ACTUALITAT EUROPEA
Del que vull parlar hui és de l´actualitat europea en referència a la defensa militar. Torna l´amenaça des del gran espai rus? Fem marxa enrere i situem-nos en l’any 1985, a les portes del referèndum sobre l´OTAN a l´Espanya de Felipe González.
Els fets algú els recordarà. Un comitè que va fer campanya per l´eixida de l´OTAN, amb la presència d´Antonio Gala, partits d´esquerra i moviments socials. El resultat va ser favorable a la continuïtat en l´Aliança Atlàntica. El carisma del dirigent socialiste de l’època i el convenciment que era necessari per a la integració econòmica en Europa van pesar molt. El pacifisme va perdre una batalla.
Ara es planteja augmentar la despesa militar. Jo comprenc les raons dels veïns immediats de Rússia, estan escarmentats, però no per això els països del sud d´Europa han d´oblidar la política que els convé. I posats en els aspectes que més ens interessen diré que els valencians encara estem esperant compensacions per la pèrdua de mercats per les sancions a Rússia i un tractament racional de la qüestió de la immigració. Ni la UE ni els governs d´Espanya han aprovat les assignatures. Són temes per a futures col·laboracions, no meues precisament.
Analitzaré a continuació les possibles raons que poden assistir a Rússia per al seu expansionisme, començant pel nord:
–Finlàndia. Al llarg d’un segle va pertànyer a la Gran Rússia, com a premi per la lluita contra Napoleó. La població finesa, conscient del seu caràcter nacional va reaccionar i va guanyar la independència el 1917. Rússia ara hauria de guanyar-se un bon veí i tornar-los les terres que els va llevar el 1940 i no furtar-ne més encara.
–Països bàltics. Si bé van estar integrats en l’òrbita zarista o soviètica més temps, ara fa un segle van arribar a la majoria d´edat i es van constituir com a estats independents i no necessiten cap tutela com en altres temps també tenien procedent d´altres grups com suecs i alemanys.. Llarga vida per a Estònia, Letònia i Lituània, que han sabut guanyar la llibertat tan pacíficament.
–Polònia. Tractant-se d’un poble eslau com Rússia, es podria pensar en una major afinitat. La pertinença ve de l’època dels repartiments del segle XVIII però tot i els esforços russos Polònia estava ben definida des de feia segles i la seua vinculació a l’occident cristià havia fet la resta. Al llarg del segle XIX no van parar els moviments polonesos com a mínim en favor de la seua autonomia cultural i el seu autogovern, coses que també els negaven els russos. Com en tots els casos haurien d´estar destinats els dos pobles a ser bons veïns.
–Ucraïna. Arribem al cas que requereix més anàlisi i que podria generar més dubtes. És veritat que en les pimeres etapes medievals podríem parlar d’un sol poble, russos i ucraïnesos no estan diferenciats, però també és cert que hi ha dinàmiques nacionals que unes voltes poden portar a fusions -pensem en la Grècia clàssica- i unes altres a diferenciacions. El poble ucraÏnès va conformant-se des de fa un miler d´anys i ha arribat hui diferenciat, almenys a la Ucraïna occidental. Una altra cosa són les terres de l´estepa oriental i Crimea, on hem de fer intervindre més dades a l´equació.
Efectivament a Crimea hem de referir-nos al tàrtars musulmans, que no són eslaus i s’hi van instal.lar fa segles. Expulsats per Stalin en acabar la II Guerra Mundial, molts dels seus fills i nets han pogut retornar. Ara conviuen a la península amb ucraïnesos i un 70% de russos. Per això la cosa és complicada i el millor seria una administració per part de l´ONU o el Consell d’Europa i crear les condicions per a una bona convivència.
Les terres més orientals de la Ucraïna independent des de fa més de trenta anys i ara annexionades per Rússia estan poblades majoritàriament per russos i se’ls hauria de reconèixer el dret a l’autodeterminació a través de referèndums imparcials controlats per organismes internacionals. Les fronteres no tenen perquè ser estàtiques, és més important la voluntat de la població que una línia traçada sobre el mapa.
Els estats de l´Europa comunitària estan sobretot preocupats pel manteniment de les pròpies fronteres, per això estan del costat de Zelenski. Haurien de canviar el xip.
Acabe amb unes preguntes i cada u que se les conteste: ¿estem els valencians en un procès de despersonalització i duem camí de fusionar-nos amb algun altre poble? no ens acabem de creure que som un poble ben definit? preferim estar tutelats per sempre més? hem arribat o no a la majoria d´edat?
Joaquim Meneu
