ES POT ASSEGURAR EL FUTUR DEL VALENCIÀ?
Si la meua col·laboració del mes passat era bàsicament la reedició d’un article en la premsa digital valenciana, el d’ara és completament nou. La percepció cada vegada més generalitzada d’emergència lingüística, des de les muntanyes del Pirineu a les dunes del Baix Vinalopó, obliga a un posicionament per part de més sectors de la societat.
Es podria dir que l’època del canvi de segle és la del moment més favorable per a la vitalitat del valencià. Prestigi social consolidat, escolarització en la llengua tradicional, castellanització frenada, estabilitat demogràfica… Però les coses han canviat al llarg dels darrers vint anys.
El valencià ha deixat de ser percebut per molts com a factor d’integració social, s’ha convertit més bé en un inconvenient. En un món dominat per noves tecnologies operen mecanismes de simplificació i tot allò que siga anar més enllà del castellà i l’anglès es veu com una rèmora.
¿Serà que els valencians ja tenim prou elements identitaris que podem prescindir de l’idioma propi? ¿No n’hi haurà prou amb la paella, les falles, els coets, les bandes de música, les filaes, la pilota valenciana, la taronja i la resta de l’estructura econòmica característica?
Ara que estem en l’equador de l’estiu i tots pensen en viatjar, no estarà malament que fem un viatge per la realitat lingüística mundial. Provaré a fer agrupacions en el tractament que es dona a les llengües:
-MULTILINGÜISME IGUALITARI. És el cas de països del món occidental com Canadà i Finlàndia, on els grups majoritaris promocionen la llengua de la minoria, el francès en el primer cas i el suec en el segon. Ja sé que em podeu dir que es tracta de llengües d’abast supranacional, però també està el cas de Luxemburg, que no té prou amb el francès i l’alemany -practicats per tota la població- que ha elevat a la categoria de llengua el dialecte de tota la vida, el luxemburguès. Si afegim que l’anglès també se l’ha apropiat gran part de la població, estem parlant de tetralingüisme i no mor ningú en l’intent.
El multilingüisme és també una pràctica corrent als països africans.
-LLENGÜES MORIBUNDES RECUPERADES. Prop del nostre territori tenim l’euskera, recuperat primer per multitud d’iniciatives personals i socials i després per la decidida acció del govern basc. Malgrat tot el castellà continua més ben situat.
L’hebreu és el cas d’una llengua “ressuscitada”, signe clar de la identitat del poble jueu. A partir de la creació de l’estat d’Israel ha esdevingut la llengua de la societat, començant curiosament pel decret que establia que havia de ser l’única llengua de la universitat. Bon exemple per a la de Castelló de la Plana.
Encara que té molt de camí per recórrer, el gaèlic irlandès també ha guanyat posicions des de l’accés a la independència com a estat. I altres llengües cèltiques, desaparegudes per complet com el còrnic de la península de Cornualla, comencen a ser estudiades i hi ha molts que són capaços de parlar-les.
Els avatars que ha seguit el neerlandès a Bèlgica han adquirit tocs dramàtics en algun moment. Hui les coses estan més tranquil·les i només direm que és la conquista del poder polític per la societat flamenca el que ha permès que a Flandes el francès siga només una llengua coneguda, sense rellevància social. Un fet important va ser també que la llengua pròpia es convertira per decret en l’única de la universitat de Gant el 1930.
-LLENGÜES AMENAÇADES. És el que passa amb la nostra i moltes altres del vell continent. L’ús social de totes no ha fet més que baixar els últims vint anys, per la pròpia evolució tecnològica, econòmica i demogràfica. Ni nosaltres ni els nostres companys de desgràcies poden legislar per tal d’invertir el procès, manen els tribunals.
En canvi el govern d’Andorra pot posar normes defensives que ningú no podrà anul·lar-les: els nouvinguts hauran de fer cursos de català i obtindre els títols corresponents si volen renovar el permís de residència.
Són moltes les llengües d’Europa que han desaparegut o reculat bona cosa des de fa cinc cents anys: el dàlmata, el bretó, el gal·lès, el còrnic, el sard, l’occità… desgraciades per no haver tingut un estat propi que les defenguera.
Imaginem la nostra llengua d’ací cinquanta anys: es conserva encara a les Valls, la Vilavella, Artana, Eslida i Tales amb prou vitalitat, està en equilibri precari a Nules, Moncofa i Betxí, però pràcticament ha desaparegut dels carrers i places de les ciutats grans com Vila-real, Borriana, Onda, Sagunt i Puçol.
Esperar miracles sense disposar del poder polític no és més que un miratge o pitjor encara, una estafa per a enganyar els que de veritat volen solucions a l’emergència lingüística. La lluita per la no dependència política ha d’anar acompanyada això sí de la mobilització de la societat civil: en cada poble o barri s’haurien de crear comitès de defensa i promoció del valencià.
Joaquim Meneu i Gaya, membre de República Valenciana / Partit Valencianiste Europeu i darrer cap de llista de RVPVE per la circumscripció de Castelló en les A-2023
