La història de l’Alguer suscita, de tant en tant, interès i es multipliquen els articles de divulgació científica que en parlen. Molts, però, continuen explicant la particularitat lingüística de la ciutat fent servir l’aïllament, és a dir donen una resposta fàcil a un procés històric complex, mentre d’altres repeteixen informacions equivocades. Com és possible que encara hi ha qui empra tòpics vells i caducats, quan avui tenim material sobre la història contemporània de la ciutat? Anem a veure els horrors que, en els darrers temps, diversos mitjans han presentat com informació veritable, i contrastada, a damunt de la història de l’Alguer.

Comencem amb ‘Sàpiens’. Fa dos anys la revista va publicar tot un especial sobre la conquesta de Sardenya (núm. 243), en què la informació històrica era correcta, però la interpretació de la conquesta de l’illa era unívoca: els catalans eren els bons, i els sards els dolents. Dit d’altra manera, el punt de vista era aquell dels “conqueridors”, i no es mencionava ni de lluny el punt de vista dels sards a damunt d’aquella guerra, mentre es justificava del tot l’annexió a la Corona catalanoaragonesa com absolutament legitima. Qüestions que poden ferir la sensibilitat d’un sard, sobretot si l’autor presenta els quatre “estats” en què es dividia l’illa, els jutjats (‘juigados’, en sard), no com unes entitats estatals medievals en plena regla, sinó com unes realitats de rang inferior, que defineix “regions autònomes” (afortunadament el seu assessor, Pol Junyent, el desmenteix en el mateix article!). Com si les institucions medievals emergides a Sardenya no tinguessin la mateixa dignitat d’aquelles de la terra ferma, un argument ben emprat des del nacionalisme italià per demostrar el lligam amb la península Itàlica ja a l’alta Edat Mitjana. En conseqüència d’això, l’autor (com altres han fet abans d’ell) descriu aquells que pels sards són uns herois que han lluitat per la llibertat de l’illa, com uns malfactors. La jutgessa Elionor d’Arborea, que era una monarca en plena regla i és considerada la mare de la pàtria sarda, és definida l’agitadora i descrita com una rebel i una traïdora. Elionor va promulgar una recopilació del dret en vigor a Arborea, la Carta de Logu, que ha estat a la base de la legislació civil i penal del Regne de Sardenya, fins a l’any 1848. Més que una agitadora, era una cap d’estat que va lluitar contra la penetració catalana, i va promulgar una fonamental reforma legislativa, considerada fins i tot avançada pel seu temps.

Almenys ‘Sàpiens’ és una revista de divulgació històrica, i a part aqueix biaix en la perspectiva, no difon estupideses o falsedats, com fan els diaris que sense cap assessorament, publiquen anàlisis històriques sense sentit. És el cas de la revista digital ‘El Mirall’, que aqueix 2 d’octubre publicava un article celebrant la ciutat catalanoparlant a Sardenya, l’Alguer, la fidelíssima, la irrenunciable. A part d’establir que l’Alguer és part de la nació catalana, sense matisos i sense considerar el que pensen els algueresos, l’autor ens explica que la ciutat “sota el regnat de Pere el Cerimoniós, fou arrasada, i posteriorment, reconstruïda i repoblada íntegrament per i per a catalans”. En realitat, com es diu a tots els llibres d’història, les enciclopèdies en línia o els blocs de divulgació històrica, les dues voltes que els catalans entraren per conquerir la ciutat (1353 i 1354) ho van fer perquè els algueresos es va rendir, res de massacres i destrucció de la ciutat. Els algueresos van ser expulsats, els seus béns confiscats, però ningú fou massacrat, i fins i tot va haver-hi dos a qui van deixar romandre a la ciutat, perquè havien fet d’espies pels catalans. L’article continua així, parlant fins i tot d’una catalanització de tot Sardenya, que naturalment mai ha esdevingut. Probablement, es fa confusió amb la repoblació parcial de Sàsser, Càller i altres centres menors, que, però avui no conserven la llengua catalana a causa, diu, del contacte amb l’exterior. No es compren per què l’Alguer no va tenir aqueix contacte. L’autor, més que pel rigor històric s’ha deixat guiar per l’entusiasme patriòtic les explicacions massa fàcils.

Pocs dies després, arribà un altre periodista que, sempre sense consultar la quantitat d’informació històrica de la qual disposem avui, s’ha proposat d’esbrinar com és que els algueresos parlen català. És de l”Huffington Post’ (avui, ‘Huffpost’), i publica un article titulat “Este es el país catalán oculto en Cerdeña donde se habla un catalán casi del medievo”, en què s’aglutinen tots els tòpics amb què, evidentment sense massa èxit, m’he confrontat en aqueixos anys. Primer, l’Alguer és presentat com ocult, un secret misteri amagat a una illa. Es tracta d’una imatge fascinant, però falsa perquè en realitat l’Alguer és un dels principals indrets turístics de Sardenya des dels anys 50, i des de llavors la seva catalanitat és exhibida per atreure turistes, catalans i no. Segon, per l’autor els algueresos avui parlen un català medieval, descendents dels colonitzadors de l’edat mitjana que, gràcies al doble aïllament de viure a una illa i dins d’una ciutat mal connectada amb l’interior, han quedat tallats fora de l’evolució lingüística dels territoris al seu voltant. L’autora insisteix molt sobre el caràcter arcaic i medieval del català de l’Alguer, que descriu també com llengua de museu. Ara, en realitat l’Alguer mai no va trencar del tot la relació amb terres de parla catalana, com demostra el comerç marítim existent als segles XIX-XX, i a partir dels anys 50 del segle passat catalans, valencians, baleàrics i algueresos han anat teixint relacions més o manco estables. Aquests contactes també expliquen la persistència de la llengua, i no l’aïllament, que és sempre molt relatiu quan parlem d’un port a una illa.

El tòpic de l’aïllament és, sense dubtes, el més dur a morir, i va lligat a la uniformitat ètnica de la ciutat. Per molts, els algueresos d’avui són encara els descendents d’aquells que repoblaren l’Alguer l’any 1354, i en realitat, el repoblament de l’Alguer es va dur a terme mentre la pesta negra ja estava arrasant Europa. Ja a finals del segle XV a la ciutat s’hi van instal·lar sards, i els algueresos podien casar-se amb noies sardes. És a dir, a part dels decennis desprès de la conquesta, a l’Alguer no hi van viure només catalans. I, malgrat que tots ho diguin, no fou poblada exclusivament amb gent del Camp de Tarragona, al contrari els repobladors venien de tota la Corona.

La suposada uniformitat ètnica de l’Alguer, per molts dels que fan aquesta divulgació poc informada, va durar fins a la guerra de Successió, i després del trencament del vincle amb la Corona d’Aragó poc va canviar. Aqueix és un altre gran mite de la història de l’Alguer: l’immobilisme. La realitat és diferent, perquè l’Alguer era un port, i les aigües eren riques de peixos i, encara més important, de corall i llagostes. Per això a partir del segle XVIII s’hi van establir pescadors i corallers que venien de Torre del Greco, a prop de Nàpols, i l’illa de Ponza, que aprengueren el català i l’enriquiren, amb paraules i sons que venien de les seves terres. Avui un part de la cançó algueresa és, en realitat, una evolució de la tradició musical napolitana, reinterpretada en català. I no foren només aquesta gent de mar a vindre a l’Alguer, el port fou també el lloc central en la xarxa mercantil establerta pel menorquí Gabriel Arguimbau, que fins als anys 30 del segle passat comerciava llagostes a Marsella i Barcelona.

Per què tanta fantasia en la divulgació de la història de l’Alguer? La culpa, en part, és d’Eduard Toda, el descobridor de l’Alguer. Toda va descriure als catalans de finals del segle XIX una ciutat que havia quedat per tant de temps sense una connexió amb les terres de parla catalana, que els seus habitants havien perdut el record de les seves arrels. En el seu llibre l”Alguer, un poble català d’Itàlia’, Toda explica com és ell qui explica als algueresos que parlen català, que tenen arrels més enllà del mar. La imatge va tenir molt èxit, i encara avui és difícil no caure en la temptació d’explicar l’Alguer a partir de l’aïllament i el tancament. Però entre l’endemà de la Guerra de Successió i l’arribada de Toda, la ciutat no va romandre tancada en si mateixa.

On, però s’ha arribat als extrems, és amb la història contemporània de la ciutat. Fa anys vaig publicar el meu primer llibre, ‘El feixisme a l’Alguer’, on trencava un gran tòpic de la història de la ciutat: durant el règim no havia succeït res i ningú havia reprimit el català. En realitat, vaig descobrir que, per una banda, no es reprimia la llengua al carrer, i per una altra el règim tenia una estratègia clara per italianitzar els algueresos. Primer, amb l’escola on el “dialecte” va ser prohibit (abans s’emprava per ensenyar l’italià); després, amb un ambiciós projecte de colonització interna i la construcció d’un centre urbà alternatiu a l’Alguer, Fertilia. Malgrat això, encara circula la versió que Gabriele D’Annunzio, que tenia una gran fascinació per Sardenya, va convèncer Mussolini a no reprimir el català a l’Alguer, i doncs és gràcies al vate si encara parlem català. Una versió posada en circulació per un meu conciutadà, autor d’un llibre en italià sobre la història de la ciutat, en què sosté aquesta tesi, sense però aportar documents. I el problema és que aquesta versió ha estat presa per bona per Pilar Rahola, que l’any 2021 des de les pàgines de ‘El Nacional’ emprava l’anècdota per explicar la resiliència de la llengua catalana (“Puigdemont a l’illa màgica”).

Aquesta manera d’explicar el fet alguerès, de voler descobrir els misteris de la seva història als lectors, destorben les relacions entre l’Alguer i els Països Catalans. No serveix de res presentar-nos com un poble aïllat, que hem viscut congelats entre l’endemà de la guerra de Successió i l’arribada de Toda, que hem conservat la identitat catalana en contra de totes les adversitats fins avui. No serveix tenir aquesta idea mítica, o almanco no serveix si ens interessa mantenir la relació i el vincle cultural. Si no ens interessa, bé doncs podem deixar córrer qualsevol fantasia indocumentada, com alguns han fet fins ara.