ASSIGNATURES PENDENTS
Els va molt bé a certs polítics estar entretinguts, i entretindre’ns, en els assumptes de titular periodístic com la DANA i els aranzels de Trump. Però no per això els problemes de sempre han desaparegut i vull fer memòria deixant clar que molts estan interrelacionats i sense una visió global no es pot abordar-ne la solució:
- habitatge. Problema real allà on es concentra alhora l’activitat administrativa, comercial, industrial, turística i docent. Si afegim la immigració sense control, una legislació que no afavoreix l’eixida al mercat dels llocs per a viure i la falta de política d’habitatge dels governs, tenim el cóctel perfecte per a tindre una gran problemàtica. I també ens aniria bé descentralitzar les activitats productives i administratives.
- incendis forestals. Després de tants anys sense trobar una solució directa com seria apagar el foc ràpidament i només s’inicia, s’han de buscar sistemes indirectes com la potenciació de l’agricultura i de l’activitat forestal i ramadera extensiva.
- immigració. Ni s’està incentivant la promoció de l’activitat productiva als països emissors, ni la contractació en origen dels immigrants, ni encara que fora el viatge segur dels que abandonen el seu país. Les coses segueixen igual sense cap intent de solució, ací sobretot.
- residus. Almenys es dicten normatives, però cal organitzar campanyes de conscienciació de la ciutadania i de les empreses. No es prou augmentar les tarifes, perquè el cost mediambiental acabarà sent inassumible.
- violència entre territoris. Ha de primar la voluntat de les poblacions afectades i deixar d’obstinar-se en el manteniment d’unes fronteres heretades de qui sap quines conjuntures.
- emergència lingüística. Estan sonant totes les alarmes en relació amb la continuïtat del valencià com a llengua pròpia i efectiva de la nostra societat. Com en el cas anterior no ha d’imperar la llei del més fort.
Podríem continuar però només volíem presentar una mostra significativa. Si a la societat civil agònica que tenim afegim inoperàncies i incompetències de la Unió Europea, de l´ONU i dels estats afectats, que podrien ser els referents del bon criteri, ho tenim tot per a acabar desorientats. Actors com eixos ja només confien en el kit personal de supervivència, a eixe extrem hem arribat.
Joaquim Meneu
