Sobre la proposta català/valencià de Ximo Puig
En este tema es barreja la filologia amb la política i de normal les persones no iniciades no s’adonen de la diferència. I no ho fan per la influència de l’esquerra espanyola adscrita a les tesis «fusterianes» que no els interessa distingir, en este cas, entre el tema filològic i el tema polític. En este cas estem davant d’un tema polític, no filològic. Estem davant del símbol d’un poble: la llengua del poble valencià.
Hi han dos territoris amb institucions que, si bé no són sobiranes perquè són colònies d’Espanya, tenen certa autonomia per decidir el nom i la normativa de la llengua que es parla en els seus territoris.
Hi ha un territori, Catalunya, que porta molta avantatja al respecte perquè es va preocupar pel tema quan es va crear la Mancomunitat de Catalunya que presidia Prat de la Riba. I de manera unilateral –perquè no podia ser d’altra manera- va decidir el que, com i on.
Hi ha un altre territori –Valéncia (que els catalans han decidit que s’escriu València), també anomenat País Valencià o Comunitat Valenciana– que amb retard han decidit des de les seues institucions també, com en el seu dia van fer els catalans, el que, com i on.
Els catalans no han paït del tot que els haja sorgit un territori que pose en qüestió el seu que, com i on. De moment, però, la seua avantatge sobre el que, com i on, fa que compten amb el vist-i-plau del món universitari, que ja sabem per Marx que és una superestructura que adopta una personalitat directament relacionada amb les condicions econòmiques de la societat, als interessos de classe d’aquells grups socials (les classes dominants) que l’han creada. Per tant, tot canvi -ens diu Marx- en la superestructura és conseqüència immediata d’algun canvi patit en la base social o infraestructura.
Ara s’està produint un canvi en la base social, en la infraestructura. En el tema que ens ocupa, ja no sols intervenen els catalans que sempre han comptat amb el vist-i-plau dels espanyols amb el seu que, com i on (Real Decret de 3118/1977 pel que s’atorga reconeixement a l’IEC) encara que no en la seua utilització i supeditació legal al castellà; però ara, des de la recuperació política de les institucions, també intervenen els valencians. Qüestió per la qual el tema esdevé polític, d’allò que té a veure amb les sobiranies, el poder, la decisió i, si cal, l’enfrontament.
La proposta dels espanyols Ximo Puig i Francina Armengol, d’anomenar català/valencià el valencià i el català, al Congreso espanyol, jo com independentista valencià no l’accepte per les raons següents. Mentre els partits catalans (JxC i ERC) mantinguen en els seus documents i públicament que el País Valencià forma part de la Nació catalana perquè la superestructura afirme que el valencià i el català són la mateixa llengua, al temps que mantenen allò que ‘la llengua fa la nació’, el conflicte polític, aquell que té a veure amb la sobirania, el poder i la capacitat de decisió -i no en la filologia- , es mantindrà. Defense que, ara per ara, valencià i català, en la seua expressió política -que és en la que ens movem- han d’anar per separat. Només podrien anar junts, sols es podrien crear les condicions per anar junts, a partir del reconeixement de la sobirania i independència de la Nació valenciana front a qualsevol altra, en este cas la Nació catalana. A partir d’eixa condició els acords entre Nacions, sobre el que, com i on, pactats podrien ser compartits.
Ximo Puig com a bo «fusterià» és un socialista espanyol que en la seua Espanya ‘amable’ que predica ofereix un lloc als «fusterians», d’ací i d’allà, per a la seua ‘Nació’; no està defensant els interessos dels valencians, de la Nació valenciana. Ell és culturalment «fusterià» i políticament espanyol, com l’Armengol. Nosaltres els independentistes valencians som, culturalment i políticament, valencians. I si es considera que els valencians compartim quelcom amb altres Nacions, cal pactar -d’igual a igual- el que, el com i el on, per projectar-lo a l’exterior.
Víctor Baeta Subias, president-fundador de la Fundació, valenciana i republicana, «CONSTANTÍ LLOMBART»
