El regim del 78-39-1707 s’enroca i amenaça
per Víctor Baeta i Subias (RVPVE)
La Monarquia restaurada per Franco i la Constitució de 1978 que pretén legitimar-la, són les institucions que fonamenten l’actual estat de dret.
Totes les Constitucions espanyoles, inclosa la republicana, estan concatenades amb el Decreto de Nueva Planta del 29 de juny de 1707, però a més la Constitució de 1978 ho està també amb el Parte de guerra de l’1 d’abril de 1939 que certifica la derrota de la II República espanyola i en la concatenació de lleis que li van seguir, entre elles:
– Llei de 7 de juny de 1947 per la qual Franco restaura la monarquia;
– Llei de 22 de juliol de 1969 per la qual es designa a Juan Carlos com a successor del Dictador.
– I finalment l’empassada per a ratificar tot l’anterior que va ser la Constitució de 1978.
Esta Constitució del 78-39-1707, ha sobreviscut fins ara pel CONSENS dels qui la van pactar. Però ara eixe consens està en fallida perquè els republicans catalans ho han trencat al rebel·lar-se per l’anul·lació que Espanya va fer de l’Estatut d’Autonomia que va promoure el socialista Pasqual Maragall.
Al començament, des del mateix sistema, es va reconéixer que el procés (l’empassada) va ser “singular, sui generis i heterodox” (P.Lucas Verdú: La singuralidad del proceso constituyente español. Centro de Estudios Constitucionales, Madrid, 1978 i J.Ferrando Badia: Teoría de la instauración monárquica en España. IEP, Madrid, 1975). “Singular” en la mesura que no existeix una ruptura legal i per la presència “dels poders fàctics que han conservat intacte el seu poder”; “sui generis”, “per la disminució (absència diríem nosaltres) del poder constituent en la seua qualificació de sobirà i originari”; i “heterodox“, “per no seguir els cànons tradicionals de la dogmàtica democràtica constitucional” és a dir per l’absència d’un govern provisional encarregat d’organitzar la transició pacífica del règim anterior al nou; la inexistència d’una Assemblea unicameral encarregada de redactar la Constitució, la qual va ser substituïda per una Ponència reduïda on faltaven el PSP, tots els grups bascs i els partits catalans republicans i sobiranistes; i, finalment, l’absència d’una convocatòria feta per part dels “constituents” en aquest sentit.
Però també des del sistema, es volia justificar l’empassada al dir que si bé, en origen, va faltar un veritable procés democràtic, aquest va anar adquirint esta condició amb l’anomenat consens i pels objectius que es van marcar. Lucas Verdú ve a dir: “la irregularitat o heterodòxia del procés constituent espanyol pot jutjar-se segons els resultats als que arribe (…) La gènesi de la imminent Constitució ha sigut heterodoxa; els seus efectes, si aconsegueix consens i duració, ortodoxes“. Es a dir la fonamentació de l’empassada del 78 obliga el manteniment continu del consens per part del “bloc constitucional” i al manteniment del seu silenci per a fer-la “ortodoxa“, malgrat que el sistema no permet el ple reconeixement de la pluralitat nacional de l’Estat i nega el dret d’autodeterminació de les nacions no castellanes; ni contempla la igualtat jurídica de les llengües de l’Estat; per no parlar de l’altre tema que va ser imposat: la monarquia.
Qualsevol manifestació a favor de la possibilitat de modificar la Constitució en una línia d’aprofundiment democràtic (forma d’estat i dret d’autodeterminació) topa d’immediat amb la reacció -amb l’acusació de ser propostes desestabilitzadores – d’aquells que la van dictar i també d’aquells que es van prestar a representar el teatre de l’anomenat consens, d’allò que va ser, veritablement, una empassada, sota l’extorsió de l’aparell militar franquista.
El discurs enrocat i amenaçador del Borbón ho ratifica i es posa al capdavant d’ell.
Resta per veure qui s’afegirà als republicans catalans que han trencat definitivament el pacte que va signar Pujol- Roca Junyent. De moment estan a soles. Els bascs no tenen cap hipoteca, fet que no varen participar en el pacte, però la seua actitud és expectant. De la resta que ho van pactar, els hereus de Carrillo i de González, malgrat el postureig dels primers, mantenen el consens.
Recordem allò que ha fet possible el manteniment d’esta Constitució: “el continu consens”. Ara, després de més de quaranta-cinc anys de la Constitució sorgida, dictada, tutelada i vigilada pels hereus del franquisme, el problema ja no és sols nostre, dels nacionalistes perifèrics, dels republicans i sobiranistes valencians, afecta també al conjunt de tots els demòcrates de l’Estat espanyol. I si ara els hereus dels González i Carrillo no donen el pas per trencar-ho, llavors ja no serà suficient dir Delenda est Monarchia, caldrà dir Delenda est Hispania.
Víctor Baeta Subias, contrari en el 1978 a la Constitució del 78-39-1707 i actualment membre de RVPVE (República Valenciana/Partit Valencianiste Europeu).
