) i Ho ha plantat bé (supressió de la -n); igual passaen el quantitatiu mitjan (a mitjan camí, a mitjan vesprada) i el qualificatiu mitjà (percentatge mitjà, nota mitjana). [Jordi Colomina m’observa que hauria de ser mitjant, amb una t que es pronuncia en la Marina Baixa (crec que també en l’Horta). Convindria estudiar quins parlars diuen a mitjant agost o a mitant agost, i quina ha sigut l’evolució de la grafia. En el DCVB, mitjant o mitant és la forma clàssica.]

No és previsible la è de Benimuslem i Novetlè, i tampoc la del nom de persona Fifè (Silla, Picassent). Contaré una anécdota sobre Fifè i Novetlè, noms a que recorria en classe per a mostrar que els noms propis poden contindre particularitats. Els meus alumnes sabien que els havia de dir un topònim i un antropònim valencians, i que havien de tindre alguna propietat fonètica estranya; però, a pesar d’estar previnguts, quan dia en classe l’oració Me’n vaig a Novetlè amb Fifè, en compte d’analitzar quina característica no previsible hi ha en eixos dos noms propis, d’una manera majoritària responien coralment dient: Quééé???!!!

Ben mirat, la sorpresa dels alumnes és comprensible. Un valencià de la Costera, de Silla o de Picassent que haja sentit repetidament Novetlè o Fifè, està acostumat; però un valencià que sent per primera volta eixes paraules, tenint en compte que el sistema fonètic de la seua ment no conté ninguna paraula aguda que s’acabe en -è, deu sentir una espécie de torbació causada pel desajust entre les estructures fonètiques que el seu cervell ha deduït i assimilat, i la pronunciació que li arriba. Resultat: el Quééé???!!! dels alumnes. Per cert, calcule que la immensa majoria dels jóvens actuals de Silla no deuen haver sentit mai Fifè.

Jordi Colomina em comentà durant el Col·loqui de 1995 que Fifè i Novetlè podrien vindre de *Fifà i *Novetlà, de la mateixa manera que l’antropònim alcoià Tetè vindria de Tatà. Joan Domínguez em digué que Fifè també existia en el Camp del Túria, i que podria vindre de les síl·labes inicials de Figa de Ferro.

Recapitulem. El nom d’un territori o d’una població és percebut pels seus habitants com a una paraula (simple i aïllada) que la representa, i de la qual és símbol (la Pobla Llarga, Silla, Valéncia). A més, la diuen sovint, característica unida als arcaismes vius (anar a taula, sense l’article; damunt la taula, sense la preposició de). Si sumem els quatre factors dits (1: aïllament; 2: absència d’estructura interna; 3: representació i simbolisme; 4: ús freqüent), convindrem que és comprensible que, en els topònims, hi haja conservadorisme. Per tant, no té res d’estrany que, encara que el valencià està en el procés de canviar la vocal tònica dels noms comuns acabats en –encia, el nom propi Valéncia (que dona nom al poble valencià, al seu territori i a la seua llengua pròpia) es manté inalterable de cap a cap (de Vinaròs a Crevillent). La diferència entre els noms comuns i els noms propis de lloc explica la dualitat la valència del ferro / Soc de Valéncia.

Si passem als balears i als catalans que diuen València, trobarem una realitat diferent. Per a ells, Valencia és un nom propi extern al seu poble. Per tant, tendiran a aplicar-li la mateixa pronunciació que a la terminació –encia: si diuen preferència, poden dir València; i, si pronuncien preferéncia (regió de Girona), els eixirà Valéncia. Igual passa en el cas de Dénia. Hem comentat que, per als valencians, eixe nom deu formar part del grup estable de sépia, séquia, de manera que la pronunciació Dénia és la regular. En canvi, els balears i els catalans (que no han desplegat el grup de séquia) la diuen com premi: Dènia.

[Hi ha una particularitat que convindria estudiar. Coromines (OCVII 392-b-14-16) informa que el català occidental diu Valéncia. Caldria mirar si hi ha alguna estructura fonètica del català oriental que facilite l’evolució Valéncia > València, com ara tu comprèns / València. Recordem que, en el català oriental, la vocal è apareix en més entorns sil·làbics com a conseqüència de l’evolució {cadéna, sorprés >  cadêna, sorprês >  cadèna, sorprès} (§2.1.1).] 

Per una altra banda, si un valencià viu en un marc social en que no es parla en valencià, serà factible que aplique a Valencia la mateixa pronunciació que té preferència. Però, si eixa persona decidix usar el valencià en la comunicació pública, o bé percebrà l’anomalia, o bé algú li la podrà notar. Una de les participants del Col·loqui de 1995, Rosa Gómez, em comentà que el seu avi (Nicolau Primitiu) la rectificava quan era menuda: No es diu València, sinó Valéncia. Això seria cap a 1960 en la ciutat de Valencia (o en Xèrica), amb molts factors adversos contra l’ús del valencià, tant en públic com dins de casa. Si algú dubta de les paraules de Coromines (Valéncia en tot el valencià, OCVII 392-b-14-16) o de l’experiència que hem tingut els valencians d’edat parlant amb persones de totes les comarques valencianes, es podria fer un estudi empíric a fi d’evitar debats inútils i afirmacions dubtoses.

• Afirmar sense aportar proves: Valéncia, un castellanisme

En Saragossà (1997b: §6.1), constatí que, «des de fa molts anys (potser una vintena [1977]), havia observat […] que els valencians alfabetitzats […] tendíem a pensar que la pronunciació Valéncia devia ser una influència del castellà»; i vaig informar que havia elaborat el treball per a «ajudar a combatre una mala consciència que estava […] estesa entre els valencians més patriòtics». Eixa convicció també existia en els professionals de la llengua, i estava afavorida per l’escassetat d’estudis sobre el nom Valencia (§3.2).

En aquell treball, observí que l’opinió dita no aportava «cap prova a favor». En efecte, s’havia creat sense tindre en compte l’evolució de les vocals é i è (segles xi-xiv: Gulsoy 1981; i xv-xx). Eixe marc explicava que no es considerara tampoc per quin procés ha passat el sufix derivatiu –entia. Els professionals de la llengua que pensen que Valéncia seria una influència del castellà no tenen en compte tampoc que eixe nom és propi (un topònim), de manera que pot tindre particularitats (§5.3). Finalment, no miren si hi han topònims valencians amb les vocals è o ò que s’hagen alterat per influència del castellà (Elx, Benidorm, la serra Bèrnia, Alcoi, Bunyol, Puçol, Borriol). La qualificació de castellanismees feia sense considerar cap de les estructures lingüístiques del valencià, i sense aportar cap prova verificable. Realment, l’absència de ciència era absoluta.

En la pràctica, només s’ha tingut en compte un factor: que entre catalans i balears existix València. Si a això afegim que autors noucentistes catalans han promogut la creença que els valencians estaríem castellanitzats i hauríem de seguir el model català (en Saragossà 2025b: §6.6.7, 3, emmarque dos articles: Barnils 1915 i Aramon 1931), el resultat és inqüestionable per a qui ho afirma: dir Valéncia seria una influència del castellà; per tant, els valencians hauríem d’escriure la pronunciació dels balears i de part dels catalans: València.

¿Quan es creà eixa convicció i qui la creà? En els anys 30, existia. Sanchis Guarner escriu Valéncia en la primera edició de La llengua dels valencians (1933; ací, §4.3, 1a.iii), i en la seua gramàtica (redactada en acabar-se la guerra) proposa escriure València i pronunciar Valéncia (ho tractarem en §6.1). Però la creença és anterior: en els anys deu, escriu València un seguidor de l’Institut d’Estudis Catalans (Ortín Benedito 1918: 4; citat en §4.3, 1c.ii). Quant al creador de l’opinió, si l’únic factor considerat és la pronunciació dels balears i de part dels catalans, i si en els anys 10 i sobretot en els 30 hi ha pressió d’autors noucentistes catalans per a que assumírem el seu model, és versemblant creure que els creadors serien eixos autors. Convindria estudiar el tema per a passar de la versemblança a la demostració.

Per les raons que siga, sempre he confiat en la llengua que parlaven els meus pares, en la llengua de Silla, i en la llengua dels llauradors de l’Horta i de la Ribera dels anys 60 (són els que coneixia quan era adolescent; mon pare era llaurador). En eixe marc, vaig ser molt receptiu a un comentari de Josep Moran, que era professor meu en 1986, en la Universitat de Barcelona. Seguint a Coromines (1971: 203), digué en classe que la pronunciació Ebro (de les terres de l’Ebre) no podia ser un castellanisme, sinó una perduració de la llengua anterior a la conquista catalana, ja que «¿com podia ser que aquelles comarques s’haguessin deixat influir en la pronúncia del seu principal accident geogràfic?». Eixa convicció del lingüiste català va ser el primer toc d’alerta davant de la creença que la pronunciació Valéncia seria una influència del castellà. En l’apartat anterior, hem aportat un marc per a la proposta de Coromines sobre Ebro (Campos, Muro, Gorgos).

Al cap de 4 anys, en un curs de postgrau de la Universitat de Valencia (1990-1991) Emili Casanova expressà que desconfiava de l’afirmació que Valéncia seria una influència del castellà. La lectura de Gulsoy (1981) i el treball meu sobre l’accentuació de la lletra e (1997) m’acabaren de mostrar que eixa opinió (que no aportava cap prova positiva) era, en realitat, un prejuí negatiu, similar al que tenen aquells valencians alfabetitzats que veuen faena com a suspecte de castellanisme, encara que és un valencianisme del castellà. Convé notar que, quan atribuïm sense proves propietats del valencià a la influència del castellà, és com si ens tiràrem una pedra al fetge, no debades ens tornem forasters en la nostra pròpia casa.

Una llengua, certament, pot influir sobre una altra; però, quan això passa, habitualment hi han factors objectius que expliquen la interferència. En canvi, és molt negatiu que algú afirme, sense cap prova, que tal característica o tal altra (que existix en valencià i en castellà) seria una influència del castellà. El valencià i el castellà són llengües romàniques, de manera que és normal que tinguen paraules en comú. Si hi ha algun factor que apunta a una influència, cal mirar si la paraula, forma o construció que estudiem s’explica internament, per propietats de la llengua. I, només en el cas que l’anàlisi del sistema lingüístic no justifique el constituent que estudiem, hauríem de mirar cap al castellà (cap a l’exterior en general). Eixe és el camí que ha recorregut este treball. Cal dir que, durant el segle xx, l’atribució de castellanisme sense proves s’ha practicat molt a partir de l’essencialisme i l’elitisme d’autors noucentistes.

• L’accent de Valencia: de Sanchis Guarner (1950) a la RACV (2015)
  • Sanchis Guarner: per a uns; catalaniste; per a altres, lo contrari

Després d’haver estudiat l’evolució de les vocals {é i è} i la del sufix derivatiu llatí -entia, i després d’haver deduït les implicacions sobre el topònim Valencia, estem en bones condicions per a analitzar els tractaments del topònim.

Un gramàtic difícilment pot actuar bé en una qüestió no simple si prèviament no hi han estudis (o si l’autor no els considera). Eixe marc repercutix en les gramàtiques que analitzarem. En 1, tenim com tracta Sanchis Guarner (1950: §47) el nom Valencia.

1. «En les paraules cultes en què hi ha i en la síl·laba que va darrere de la vocal tònica [diem una è; exemples].
   1. »S’exceptuen les paraules següents: església, sénia, Dénia, sépia, séquia, València.
   1. [en nota] »Encara que la paraula València es pronuncia amb e tancada, convé escriure-la amb è i pot rimar amb les paraules cultes terminades en –ència; exemples:
      1. “Vella València │ fon derrocada │ per inculpada │ d’incontinència” Spill 6895.
      1. “Mirant, senyor de molta reverència, │ l’alta i humil que tots los sants avança │ quan pren renom en aquell Puig de França │ e gran llaor en lo Puig de València” Bernat Fenollar, Trobes V. Maria 101.
      1. “De cinc o sis hòmens hui de Valencia, │ i la u és un jurat entre els altres, │ que no sé d’on tenen tal preeminència │ de parlar tant i ab tan llarga llicència │ en perjuí e descret de nosaltres”, Somni Joan Joan 333.»

En (1a: e tancada en sénia, sépia, séquia), l’actuació de Sanchis Guarner és homogènia, i respon al comportament del valencià. En canvi, Fabra té, en el DGLC, una actuació heterogènia, similar a la del DCVB: en dos paraules, posa í (sínia, sípia); en una, è (sèquia); en cap dels tres casos, apareix la forma valenciana (sempre amb é). El DIEC desplega tres camins diferents. En séquia, coincidix amb el DNV. En canvi, el nom sénia figura com a entrada secundària (envia a sínia). En la tercera paraula, no inclou sépia ni com a bàsica ni com a secundària. La seua forma secundàriaés sèpia, que envia a sípia. La informació que hem de retindre és esta: contra un camí del gramàtic valencià, dos en Fabra (DGLC), i tres en el DIEC.

A la vista que Sanchis Guarner discrepava de Fabra en sénia, sépia, séquia, i tenint en compte que en Dénia posava un accent que no responia a la pronunciació dels catalans (Dènia), ¿per quina raó el gramàtic no actuà igual en Valéncia? El nostre autor apel·la a les rimes, i posa rimes medievals. No obstant, no recorre a la rima en Dénia, a on tenim 82 paraules acabades en -ènia (com ara vènia), i només una en -énia (sénia, CIVAL).

Però, més que l’heterogeneïtat en la rima (sí en Valéncia; no en Dénia), la qüestió és que el recurs de la rima no és pertinent. En efecte, les paraules no les hem de pronunciar per a poder rimar; l’actitud adequada és la contrària: la rima ha de partir de la llengua. No acceptaria ningú dir que hauríem de pronunciar genòll per a que puga rimar amb moll. Eixa anomalia la indicà Colomina (2005b): «No es pot fixar l´accentuació d´un topònim pensant en les possibles rimes. Són els rimaires els qui s´han d´adaptar a la realitat fonètica».

Per una altra banda, Sanchis Guarner posa accent obert en les rimes clàssiques, però no diu en qué es fonamenta per a creure que, en el segle xv, els valencians diríem incontinència, reverència, preeminència, llicència i València. Les fonts medievals que cita només demostren que pronunciàvem de la mateixa manera la terminació d’eixes 5 paraules (Valencia i –encia); però no diuen que fora una è (València i -ència).

Casanova (1995: 1211 n. 6), fonamentant-se en la pronunciació actual, dubta que el sufix –encia tinguera una è durant el segle xv. De fet, les dades de més amunt sobre el valencià del final del segle xx (§5.1) fan pensar que el canvi -éncia > -ència no és del xv ni del xvi, sinó del xix o del xx. Per tant, en els segles xv, xvi, xvii i xviii tots els valencians pronunciaríem incontinéncia, reveréncia, preeminéncia, llicéncia i Valéncia. En 1950, no s’havia elaborat el treball de Gulsoy; però Sanchis Guarner (que s’havia recorregut totes les comarques valencianes treballant per a l’Atles Lingüístic de la Península Ibèrica) sabria que moltes comarques diuen la vocal é en la terminació -éncia, fet que fa rimar llicéncia i Valéncia.

L’acumulació d’anomalies que hem descrit (quatre) fa sospitar que la causa de dir que hauríem de pronunciar una vocal (Valéncia) i escriure’n una altra (València) no deu estar en la llengua, sinó en la societat: en el fet que autors noucentistes catalans estarien convençuts que pronunciar Valéncia seria una influència del castellà. També trobarien evident que la pronunciació de la llengua clàssicaseria -ència (llicència), i que dir llicéncia en la regió de Girona i en parts del valencià serien coses locals poc significatives (igual que la pronunciació Valéncia d’Àneu, en el cor del Pirineu català).

Davant d’eixe panorama, Sanchis Guarner pensaria que seria convenient proposar la grafia València però constatant que la pronunciació valenciana és Valéncia.Un objectiu central de Sanchis Guarner i de Giner seria que l’IEC acceptara la proposta d’accentuar la lletra e seguint el valencià en les paraules patrimonials (Saragossà 2025b: §6.6.7, 3b). Com a reforç d’eixa interpretació, convé repetir que u dels exemples de Valéncia que hem reproduït més amunt del període 1929-1939 és de Sanchis Guarner: «fins a Aiguaviva, vora l’angle Nord-est del Regne de Valéncia» (§4.3, 1a.iii; de La llengua dels valencians, 1933).

Realment, el gramàtic valencià es sacrificaria quan escrigué en la presó de Montolivet (al principi dels 40) les paraules de (1b), com tornaria a sacrificar-se repetidament en els 50 davant de paraules i propostes inadequades de Joan Fuster (n’hi han exemples en la correspondència sobre el model lingüístic, Saragossà 2022: §II). Desaparegut el partit polític Acció Valenciana (que tan bé treballà durant la seua existència, 1933-1936, Colomer 2007), Sanchis Guarner intentava evitar els excessos i els errors del valencianisme catalaniste, i la seua moderació i el seu centrament el fan fàcilment criticable des de les dos vores del riu: catalaniste per a uns, i anticatalaniste per a altres (en 1959, per a Fuster tindria «un anticatalanisme latent», Cortés 2002: 230).

Qui investigue la creació del prejuí de Valéncia com a influència del castellà també podria estudiar si l’aprensió es faria més forta en els 60, a partir del predomini ideològic de Fuster. El mite negatiu de «una ortografia única» (Saragossà 2025b: §4.3.3, 4e; §7.2.4, 7) facilitaria que, sense exposar argumentacions ni fer afirmacions aplicables i comprovables, la pronunciació Valéncia fora vista com a un castellanisme intolerable, una heretgia, de manera que caldria defendre València d’una forma constant i sense concessions. Eixa és la visió en que em vaig formar al principi dels 70 (com constatí en Saragossà 1997b: §6.1).

Sé que el terme heretgia desagradarà als partidaris de València; però, quan u no dona arguments i no contesta a les argumentacions dels qui defenen que la grafia coherent i adequada és Valéncia (Saragossà 1997b), diria que no actua en base a la raó i la ciència, sinó d’acord amb el seu ideari; i, si posem l’ideari per davant de la realitat, no hi han coherències i incoherències, adequacions i inadequacions: hi han ortodoxos i heretges.

• Silenci de Valor (1973, 1977)

Valor (1973, 1977) no tracta l’accent de «què, perquè», absència que induïx a pensar que, en el model valencià, caldria pronunciar una è en eixes paraules(Saragossà 2025b: §6.6.7, 2b). En el cas del topònim Valencia, actua igual. No he trobat cap indicació en (1973: §25; 1977: §29). Eixos epígrafs tracten els marcs de la è i les excepcions; però, en el cas de la síl·laba posttònica amb la vocal i, el gramàtic no constata les excepcions que havia indicat Sanchis Guarner (1950: «església, sénia, Dénia, sépia, séquia, València»).

• IIFV (2002): no considera a Sanchis Guarner ni a Gulsoy

En el tema de l’accentuació de la lletra e, l’IIFV (2002: §II.2.1.2) no estudia pràcticament el valencià ni fa argumentacions (científiques), de manera que no forma els docents de valencià racionalment. Proposa la grafia del català oriental (entès, comprèn, conèixer) basant-se en tres anomalies, una de les quals és ensenyar sorprés fins a l’institut, i sorprès posteriorment (Saragossà 2025b: §7.2.7, 5). Durant els cursos en que mostren el sistema valencià (sorprés), caldria fer dos excepcions: «què i València» (2b-c). L’actuació del manual universitari és un exemple d’una afirmació feta posteriorment (en el 2025): «els treballs de Saragossà [ara, el de 1997: §6] han sigut deliberadament ignorats» (Navarro Peiró 2025). La mateixa opinió té Navarro Lluch (2025: «no atenen als raonaments ni proves que presenta el nostre gramàtic, com no han fet cas en general de la seua extensa obra»).

• IIFV (2002: §II.2.1.2): en «l’àmbit escolar valencià», el sistema de sorprés, amb dos excepcions
  • «Excepcionalment, s’usa l’accentuació més generalitzada en dos casos ben delimitats i d’ús freqüent:
  • »en l’interrogatiu i el relatiu tònic què (Què t’ha dit?, Per què has vingut?, Deixa’m el llibre de què m’has parlat) i la conjunció perquè (He vingut perquè volia parlar amb tu).
  • »En el topònim València (per analogia amb presència, potència, etc.).»

 En el cas de «València» (2c), la primera anomalia de proposar eixa grafia és no considerar la implicació de Gulsoy (1981), explicitada en el meu treball de (1997b): el tancament del segle xi comporta -éncia (prudéncia) i Valéncia, de manera que és una pronunciació interna, general i històrica. En segon lloc, l’Institut Interuniversitari informa sobre els marcs sil·làbics de è però no sobre els de é (2002: §II.2.1.1), contra l’actuació de Sanchis Guarner. En tercer lloc, fa una argumentació incoherent (com té la terminació –encia, serà è), similar a:  “com la terminació –equia s’escriu -èquia, entelèquia, serà sèquia”. En quart lloc, les tres primeres anomalies fan pensar en el mite dels 30 i els 60: Valéncia com a supeditació al castellà, que caldria rectificar (§4.3). En quint lloc, l’entitat que coordina els anomenats Departaments de Filologia Catalana no considera que el nom Valéncia és un topònim, de manera que pot divergir dels noms comuns ({el Pòble Nou ≠ Soc de la Póbla Llarga}, {Novetlè ≠ alé, café…}. En sext lloc, l’Institut Interuniversitari no té en compte que la grafia dels topònims està regulada per criteris internacionals.

Per a valorar eixes sis anomalies, hem de tindre en compte que no parlem d’un manual de qualsevol autor, sinó d’un llibre elaborat per un institut que representa els Departaments de Filologia Catalana de la Universitat de Valencia i de la Universitat d’Alacant. Eixa vinculació amb les universitats facilita que la seua actuació puga ser vista com a objectiva, adequada: científica.

• GNV (2006): subjectivisme i subordinació en el primer topònim valencià

El tractament que la gramàtica de l’Acadèmia fa del topònim Valencia està condicionat per la seua proposta per a l’accentuació de la lletra e (§2.4.2). Recordem l’esquema central. La GNV (2006) no considera els marcs de la vocal é com a conseqüència de seguir el manual de l’IIFV (2002) i no tindre en compte la gramàtida de Sanchis Guarner (1950). Eixa absència permet presentar com a valenciana una regla de Fabra que diveregix de les estructures del valencià (en paraules planes i esdrúixoles, è; «cèsar, guèiser, madrèpora»).

Per a atenuar les diferències entre la fonètica valenciana i la del català oriental (o la regla de Fabra), la GNV afirma que «alguns cultismes esdrúixols o plans» s’escriurien amb è i es dirien amb é, i posa una llista tancada de 6 membres. No obstant, eixos cultismes pugen a dotzenes de paraules (si no són centenars). Com a justificació per a escriure una vocal i pronunciar-ne una altra, el manual proposa una finalitat que ninguna gramàtica deu haver exposat, argumentat i aplicat («evitar una excessiva discrepància entre les diferents varietats de la llengua»). L’objectiu d’eixa operació deu ser diluir la subordinació del valencià al català oriental en l’accentuació de la lletra é, camí que contrasta amb la voluntat de «convergir»: la convergència demana un acostament mutu en cada qüestió normativitzada.

Tenint en compte el marc descrit, analitzarem la proposta de la GNV (2006: §5.1.2) per a Valencia, reproduïda baix.

• Proposta de la GNV (2006: §5.1.2) per a Valencia
  • «A fi d’evitar una excessiva discrepància entre les diferents varietats de la llengua, també porten accent greu –tot i pronunciar-se habitualment amb e tancada en valencià– dos paraules gramaticals d’ús freqüent (el pronom relatiu i interrogatiu tònic què i la conjunció perquè), alguns cultismes i neologismes esdrúixols o plans acabats en consonant (èter, sèsam, plèiade, bèstia, sèrie i època) i el topònim València.»

Per a la GNV, el primer topònim valencià seria un membre més de la llista de paraules que s’escriurien amb è i es dirien amb é. No el tracta com a un símbol (un símbol important del poble valencià). En conjunt, la seua base és la mateixa que la del manual que té molt en compte, l’IIFV (§6.3): no seguix a Sanchis Guarner (marcs de la é) ni considera l’aportació de Gulsoy (1981: evolució de la é i de la è al llarg de la història, aplicada a Valencia en el meu treball de 1997). No obstant, l’evolució descrita per Gulsoy i la distribució recent de -éncia (valencià meridional, poblacions del valencià central, i alguna població del nord) implica que Valéncia és la forma històrica del valencià, segle xx inclòs.

A més d’extraure el nom Valencia del seu marc evolutiu i del seu marc social (com a símbol), no té en compte que un topònim pot tindre particularitats, de manera que és factible no aplicar-li el canvi en procés de realització -éncia > –ència (com mostra Novetlè contra alé, les Póbles contra els pòbles). Torna a actuar com l’IIFV quan no considera que, a causa de ser un topònim, ha de seguir els criteris internacionals per a normativitzar eixes paraules (§4). Notem que, sense cap estudi, sense cap argumentació, sense fonamentació, sense bibliografia, per a la GNV (2006) la grafia és «València». Al final, només queda l’aprensió dels 30 i els 60 (Valéncia com a castellanisme a rectificar, §6.1); però presentada com a coordinació («evitar una excessiva discrepància»).

En qualsevol gramàtica, les operacions descrites no serien errors superficials. Però la implicació és més forta en una gramàtica que posa la normativa lingüística valenciana dins de la legalitat, i que té l’obligació de contribuir a superar la fractura social valenciana pel model lingüístic valencià i pels seus símbols (u dels quals és l’accent de Valencia). Repetim que tractem el primer topònim valencià (el que dona nom a un poble, al territori i a la seua llengua pròpia). El conjunt no és una mostra exemplar de promoure les estructures del valencià i la dignitat dels valencians.

• RACV (2015): no considera l’evolució, i poc les estructures

La RACV (2015) no considera l’evolució, i poc les estructures del valencià (§2.4.4). En eixe marc, actua com la GNV: 1) posa Valéncia en la llista de les excepcions a la regla de la i en la síl·laba posttònica; 2) no considera ni aplica els criteris per a normativitzar els topònims.

• Acadèmia: estudi no fet (2006). Ajuntament: informe (2016)
  • L’Acadèmia decidix estudiar la grafia del Cap i Casal (2006)

Després dels criteris internacionals (§4) i de l’evolució històrica de Valencia (§5), i després d’estudiar manuals significatius (§6), ens queden els informes de l’Ajuntament de la ciutat (del 2016) i el de l’Acadèmia (també del 2016).

Deu anys abans, en el 2006, es produí un fet molt positiu: l’Acadèmia va decidir fer un estudi sobre el nom del Cap i Casal. Com a primera passa, la presidenta (Ascensió Figueres) envià una carta (1-12-2006) a 18 persones en que les convidava a participar en un estudi sobre el primer topònim valencià; la participació consistia en elaborar un informe sobre la grafia (sé eixa informació perque soc una de les 18 persones que rebé la carta). Per fi l’accent de Valencia passava de les actituds poc fonamentades (§3.2) a la voluntat d’investigar-lo. A més, ho feia la institució que ha d’intervindre necessàriament en el cas que l’Ajuntament d’una població valenciana demane canviar la grafia del seu nom.

Quan havien passat set mesos de la petició dita, dos membres de l’Acadèmia (Emili Casanova i Maria Soledat González Felip) registraren una petició (29 de juny del 2007) en que demanaven que es fera l’estudi i que, posteriorment, es debatera en la institució. No obstant, han passat els anys i la investigació no s’ha fet, ni els 18 informes demanats en el 2006 s’han fet públics, ni el tema s’ha debatut en la institució.

Mentrestant, la grafia «València» feia camí. Recordem que, sense cap argumentació, el redactor de la GNV actua com si la grafia fora «València» (§6.4). Eixa grafia apareix una trentena de voltes en la GNV (1a). L’annex «Els gentilicis valencians» reduïx la pronunciació Valéncia a «l’Horta»: a «l’apitxat» («valencià, valenciana València [é] (l’Horta)»). No obstant, Valéncia és la pronunciació valenciana general, de punta (Vinaròs) a punta (Crevillent).

La forma València també està en el Corpus Toponímic Valencià (2009), elaborat per l’Acadèmia. Eixa obra no té força legal, perque el nom d’una població només es pot canviar si ho demana el seu Ajuntament. Però, si un lector veu la grafia València en un llibre titulat Corpus Toponímic Valencià, en un llibre que està elaborat per la institució valenciana que té el dret i el deure d’elaborar la normativa lingüística, pensarà que la forma és València. Eixe marc està potenciat per la presentació que l’Acadèmia fa del llibre en la seua pàgina web (reproduïda en 1b.i). Ho diu pràcticament dos voltes: «toponímia valenciana normalitzada», feta «per una institució normativa».

1. L’Acadèmia no fa l’estudi; mentrestant la grafia «València» fa camí
   1. En la GNV (2006), una trentena de voltes.
      1. §1.2.1.3, §5.1.2.1. §5.3, §6.2.2, §12.2.1.2, §15.5, §16.3.1, §16.5.1, §17.3, §19.2.1, §26.2.1, §26.3.1.1, §28.4.1, §33.2.2, §34.4.
   1. També en el Corpus Toponímic Valencià (2009).
      1. Presentació de l’Acadèmia: «El Corpus toponímic valencià és el primer compendi general de toponímia valenciana normalitzada per una institució normativa» (2023-10-24).

Els 18 informes demanats en el 2006 haurien d’haver sigut reproduïts i analitzats en este llibre. Els sol·licití a la institució (registre d’entrada, 25-07-2023); però la resposta va ser que no me’ls podien facilitar sense l’autorització dels autors. Vaig demanar els noms de les 18 persones, i vaig insistir: els informes havien sigut sol·licitats per a fer un estudi, de manera que no tenien caràcter privat. Quan envií el meu informe (27-02-2007), diguí a la presidenta de la institució: «Li done les gràcies per haver-me convidat a participar en l’estudi que l’Acadèmia està fent».

El fet de no mostrar a l’opinió pública els autors dels informes ni els escrits elaborats fa pensar si, en general, no tindran massa argumentació ni consistència: similar al nivell que hem trobat en les gramàtiques estudiades (§6).

• Ajuntament (1979-2016): de no tractar Valencia, a no tractar-ho d’acord amb la llei

Després de la dictadura de Franco, no conec cap iniciativa del PSPV-PSOE per a regular el nom del Cap i Casal durant els 12 anys que governà (de 1979 a 1991). El nom oficial era «Valencia» (sense accent), grafia que no és valenciana perque implica que la síl·laba tònica seria ci (Valencia), similar a valent-valentia. En els 24 anys posteriors (de 1991 al 2015), governà el PPCV, que no intentà tampoc adequar la grafia «Valencia» a l’ortografia del valencià. Convé constatar que, al cap de 5 anys de governar el PPCV (1991-1996), el Ple de l’ajuntament aprovà, per unanimitat, un Reglament sobre l’ús i normalització del valencià (28-06-1996). Al cap de 9 anys d’haver-lo aprovat, es publicà en el Butlletí Oficial de la Província (14-05-2005).

La causa de l’absència dita durant 36 anys (governant tant l’esquerra com la dreta) està, més que en les persones i en els partits polítics, en la fractura social valenciana dels 70 i 80, que havia supeditat el valencià i els símbols valencians a la divisió política “dreta i esquerra”. En eixa situació, l’adequació de «Valencia» a l’ortografia valenciana demanava dos mitjans units: amb argumentacions objectives i aplicables, buscar el consens a fi que la proposta que s’aprovara fora duradora. Eixe camí hauria aconseguit una adaptació estable, i hauria anat en la línia de sanar la fractura social i acostar-se a un objectiu necessari per al valencià i per a la societat valenciana: la llengua pròpia d’un poble i els seus símbols deuen tindre una assumpció i una defensa transversals. És constatable que, per les raons que fora, ni el PSPV-PSOE ni el PPCV emprengueren eixe camí.

En el 2015, canvià la direcció de l’Ajuntament, i el govern de Compromís i PSPV-PSOE inicià en el Ple del dia 31 de març del 2016 els tràmits per a adaptar al valencià el nom de la ciutat. A l’endemà (1-04-2016), el secretari de l’Ajuntament i del Ple envià un document al Gabinet de Normalització Lingüística per a informar que s’havia aprovat «l’inici de les actuacions necessàries per a l’adaptació de la denominació oficial del municipi». Entre moltes dades, figuren el fonament legal (2a), els fonaments lingüístics (2b-c) i el primer «acord» (2d), que repetix els fonaments lingüístics (2b-c). Voldria avançar que la informació de (2) i la de (3) és necessària per a mostrar dos anomalies en que incorregué l’Ajuntament de Valencia en el 2016.

[Com a encarregat de fer un estudi per a l’Ajuntament de Valencia sobre el seu nom, el dia 29-04-2025 la institució em passà l’expedient del canvi del topònim entre el 31-03-2016 i el 27-10-2016. Consta com a mínim de 377 pàgines, de les quals tinc les p. 34-377. Quan cite informació d’eixe expedient, donaré les pàgines. La de 2 apareix en les p. 34-37.]

• Informació del secretari de l’ajuntament per al Gabinet de Normalització Lingüística (1-04-2016; p. 34-37): fonament legal (a) i lingüístic (b-c). Primer «acord» (d): repetix el fonament lingüístic (b-c)
  • Fonament 5 de dret: «El Decret 58/1992, de 13 d’abril, del Govern valencià, regula el procediment per a l’alteració del nom dels municipis. En l’art. segon establix que l’expedient d’alteració del nom dels municipis s’iniciarà mitjançant acord del Ple de l’ajuntament, adoptat després de l’informe de la Secretaria i amb el quòrum exigit per l’article 47.2.d. de la Llei 7/1985, de 2 d’abril, amb instrucció de l’expedient on es raone adequadament el canvi que es proposa amb els informes de particulars o d’entitats amb autoritat sobre el tema.»
  • Fonament 10 de dret: «L’Acadèmia Valenciana de la Llengua, en el Corpus Toponímic Valencià que va publicar a l’octubre de 2009, va establir com a nom del nostre municipi, en valencià, València.»
  • Fonament 11 de dret: «El Ple de l’Ajuntament de València, en sessió ordinària de 30 d’octubre de 2009, punt 23, va acordar per assentiment dels grups polítics amb representació incorporar el topònim de la nostra ciutat en valencià, establit per l’Acadèmia Valenciana (València) de la Llengua en el Corpus Toponímic Valencià, al logotip de la institució: “Ajuntament de València”.»
  • Primer acord: «Iniciar les actuacions necessàries, d’acord amb la legislació vigent, per a l’adaptació de la denominació oficial de nostre municipi, Valencia per València, per tal d’adaptar-la a l’establida en valencià per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua en el Corpus Toponímic Valencià, publicat l’any 2009, i inclosa en el logotip oficial de la nostra institució des d’octubre d’eixe mateix any per acord del Ple, tal com marca el Reglament sobre l’ús i la normalització del valencià al municipi de València aprovat pel Ple de l’Ajuntament de València el 28 de juny de 1996.»

Al cap d’onze dies d’haver rebut la informació anterior (2), el cap del Gabinet de Normalització Lingüística envià un escrit (12-04-2016; p. 45-46) per a l’exposició pública (publicat en el BOP, 25-04-2016). Està reproduït a continuació.

• Gabinet de Normalització Lingüística (12-04-2016; p. 45-46): escrit per a l’exposició pública (BOP, 25-04-2016)
  • «El Ple de l’Ajuntament de València, en la sessió ordinària del dia 31 de març de 2016, va adoptar, per unanimitat de tots els grups polítics, l’acord següent:
  • “Primer. Iniciar les actuacions necessàries, d’acord amb la legislació vigent, per a l’adaptació de la denominació oficial del nostre municipi, Valencia per València, per tal d’adequar-la a l’establida en valencià per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua en el Corpus Toponímic Valencià, publicat l’any 2009, i inclosa en el logotip de la nostra institució des d’octubre d’eixe mateix any per acord del Ple, tal com marca el Reglament sobre l’ús i la normalització del valencià al municipi de València aprovat pel Ple de l’Ajuntament de València el 28 de juny de 1996.
  • “Segon. Una vegada completada la tramitació de l’expedient de sol·licitud de canvi de denominació del municipi, es trametrà a la Conselleria de Justícia, Administració Pública, Reformes Democràtiques i Llibertats Públiques.”
  • »En compliment del damunt dit acord i de conformitat amb el que establix, en l’article tercer, el Decret 58/1992, de 13 d’abril, del Govern valencià, que regula el procediment per a l’alteració del nom dels municipis, s’obri un termini d’exposició al públic d’un mes, comptador des de la data de publicació, mitjançant anuncis en el Butlletí Oficial de la Província de València i el Tauler d’Edictes Electrònic de l’Ajuntament de València, per tal que les persones interessades puguen formular-hi reclamacions o suggeriments.»

Mirem d’analitzar el conjunt de la informació anterior (2-3). Els lectors normals i corrents ho troben pesat, però no veuen cap anomalia. En canvi, qui té formació lingüística sap que pràcticament no hi han estudis sobre l’accent de Valencia, i que l’Acadèmia (que n’havia de fer u en el 2006) no l’havia fet ni havia debatut el tema (§7.1). En conseqüència, la qüestió no estava resolta. Tota eixa informació no és del domini públic; però l’hauria d’haver coneguda el destinatari de la carta de (2: el Gabinet de Normalització Lingüística), que portà tot el procés avant en representació de l’Ajuntament (com comença a vores’s en 3). Si eixa entitat no coneixia la informació lingüística dita, podia haver-la preguntada a l’Acadèmia: ¿en quina situació estava el nom Valencia? Desconec si l’entitat consultà la institució. La qüestió és que un tema no estudiat ni aclarit en l’Acadèmia apareix en l’actuació de l’Ajuntament de Valencia del 2016 com si estiguera clarament resolt (fragment de 2b).

També hi ha una anomalia en la legalitat. La llei (2a, 3d: Decret 58/1992) demana que, per a modificar el nom d’una població valenciana, és necessari un «informe o informes» («de particulars o d’entitats amb autoritat sobre el tema») que «raone adequadament el canvi que es proposa» (2a). No obstant, ni el document aprovat pel Ple de l’ajuntament (2) ni el document redactat per a l’exposició pública (3) contenen un informe. En l’escrit, no hi han tampoc referències bibliogràfiques.

[Per a evitar confusions, convé tindre en compte que, en el 2017, canviaren un poc les condicions per a modificar el nom d’una població valenciana. L’article 7.1 del Decret 69/2017 exigix incorporar a l’expedient «un estudi tècnic, subscrit per un expert en lingüística, en que expose detalladament els fonaments històrics i lingüístics del canvi proposat en la denominació del municipi»; traducció meua. Per tant, hem passat d’un informe a un estudi; i l’autor deu ser un lingüiste.]

• Maig-juny. Primer efecte de les anomalies: impedir al·legar adequadament

La situació descrita va repercutir negativament en les al·legacions (que en foren 5, p. 49-94, enumerades en la p. 96). Quan hi ha un «informe que raona adequadament el canvi», és factible argumentar per quines causes les raons del canvi no serien adequades. Però, si no hi ha cap informe, u només pot fer dos coses davant de la informació pública de (3): 1) mostrar l’absència de valor de les “proves” (el Corpus Toponímic i el logotip de l’Ajuntament); 2) argumentar que l’accent és tancat (Valéncia). És lo que varen fer les 5 al·legacions. Resumim: l’anomalia legal de (2-3) impedix al·legar adequadament durant el mes de maig del 2016.

En les al·legacions, en destaquen dos: la de la Real Acadèmia de Cultura Valenciana, i la de Miquel Juraco. Faré una síntesi de la informació positiva que he trobat en el conjunt de les al·legacions. La majoria observen que l’apel·lació al Corpus no té valor provatori. Lo Rat Penat intenta diferenciar el nom comú valència i el topònim; i parla del canvi de -éncia per -ència. Però no aporta bibliografia, ni parla de cronologia (que és indispensable).

La RACV constata que Valéncia és general, i aporta mostres significatives de representar la e tancada (Valéncia) en el valencianisme dels segles xix-xx: els escriptors que representaven la e i la o obertes (è, ò), però no les tancades, i escrivien prudència però Valencia. Posen quatre exemples:Llombart (1887, edició del diccionari d’Escrig: prudència, ausència, audiència… però Valencia); Nebot (1910: Tratado…: ciència, prudència però Valencia); Martí Gadea (1908: Tipos, modismos…; 1909: Vocabulario; com els anteriors); Fullana (1915: 53, 189, 232). En canvi, conté València un seguidor de l’Institut d’Estudis Catalans, Ortín Benedito (1918: 4). Després d’intentar diferenciar valència i Valéncia, la RACV reproduïx fragments que m’atribuïx, u dels quals és de Jordi Colomina (2005: en occità, tancament de è davant de m i n; témps, valént,Valéncia). La RACV diu que, en el xiii, era Valéncia «segons han senyalat diversos estudiosos», però no cita fonts (especialment Gulsoy 1981) ni fa argumentacions. Eixa exclusió podria respondre al fet que el treball de Gulsoy és una mostra d’esta afirmació: en l’expansió medieval del cristianisme cap al sud en la Península Ibèrica i el retrocés correlatiu de la religió mahometana, característiques lingüístiques del nord s’escampen cap al sud. En eixe marc, s’entén que el canvi finèstra > finéstra siga comú al català, al valencià i al balear, i que siga estrany al castellà, al francés o a l’italià.

Juraco (persona unida als qui volen anar pel mig del riu, ni ancorats en una vora ni en l’altra) és molt clar. Remarca l’absència de proves positives en l’escrit públic de l’Ajuntament (3). Si en tot el valencià es pronuncia Valéncia i les Normes de Castelló representen una e tancada amb el signe é, la grafia que li correspon és Valéncia, la qual apliquem a tots els topònims, sense cap excepció (Dénia, Vilafamés, Guadasséquies; per la è, Novetlè). Exposa el criteri internacional sobre topònims: «Tota la Normativa local, autonòmica, estatal i internacional en matèria de toponímia i de drets lingüístic obliguen a respectar les formes orals en la seua pronunciació local a l’hora de transcriure un topònim a la seua forma escrita». Per a reforçar el criteri internacional, recorda que «la mateixa Acadèmia Valenciana de la Llengua en el document “Criteris per la fixació de toponímia valenciana” pàg. 53 establix: “Accentuacio de é/è: caldrà accentuar segons la pronunciació de la zona: francés, sénia, Novetlè.». Per tant, «l’AVL no hauria seguit la legislació específica sobre topònims» quan escriu «València» (GNV, Corpus Toponímic). En eixe marc, subratlla que «no hi han excepcions, cap excepció, ni en Catalunya, ni en Balears ni en el territori valencià [sobre] la pronúncia local». Des del punt de vista social, apunta que hi ha hagut «polèmica» a partir de fer «promoció de la grafia aliena a la pronúncia valenciana».

Finalment, a fi de diferenciar la ciutat i el territori Xavier Navarro Garcia reclama Ciutat de Valencia, que és constant en els Furs de Valencia, des del pròleg. Mostra que no poques ciutats del món actuen d’eixa manera.

• Juliol. Segon efecte de les anomalies: de la unanimitat al trencament

El document públic informa que, en la votació del 31 de març, hi hagué unanimitat (§7.2, 3a). Per tant, en el Ple d’eixe dia els regidors del PPCV i els de Ciutadans votaren a favor de canviar Valencia per València. Eixa actuació contrasta amb la imatge que alguns propaguen (la dreta sempre estaria buscant l’enfrontament en els símbols valencians). El fet objectiu és que, durant 36 anys (1979-2015), l’esquerra i la dreta no havien intentat adaptar la grafia Valencia a l’ortografia del valencià (convertida en oficial a partir de crear l’Acadèmia, any 2001). 

No tinc informació sobre el procés intern dels partits. Els regidors poden no tindre formació en valencià (i més en el camp reduït de la toponímia). En eixa situació, si algú destacava en informació els altres podien sentir confiança. No obstant, el nom Valencia és un símbol, de manera que cada grup polític hauria d’haver tingut assessorament del seu partit. Fora com fora, les al·legacions fetes durant el mes de juny del 2016 canviarien la percepció d’una part dels regidors. A més, el PPCV va vore l’anomalia de l’informe: el document públic (§7.2, 3) no respectava la condició de contindre un informe. En efecte, en el Ple de juliol (21-07-2016) el partit dit notà que l’absència d’eixe document impedia desestimar les al·legacions amb raons del document públic, i opinà que la seguretat jurídica del procediment demanava començar des del principi: fer la proposta del canvi de Valencia a València basant-se en un informe. El govern municipal no ho acceptà. A més, aprovà desestimar les al·legacions, i el dia 17 d’agost del 2016 va enviar l’expedient a la Direcció General d’Administració Local de la Generalitat Valenciana.

Davant d’eixe fet consumat, el PPCV comunicà l’anomalia jurídica a la Conselleria de Justícia el dia 20 de setembre del 2016, i el dia 30 de setembre la Direcció General d’Administració Local va escriure a l’Ajuntament per a dir-li que, «examinat l’expedient», no consta «un informe tècnic degudament signat justificatiu del canvi proposat». A causa d’eixa absència, li demana que elabore el document (p. 298-303).

Del procés descrit, interessa sobretot el resultat. Com hem comentat més amunt (§7.2), l’adequació de «Valencia» a l’ortografia valenciana demanava argumentacions objectives i buscar el consens per a aconseguit una adaptació estable i procurar que la llengua pròpia d’un poble i els seus símbols estiguen assumits transversalment.

De les dos condicions dites, fallà la primera (elaborar un informe objectiu, §7.2, 3). A més, el fet que els 17 regidors que dirigien la ciutat (el 51%) no acceptaren l’errror comés i tiraren avant unilateralment tingué com a efecte que el 49% per cent es separà, de manera que l’adaptació del nom deixava de tindre un suport transversal. L’actuació dita tenia dos implicacions. La primera és que l’adaptació no tindria estabilitat. Si s’havia fet amb el 51% dels regidors, quan canviaria el govern de l’ajuntament del Cap i Casal el nom del topònim podria variar. Al cap de huit anys (en el 2023), els 17 regidors del 2015 passaren a 16 (el 49%).

La segona implicació de l’actuació del 2016 (§7.2, 3; §7.4) és seguir supeditant els símbols valencians als interessos dels partits polítics, fet que comporta mantindre la fractura social valenciana. Paradoxalment, dins de la coalició que encapçalava el procés (Compromís) estaven els hereus de la Unitat del Poble Valencià (1982-1998), que deu ser el partit polític més perjudicat per la la fractura social. Eixe factor demanava que Compromís fora l’actor polític més interessat en buscar el consens en l’adaptació de Valencia a l’ortografia del valencià.

No sé si el comportament descrit podria tindre el reforç d’una idea atribuïda a Joan Fuster («El País Valencià serà d’esquerres o no serà»). Contra eixa opinió, podríem oposar dos afirmacions unides: 1) la societat valenciana tindrà futur si, entre els uns i els altres (entre dreta i esquerra), elaborem un projecte social que siga més positiu que l’actual; 2) el valencià tindrà futur si és un component no prescindible d’eixe projecte social. Al costat d’eixa visió del futur, observaria que voler reservar el model lingüístic i els símbols per a un sector polític manté la fractura social, i pot tindre dos impulsos negatius en l’altre sector: 1) no usar el valencià per a evitar-se problemes; 2) com a conseqüència, actuar com si el valencià no existira (ni convinguera que formara part de la identitat valenciana).

• Octubre. L’Ajuntament ¿elabora l’informe requerit?

El requeriment fet a l’Ajuntament de Valencia (devia elaborar l’informe, §7.4) comporta que havia de fer un escrit que, segons el Decret 58/1992, havia de «raonar adequadament el canvi que es proposa amb els informes de particulars o d’entitats amb autoritat sobre el tema» (§7.2, 2a). El Gabinet de Normalització Lingüística escriu la resposta (p. 304-318), que envia el dia 13-10-2016 per al Ple de l’Ajuntament (p. 319-332), i s’aprova amb el 51% dels vots en el Ple del dia 27 d’octubre (p. 364-377).

El document fa constar la carta rebuda «contra l’acord del Ple de l’Ajuntament de València de 31 de març de 2016» (p. 364); i, com a contestació, «el Gabinet de Normalització Lingüística emet el següent INFORME» (p. 365). El document reproduïx els escrits elaborats des del dia 31 de març del 2016 (p. 364-371); i, quan arriba a les al·legacions, posa este títol: «Informe tecnicolingüístic per a fonamentar la proposta de resolució de les al·legacions». Eixa titulació comporta que, a continuació, hi haurà un escrit que fonamente la grafia València i que done mitjans per a contestar a les al·legacions. No obstant, els lectors no veuen cap escrit que «raone adequadament el canvi que es proposa». Des de la p. 372 a la 376, el document repetix, literalment, les paraules que el Gabinet de Normalització Lingüística havia escrit com a resposta a les al·legacions per al Ple del dia 28 de juliol del 2016 («Resolució de les al·legacions», p. 131-136).

Algun especialiste en dret hauria d’investigar si el document descrit satisfà, des de la perspectiva legal, la petició que li havien fet (§7.4). El procés que hi ha (descrit en el paràgraf anterior) no és «raonar adequadament el canvi que es proposa»; en compte d’eixa operació, «l’informe» d’octubre repetix el camí que hi ha entre març i juliol. Des de la perspectiva lingüística, l’apartat següent farà una anàlisi succinta de «l’informe tecnicolingüístic per a fonamentar la proposta de resolució de les al·legacions».

• Anàlisi succinta de «l’informe» de l’Ajuntament

En el contingut de «l’informe», hi han quatre anomalies. La primera és fer apel·lacions a Joan Coromines. No obstant, el lingüiste català no estudia la fonètica del topònim ni la grafia, de manera que la referència no té fonament. En el seu diccionari etimològic, dedica més de mitja pàgina al nom comú valença i al topònim «València» (DECLC IX, 23-a-24 – 23-b-36); però no fa cap observació sobre el valor de la lletra e en la grafia històrica (Valencia). En l’estudi del nom valença, mostra una rima d’Ausiàs March entre valença i potença; però, com adés, no tracta el valor de la lletra e: ¿representava una é o una è? Si el canvi de naixénça per naixènça és parcial i recent (segle xx), en el segle xv seria com després del tancament de la è en é en el segle xi: valénça i poténça.

En l’Onomasticon Cataloniae, Coromines argumenta sobre la fonètica de Ebre-Ebro (volum IV, 36-b; també en Coromines 1971: 203); en canvi, no ho fa sobre la vocal tònica de Valencia (volum VII, 392-a, 393-a-b): només constata que la pronunciació valenciana general és Valéncia (i també en el català occidental, p. 392-b-15-16). Sobre la grafia, recorre a l’autoritat («Literàriament i tothom ha acceptat en terres valencianes la grafia València –ja Carles Salvador, Voc. Ort., Mateu-Llopis, El País Val., “Acció Valenciana”, Sanchis Guarner, etc.–»). Ara: quan una institució pública està dividida (en el nostre cas, 51% contra 49%), el recurs a l’autoritat d’un sector no té valor per a l’altre sector. A més, hem vist més amunt que eixa opinió no és certa (§4.3, 1). Resumim. El recurs a Coromines fa creure als lectors que la grafia València deu tindre fonament científic; però resulta que el lingüiste català no tracta la vocal tònica de Valencia.

La segona anomalia és qüestionar el primer criteri internacional per a fixar la grafia dels topònims (que és la pronunciació dels seus habitants). El document fa eixa operació fonamentant-se en la grafia «l’Ènova» (població de la Ribera), ja que els seus habitants diuen l’Énova. Per tant, si hi ha una excepció al principi de la fonètica en podrien haver dos: encara que pronunciem Valéncia, hauríem d’escriure València. No cal dir que eixe camí no és adequat en la ciència. A més, l’Ajuntament de l’Énova va demanar en el 2021 la restitució del seu nom. Entre altres raons, exposen que la grafia «l’Ènova» produïx «desfiguracions» del seu nom (pronunciar l’Ènova; similarment, la grafia València fa que algun acadèmic articule València). L’Acadèmia Valenciana de la Llengua aprovà en el 2021 la rectificació de «l’Ènova» i l’oficialització de la pronunciació dels seus habitants, que respon a les estructures fonètiques del valencià (l´Énova = sémola, Saragossà 2025b: §8.3.3, 7a).

La tercera anomalia del document és afirmar que escriure València i dir Valéncia seria comparable a escriure Valéncia i pronunciar Baléncia en una part del valencià (del Xúquer cap amunt, excepte una part de la Plana). Eixa afirmació no considera els principis que regixen el conjunt de les ortografies de les llengües romàniques, u dels quals és procurar conservar les consonants del radical llatí (§4.4). Així, la paraula llatina cinere té c en totes les llengües romàniques, siga quina siga la pronunciació: cendra en valencià (alveolar); ceniza en castellà (interdental); cendre en francés (com en valencià); cenere en italià (palatal). Per la mateixa raó, els balears i els catalans diuen cantà però escriuen cantar, cantare en llatí (en eixe cas, també hi ha el fet que la llengua clàssica escriu cantar). En poques paraules: el recurs a Baléncia no és pertinent (i mostra poc de domini de les ortografies romàniques).

La quarta anomalia de «l’informe» és donar molt de valor a l’article de Garcia Illa (1997). No obstant, hem vist més amunt que eixe treball ignora la bibliografia, suposa sense aportar proves, i fa una afirmació que està en contradicció amb el valencià viu (§3.2). La presència d’un article de poca altura científica (i molta ideologia) contrasta amb l’absència del treball de Gulsoy (1981), que es fonamental per a comprendre l’evolució de la é i de la è des del segle xi fins al segle xv (les aportacions d’eixa investigació no apareixen tampoc en l’IIFV 2002 ni en la GNV 2006). En el document, també és absent l’aportació de Casanova (1995: 1211 n. 6), l’article de Colomina (2005) i el meu article de 1997 (que intenta prolongar l’aportació de Gulsoy des del segle xv a l’actualitat; i que està publicat en el mateix llibre que Garcia Illa 1997).

El conjunt de les anomalies descrites fa preguntar-se si «l’informe» que hem estudiat va pel camí de la ciència, o si tria les dades en funció del resultat a que vol arribar. En definitiva, ¿presenta l’ideari de l’autor com si fora una visió científica? Si ajuntem eixe factor a l’actitud del govern municipal (no aportar arguments vàlids per a «València» ni buscar una aprovació transversal), convindrem que estem davant d’una actuació poc mesurada i poc adequada en el tractament polític d’un símbol valencià important: el topònim que dona nom al poble valencià, al seu territori i a la seua llengua pròpia. L’ideal és procurar posar els interessos dels valencians per davant d’interessos particulars, siga quina siga la ideologia que tinga u.

• L’informe de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (16-12-2016)
  • Reproducció de l’informe

El dia 15 de desembre del 2016, 24 hores abans del Ple de l’Acadèmia, ens enviaren als membres de la institució una proposta d’informe sobre el nom del Cap i Casal, que a l’endemà caldria debatre i votar. Els 18 informes del 2006 (§7.1) no acompanyaven aquella proposta.

Abans de reproduir l’informe (aprovat per 13 vots a favor, 5 en contra, i una abstenció), voldria fer una petició. Més amunt, hem necessitat unes quantes línies per a justificar els dos criteris fonamentals dels topònims (§4.1). En canvi, el document de l’Acadèmia ocupa quatre pàgines. Davant d’eixa diferència, seria fructífer que els lectors reflexionaren, durant la lectura del document (reproduït en 1-5), sobre dos qüestions: 1) si l’informe aplica d’una forma clara i precisa els quatre criteris internacionals (§4.1); 2) si la resta de la proposta aprofita per a enfondir en l’aplicació dels criteris.

A fi de facilitar les remissions, he dividit l’informe en cinc parts (1-5). El número 1 conté la introducció; 2-4 tracten els criteris; 5 conté la conclusió. Només he posat cometes en el títol de 1. Entre claudàtors, he incorporat dos orientacions per als lectors ([introducció],  [conclusió]).

1. «Informe sobre l’alteració del nom del municipi de Valencia per València»
   1. [introducció] La normalització de la toponímia és el procés a través del qual les denominacions geogràfiques queden incloses dins del sistema lingüístic al qual pertanyen mitjançant l’aplicació d’unes normes establides prèviament per una autoritat competent en la matèria. Les regles ortogràfiques o gramaticals aplicades als noms propis no poden ser diferents a les aplicades als noms comuns del mateix idioma.
   1. Este no és un procés exclusiu del valencià, sinó que té un àmbit internacional, ja que es du a terme en la majoria de llengües del món. En este sentit les Nacions Unides han creat el Grup d’Experts en Noms Geogràfics, l’objectiu del qual és fomentar l’establiment i la divulgació de les formes normalitzades dels topònims.
   1. L’AVL, des del començament de la seua activitat, ara fa quinze anys, ha tingut com a objectiu la normalització de tota la toponímia valenciana: la menor, consignada en les obres Corpus toponímic valencià (2009) i Nomenclàtor Toponímic Valencià (en construcció), i la major, constituïda pel nom dels municipis valencians i els grans accidents geogràfics. En este sentit l’Acadèmia Valenciana de la Llengua considera que la denominació oficial dels topònims majors ha d’estar constituïda per l’endònim, és a dir, la denominació en la llengua de la zona, escrita correctament, segons les normes ortogràfiques actuals establides en les obres normatives.
   1. Quan l’AVL començà la seua activitat l’any 2001, dels 395 pobles de les comarques valencianoparlants, 71no tenien la seua denominació oficial correctament escrita en valencià. En este temps de funcionament s’ha afavorit la normalització de la denominació de 37 municipis, però encara hi ha 34 topònims que no es consideren correctes per diversos motius. Entre estos es troba el de la primera ciutat valenciana, capital de la província i de la comunitat autònoma.
   1. La disciplina Onomàstica a través de les seues obres i dels seus autors de referència ha establit quines són les qüestions que s’han de tindre en compte a l’hora de fixar la forma gràfica d’un topònim per a aconseguir un ús social cohesionat i estable. Estos elements són els següents: l’etimologia, la pronunciació i la documentació o tradició escrita.
2. Etimologia
   1. Valentia és una fundació romana de l’any 138 abans de Crist tal com es coneix per Titus Livi, que en va transmetre la notícia de la fundació utilitzant les paraules: «quod vocatum est Valentia». Per tant, se sap que la denominació de la ciutat es formà a partir del nom abstracte del llatí clàssic valěntǐa ‘força, fortalesa’, amb e breu. Al seu torn, els àrabs quan arribaren al nostre territori al segle viii adaptaren el semicultisme com a Balansiya.
   1. En la nostra llengua, la e breu tònica del llatí clàssic, convertida en e oberta ([ɛ́]) en llatí vulgar, va experimentar un tancament generalitzat en e tancada ([é]). Només es va mantindre oberta en cinc contextos, considerats obridors, com els que presenten les paraules t[ɛ́]rra, c[ɛ́]l, c[ɛ́]rt, div[ɛ́]ndres i d[ɛ́]u. Totes les altres ee breus del llatí clàssic es van tancar: v[é]nt, b[é], v[é], t[é], s[é]mpre, s[é]rp i h[é]rba. Així, originàriament, valěntǐa i totes les paraules formades amb el sufix -ěntǐa es pronunciaren en la nostra llengua amb e tancada ([é]): Val[é]ncia, equival[é]ncia, resist[é]ncia, paci[é]ncia i consci[é]ncia, igual com els adjectius corresponents, que també tenien e breu en llatí, val[é]nt, equival[é]nt, resist[é]nt, paci[é]nt i consci[é]nt.
   1. Posteriorment, per dissimilació amb la i tancada de la penúltima síl·laba, es produí l’obriment de la e del sufix -encia, i així, en la major part dels nostres parlars, es pronuncien amb e oberta ([ɛ́]) tant el nom de la ciutat de València, com els noms comuns formats amb este sufix, com ara equival[ɛ́]ncia, resist[ɛ́]ncia, paci[ɛ́]ncia i consci[ɛ́]ncia. Però s’ha conservat l’antiga pronun­ciació amb e tancada en el cas del sufix -encia en la diòcesi de Girona i en el valencià meridional, on diuen Val[é]ncia, equival[é]ncia, resist[é]ncia, paci[é]ncia i consci[é]ncia. En el valencià central i septentrional, així com en part de la resta de varietats occidentals, encara que el sufix es pronuncia amb e oberta (com ara en equival[ɛ́]ncia, resist[ɛ́]ncia, paci[ɛ́]ncia i consci[ɛ́]ncia), el nom de la capital valenciana i el de la població de la Vall d’Àneu es pronuncien amb e tancada (Val[é]ncia i Val[é]ncia d’Àneu).
3. Documentació i tradició escrita
   1. El fet que es tracte del topònim major d’una de les ciutats més importants del Mediterrani i que històricament haja format part del nom de l’antic Regne, fa que se’n puga constatar una llarga tradició gràfica. D’altra banda, també és cert que la consolidació del sistema d’accentuació en valencià és relativament recent; per tant, la constatació del timbre de la vocal només es podrà observar en les formes gràfiques documentades en els últims huitanta anys.
   1. La utilització de la forma Valéncia amb accent agut és inexistent en els usos oficials i apareix en comptades ocasions en obres o documents molt concrets. En canvi, la forma València amb accent greu és la utilitzada generalment quan el topònim apareix en valencià. És la que recomanà Manuel Sanchis Guarner en la seua Contribució al Nomenclàtor Geogràfic del País Valencià (1966) i la que han utilitzat reconeguts escriptors en les obres més representatives de la nostra literatura recent.
   1. La denominació amb accent greu és la que apareix en l’Estatut d’Autonomia de la Comunitat Valenciana (2006); és també la forma oficial establida com a nom de la província en la Llei 25/1999, de 6 de juliol, per la qual es declaren cooficials les denominacions Alacant, Castelló i València per a les províncies que integren la Comunitat Valenciana; és la que utilitza l’Ajuntament de València en els seus impresos, logos, web, etc.; també la que dóna nom a la Universitat de València, la Universitat Politècnica de València i la Diputació de València.
   1. València és la denominació que apareix en les gramàtiques i els diccionaris utilitzats pels valencians com a obres bàsiques de consulta, així com en les obres normatives actuals de l’AVL, el Diccionari normatiu valencià (2016) i la Gramàtica normativa valenciana (2006), on s’explicita que el topònim València s’escriurà amb accent greu, tot i que es pronuncia amb e tancada en valencià, igual que altres paraules, com ara sèrie, bèstia o època.
   1. Tant l’obra Corpus toponímic valencià (2009) com el document Els pobles valencians (2016), com també el manual Criteris per a la fixació de la toponímia valenciana (2015), consignen la forma València com la denominació normativa per a referir-se al Cap i Casal.
   1. Esta última obra exposa clarament les pautes que s’han de seguir en el procés de normalització de la toponímia (pàg. 44): «la variabilitat de les formes que apareixen en toponímia va lligada molt estretament a la variació dialectal i als diversos parlars vius en el nostre territori. Però la codificació ortogràfica actual i la fixació del lèxic actuen com a elements anivelladors o orientadors entre tota eixa variabilitat. Es tracta de conjuminar dos tendències oposades: d’una banda, la necessitat de preservar la identitat del topònim, i per tant de respectar les formes populars que servixen de referència identificadora, i de l’altra, la necessitat de fixar el topònim segons la tradició oral, però tenint en compte la tradició escrita i la normativa lingüística pròpia de tota llengua de cultura.
4. Pronunciació del topònim
   1. El timbre de la e tònica del nom de la ciutat es pronuncia tancat pels valencians i també per part dels parlants de la resta de varietat occidental de la llengua mentre que en les varietats orientals el topònim té un timbre obert llevat del Bisbat de Girona. En canvi, la paraula comuna culta valència es pronuncia amb e oberta val[ɛ́]ncia, segons es fa constar en el Diccionari normatiu valencià (2016).
5. [conclusió] Per tot això, atés el que s’ha exposat amb anterioritat, prenent en consideració la proposta de l’Ajuntament, valorant sobretot la continuïtat d’una tradició escrita ja consolidada, i amb la finalitat de contribuir a la normalització de la llengua en tots els aspectes, la Secció d’Onomàstica, d’acord amb el que preveuen l’article 4.1 del Decret 58/1992, de 13 d’abril, del Govern valencià, pel qual es regula el procediment per a l’alteració del nom dels municipis; l’article 21 de la Llei 8/2010, de 23 de juny, de la Generalitat Valenciana, de Règim Local de la Comunitat Valenciana, i l’article 7, apartat b, de la Llei 7/1998, de 16 de setembre, de Creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, considera que, encara que la pronunciació recomanada per als valencians és amb e tancada, la grafia adequada des del punt de vista històric i lingüístic del topònim és València.
   1. Els criteris («elements») en l’informe de l’Acadèmia: el present (fonètica i grafia)

Sabem que l’informe consta d’una introducció (§8.1, 1), un cos (tres criteris, 2-4), i la conclusió (5). Al final de la introducció, estan els criteris (anomenats «elements») de la «disciplina Onomàstica». Quan u llig els criteris («etimologia, pronunciació i documentació o tradició escrita»), constata que, en compte dels quatre criteris internacionals (pronunciació, ortografia, història i etimologia, §4.1), el document n’exposa tres: «etimologia, pronunciació i tradició escrita». En eixe orde, el criteri que té més poca importància (l’etimologia) apareix en primer lloc. Recordem que l’etimologia és un mitjà «supletori» (Moll), ja que la utilitat bàsica és actuar quan els tres primers criteris deixen algun dubte. Per una altra banda, quan l’informe parla del present (pronunciació i ortografia) considera la fonètica, però no l’ortografia. A més, hi ha una incoherència interna. En la part en que el document aplica els seus criteris («etimologia, pronunciació i tradició escrita»), canvia l’orde, ja que posa al final el criteri més important («la pronunciació», §8.1, 4). Eixe conjunt d’anomalies no augura un contingut estructurat i coherent. L’anàlisi no seguirà l’orde variable del document, sinó el que respon a la jerarquia dels criteris.

El primer criteri internacional és molt simple: com pronuncien el topònim els seus habitants; si els valencians de Novetlè (la Costera) diuen una è, eixa deu ser la forma oficial, per molt que a tres quilòmetres (en Xàtiva) puga aparéixer la vocal regular en valencià (Novetlé = alé, café, Saragossà 2025b: §6.6.6, 4). No obstant, l’informe no aplica el criteri dels habitants del topònim, ja que per a constatar quina és la pronunciació també considera els catalans, com si foren habitants de Valencia (i, probablement, els balears, que deuen estar inclosos en «les varietats orientals», §8.1, 4). Davant d’eixa actuació, podem extraure dos deduccions: 1) el document de l’Acadèmia no aplica bé el primer criteri internacional de l’onomàstica; 2) com des de Vinaròs a Crevillent les poblacions valencianes diuen Valéncia,eixa és la grafia que deriva del primer criteri internacional.

El segon criteri és l’ortografia pròpia: a més de representar la pronunciació dels habitants, ha de ser en l’ortografia d’eixa llengua. Per tant, hem de mirar si en la grafia Valéncia hi ha algun signe que no quadre amb l’ortografia valenciana. Com hem comentat més amunt (§4.2), no hi ha cap anomaliaen Valéncia: a la e tancada tònica correspon é; la mitat del valencià pronuncia la v, consonant que és també la pròpia de la història valenciana (contra l’àrab, Valencia / Balansiya);la c medial és previsible en les ortografies romàniques. L’informe no considera el segon criteri internacional, que també fa costat a la grafia Valéncia.

Al costat d’una aplicació inadequada del primer criteri (posar els balears i els catalans en la pronunciació de Valencia), hi ha un càcul aritmètic dubtós. L’informe diu que «en la major part dels nostres parlars, es pronuncia amb e oberta el nom de la ciutat de València» («l’etimologia», §8.1, 2c). Els valencians som 5 milions; els balears, 1,2; els catalans, 7,6; per tant, els valencians som més de la tercera part (36,2%). A més, no solament els valencians diem Valéncia. Segons Coromines (OC VII, 392-b-15-16), també diu Valéncia el català occidental (descrit en el document com a «la resta de varietat occidental de la llengua»). De fet, en la part del Pirineu hi ha, oficialment, «València d’Àneu»; però, realment, els habitants pronuncien Valéncia (Coromines, OCVII 393-b-8-10). El valencià i el català occidental deuen ser, en territori, una extensió no inferior a la del català oriental i el balear. A més, el català de la regió de Perpinyà només té cinc vocals tòniques, i el català de la diòcesi de Girona (que té una certa proximitat al català de Perpinyà) diu flór, prudéncia, Valéncia. Si ara sumem els valencians, els catalans occidentals, els de Girona i els de Perpinyà, resultarà que, en geografia i en població, podria ser una quantitat superior a la suma dels balears i els catalans que diuen València. No obstant, l’informe de l’Acadèmia qualifica els balears i una part dels catalans orientals com a «la major part». El resultat és que el document presenta la pronunciació Valéncia com no és.

 En la consideració de la pronunciació, apareix una anomalia estructural: apel·lar a com s’articula el nom comú valència (§8.1, 4a). Sabem que, en els noms propis que contenen la Pobla, els seus habitants pronuncien Póbla, i que no és pertinent que el nom comú poble tinga una ò. Ara, és similar: la qüestió és com pronunciem els valencians el nom propi que origina la nostra denominació com a poble, el qual (Valencia) és una paraula simple i aïllada per als parlants. En canvi, el nom de la valència del ferro és comú, i està vinculat a les paraules valor, valdre. Més amunt (§5.3), hem explicat per quines raons és coherent i natural que un valencià diga espontàniament Valéncia i la valència del ferro: és igual de coherent i natural que tots aquells que diuen El meu pòble és {la Póbla Llarga / la Póbla de Vallbona / etc.}. Notem que apel·lar al nom comú valència comporta que Les Pobles s’haurien de dir com el nom pòble: les pòbles (articulació que fan els valencians que no viuen en eixes poblacions); i els noms alé, café, etc. impliquen que no hauria de ser Novetlè, sinó Novetlé.

El fet de posar un nom comú al costat del topònim Valéncia és una manifestació d’una actuació que es repetix al llarg de l’informe: amb mitjans no objectius o no pertinents, induir els lectors a creure que la grafia adequada seria València, i que la pronunciació Valéncia estaria associada a característiques negatives del valencià. La primera manifestació d’eixa actuació és apuntar que Valéncia seria incoherent: si la terminació -ència té è i és valència, la pronunciació coherent del topònim seria València (per tant, -èquia comportaria sèquia i Guadassèquies). Posteriorment, el document insinua que Valéncia seria minoritària, que seria un poc «dialectal», que estaria unida a la variació… D’eixes manifestacions, hem estudiat la hipotètica “minoria” de Valéncia.

• Els criteris en l’informe de l’Acadèmia: el passat (fonètica i grafia)

8.3.1   Evolució fonètica del sufix -entia: no estudiada; efectes

El tercer criteri internacional és el passat del topònim, que conté els mateixos components que el present (fonètica i grafia). En l’informe de l’Acadèmia, el passat fonètic no apareix com a criteri autònom, sinó dins del darrer criteri («l’etimologia», §8.1, 2). El document parla del tancament de la è (finèstra > finéstra); i, com adés, posa junts el topònim i els noms comuns («valěntǐa i totes les paraules formades amb el sufix -ěntǐa»).

Al costat d’eixa anomalia, hi ha una absència crucial: la cronologia. Quan la è passa a é en el segle xi (i, per tant, prudència passa a prudéncia), ¿quina perduració té la pronunciació -éncia,i quan comença a passar a -ència? L’absència de la cronologia permet fer una interpretació subjectiva: «l’antiga pronun­ciació amb e tancada» es manté «en la diòcesi de Girona i en el valencià meridional». En eixa afirmació, falta una informació necessària, de fa 30 anys: Casanova (1995: 1211 n. 6) constatà que, en una pluralitat de poblacions del valencià central (entre la Vall d’Albaida i la Ribera), es diu -éncia (Algemesí, l’Olleria, etc.; també pel nord, Vinaròs). Eixa informació té una implicació que vaig exposar en Saragossà (1997b): el canvi de -ència a –éncia és recent en valencià (segle xix o principi del xx), de manera que la llengua clàssica rimava Valéncia, incontinéncia, llicéncia, etc. El fet de no constatar la informació de Casanova i la meua implicació va unit a mantindre la concepció que hi ha hagut durant el segle xx a partir del Noucentisme català, sense incorporar les conseqüències de la investigació de Gulsoy (1981): després de «l’antiga pronun­ciació -éncia», vindria la moderna, que ja existiria enel valencià clàssic (incontinència, llicència…, paraules que rimarien amb «València»).

8.3.2   Augment de la è: causa fonètica alterada

Al fet de no tractar la cronologia de l’evolució fonètica “llicència > llicéncia (segle xi) > llicència (segles xix o xx)”, hem d’afegir la descripció poc objectiva de la causa de fèrtil (en els cultismes nous, el predomini de la vocal è quan la síl·laba posterior conté la vocal i). En compte d’eixa descripció clara i simple, l’informe proposa que la causa seria «una dissimilació» entre é i i». No obstant, si eixa causa fora certa els valencians diríem Dènia, sèpia, sèquia, sènia. El document que estudiem no pot deduir eixa incoherència perque actua com Enric Valor i com l’IIFV (2002: §II.2.1.2): no considera el grup de Sanchis Guarner («església, sénia, Dénia, sépia, séquia, València», §6.3, 2).

Més amunt (§2.2.2 i §5), hem vist que el treball de Gulsoy (1981) comporta que tant la causa com l’evolució són diferents. En el segle xi, hi havien 38 paraules amb è; i, després del xiv (sense saber si fon en el xv o més tard), els parlants recorrem a diversos mitjans que fan augmentar la è. Un instrument és dirla vocal è en paraules noves (que venien en general del llatí) quan la síl·laba posttònica tenia la vocal i (premium > prèmi). Este treball proposa que la creació d’eixe contrast estaria unida a una harmonia prèvia (o i e posttòniques demanen é: llépol, témer, §2.2.2).Al costat de l’estructura de premi i llépol (creada després del segle xiv), hi havia un factor que actuava des del segle xi: la vinculació de la é i de la è a marcs sil·làbics. Eixa característica explica que una paraula amb é pot passar a è (téla > tèla), i al revés (tempèsta > tempésta), encara que eixos processos no són necessaris (sélva, de silva en llatí). Eixe segon factor és el que possibilitaria que, després del segle xiv (sense saber per ara en quin segle), paraules patrimonials i cultismes introduïts que pronunciaríem amb é podien passar a è. Però, igual que en el període xi-xiv (sélva), eixa variació no era necessària (com mostra el grup església, sépia, séquia, Dénia, que és estable i ha creixcut, sénior, série i altres). En el cas de -éncia, el canvi és recent, ja que en la segona mitat del segle xx encara no havia acabat de produir-se.

Convé notar que la falta d’objectivitat de l’informe de l’Acadèmia va unida a potenciar la grafia València: la «dissimilació» entre la é i la i demana que sépia, séquia, etc., passen a sèpia, sèquia, etc. Per tant, Valéncia, Dénia, sépia, séquia, etc. serien un conjunt de paraules anòmales. Eixa actuació del document de l’Acadèmia coincidix amb una idea de Fabra: en català, sèpia o sípia, sèquia o síquia; però no sépia, séquia (§6.1).

8.3.3   Grafia del passat: exclusió de 1700-1939. Les Normes de Castelló

La pronunciació del passat s’ha de completar amb la grafia històrica, que l’informe tracta en la part «Documentació i tradició escrita» (§8.1, 3). Opina que «la constatació del timbre de la vocal només es podrà observar en les formes gràfiques documentades en els últims huitanta anys», ja que «la consolidació del sistema d’accentuació en valencià és relativament recent». ¿Són pertinents eixes paraules? Ho serien si l’objectiu fora indagar quins autors apliquen les normes d’accentuació actuals (o similars: mànega, rémol, cantó). Però l’objectiu no són les regles d’accentuació, sinó saber quina vocal representen els autors valencians en Valencia a partir del moment que apareix l’accentuació (en el segle xviii). Això significa que l’informe de l’Acadèmia aparta dos segles (el període 1700-1939), i només considera «els últims huitanta anys» (1939-2016).

Eixe període té dos característiques. La primera és l’expansió de les Normes d’Ortografia de Castelló (1932), que havien adoptat l’ortografia i les regles d’accentuació de l’Institut d’Estudis Catalans (de 1917). La segona característica és que les bases del valencianisme tendixen a desaparéixer en el franquisme, fet que facilita que uns pocs (Xavier Casp, Joan Fuster) escampen en el valencianisme durant els 50 i els 60 l’ideari lingüístic del Noucentisme català (Saragossà 2022: §II). La incidència en el valencianisme que no havien tingut Barnils (1915), Aramon (1931) qualla en els 60.

Mirem qué són les Normes d’Ortografia de Castelló (1932), i quina relació tenen amb l’accentuació de la lletra e i de Valencia. El redactor del document (Lluís Revest, de Castelló) el titulà Bases per a la unificació de l’ortografia valenciana. L’Ajuntament de Valencia el publicà en 1933 i li canvià el títol: Normes d’ortografia valenciana.Posteriorment, la mitificació del document (en la qual he participat, Saragossà 1998) ha llevat la paraula ortografia, com si foren normes del conjunt de la llengua.El document té valor cívic: la voluntat d’escriptors valencians de coordinar-se en l’ortografia. En canvi, la concepció de l’ortografia i la formació teòrica que hi ha en la redacció de la trentena de regles que conté és prou baixa (la norma 13 és il·lustrativa del grau de formació, sobretot en la versió modificada de l’edició de l’Ajuntament de Valencia). Ací, només tractaré els aspectes que ens interessen.

Aquell escrit de 1932 importa el model lingüístic del Noucentisme català. En (6c), he posat quatre exemples d’eixa afirmació (lèxic: joguina; flexió: atlas; sintaxi: «devegades» ‘a vegades’; fonètica: la x de punxa, marxa seria fricativa –en valencià, és africada–). En l’accentuació, no és fàcil interpretar com són molts accents (particularment en la versió original). La redacció de Revest conté un clar «céquia» (regla 22), mentres que la publicació de l’Ajuntament de Valencia ho canvia a un clar «sèquia». Igual de clar és «ofèn» en l’edició de 1933 (regla 34; en l’original, regla 32, no sé si és é o è).

Valencia apareix en tres regles (la 22, la 23 i la 32 –34 de 1933–). En l’original de la 22, es veu un puntet, que no sé interpretar. En l’edició de 1933, és, clarament, València. En la regla 23 de 1932, si apliquem l’augment al pdf, es veu un accent obert, València. Això fa pensar que l’aparició de la regla 22 també deu ser València. La 23 de 1933 conté un accent minúscul, però es veu que és obert. En la regla 32 (la 34 de 1933), no sé interpretar l’accent ni en la versió original ni en la publicació. Ara: si és obert en les altres dos aparicions, també deu ser-ho ací.

Cal dir que tan important com l’accent és el marc en que es troba. Comentem un document prou influït pel model català (6c), i que posa l’accent obert en sèquia, ofèn (6d; la c de «céquia» indica que Revest no coneixeria la grafia d’eixa paraula en el model català, sèquia). Si afegim que, en l’ortografia catalana és València, serà previsible que eixa siga la grafia.

Convé afegir que Colomina (2005b) informa que el Vocabulari Ortogràfic Valencià (que complementava les Normes d’Ortografia de Castelló) seguia l’accentuació i les grafies de l’Institut d’Estudis Catalans (acetilè, anglès, sèquia…, i inclús Dènia!; mireu 6d.ii). En canvi, Revest tenia una concepció del model lingüístic molt arrelada en la societat valenciana, com mostra el seu llibre (de 1930, La llengua valenciana. Notes per al seu estudi i conreu).

• Normes d’Ortografia de Castelló (1932); accentuació de e i de Valencia
  • Valor cívic (voluntat d’escriptors de coordinar-se en l’ortografia).
    • Bases per a la unificació de l’ortografia valenciana. Edició (1933): Normes d’ortografia.Mitificació: sense ortografia.
    • Formació gramatical: baixa (norma 13: il·lustrativa).
  • Acríticament, importa el model del Noucentisme català.
    • Lèxic. Regla 12: joguina. Flexió. Regla 10: atlas.
    • Sintaxi. Regla 13: «devegades» ‘a vegades’.
    • Fonètica. Regla 13: punxa, marxa com a palatals fricatives (ho són en català oriental i en balear).
  • Accent de e i de Valencia: molts accents, no llegibles.
    • 1932: «céquia» (regla 22); 1933: «sèquia».
    • 1933, regla 34: «ofèn»; 1932, regla 32: no sé si é o è.
    • Valencia en regles 22, 23 i 32 (34 de 1933).
    • Regla 22. 1932: ?. 1933: València.
    • Regla 23. 1932: València → també è en la 22. 1933: València.
    • Regla 32 (1932) i 34 (1933): ? en les dos.
    • Si és obert en 22 i 23, també en 32 (34 en 1933).
  • Factor important: el marc. Document influït pel català (c); accentua sèquia, ofèn; ortografia catalana: València. Suma: previsible, València.
    • C de «céquia»: Revest no coneixeria la grafia en català, sèquia.
    • Colomina (2005b) informa que «Salvador, en el seu Vocabulari Ortogràfic Valencià (L´Estel, 1933), que complementava les normes acabades d´aprovar en Castelló de la Plana, va adoptar les grafies de l´IEC amb algunes petites modificacions (com ara no utilitzar d´una manera general els dígrafs tz i tl). Pel que fa a les ee, adoptà en tots els casos el timbre del català oriental (acetilè, alè, anglès, sèquia, conèixer, dèntol, desprèn…; Agnès, Dènia, València)».
    • Revest (1930): concepció arrelada en la societat valenciana.

Estem en condicions de tornar a l’informe de l’Acadèmia per a valorar la reducció «als últims huitanta anys». A més de no ser pertinent, eixa reducció distorsiona la realitat. És com si el document volguera mostrar que el valencianisme sempre hauria usat València; i, per a aconseguir-ho, es limita al període en que la influència del model català (que usa València) arriba a la major part del valencianismem (1939-2016). En canvi, exclou el període que va de 1700 a 1939. Eixa operació comporta no actuar d’una manera imparcial.

Més amunt (§4.3, 1), hem pegat una mirada als dos segles exclosos, i hem trobat que representar Valencia amb una e tancada no deu ser un fet esporàdic. Entre 1929 i 1939, hem mostrat una desena d’exemples de Valéncia, u dels quals és de Sanchis Guarner (§4.3, 1a.iii). En el període anterior, la RACV troba la e tancada en Valencia en quatre autors (Llombart, Nebot, Martí Gadea i Fullana), que van de 1887 a 1915. Finalment, hem posat un exemple de e tancada gràfica en Ros (1764). L’informe de l’Acadèmia, al costat de no indagar sobre el període que va de 1700 a 1939, afirma que la e tancada de Valencia «apareix en comptades ocasions» (§8.1, 4b).

8.3.4   El cas català de la Sénia; la rectificació l’Ènova > l’Énova

Davant d’idees errònies (Valéncia seria una supeditació al castellà; caldria usar València), podem recordar dos fets. Colomina (2005) constata que, en la Gran Enciclopèdia Catalana (1969-1980), figura el nom comú «sènia», però que la població del Montsià  (prop de Tortosa) que conté eixe nom està escrita com a «la Sénia». L’Acadèmia Valenciana de la Llengua anà per eixe camí quan rectificà en el 2021 «l’Ènova» a petició de l’Ajuntament per a recuperar la vocal dels seus habitants, que respon a l’estructura del valencià (l’Énova = sémola, contra l’Ènova = sèmola, §2.4.2).

El nom Valéncia es troba en la mateixa situació que l’Énova. Ha patit un segle de pressió per a adoptar la vocal que diuen «les varietats orientals» (§8.1, 4; en Ortín Benedito 1918, «València»). És hora de superar l’aprensió “Valéncia = castellanisme”, dignificar la vocal històrica (pròpia del valencià des de Jaume I a les poblacions valencianes del segle xx), i aplicar el primer principi internacional de la toponímia: si les poblacions valencianes diuen Valéncia de punta (Vinaròs) a punta (Crevillent), cal actuar com en l’Énova, que és com hem actuat sempre en Dénia o en Guadesséquies.

• El darrer criteri (l’etimologia) en l’informe de l’Acadèmia

Després del present (fonètica i grafia) i el passat (fonètica i grafia), queda el darrer criteri, l’etimologia. L’informe l’usa per a dir que el nom llatí inicial (el nom derivat de l’adjectiu valens, Valentia) tenia en eixa llengua una e breu, de manera que donà una è oberta, que després es tancà excepte en unes poques paraules; i, posteriorment, es va obrir en -ència (§8.1, 2).

La informació anterior no és falsa, però no és objectiva per dos raons unides: 1) les variacions no depenen de l’etimologia, sinó de l’evolució del valencià; 2) falta la cronologia i les implicacions. En l’evolució del valencià, la vocal è es tancà a una é en el segle xi, excepte en 38 paraules que responen a uns marcs sil·làbics específics; i no hi han variacions fins a després del segle xiv. Per eixos dos motius podem deduir (sense fer cap referència ni al llatí ni a l’etimologia) que, en el segle xiii, Jaume I diria Valéncia (§5.2), pronunciació que mantenim al cap de 800 anys. Notem que la falta d’informació necessària induïx els lectors de l’informe a pensar que, si «posteriorment -éncia es va obrir en -ència», Valéncia hauria d’haver passat a València. Per tant, València seria la forma previsible, i Valéncia seria una anomalia.

En canvi, l’informe no aplica el criteri de l’etimologia per a mostrar que, en la grafia àrab (Balansiya), no tenim res a seguir. Certament, no hi ha cap valencià que reivindique algun component de la grafia àrab. Però, parlant de Valéncia, el document hauria pogut mostrar als valencians la separació que hi havia entre el món islàmic i la naixent Europa, unida al cristianisme i a les seues dos llengües fonamentals (el llatí en occident; el grec en orient). Per a Jaume I, la ciutat de Valencia s’havia d’escriure amb c, fora quina fora la pronunciació que ell fera de la c, ja que venia del llatí Valentia. Per contra, als àrabs això no els importava, i per eixa raó recorrien a una b i a una s (Balansiya).

• Fragments que no fan avançar la comprensió, però sorprenen

Sobretot al principi i cap al final, l’informe que hem analitzat conté fragments que els lectors no comprenen, però que els impacten. Els dos últims paràgrafs de la «Documentació i tradició escrita» (§8.1, 3e-f) reproduïxen una citació dels Criteris per a la fixació de la toponímia valenciana, que conté «les pautes que s’han de seguir en el procés de normalització de la toponímia». Quan u llig el paràgraf de (§8.1, 3f; és el més llarg de la seua part), ¿quins «criteris» troba, quines «pautes» veu per a escriure un topònim (com ara  Valencia)? He vist bones intencions («elements anivelladors o orientadors entre tota eixa variabilitat dialectal», «la necessitat de fixar el topònim segons la tradició oral, però tenint en compte la tradició escrita i la normativa lingüística pròpia de tota llengua de cultura»); en canvi, no he trobat criteris clars i estructurats. 

Tenint en compte que l’informe és per a escriure el topònim Valencia, u pensa que la forma apartada (Valéncia) seria «dialectal», estaria unida a la diversitat dels «parlars vius», i aniria contra «la normativa lingüística». No obstant, Valéncia és la forma general del valencià, no té res de «dialectal», i no va contra cap norma. A més, hem vist que, els criteris clars i estructurats que exposa Rull (§4.1), l’informe els aplica, des del principi (§8.2), d’una forma poc ordenada, poc sistemàtica i poc rigorosa.

Un lector general no té mitjans per a fer les anàlisis que hem desplegat ací, de manera que no pot deduir els resultats anteriors. I, davant d’un fragment que pareix que s’assenta damunt de molta sapiència i de molta civilització, u pensa que, indubtablement, el document que llig té raó, encara que no tingam prou altura per a comprendre-ho. Per tant, a callar i a seguir el bon pastor, com fa una bona ovella. Per cert, una part del fragment que hem comentat també apareix en l’informe de l’Ajuntament de Valencia.

Diria que, en els tres primers paràgrafs de la introducció (§8.1, 1a-c), també hi han insinuacions que encaminen cap a València. Però crec que, amb l’anàlisi anterior, hem tocat tots els factors centrals del document de l’Acadèmia, de manera que no cal seguir.

• Conclusions sobre l’informe de l’Acadèmia

En comparació a una exposició simple i estructurada (§4.1), l’informe de l’Acadèmia és llarg (§8.1, 1-5). No obstant, la llargària no prové tant de ser un tractament ordenat, sistemàtic i fondo, com d’incórrer en anomalies metodològiques. El document no exposa tots els criteris, els enumera en un orde, i els aplica en un altre (mai l’adequat: pronunciació + ortografia + passat + etimologia). El primer criteri que aplica és el darrer («l’etimologia»), i el darrer criteri que té en compte és el que hauria d’haver sigut el primer («la pronunciació», §8.2).

En la pronunciació, no considera els habitants del topònim (els valencians), ja que també incorpora els catalans i els balears. Per tant, no aplica bé el primer criteri internacional per a fixar la grafia dels topònims (§8.2). A més, encara que la pronunciació Valéncia correspon a valencians i a no pocs catalans (occidentals, de la diòcesi de Girona, i de la regió de Perpinyà), afirma que «en la major part dels nostres parlars, es pronuncia amb e oberta».

El document que avala València també incorre en l’anomalia estructural de no tindre en compte que els topònims són noms propis particulars, que tenen actuacions diferents dels noms comuns ({el Pòble Nou / Soc de la Póbla Llarga}, {Novetlè / alé, café…}). Això li fa presentar com a anòmala una actuació previsible ({Soc de Valéncia / la valència del ferro}): per a l’informe de l’Acadèmia, si el sufix derivatiu és -ència (prudència),hauria de ser València. El document usa una pluralitat de mitjans no objectius o no pertinents que fan creure als lectors que Valéncia estaria unida a característiques negatives (§8.2).

En l’estudi del passat (el tercer criteri internacional), l’informe que recomana València incorre en anomalies espesses. En l’evolució de la e tancada i la e oberta (que posa en «l’etimologia») no parla de la cronologia. Informa del tancament de la e oberta (finèstra > finéstra; totes les paraules excepte 38); però no diu qué implica sobre la pronunciació medieval de Valencia ni en quin segle comencen a aparéixer paraules noves amb una e oberta (premi, fèrtil). Els mecanismes i la cronologia sintetitzats en §8.3 es reduïxen a esta afirmació: per «dissimilació» amb la i, la vocal e tancada passaria a e oberta. Per tant, les formes regulars o esperables serien sènia, sèquia, Dènia, València.

A l’absència de cronologia, hem d’afegir que el document no considera les dades de Casanova (1995: 1211 n. 6) i la implicació que tenen: el canvi de -éncia a -ència és recent, ja que encara no havia acabat de produir-se cap al final del segle xix (explicitat en Saragossà 1997b). Al contrari, l’informe induïx a pensar que l’evolució {-éncia > -ència} seria molt antiga: «posteriorment [després de finèstra >finéstra], per dissimilació amb la i tancada de la penúltima síl·laba, es produí l’obriment de la e del sufix -encia». Eixa insinuació es reforça amb la qualificació que apareix a continuació: prudéncia, Valéncia serien «l’antiga pronunciació». Per tant, la causa («dissimilació») i l’antiguitat de prudència-València anirien contra la forma Valéncia (§8.3).

Com podem comprovar, el camí de l’informe de l’Acadèmia apunta a presentar com a coherent i adequada la creença que ha tingut sempre el Noucentisme català: pronunciar Valéncia no respondria a la llengua, seria una anomalia, una forma estranya. No apareixen els efectes del treball de Gulsoy (de 1981) i la meua prolongació de 1997.

Eixe panorama es tanca apartant el període 1700-1939 per a saber com hem actuat els valencians en la representació de Valencia a partir d’existir l’accentuació. Només hauríem de considerar el període en que la influència del model català (que usa València) arriba a la major part del valencianisme: 1939-2016. Contra eixa presentació de la realitat, hem posat exemples de representar una e tancada en Valencia dels períodes 1929-1939, 1887-1915, i segle xviii (§8.3).

Realment, tant la pronunciació de les poblacions valencianes com les evolucions estructurals comporten que l’Acadèmia hauria d’actuar en Valencia com en la rectificació que va fer en el 2021: canviar la grafia l’Ènova per la que diuen els seus habitants, l’Énova (§8.3).

• Conclusions
  • Marc lingüístic i històric de Valencia. Lletra e: accentuació
    • Una singularitat del valencià: l’evolució “è > é” (finèstra > finéstra)

Una volta, dia a uns alumnes que «la memòria del valencianisme sol ser curta, i estem acostumats a mirar fets aïllats, sense observar amb quins altres estan relacionats». Això també és aplicable a la normativa lingüística. No podem tractar bé l’accent del Cap i Casal si no tenim les idees clares sobre el tema general a que està subordinat: l’accentuació de la lletra e.

La primera aportació crucial és de Sanchis Guarner, en 1950. Constatà que, en valencià, les vocals é i è no depenen en general del llatí. Anant per un camí que divergix del castellà, del francés o de l’italià, l’aparició d’eixes vocals depén predominantment del marc sil·làbic. Per a demostrar-ho, el gramàtic valentí en descrigué 14 per a la é (alé, estés, entén, conéixer…), i 7 per a la è (terra, mel, fèrtil…). Al cap de 30 anys (en 1981), va produir un altre avanç Joseph Gulsoy: un deixeble del Canadà de Joan Coromines, que aprengué el valencià en la ciutat de Valencia. El canadenc aclarí l’evolució històrica: per quines raons en moltes paraules divergim del francés o de l’italià (finestra: é en valencià; è en francés i en italià). Eixa evolució (que es produí cap al segle xi) comporta que els noms acabats en -ència en el llatí tardà (cap al segle vi, prudència, València) tancaren la è en el segle xi i es tornaren prudéncia, Valéncia.

En el mateix treball, Gulsoy també explicà que els centenars i centenars de paraules que tenien e tancada tònica des del llatí (sorprés, cadéna) la mantingueren en valencià i en català occidental; en canvi, en català oriental acabà en è (sorprès, cadèna); i en balear és una e anomenada neutra (sorprês, cadêna, un poc similar a la e anglesa de her). Eixa divergència és la causa de diferències fonètiques estructurals, com ara les quatre següents (primer, va la forma valenciana; pose un exemple per cada entorn sil·làbic): {alé / alè}, {estés / estès}, {sorprén / sorprèn}, {conéixer / conèixer}. A la major part dels centenars i centenars de paraules que tenen eixa divergència (é / è / ê) no els correspon accent (com ara ceba; céba en valencià i en català occidental; cèba en català oriental; i cêba en balear).

De tot eixe procés (immens i antic), als valencians actuals ens interessa sobretot una qüestió. El tancament de la è en é (finèstra > finéstra) afectà tantes paraules, que la è només es mantingué en 38 (terra, mel…). Per tant, eixa vocal hauria pogut desaparéixer. Però una série de fets concrets no solament ho impediren, sinó que aquelles 38 paraules han augmentat a poc a poc; i, actualment, són milers de paraules. Gulsoy (1981) va explicar que, després del segle xiv, el sistema vocàlic s’enfortí, i una de les variacions ha sigut incrementar les paraules amb è (fonamentalment a través de cultismes, com ara fèrtil).

En Saragossà (1997b) i ací en §5, he procurat completar les aportacions de Gulsoy focalitzant el creiximent de è. Entre els mitjans, destaca una paradoxa: la vocal é, en compte d’absorbir la vocal è, l’ha potenciada. La causa que explica eixe resultat desconcertant consta de dos components units. En una part de les paraules, la vocal é està vinculada a una vocal en la síl·laba posterior que té la mateixa obertura (e i o tancades: sempre, llépol, jo pense, llémena, sémola, pérgola). Enfront d’eixa harmonia en l’obertura, en els cultismes que tenen una vocal màximament tancada en la síl·laba posterior a la tònica, aconseguim un contrast en l’obertura si obrim la e (fora com fora en llatí): prèmi, prèdica, fèrtil, incrèdul, fèmur. Eixe procés explica que, en una mateixa família de paraules, són possibles é i è (cént però cèntim). Per ara, no sabem si el creiximent de la è començà en el xv o més tard. En la distribució de é i è, hi han excepcions, com ara estes dos: la terminació -ent té é (cént, vént…); però la majoria de valencians diem Vicènt; la terminació -el té è (mel), però és sélva. En els nostres dies, tenim més paraules accentuades amb la è que amb la é. Això mostra que la vocal è està del tot assentada. Actualment, necessitem estabilitat i cohesió.

Als valencians, també ens interessa saber que, de l’estadi antic (anterior al segle xv), queden paraules (església, sépia, séquia, sénia, Dénia). Eixe grup és tan estable en valencià, que ha creixcut incorporant cultismes similars (sénior per sénia i Dénia; série per dona séria; espécie per església; DNV: sèrie, espècie). Els lectors interessats trobaran temes particulars i referències en §2.1.1, §2.2.

• Contrast entre Sanchis Guarner (1950) i Fabra (1918, 1925, 1956)

 Convé comentar una actuació de Fabra perque ha transcendit en el model valencià (i en la normativa de l’Acadèmia, DNV i GNV). Sabem que Sanchis Guarner descrigué 14 estructures de é i 7 de è. En canvi, no he vist estructures del català (ni oriental ni occidental) en Fabra (1918, 1925, 1956). Guiant-se pel parlar de Barcelona, proposà una accentuació única per a tots els catalans. En les tres lletres i, u, a, haurien de seguir les regles d’accentuació; en canvi, en les lletres e, o no haurien d’aplicar eixes regles, sinó unes regles que Fabra qualificà com a «pràctiques»: sense mirar com parlen, haurien de posar é en els verbs (pensaré, diguérem), i è en noms i adjectius aguts (alè, cafè…), plans (pèsol, rèmol ‘una classe de peix’) i esdrúixols (sèmola); constatà 64 excepcions. Cal dir que el valencià no actua d’eixa manera; en els exemples posats: alé, café, pésol, rémol, sémola. En §2.3.2, teniu descrita la diferència estructural entre el valencià i el català oriental.

Les normes dites (que el gramàtic no justifica) no són «pràctiques» per als catalans, ja que els parlants no poden memoritzar 64 excepcions. A més, les regles de Fabra discrepen del català occidental (que actua en general com el valencià; no diu: «cèsar, guèiser, madrèpora»); i eixes regles podrien tindre divergències amb el català oriental (com ara els parlants, formats, que diuen Héctor, Néstor, no «Hèctor, Nèstor»). En canvi, les grafies césar, déspota, guéiser concorden amb estructures del valencià, del català occidental i del català oriental. 

 En els dos pròxims punts, trobarem que, a pesar que Sanchis Guarner descriu estructures i Fabra no en constata, l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana i les obres normatives de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua han seguit a Fabra i no a Sanchis Guarner. [Referències: en §2.3.]

• Proposar l’accentuació catalana, inassimilable per als valencians

Al llarg del segle xx, el Noucentisme català ha mitificat l’accentuació: sense «unitat» en l’accent, no hi hauria «unitat lingüística» (ja es manifesta en els anys 30: Normes d’Ortografia de Castelló, §8.3.3, 6). No obstant, els valencians no podem assimilar el sistema català per quatre raons conjuminades: 1) el valencià i el català oriental tenen estructures diferents en les vocals é i è ({alé / alè}, {estés / estès}, {sorprén / sorprèn}, {conéixer / conèixer}…); 2) com a conseqüència, els valencians que escriuen alè, etc. lligen alé, etc.; 3) les persones no recordem en general els accents de les paraules, de manera que hem d’aplicar les regles d’accentuació quan escrivim; 4) per tant, seguir el sistema català obliga els valencians a fer moltes “faltes d’ortografia”, ja que u escriu sorprén, conéixer, etc. No cal dir que eixe resultat potencia la inseguretat i socava l’autoestima (DNV: soscavar). [Referències: en §2.1.2.]

El panorama descrit comporta que els autors que han proposat l’accentuació catalana per al valencià (alè, entès, sorprèn, conèixer) no poden haver-se fonamentat en raons objectives. A més de no considerar l’evolució històrica (§9.1.1), ni l’absència de fonament de Fabra (§9.1.2), ni la causa de les “faltes d’ortografia” (paràgraf anterior), han fet apel·lacions a causes espúries, comentades en §2.1.3. La raó real i fonamental de voler apartar l’accentuació de {alé, entés, sorprén, conéixer} és la fusió entre l’essencialisme i el centralisme (que alguna volta s’explicita).

9.1.4   Desorientació i mescles en é i è. Les gramàtiques que haurien d’haver fet llum

Entre 1931 (article d’Aramon que intenta que els valencians seguim el model català: prefereixo, vol que neixi…) i 1981 (article de Gulsoy sobre una evolució de fa mil anys, è > é), els gramàtics valencians tenien preferència per l’accentuació de sorprés (n’hem vist exemples en §2.1.2). Però la seua opinió era sobretot intuïtiva, ja que no disposaven d’estudis ni coneixien els fets pertinents (§9.1.1-§9.1.3). Al costat d’això, estava la mitificació de Fabra que havia fet el Noucentisme: seria un gramàtic objectiu, científic, extraordinari; i els qui no acceptaven les seues propostes serien, en el millor dels casos, persones sense formació gramatical. En eixa situació, sospitarem que els gramàtics valencians es sentirien torbats.

Per una altra banda, Sanchis Guarner i Giner aplicaven l’accentuació de Fabra en cultismes («dèsposta, cèsar») i en alguna paraula gramatical (què, perquè; però) pensant que, a canvi, l’Institut d’Estudis Catalans acceptaria l’accentuació valenciana en les paraules patrimonials (alé, entés, sorprén, conéixer). Però, com hem indicat més amunt (§2.4.1), les bones intencions tenen poca incidència en persones dominants (Aramon). El resultat ha sigut proposar una accentuació valenciana heterogènia ({créixer contra guèiser}, {estés contra cèsar}); i, per als parlants, no assimilable ni practicable: no formadora ni identificadora.

 Haurien d’haver resolt eixa situació poc positiva dos gramàtiques vinculades als anomenats Departaments de Filologia Catalana de les universitats valencianes, l’IIFV (2002) i GNV (2006), que he analitzat en Saragossà (2025b: §7-§9). En este treball, m’he limitat a les característiques més generals. En l’accentuació de la lletra e, l’IIFV (2002) no estudia pràcticament el valencià ni fa argumentacions (científiques), de manera que no forma els docents de valencià racionalment. Damunt d’eixa absència, recomana l’accentuació catalana per al valencià (alè, entès, sorprèn, conèixer).

 La gramàtica de l’Acadèmia considera els marcs de è de Sanchis Guarner, però no els 14 de é. Eixa actuació té al costat la presentació com a valencianes d’accentuacions privatives del català oriental (podrien ser centenars, contra les sis paraules de la GNV, «èter, sèsam, plèiade, bèstia, sèrie i època»). Entre altres efectes negatius, eixe camí ens fa pensar als valencians que, quan diem déspota, parlaríem malament. No obstant, déspota és similar a sémola, l’Énova, dona llépola, etc. La gramàtica oficial incorre en anomalies fortes en l’accentuació de la lletra e, davant de les quals hem hagut d’extraure esta conclusió: «no informa ni forma; desdibuixa la realitat (alhora que subordina el valencià al català oriental); no escampa la convicció que, en general, el valencià popular usa bé les vocals é i è». [Referències: en §2.4.2, §2.4.3.]

9.1.5   Servir a la societat valenciana. Estudiar la reacció dels parlants

L’estudi de l’evolució de les vocals {é i è} i l’accentuació de la lletra e permet fer deduccions sobre l’orientació que hauria de tindre la normativa del valencià. La més simple i general és que ha de servir als interessos dels valencians. De coordinació, tanta com siga possible; de subordinació, gens. Cal evitar aquells mites que responen a interessos de minories elitistes (com ara proposar {alè, entès, sorprèn, conèixer} sense haver estudiat el valencià, ni la seua història, ni l’accentuació; guiant-se només per la consigna «unificació ortogràfica total»). Amb prudència, podem crear algun mite si satisfà tres exigències: 1) no anar contra ningú; 2) afavorir els valencians; 3) tindre una certa base objectiva (com ara Jaume I i la creació d’un Regne de Valencia basat en un dret socialment avançat: frenava els privilegis dels poderosos, i afavoria el poble que treballava i aportava).

Unit a servir a la societat valenciana, hi ha un mitjà molt important: fer estudis per a saber quines normes assimilem els valencians i quines no assimilem. Eixos estudis són pràcticament inexistents; en canvi, haurien de ser corrents i sobre moltes normes. Els impulsors haurien de ser la Conselleria d’Educació, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (que té l’obligació de mirar com incidixen les seues normes), i els Departaments de Filologia Valenciana de les universitats valencianes. L’absència d’eixos estudis va unida a la presència de concepcions elitistes, una manifestació de les quals és proposar, per ací i per allà, que hauríem d’escriure uns fonemes i pronunciar-ne uns altres (com ara escriure «època» i pronunciar época, DNV). Per fortuna, l’ortografia del valencià no és com la del francés o la de l’anglés. A fi de donar ales a la racionalitat de l’ortografia del valencià (sempre dins del marc de les llengües romàniques), este estudi (i el llibre en que es basa) ha formulat criteris. [Referències: en §2.4.5.]

• L’accent de ValenciaMarc general

La interpretació de l’accentuació de la lletra e té implicacions en com mirar l’accent de Valencia. Si s’ha considerat poc l’evolució de la é i de la è des del segle xi (§9.1.1); si en l’accentuació de la lletra e han circulat propostes inassimilables per als valencians (§9.1.3; especialment en les universitats); i, si les gramàtiques que haurien d’haver fet més llum no n’han fet (§9.1.4), difícilment podem esperar que l’actuació en l’accent del Cap i Casal haja sigut clara adequada.

El primer factor significatiu és que, en un segle (1932: Normes d’Ortografia de Castelló; 2023: redacció de Saragossà 2025b), un símbol dels valencians pràcticament només ha tingut dos estudis, u dels quals és ideològic (i escrit com a reacció a l’altre, al que intenta demostrar que l’evolució comporta Valéncia, §3.2). Convindria mirar si eixa escassetat és un indici de la unió que hi ha entre els estudis filològics universitaris i les necessitats de la societat valenciana (similar als estudis sobre l’assimilació de normes, §9.1.5).

• Els criteris internacionals dels topònims: aplicació a Valencia

Per a no caure en errors evitables, hem descrit els 4 criteris internacionals destinats a escriure els noms de lloc. Formen una jerarquia, que comença en la pronunciació dels habitants del lloc (el factor bàsic), seguix pel passat, i acaba en l’etimologia (només aplicable quan els criteris anteriors no són concloents).

A la vista que les poblacions valencianes diuen Valéncia de punta (Vinaròs) a punta (Crevillent), cal deduir que eixa hauria de ser la grafia. [Referències: en §4.1 i §4.2.]

Si mirem el passat, l’evolució de les vocals é i è que hem descrit en §9.1.1 comporta que, tant en l’Edat Mitjana com en el Renaiximent, la pronunciació dels noms comuns amb el sufix –encia tindria é (prudéncia), igual que el topònim (Valéncia). Per tant, el passat reforça Valéncia.Una informació de Casanova (1995) permet deduir que el sufix -éncia començaria a passar a -ència en la segona mitat del xix o principi del xx. [Referències: en §5.1.]

Eixa variació no ha afectat el nom propi Valéncia a causa de l’autonomia dels topònims, que tenen valor simbòlic per als seus habitants (com mostren Novetlè contra alé, les Póbles contra els pòbles). En resum: des de Jaume I a les poblacions valencianes actuals, hem dit Valéncia, de manera que l’accent deu ser tancat.[Referències: en §5.2 i §5.3.]

• Defensors de València: absències

Els defensors de València han dit o insinuat que Valéncia seria una supeditació al castellà. Han arribat a eixa convicció assentats en quatre absències: 1) sense estudis; 2) sense considerar l’evolució de la é i de la è; 3) sense tindre en compte l’autonomia dels topònims ({Novetlè / alé}, {les Póbles / els pòbles}); 4) sense aportar proves aplicables. El factor que deu haver escampat eixa idea és que els balears i una part dels catalans diuen València. No obstant, eixa realitat empírica té el mateix pes que els valencians que diuen Novetlé i la Pòbla.

El recurs a escriure una vocal (València) i pronunciar-ne una altra (Valéncia) coincidix amb cultismes que usen la grafia del català oriental (escriure època, sèsam, i pronunciar época, sésam). Convindria estudiar si eixa dissociació es podria haver gestat en el temps confús en que Sanchis Guarner i Gineraccentuaven cultismes i alguna paraula patrimonial amb è (dèspota, cèsar, què) per vore si l’Institut d’Estudis Catalans acceptava que, en valencià, les paraules patrimonials tingueren la e que pronunciem els valencians (entés). Eixa actitud podia ser comprensible entre els anys 30 i 70, ja que encara no coneixíem la història de é i è, i hi havia la convicció que la pronunciació històrica seria València (i que Valéncia seria un castellanisme). Però, després de l’aportació de Gulsoy (1981), podríem reflexionar si València és poc compatible amb la dignitat dels valencians. Reforça eixa possibilitat el resultat d’analitzar les quatre actuacions que descriurem a continuació (§9.2.4-§9.2.6). [Referències: en §8.2, §2.4.1.]

• Gramàtiques posteriors a Gulsoy (1981): IIFV (2002) i GNV (2006)

El tractament de Valencia en gramàtiques interessa després de la publicació de Gulsoy (1981). Ens limitarem a les dos que haurien de ser les més bones perque estan elaborades per professors universitaris (IIFV 2002 i GNV 2006).

La Guia d’usos per a professors de valencià (IIFV 2002) no considera l’aportació de Gulsoy (1981) ni el prolongament meu (Saragossà 1997b), els quals comporten que la pronunciació clàssica seria prudéncia, Valéncia. En segon lloc, l’IIFV considera els marcs sil·làbics de è però no els de é (contra Sanchis Guarner). En tercer lloc, mira les paraules com si els topònims no foren autònoms ({Novetlè / alé}, {les Póbles / els pòbles}). Per tant, els estudiants valencians que fan el contrast {la valència del ferro / Soc de Valéncia} serien incoherents (i, implícitament, estarien castellanitzats). Repetim que eixe camí té al costat, en l’accentuació de la lletra e, no formar els docents de valencià racionalment, ja que el manual no estudia pràcticament el valencià ni fa argumentacions, i en eixe marc recomana l’accentuació catalana per al valencià ({alè, entès, comprèn, conèixer…}, §9.1.3).[Referències: en §6.3.]

En el cas de la GNV (2006), hem dit que, en l’accentuació de la lletra e, «no informa ni forma; desdibuixa la realitat (alhora que subordina el valencià al català oriental); no escampa la convicció que, en general, el valencià popular usa bé les vocals é i è» (§9.1.4). Quan apareix Valencia, no informa que eixe nom és un símbol, ja que representa el poble, el territori i la llengua pròpia dels valencians. Posa el nom Valencia en la llista de les sis paraules que s’escriurien amb un fonema (è) i es llegirien amb un altre (é). No obstant, podrien ser centenars les paraules que tenen un accent que divergix de les estructures del valencià i seguixen l’accentuació de Fabra.

En la pràctica, el manual no considera ni el treball de Gulsoy (1981) ni la meua extensió de 1997. Com a conseqüència, no informa que la pronunciació medieval seria prudéncia (noms comuns) i Valéncia; no diu tampoc que el canvi de -éncia per -ència deu ser recent (en els 80, encara no havia acabat de produir-se: poblacions que dien -éncia entre la Vall d’Albaida i la Ribera, més el sud valencià i Vinaròs). Finalment, la gramàtica de l’Acadèmia no considera que els topònims són noms propis particulars, de manera que poden divergir dels noms comuns ({Novetlè / alé}, {les Póbles / els pòbles}). La GNV posa «València» en la llista de sis noms comuns, com si no fora un topònim («èter, sèsam, plèiade, bèstia, sèrie i època, i el topònim València»).

El camí descrit fa pensar en aquells valencians que han seguit l’opinió que deu vindre del Noucentisme català: pronunciar Valéncia seria una supeditació al castellà; per tant, l’única grafia digna seria València (usada en la GNV sense fonamentar-la). Estem davant d’una actitud poc constructiva. A més, està en la gramàtica de la institució que les Corts Valencianes han creat, entre altres finalitats, per a contribuir a superar la fractura social valenciana pel model lingüístic valencià i pels seus símbols, u dels quals és l’accent de Valencia. [Referències: en §6.4.]

• Actuacions de «l’Ajuntament de Valencia»: 1979-2015, i 2016

Des del principi de la recuperació de la democràcia (1979) fins al 2015 (36 anys), l’ajuntament del Cap i Casal no intentà adequar la grafia al valencià (la grafia «Valencia» és com valentia: comporta que la síl·laba tònica és ci, Valencia). Això passà governant el PSPV-PSOE (1979-1991: 12 anys) i governant el PPCV (1991-2015: 24 anys). Eixa absència deu vindre de la fractura social dels 70 i 80, efecte de supeditar el valencià i els símbols d’un poble a la divisió “dreta / esquerra”. Per a fer una adequació ortogràfica estable i durable, eren necessàries dos exigències: 1) proposar argumentacions objectives i aplicables; 2) buscar el consens. A més, actuar d’eixa manera comportava treballar per a sanar la fractura, i procurar que el valencià i els símbols siguen una assumpció transversal.

En el 2015, hi ha canvi de govern, i Compromís i PSPV-PSOE tenen una iniciativa molt positiva: adaptar Valencia a l’ortografia del valencià (31-03-2016). En relació a obtindre un canvi estable i durable, en la documentació hi han dos anomalies. La primera és presentar com a òbvia una qüestió que no ho era: la grafia València (en el 2006, l’Acadèmia havia planificat fer un estudi per a aclarir-ho, §7.1). El Gabinet de Normalització Lingüística de l’Ajuntament de Valencia (que elaborava els documents) hauria d’haver consultat a l’Acadèmia com estava la qüestió. La segona anomalia és no haver posat en la documentació un «informe» que «raone adequadament el canvi que es proposa» (exigència del Decret 58/1992). [Referències: en §7.2.]

L’absència de l’informe impedia que els valencians interessats argumentaren per quines raons no serien adequades les causes que l’Ajuntament de Valencia hauria d’haver aportat a favor de València. Les al·legacions (que es podien fer en maig) només podien argumentar positivament a favor de Valéncia (la RACV fa aportacions; i Miquel Juraco exposa proves clares). El PPCV mostrà l’anomalia de l’informe en juliol, però el govern municipal no ho acceptà; i, amb el 51% dels vots, en agost envià l’expedient a la Generalitat. La transversalitat de març havia desaparegut. El dia 20 de setembre, el PPCV va denunciar a la Generalitat la falta de l’informe, i li donaren la raó el 30 de setembre: l’Ajuntament de Valencia havia d’elaborar un document que justificara el canvi de Valencia per València.

El primer resultat negatiu del procés global és aconseguir una valencianització inestable (València), que podia canviar quan els 17 regidors que governaven baixarien del 51%, fet produït al cap de set anys (en el 2023). El segon efecte és més fondo: en  compte de contribuir a curar i superar la fractura social valenciana pel model lingüístic i pels símbols del poble valencià, el camí descrit l’alimentava. [Referències: en §7.3-§7.4.]

En octubre, com a resposta al requeriment de la Generalitat el Gabinet de Normalització Lingüística elabora un «informe tecnicolingüístic per a fonamentar la proposta de resolució de les al·legacions». Eixe títol fa esperar un escrit que argumente la grafia València i que, com a conseqüència, fonamente els mitjans usats per a contestar a les al·legacions. No obstant, els lectors no veuen eixe document. Lo que troben són les respostes a les al·legacions que el Gabinet havia donat en juliol. Per tant, no hi ha un document que «raone adequadament el canvi que es proposa». «L’informe» d’octubre equival a repetir el camí fet entre març i juliol. [Referències: en §7.5.]

En l’anàlisi de «l’informe tecnicolingüístic» (en realitat, les respostes a les al·legacions), este estudi descriu quatre anomalies: 1) apel·len a Coromines, autor que no tracta la fonètica de Valencia en cap de les tres obres consultades; 2) qüestionen el primer criteri dels topònims perque tindríem una excepció («l’Ènova»); però, a més de no ser un métode adequat en la ciència, l’Ajuntament de l’Énova ha demanat la restitució del seu nom, i l’Acadèmia ho aprovà en el 2021; 3) fan un recurs a Baléncia que mostra no considerar els principis de les ortografies romàniques; 4) es fonamenten en un autor (Garcia Illa 1997) que (com hem vist en §3.2) ignora bibliografia, suposa sense aportar proves, i afirma contradient el valencià viu; en canvi, «l’informe» no considera els qui han fet aportacions lingüístiques per a comprendre la pronunciació de Valencia al llarg de la història i en l’actualitat (Gulsoy 1981, Casanova 1995, Colomina 2005 i Saragossà 1997, publicat en el mateix llibre que Garcia Illa 1997). [Referències: en §7.6.]

• Actuacions de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua: 2006 i 2016

L’any 2006, l’Acadèmia decidix fer un estudi sobre el nom del Cap i Casal, i comença per demanar un informe a 18 persones. Però, ja obtinguts, no tira avant l’estudi, no fa públics els informes ni debat el tema, contra la petició escrita d’acadèmics (Casanova i González Felip). El conjunt de fets impulsa a preguntar-se si la causa del silenci serà que el valor de la majoria dels informes no és alt (de l’estil de “Valéncia, castellanisme”). No obstant, la institució usa la grafia «València» en les seues obres (desenes de voltes en la GNV 2006). [Referències: en §7.1.]

Al cap de deu anys, la Secció d’Onomàstica de la institució elaborà un informe davant de la petició de l’Ajuntament per a canviar Valencia (sense accent) per València. Eixe document seguix fonamentalment el marc de l’actuació de la GNV (descrit en §9.2.4). El document no enumera i aplica els criteris internacionals en l’orde adequat. Posa el darrer criteri (l’etimologia) en el primer lloc («Etimologia, pronunciació i documentació o tradició escrita»); i, quan els aplica, el primer criteri (pronunciació dels habitants) va en el darrer lloc. Eixe marc, no augura rigor i objectivitat.

En els habitants de Valencia, l’informe considera els balears i els catalans. No obstant, de la mateixa manera que la grafia de Novetlè depén dels habitants d’eixa població (i no de la fonètica de les poblacions de l’entorn), convindrem que la grafia de Valencia depén dels valencians. A més, el document qualifica com a minoria els qui diem Valéncia (els valencians i tres parts dels catalans: els occidentals, els de la diòcesi de Girona, i els de Perpinyà; els qui diuen València serien «la major part dels nostres parlars»). No obstant, els parlants que articulem Valéncia no som cap minoria.

Com en la gramàtica, l’informe unix els noms comuns (prudència) i el topònim, de manera que pronunciar prudència comportaria dir València. No obstant, els habitants de les Póbles diuen els pòbles: igual que els valencians que diuen la valència del ferro i Soc de Valéncia. El document usa una pluralitat de mitjans no objectius o no pertinents que fan creure als lectors que Valéncia estaria unida a característiques negatives.

En l’estudi del passat (el tercer criteri internacional), l’informe també actua d’una manera similar a la gramàtica. En l’evolució de la e tancada i la e oberta, no parla de la cronologia, que deriva de Gulsoy (1981), Casanova (1995) i Saragossà (1997b). Informa del tancament de la e oberta (finèstra > finéstra); però no diu qué implica sobre la pronunciació medieval de Valencia ni en quin segle comencen a aparéixer paraules noves amb una e oberta (premi, fèrtil). Ho reduïx tot a una «dissimilació» amb la i, de manera que la vocal e tancada passaria a e oberta. Per tant, les formes regulars o esperables serien sènia, sèquia, Dènia, València. El canvi de -éncia a -ència (que és recent; en els 80, no havia arribat al final), apareix com a antic («posteriorment [després de finèstra >finéstra], per dissimilació amb la i tancada de la penúltima síl·laba, es produí l’obriment de la e del sufix -encia»). Realment, pronunciar Valéncia no respondria a la llengua, seria una anomalia, una forma estranya. No apareixen els efectes del treball de Gulsoy (de 1981) i la meua prolongació de 1997.

En la documentació del passat, l’informe no considera el període que va de 1700 a 1939. Per tant, només té en compte el període en que la influència del model català (que usa València) arriba a la major part del valencianisme: 1939-2016. Contra eixa presentació de la realitat, en este estudi apareixen exemples de representar una e tancada en Valencia en els períodes 1929-1939, 1887-1915, i segle xviii.

En contrast amb el camí descrit, Colomina (2005) mostra que els catalans han actuat adequadament davant del topònim la Sénia (Montsià, prop de Vinaròs). La Gran Enciclopèdia Catalana (1969-1980) separa el nom comú (sènia) i el topònim (la Sénia). Podríem concloure opinant que tant la pronunciació de les poblacions valencianes com les evolucions estructurals comporten que l’Acadèmia hauria d’actuar en Valencia com en la rectificació que va fer en el 2021: canviar la grafia l’Ènova per la que diuen els seus habitants, l’Énova. [Referències: en §8.]

9.2.7   Investigacions i treballs polítics. Ciència i humanisme

Sobre les anàlisis de gramàtiques i documents (§9.2.4-§9.2.6), voldria notar que les investigacions són diferents dels treballs en política i en qüestions de l’opinió pública. En temes socials, u ha de procurar convéncer i arribar a consensos (com a mínim qui és democràtic). En canvi, en les investigacions u ha de ser clar i coherent en primer lloc (a més de partir dels predecessors). Òbviament, un autor deu ser respectuós amb els autors que estudia; però ser respectuós no implica deixar d’indicar les anomalies dels treballs analitzats.

Quan ho tractava en classe, dia als alumnes que, quan algú demostrava una deficiència en un treball meu, em feia un favor, ja que els errors impedixen interpretar adequadament la realitat. Per tant, solucionant l’error avançaria en l’acostament a la realitat.

Des d’eixa perspectiva, no hauria d’haver ningú que es sentira “deshonorat” perque una anàlisi ha mostrat anomalies en un treball seu. Certament, una part dels lectors (o molts lectors) no tindran eixa perspectiva; però no per això un estudiós ha d’apartar el rigor de la ciència. Si algú acusa un investigador de faltar al respecte, ho hauria de fer en públic i argumentant-ho (no desqualificant en privat, o en públic sense proves).

Per una altra banda, la ciència està supeditada a les persones i als pobles: a la societat. Això significa que un bon científic procura vincular la matèria en que treballa a la societat: amb problemes de la societat a on viu. En definitiva, un científic no treballa per a ell ni per a un hipotètic saber abstracte: en realitat, essencialiste, fora de les persones i dels pobles, fora del món humà. Un científic deu treballar per a la seua societat.

Després de fer filologia (ja adult, 28 anys), he investigat procurant posar la lingüística dins de l’humanisme. Això explica que, per ací i per allà, en les meues investigacions apareixen reflexions sobre la societat valenciana. Sense dubte, això està fora de la lingüística i entra en el camp social i el polític: per tant, són opinions. Però eixa transició des de l’argumentació cap a l’opinió no la veig com a una deficiència de les meues investigacions gramaticals, sinó com a una conseqüència d’intentar excloure l’essencialisme i també un efecte freqüent, l’elitisme; i, correlativament, eixa actitud va unida a l’humanisme (mirar de supeditar la ciència a les necessitats de les persones i dels pobles; en el cas meu, necessitats lingüístiques dels valencians).

Ben mirat, la satisfacció màxima que pot sentir un gramàtic compromés és vore que una proposta seua dona, alhora que formació, autoestima i seguretat als parlants en ells mateixos com a persones i com a membres d’un poble. És igual que en les classes de la universitat: el premi més gran que pot tindre un professor és vore que l’explicació que acaba de fer té, com a resposta en els alumnes, cares satisfetes i segures. D’ací a poc (§9.3.2), tornarà a aparéixer la transició des de la gramàtica cap a la societat.

• Implicació final: Valéncia, però amb condicionsUn tema simple que s’ha complicat: causes

La pronunciació actual (Valéncia de Vinaròs a Crevillent), els canvis històrics (è > é en el segle xi; -éncia > -ència cap a 1900) i l’autonomia dels topònims (els pòbles però les Póbles) comporten la grafia Valéncia (§9.2.2). Eixa deducció (que té una fonamentació no complicada) ha topat amb una acumulació de dificultats, derivades de tres factors. La primera causa és el tractament poc adequat de l’accentuació de la lletra e, que ha substituït l’estudi (racional) per la mitificació («unificació ortogràfica total», §9.1.5). En §9.1.3 i §9.1.4, hem descrit els efectes negatius d’eixe factor.

La segona causa que ha complicat l’accentuació de Valencia és el resultat de sumar la «unificació ortogràfica total» i la pronunciació del model de Barcelona, València. Això ha fet pensar que Valéncia seria una supeditació al castellà. No obstant, hem deduït que València en Barcelona és com la Pòbla Llarga en l’Horta.

El tercer factor és la importància del topònim. Si fora un topònim mitjà, no costaria seguir els parlants (com en Dénia). Però, ara, és el primer topònim valencià: un símbol d’un poble. Això ha afavorit la defensa a ultrança de València. L’ímpetu de la defensa és inversament proporcial a l’escassetat de mitjans racionals a favor de València. Eixa escassetat explica dos fets: 1) ha frenat els estudis (com es veu en l’actuació de l’Acadèmia en els anys 2006-2007, §9.2.5); 2) quan algú ha hagut de defendre València, incorre en anomalies significatives (IIFV 2002, GNV 2006: §9.2.4; Ajuntament de Valencia en el 2016: §9.2.5; l’Acadèmia en el 2016: §9.2.6). Paradoxalment, la quantitat i sobretot la qualitat dels mitjans a favor de València podrien haver impulsat a no dir que el nom és un símbol valencià. És com si els defensors de València volgueren insinuar que la seua actitud seria purament racional: del tot científica.

• El nom Valencia: un component de la fractura social valenciana

En un topònim menor o mitjà, els errors del passat no són difícils de corregir (com en l’Ènova > l’Énova). Però, com hem apuntat, Valencia és diferent, ja que és u dels components de la fractura social valenciana: es veu en el silenci de 36 anys (1979-2015), governant l’esquerra o la dreta (§9.2.5). Despleguem-ho.

Des dels anys 20 del segle xx, hi han valencianistes que tendixen a seguir de prop el model lingüístic català (com ara Carles Salvador); en canvi, uns altres són partidaris d’estar centrats en el valencià (un exemple: Manuel Sanchis Guarner 1950; cf. El valencianisme de Sanchis Guarner, 2022: §V). Al final del franquisme i el principi de la democràcia, eixa divergència es va unir a les confrontacions polítiques, i tingué un final dramàtic: acabà en una fractura de la societat valenciana. Al cap de més de 30 anys, la fractura perdura (com es pot comprovar en les Corts Valencianes actuals). Les ferides socials no es curen amb el silenci. Callant i actuant com si no hi haguera cap problema, pareix que hi haja pau social; però perduren les ferides; i, sobretot, es mantenen les seues conseqüències.

Aquell enfrontament social dels 70 i 80 és letal per a l’ús del valencià: si el valencià és una llengua conflictiva, serà factible que, a l’hora de parlar en públic, u es decante per l’idioma que no crea conflictes, el castellà. Eixe marc justifica que, en la Llei de Creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (1998), les Corts Valencianes li demanen que ajude a superar «el conflicte esterilitzador que es perpetua entre nosaltres […] sobre el nom, la naturalesa i la normativa de la llengua pròpia dels valencians». Per cert, eixa petició de les Corts a l’Acadèmia és el marc del model lingüístic que la institució deu elaborar i propugnar.

Hem d’afegir que la fractura dels 70 i 80 no solament és negativa per al valencià: també ho és per a l’existència de la mateixa societat valenciana. Ho recorda la Llei de Creació de l’Acadèmia: «La bona marxa d’una gran formació social qualsevol» demana «la base comuna d’uns referents col·lectius majoritàriament compartits, [la base comuna] d’un fort sentiment de pertinença col·lectiva». Per tant, el manteniment de la societat valenciana exigix que hi haja una «base comuna» o transversalitat en el nom del valencià, en la interpretació de la seua naturalesa, en l’assumpció del model lingüístic (i també de la senyera, absent en tantes manifestacions).

U dels efectes de la fractura és potenciar (o impulsar) un fet: que una part de la societat valenciana vixca sense considerar el valencià, com si no fora un component de la valencianitat. Per a que el model lingüístic valencià tinga èxit social i arribe (o torne) a eixe sector, necessitem un model equànim, que no estiga ancorat en cap de les dos vores del riu. Una exigència d’eixe model és no separar-nos innecessàriamentdel valencià viu. L’essencialisme (no considerar els parlants) i l’elitisme (resultat de les separacions sense motiu) són poc compatibles amb dos factors units: 1) un bon model lingüístic valencià; 2) la identificació i assumpció (real) dels valencians. Navarro Lluch (2025) ha fet esta descripció de cada vora del riu:

«Els il·lustrats elitistes i essencialistes es refugien en el mite ‘LLENGUA = NACIÓ’, i així volen deduir que si parlem la mateixa llengua que els catalans és que som catalans. Mite compartit pels secessionistes, segons els quals, si no som la mateixa nació, no podem parlar la mateixa llengua. Els uns conclouen d’una veritat filològica una falsedat sociològica, i els altres conclouen d’una veritat sociològica una falsedat filològica…»

• Valéncia, però amb condicions

En el marc descrit, no poden tractar el nom Valencia només amb les deduccions lingüístiques que hem obtingut (§9.2.2). Al costat del factor qualitatiu, ha d’estar també el factor quantitatiu, que és indispensable per a que el canvi tinga estabilitat i es mantinga siga quin siga el partit que governe en l’Ajuntament de Valencia. A més, no és un tema local, de l’ajuntament. Com hem dit, el nom Valencia és u dels components de la fractura social. Per tant, si actuem malament en la dualitat {Valéncia / València} alimentarem la divisió; en canvi, si argumentem i consensuem contribuirem a curar-la i superar-la.

Els partits polítics de l’Ajuntament de Valencia haurien de considerar que, en les seues mans, està un símbol important dels valencians. A la vista de com de necessari és sanar la fractura social valenciana (§9.3.2), si aconseguiren unanimitat en l’accent de Valencia seria un èxit per a tots els valencians: per al poble valencià. I, si no és unanimitat, hauria de ser una majoria que garantixca l’estabilitat. En conseqüència, els partits polítics de l’Ajuntament de Valencia haurien de buscar quines maneres d’actuar i quines propostes permetrien arribar a un acord.

El consens en l’accentuació de Valencia podria afavorir tres processos més. El primer és avançar en l’objectiu que ni els símbols valencians ni el model lingüístic valencià estiguen supeditats als partits polítics (i que el model siga equànim, que estiga centrat: no decantat cap a una vora del riu). Eixe camí comporta revertir el procés de divisió dels valencians: una ruta serena però constant cap a una base compartida en els símbols i en el model lingüístic; una base que forme part de la identitat valenciana (siga u d’esquerres o de dretes; d’esta comarca o d’aquella; de pares autòctons o de pares immigrats; d’esta classe social o d’aquella); i, sempre, respectant les particularitats de cada comarca (com ara l’Horta d’Oriola, la Plana de Requena o l’Alt Palància). En eixe camí, cada partit polític hauria de defendre i aplicar la seua ideologia. Però ho faria en el marc de buscar un projecte social valencià que siga més satisfactori que l’actual, i que ho siga per a tots. Actuant d’eixa manera, no hi hauria cap vençut; només un vencedor: el poble valencià. Eixe és el segon procés que podria afavorir l’acord sobre l’accent de Valencia.

 Els partits polítics de l’Ajuntament de Valencia tenen la possibilitat de fer història. El seu acord en l’accent podria afavorir un tercer procés: crear un ambient que potencie la coordinació entre els partits polítics per a afrontar injustícies que afecten el conjunt dels valencians, en les quals el poble valencià és una inexistència en Madrid. Tres exemples d’injustícies són l’infrafinançament de la Comunitat Valenciana, les inversions de l’Estat (particularment en la província d’Alacant), i el Dret Civil valencià.

• ¿Una adaptació per al castellà de Valencia?

Hi ha una qüestió que no he tractat en tot l’estudi: el nom Valéncia ¿ha de tindre una adaptació en altres llengües? Això ho han de decidir els parlants de cada llengua, de manera que no és competència dels valencians. En canvi, sí que és competència de l’Ajuntament de Valencia decidir si adopta una forma per al castellà (Valencia). És una possibilitat legal de cada ajuntament valencià, per a la qual no necessiten cap estudi (i l’Acadèmia Valenciana de la Llengua té l’obligació d’acceptar-ho). Els partits polítics de l’Ajuntament de Valencia ho haurien de tractar d’una manera franca i amb voluntat d’entendre’s i aplegar a un acord.

Molts habitants de la ciutat de Valencia han tingut el castellà com a llengua materna, siga perque els pares (o uns altres predecessors) varen decidir parlar als fills en castellà, o siga perque els seus pares provenen d’Aragó, de la Manxa o d’Andalusia. Cal respectar els sentiments d’eixes persones; i, correlativament, eixes persones han de tindre en compte que el topònim no és només de la ciutat de Valencia: és de tots els valencians. Trobe que, si els partits polítics volen, arribaran a un acord. Un exemple purament indicatiu: no crec que siga incompatible la dualitat Valéncia / Valencia amb l’acord de reservar Valencia per als usos institucionals externs (excepte les Balears i Catalunya). En canvi, de la mateixa manera que expressant-se en castellà els polítics valencians apliquen Generalitat o Consell (i no Generalidad, Consejo), podrien acordar usar Valéncia.

Resumim. No ha de dir ningú als partits polítics valencians com han d’actuar. Les reflexions anteriors no tenen més finalitat que opinar que, si hi ha una voluntat franca d’arribar a un consens, el consens aplegarà. És una necessitat de la societat valenciana, de manera que els partits polítics de l’Ajuntament de Valencia deuen satisfer-la.

• Un final emotiu: solidaritat, sentiments i economia

Al cap de cinc setmanes d’haver aprovat l’Ajuntament de Valencia el procés per a canviar la forma oficial del nom de la ciutat, Felip Bens (escriptor progressiste del Cabanyal) publicà un article extraordinari, «Valéncia?» (Valencia Plaza, 03-10-2023). Comença per afirmar que la norma de l’Acadèmia (escriure València i pronunciar Valéncia) és «una anomalia», que equival a «un míssil» contra «la nostra autoestima col·lectiva».

Com València no respon a la fonètica valenciana («del Sénia al Segura») i prové de Balears i Catalunya, Bens fa dos observacions que haurien de ser òbvies. Primera: «el fet que els valencians parlem el mateix idioma que catalans i balears no pot ser motiu de renúncia a la nostra identitat lingüística». La segona és l’afirmació correlativa de la primera: «És just al contrari: precisament eixa identitat, decantada pel nostre poble al llarg dels segles, ha de ser un instrument emocional per a reconnectar amb els valencians i redreçar el procés de minorització de la llengua»; per tant, hem de «preservar la identitat i les singularitats de la llengua valenciana».

La segona observació de Bens conté una necessitat que els essencialistes i elitistes no tenen en compte: sense una connexió identitària (i per tant emocional) entre els valencians i el valencià, la minorització del valencià no retrocedirà. «Aquells que encara s’emparen en la unitat lingüística per a allunyar el nostre estàndard de la realitat valenciana no s’adonen que la component sentimental i emocional que representa la proximitat amb els parlants és essencial per al futur de qualsevol llengua minoritària i minoritzada». En la formulació que hem fet més amunt (§9.3.2), el model lingüístic valencià no deu separar-se innecessàriament del valencià viu de l’entorn (siga la comarca que siga).

Si les observacions del novel·liste són certes, hauríem de pensar que, més que contribuir a propagar l’ús del valencià, l’essencialisme i l’elitisme li fan mal (al final de l’article, ho qualifica com a «autoodi»). «Creure que es pot aconseguir [la recuperació del valencià] sense insistir en l’autoestima és regalar el futur als qui ensomien amb tres províncies castellanes vora mar, servils i genuflexes».

 La unió que ha d’haver entre el valencià i la societat valenciana fa que Bens remarque una altra característica, que trobe tan clara com les anteriors (però també tan poc considerada): sense transversalitat, sense consens, no «preservarem el valencià per a les generacions futures». Per tant, cal apartar les «controvèrsies» (les divisions irreconciliables).

 Quant a l’Acadèmia, Bens constata que una de les causes de crear-la és «superar el conflicte lingüístic des del diàleg», i que la norma d’escriure València i llegir Valéncia «és desviar-se del camí, és apartar-se de l’esperit fundacional». L’alternativa és «buscar punts de trobada en positiu». La necessitat de reaccionar i actuar és urgent, ja que el valencià és «una llengua ja molt tocada per l’asfixiant pressió del gegant castellà i sobretot per l’escassa convicció i unitat valencianista».

Per a completar l’article de Bens (tan ben orientat, tan clar i tan emotiu) constatarem que els valencians seguim embolicats en l’accent de Valencia, en el model lingüístic i en els símbols. Podria no ser un error comparar-ho amb el Gran Desastre del 29 d’octubre del 2024, que ha ferit els sentiments, la dignitat i l’economia d’una comarca que té tanta població i tanta indústria com és l’Horta Sud; i també Xiva i Riba-roja, i Utiel i la part de la Ribera per a on passa el riu d’Utiel (el Magre). Però hi ha una diferència. Les riuades i les barrancades són fenòmens naturals inevitables: només podem fer obres i actuar amb previsió. En canvi, la fractura social valenciana no té res de natural: és el resultat d’accions humanes, i només la superarem amb accions humanes: depén del tot dels valencians.

Esperem que els regidors de l’Ajuntament de Valencia estaran a l’altura del moment històric que vivim, i trobaran el camí adequat. No tractem només un accent. El tema és la possibilitat d’avançar cap a la dignitat, cap a la solidaritat entre els valencians, i cap a l’esperança en un futur més just i més civilitzat per als valencians que ara són adolescents o criatures (o jóvens que, obligats a abandonar la seua terra, vindran ací a buscar faena i una vida digna).

Bibliografia

Acadèmia Valenciana de la Llengua → DNV, GNV, CIVAL.

Noms dels pobles valencians: noms oficials. Font: https://www.avl.gva.es/documents/31987/247463/noms_municipis_valencians_AVL.pdf

Aramon, Ramon (1931): «Llengua literària i dialecte», Acció valenciana, 20, p. 1-2.

Badia i Margarit, Antoni M.  (1963-1968): «Les vocals tòniques E i O en el català de Barcelona. Assaig d’anàlisi fonològica de la situació actual», Estudis Romànics  12, 119-172.

Baldaquí, Josep M. (2006): El model de llengua i la seguretat lingüística dels jóvens valencians. Barcelona, Institut de Filologia Valenciana i Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

Baldaquí, Josep M., Francesc-Xavier Llorca Ibi, Joan J. Ponsoda Sanmartín, i Abelard Saragossà Alba (2010): «La consciència del prestigi lingüístic entre els joves. Una aportació a l’estudi descriptiu de la inseguretat lingüística formal al País Valencià», Caplletra 48, p. 9-46.

Ballot, Josep Pau (1813): Gramàtica y apologia de la llengua cathalana. Barcelona. N’hi ha una reedició facsimilar de Mila Segarra, Barcelona, Alta Fulla, 1987.

Barnils, Pere (1915): «Lluís Fullana Mira. Gramática elemental de la Llengua valenciana. València, 1915», Butlletí de Dialectologia Catalana 3, mesos de giner-juny, p. 139-141. Ressenya reproduïda en Climent (2004: 108-110).

Bens, Felip (2023): «Valéncia?», Valencia Plaza, 03-10-2023, https://valenciaplaza.com/valenciaplaza/valencia34. En valencià (Lletraferit), https://lletraferit.com/jorn-a-jorn/valencia.

Bofarull, Antoni de (1864): Estudios, sistema gramatical y crestomatía de la lengua catalana. Barcelona, Libreria El Plus Ultra de Luis Tasso. [Reproduït parcialment en Escrits lingüístics, Barcelona, Alta Fulla, 1987, ps. 73-203.]

Bofarull, Antoni de, i Antoni Blanch (1867): Gramática de la lengua catalana. Barcelona, Espasa Hermanos. Edició facsímil de Librerías París-Valencia, Valéncia, 2000.

Cabré, M. Teresa (2017): «Introducció» a OIEC (2016), p. 9-10.

Casanova, Emili (1995): “Toponímia d’origen castellà”, Materials de toponímia II, ps. 1207-1215. Valéncia. Comercial Denes / Universitat de Valéncia / Generalitat Valenciana.

Casanova, Emili (1996). «Toponímia i normativa: el cas valencià», Butlletí Interior de la Societat d’Onomàstica, 67, pàg. 79-91.

CIVAL: Corpus Informatitzat del Valencià. Acadèmia Valenciana de la Llengua. http://cival.avl.gva.es/cival/buscador.jsp.

Climent, Josep Daniel (2004): L’obra lingüística de Lluís Fullana i Mira.Valéncia, Denes.

Colomer, Agustí (2007): Temps d’acció. Acció Nacionalista Valenciana 1933-1936. Valéncia, Denes.

Colomina i Castanyer, Jordi  (1995): Els valencians i la llengua normativa. Alacant, Institut de Cultura Juan Gil-Albert.

Colomina i Castanyer, Jordi  (2005): «Sobre l´accent del nom de la capital del Regne», periòdic Levante, 2005-06-10.

Colomina i Castanyer, Jordi  (2005b): «Per quines raons s´hauria d´escriure “Valéncia”», periòdic Levante, 2005-07-21.

Conselleria d’Educació de la Generalitat Valenciana (2016): Criteris lingüístics de l’administració de la Generalitat.

Coromines, Joan (1971): Lleures i converses d’un filòleg. Barcelona. Club Editor.

Coromines, Joan (1980-91): Diccionari Etimològic i Complementari de la Llengua Catalana. Barcelona, Curial. 

Coromines, Joan (1989 / 1997): Onomasticon Cataloniae, VII volums. Barcelona. Curial.

Coromines, Joan (2006): Epistolari Joan Coromines & Sanchis Guarner. A cura de Josep Ferrer i Joan Pujadas. Barcelona, Curial.

 Cortés, Santi (2002): Manuel Sanchis Guarner 1911-1981. Una vida per al diàleg. Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana.

Costa, Jordi (1977): “Del canvi de o tancada tònica en u al català del nord”, Revue de Linguistique Romane, núms. 163-164, tom 41, ps. 293-301.

DCVB: A.M. Alcover i F.B. Moll  (1926-68): Diccionari Català-Valencià-Balear. Palma de Mallorca. Ed. Moll. Deu volums.

DECLC = Coromines, Joan (1980-91): Diccionari Etimològic i Complementari de la Llengua Catalana. Barcelona. Curial. Nou volums.

 DGPL (Direcció general de Política Lingüística i Gestió del Multilingüisme. Conselleria d’Educació de la Generalitat Valenciana) (2016): Criteris lingüístics de l’administració de la Generalitat. Valéncia, Generalitat Valenciana.

DGLC: P. Fabra  (1932): Diccionari General de la Llengua Catalana. Barcelona. Edhasa. Use l’edició de 1968.

DIEC (1995): Diccionari de la Llengua Catalana, de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans. Barcelona, Edicions 62. Segona edició, 2007.

DNV (2014): Diccionari normatiu valencià, de l’Acadèmia Valenciana de la llengua. Valéncia, http://www.avl.gva.es/dnv.

Noms dels pobles valencians: noms oficials. Font: https://www.avl.gva.es/noms_dels_pobles_valencians/

Escrig, Josep (1851): Diccionario valenciano-castellano. Valéncia: Impremta de J. Ferrer de Orga

Fabra, Pompeu (1906): «Qüestions d’ortografia catalana», I Congrés Internacional de la Llengua Catalana, Barcelona, 1906, 188-221. Reproduït en Fabra (1980: 23-78). [Seguint la convenció que s’ha estés, no citaré per l’any de la publicació de les actes del congrés, sinó per l’any en que es va fer.]

Fabra, Pompeu  (1918): Gramàtica catalana. Barcelona, Aqua. Use l’edició de 1981.

Fabra, Pompeu (1919-28): Converses filològiques. Volum 7 de les Obres completes. Barcelona, Editorial Proa, 2010.Amb les lletres «E.B.», també cite l’edició de Barcelona, Barcino (1954-55), dos volums.

Fabra, Pompeu  (1927): Ortografia catalana. Barcelona, Editorial Barcino.

Fabra, P. (1980): La llengua catalana i la seva normalització. Barcelona. Ed. 62. A cura de Francesc Vallverdú.

Fullana Mira, Lluís           (1915): Gramática elemental de la Llengua Valenciana. Valéncia, Centre de Cultura Valenciana. N’hi ha reedició facsímil, Valéncia, París-Valéncia, 1993.

Garcia Illa, Josep (1997): «Apunts sobre el nom de València», IV Col·loqui d’Onomàstica Valenciana. XXI Col·loqui de la Societat d’Onomàstica. Ontinyent, 29 i 30 de setembre i 1 d’octubre de 1995, 1040-1065.

Giner, Josep  (1998): Obra filològica (1931-1991). Estudi preliminar, edició crítica a cura d’Antoni Ferrando, amb la col·laboració de Santi Cortés. Valéncia, Editorial Denes.

GDLC (1982): Diccionari de la Llengua Catalana. Barcelona. Enciclopèdia Catalana. Use l’edició de 1983.

GEC = Gran Enciclopèdia Catalana (1969-80). Barcelona, Gran Enciclòpedia Catalana.

GIEC (2016): Gramàtica de la llengua catalana, de l’Institut d’Estudis Catalans, Barcelona.

Giménez, Jesús Leonardo (2025). «Que l’accent gràfic coincidisca amb el prosòdic», eldiario.es, 2025-04-11, https://www.eldiario.es/comunitat-valenciana/opinion/l-accent-grafic-coincidisca-amb-prosodic_129_12215702.html.

 Ginebra, Jordi (2015): «¿Sabem si la normativa sintàctica s’assimilia?», Treballs de sociolingüística catalana 25, p. 95-111.

GNV (2006): Gramàtica normativa valenciana, de Acadèmia Valenciana de la Llengua. Valéncia.

GNB (2016): Gramàtica valenciana bàsica, de Acadèmia Valenciana de la Llengua. Valéncia.

Gómez Molina, José R. (2003): «Norma i ús en el valencià central: nivell lèxic», dins Treballs de sociolingüística catalana, 16, p. 169-194.

Guinot i Galan, Josep Maria (1987): Gramàtica normativa de la llengua valenciana. Valéncia, Lo Rat Penat.

Gulsoy, Joseph (1981): «L’evolució de les ee tòniques en català», Mélanges de Philologie et de Toponymie Romanes offerts à Henri Guiter, 81-104. Reproduït en Gulsoy (1993: 67-104), amb algun comentari.

Gulsoy, Joseph (1993): Estudis de Gramàtica històrica. Valéncia / Barcelona, Institut Universitari de Filologia Valenciana. Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

Gulsoy, Joseph  (2001): Estudis de filologia valenciana. Valéncia, Universitat de Valéncia.

IIFV (1995) = Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana (1995): Gramàtica valenciana (dirigida per Josep Lacreu). Alzira, Editorial Bromera.

IIFV (2002) = Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana (2002): Guia d’usos lingüístics. Aspectes gramaticals. Valéncia, Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana

Jané, Albert  (1977-1980): El llenguatge. Problemes i aspectes d’avui. Quatre volums. Barcelona, Edhasa.

Lacreu, Josep (2017): Pren la paraula. Valéncia, Àrbena.

Lacreu, Josep (2021): «L’accent de “perquè”», Levante-EMV, 2021-09-13

Llei de Creació de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (1998): llei 7/1998, de 16 de setembre, de la Generalitat Valenciana. [1998/7973]. Consultable en https://www.avl.gva.es/web/academia/legislacio.

López Verdejo, Voro (2017): Diccionari General de la Llengua Valenciana. Valéncia, L’Oronella.

Martí Gadea, Joaquim (1891): Novísimo diccionario general valenciano-castellano. Valéncia.

Marvà, Jeroni (1932): Curs pràctic de Gramàtica Catalana. Grau superior. Edició revisada i ampliada per Eduard Artells en 1968 (amb el títol Curs superior de gramàtica catalana), per la qual cite. Barcelona, Barcino.

Mas, Josep Àngel (2008): El morfema ideològic. Una anàlisi crítica dels models de llengua valencians. Benicarló, Onada edicions.

Moll, Francesc de B.  (1937): Rudiments de gramàtica preceptiva per a ús dels escriptors baleàrics. Palma, Ed. Moll.

Moll, Francesc de B.  (1968): Gramàtica Catalana. Palma, Ed. Moll.

Moll, Juli, i Joan Tort (1985). Toponímia i cartografia. Assaig de sistematització. Barcelona. Institut Cartogràfic de Catalunya.

Moreu-Rey, Enric (1982]): Els nostres noms de lloc. Palma. Moll. 2a ed. (rev. i augm.).

Navarro Lluch, Josep-Lluís (2025): «El gramàtic i la marabunta», Levante-EMV, 2025-04-25. https://www.levante-emv.com/opinion/2025/04/25/gramatic-marabunta-116701821.html.

 Navarro Peiró, Josep Lluís (2025): «El mestre que els incomoda: Abelard Saragossà»,Valencia Plaza, 2025-04-12. https://valenciaplaza.com/valenciaplaza/opinion/el-mestre-que-els-incomoda-abelard-saragoss#

Nebot, Josep (1894): Apuntes para una gramática valenciana popular. Valéncia. Reproducció facsímil de la Llibreria París-Valéncia, Valéncia, 1996.

Normes d’ortografia valenciana (1932): edició facsímil de l’Ajuntament de Valéncia en 1933, reproduïda en 1983, i prologada per Joan Fuster. L’original (titulat Bases per a la unificació de l’ortografia valenciana) està en la Biblioteca Valenciana. https://bivaldi.gva.es/es/catalogo_imagenes/grupo.do?posicion=1&path=1000196&presentacion=pagina&registrardownload=0.

 OC = Coromines, Joan (1989 / 1997): Onomasticon Cataloniae, VII volums. Barcelona. Curial.

 OIEC (2017): Ortografia de la llengua catalana, de l’Institut d’Estudis Catalans, Barcelona.

Palmada, Blanca (1994): La fonologia del català: els principis generals i la variació. Barcelona, Universitat Autònoma de Barlcelona.

Ortín Benedito, Bernat (1918): Gramàtica valenciana. (Nocions elementals). Per a escoles de primeres lletres. València, Impremta Valencianista.

Pascual, Vicent  (1987): Diccionari Tabarca, Valéncia.

Pascual, Vicent  (1990): Diccionari Gregal, Valéncia.

Petit i Aguilar, Joan (1829): Gramàtica catalana. Edició i estudi a cura de Jordi Ginebra, Barcelona, Institut d’Estudis Catalans, 1998.     

Pi Mallarach, Josep (1997): L’obertura de les vocals mitjanes en una mostra de neologismes del català. Tesi doctoral. Departament de Filologia Catalana de la Universitat Autònoma de Barcelona.

Rabella, Joan Anton (2001): “Toponímia: problemes i mètodes”, Butlletí Interior de la Societat d’Onomàstica, 87, pàg. 551-562.

RACV = Real Acadèmia de Cultura Valenciana.

Real Acadèmia de Cultura Valenciana i Lo Rat Penat (2015): Nova gramàtica de la llengua valenciana.

Recasens i Vives, Daniel  (1991): Fonètica descriptiva del català (Assaig de caracterització de la pronunciació del vocalisme i consonantisme del català al segle XX). Barcelona, Institut d’Estudis Catalans.

Revest, Lluís (1930): La llengua valenciana. Notes per al seu estudi i conreu.  Castelló de la Plana, Sociedad Castellonense de Cultura.

Ros, Carles (1764): Diccionario valenciano-castellano. Valéncia.

Rull, Xavier (2021): Els límits en la fixació gràfica dels topònims en català. Editorial ‎ Independently published.

Salvador, Carles  (1951): Gramàtica Valenciana. Valéncia, Lo Rat Penat. Use l’edició 17, de 1995, Eliseu Climent editor.

Sanchis Guarner, Manuel (1950): Gramàtica valenciana. Valéncia, Torre. Cite per l’edició de l’editorial Àrbena, 2022, que ha incorporat les modificacions que feu l’autor al llarg de la seua vida.

Saragossà, Abelard  (1997): Criteris  de la normativa. L’ortografia  contemporània. Uns quants  problemes  actuals. Valéncia, Ed. Saó i Diputació de Tarragona.

Saragossà, Abelard (1997b): «Sobre les causes de les pronúncies del nom de la capital valenciana», IV Col·loqui d’Onomàstica Valenciana. XXI Col·loqui de la Societat d’Onomàstica. Ontinyent, 29 i 30 de setembre i 1 d’octubre de 1995, 1025-1039.

Saragossà, Abelard (1998): Passat, present i futur de les Normes Ortogràfiques de Castelló (1932). Dades i reflexions per a una valencianització de la nostra societat. València, Ed. Saó.

Saragossà, Abelard  (2000): El valencià del futur. Una contribució ideològica. Benicarló, Alambor. Cite per la segona edició, 2002.

Saragossà, Abelard  (2004): «L’accentuació de les ee en els texts valencians. Per un tractament sistemàtic i complet», en Estudis de llengua i literatura catalanes, Miscel·lània Joan Veny, Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, volum 5, p. 267-289.

Saragossà, Abelard (2009): «¿Com convé escriure el nom del cap i casal?». Reelaboració de l’article de 1997b, seguit d’un informe elaborat per a l’Acadèmia Valenciana de la Llengua en el 2006. Consultable en Academia.edu, (https://www.academia.edu/23868108/_Com_conv%C3%A9_escriure_el_nom_del_cap_i_casal_Val%C3%A8ncia_o_Val%C3%A9ncia_).

Saragossà, Abelard (2009b): El valencià de Bernat i Baldoví: del passat al futur. Ideologia i tast lèxic. Alzira, Bromera.

Saragossà, Abelard (2012): «Objectiu bàsic (i quasi únic): “unitat de la llengua”», Aula de Lletres Valencianes. Revista Valenciana de Filologia 2, p. 207-239.

Saragossà, Abelard (2014): «The Definition of (Common) Nouns and Proper Nouns», en Els noms en la vida quotidiana. Actes del XXIV Congrés Internacional d’ICOS sobre Ciències Onomàstiques. Annex. Secció 2. Barcelona, Generalitat de Catalunya, p. 202-213.

Saragossà, Abelard (2015): «El valencià del futur i el futur del valencià.Confiança,satisfacció i identitat», Aula de Lletres Valencianes. Revista Valenciana de Filologia, 5, p. 21-104, ISSN: 2253-7694.

Saragossà, Abelard  (2018): El valencianisme lingüístic. Una contribució per a conéixer-lo. Valéncia, Editorial Àrbena.

Saragossà, Abelard (2022): El valencianisme de  Sanchis Guarner. Un valencianisme humaniste i moderat: Manuel Sanchis Guarner (1911-1981). Valéncia, Editorial Àrbena.

Saragossà, Abelard (2023): «Introducció a l’estudi de Fullana (1915)», Alba. Revista d’estudis comarcals d’Ontinyent i la Vall d’Albaida , ps. pendent.

Saragossà, Abelard  (2025): Sistema d’accentuació (valencià, castellà, italià, s. xix-xx). Raons de no assimilar-lo. Com fer-lo assequible. Valéncia, Institució Alfons el Magnànim.

Saragossà, Abelard (2025b): ¿Valéncia o València, sorprés o sorprès? Accentuació de la lletra e. Creiximents estructuralsde la vocal è. Valéncia, Institució Alfons el Magnànim.

Segura, Carles (2003): «Repercussió del tipus de programa educatiu en el model de llengua dels escolars. El cas del Baix Vinalopó», dins Treballs de sociolingüística catalana, 16, p. 121-138.

Serveis Lingüistics de les Universitats Valencianes (2009):Criteris lingüístics per als usos institucionals de les universitats valencianes. Alacant, Secretariat de Promoció del Valencià. Consultable en línia: http://www.spluv.es/images/stories/altres_publi/criteris.pdf

Simbor, Vicent (1983): Carles Salvador i Gimeno: una obra decisiva. Valéncia, Diputació Provincial.    

Sistac, Ramon  (1992): «El dialecte nord-occidental en els àmbits d’actuació formals», Jornades de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans a Lleida (1 i 2 de juny de 1991)  , 39-43.

Valor, Enric  (1977): Curs mitjà de gramàtica catalana referida especialment al País Valencià. Valéncia, 3i4. 

Walsh, Thomas J. (1991): “Sobre la permutació de la e tancada i la e oberta tòniques del llatí vulgar en el català medieval”, dins Homenatge a Josep Roca-Pons, Estudis de llengua i literatura, ps. 243-269. Barcelona, Publicacions de l’Abadia de Montserrat.