FINANÇAMENT SINGULAR O ENGANYIFA GLOBAL?
És una idea prou generalitzada la de la igualtat en el tracte de l’administració pública a tots els ciutadans del Regne d’Espanya. El febrer d’enguany vaig desempolsar un article enviat a la premsa digital valenciana el 2019 que va ser reproduït en Som Betxí. Venia a demostrar la fal.làcia d’eixa afirmació posant els exemples dels concerts econòmics d’Euskadi i Navarra, l’IVA dels territoris africans, les prestacions als contractats agrícoles de temporada i les ajudes de la política agrària comunitària. Valencianes i valencians acumulem la major desigualtat respecte d’altres habitants de l’Estat.
Però hi ha més. El comportament de les administracions a l’hora de demanar diners als ciutadans o de fer-los-els estalviar és més complex, i tractaré d’explicar-me:
- una part té l’origen en la legislació i normes vigents dels poders generals de l’estat derivades de la Constitució, dels pactes a nivell europeu i les normatives dels ministeris. Ve a ser la llista de més amunt.
- un segon bloc el constitueixen les inversions de l’estat, que es fan on el govern vol i quan vol o pot. Les protestes recents del sud valencià, si voleu dir província d’Alacant, ho són per este aspecte i en relació als pressuposts generals per a un any en concret.
- finalment hi ha les disposicions de comunitats autònomes i ajuntaments, que poden influir sobre el que s’ha de pagar en cas d’heretar, d’abonar certs imposts i taxes o a l’hora de fer la declaració de la renda. Esperem que ajuntaments com Betxí, Vila-real, Nules i Onda siguen enguany sensibles amb el món agrari per la multiplicació de les despeses per haver d’elevar l’aigua dels pous degut a la sequera.
Es dona el contrasentit que, per a beneficiar-se de certes normatives, una
empresa té el domicili social lluny del territori on té la major activitat i una
persona s’empadrona no precisament on fa la vida.
I cal no oblidar que en el finançament concertat s’ha de determinar la quantitat que ha de rebre l’estat pels servicis que seguirà prestant la a la comunitat autònoma. És el “cupo” que ha vingut establint-se discretament cada cinc anys per a Euskadi i Navarra. Si van avant més concerts econòmics, passat un lustre els actors en qüestió -una part, l’altra part, l’oposició i altres autonomies- poden armar-la en un sentit o un altre i per tant hi haurà periòdicament motius de fricció.
Si Catalunya aspira a tindre les dotacions per habitant que tenen bascos i càntabres per a sanitat, educació i programes socials a mi em pareix perfectament lògic. Els polítics d’ací ja fa anys que haurien d’haver posat més interés en la qüestió. Els experts parlen d’una cosa que són les balances fiscals dels territoris i queda clar que no ens falta raó en el que reivindiquen cada volta més sectors valencians. Per cert eixos indicadors els va publicar algun any el govern central , però per a no escarotar el galliner va deixar de fer-ho.
Si dos socis que tenen un negoci no s’avenen, és corrent que cada u faça camí per lliure. I no cal anar lluny per a comprovar-ho. Pot passar en qualsevol poble per menut que siga.
El 1992 Txèquia i Eslovaquia van liquidar l’antiga Txecoslovàquia i ho van fer sobretot per motius de finançament. Ara van per separat i no s’ha acabat el món. Ací cada dia hem de ser conscients que, igual que en els negocis o en els emparellaments, és millor una bona separació que una mala convivència dels territoris que tenen una personalitat pròpia. I els motius són alguna cosa més que qüestió de diners.
Joaquim Meneu
