INTERVENCIÓ DE DOLORS ALEXANDRE, ALCOI, 17/11/2022
Sóc Dolors Alexandre la cap de llista per la circumscripció d’Alacant per les A-2023 de RV/PVE. Vull presentar-vos el partit parlant en primer lloc de quan i com naix el partit, en segon lloc de quins són els nostres objectius i perquè treballen i en tercer i darrer lloc de quin tipus de nacionalisme defensem.
1. En les A-2003, el BLOC amb 114.122 vots treia zero diputats i EUPV amb quasi els mateixos vots 154.494 treia sis diputats. La raó és coneguda. El BLOC amb un 4,77 % no va poder superar la barrera del 5%, malgrat l’intent per entrar amb un discurs valencianiste per atraure el vot d’UV que en les eleccions anteriors ja havia desaparegut del parlament. Va ser llavors que la direcció del BLOC va tirar la tovallola i va renunciar a entrar a soles al Parlament i ser l’alternativa del valencianisme polític. A partir d’eixe moment intentarien entrar de la mà de l’esquerra espanyola, com ja ho va fer la UPV en el 87 a l’anar en coalició amb Esquerra Unida. Des del BLOC, però, se’ns deia que una vegada dins del parlament, seriem visibles i es podria fer una acció política sobiranista. Però no va ser així.
El Bloc, després d’entrar en el parlament valencià al maig del 2007 de la mà d’EUPV amb la coalició Compromís, abandona la reivindicació sobiranista i s’adscriu al règim del 78. És aleshores que quatre membres del BLOC, amb la constatació que el País Valencià, l’antic Regne de València, des de 1707 és una colònia ocupada i espoliada per un Estat de matriu imperial i oligàrquic, anomenat Reino de España, amb la constatació que el poble valencià precisa independitzar-se d’eixe Estat per a sobreviure com a poble que té una identitat pròpia i garantir les seues condicions de vida materials i amb la constatació que el BNV no era l’organització que anava a fer front a eixe repte, és llavors que eixos quatre valencianistes republicans, membres d’eixe partit varen decidir abandonar-lo i fundar al desembre de 2007, un altre partit: RVPVE, un partit sobiranista/independentista valencià i republicà
2. Quins són els noStres objectius, perquè treballem? Des de RVPVE, i amb els fets de Catalunya s’ha constatat, ja no esperem res d’Espanya, n’hem renunciat com els independentistes catalans, a cap intent d’encaixar al País Valencià dins d’Espanya. Per a nosaltres, l’espoli econòmic que patim els valencians és consubstancial amb Espanya i l’autonomia ja ha quedat demostrat que no té cap recorregut. En RVPVE treballem per a tenir les claus de la caixa i de la nostra casa, treballem per assolir un Estat Valencià perquè volem ser lliures per a poder fer i desfer, per acceptar o rebutjar, per a poder anar o tornar d’on ens conviga als valencians, per tenir una veu en Europa i al món.
3. El nacionalisme que reivindiquem és un nacionalisme de progrés, perquè tenim una proposta que dirigim a la majoria dels valencians, d’Oriola a Vinaròs, siguen votants d’opcions de dretes o d’opcions d’esquerres; siguen valencianoparlants o castellanoparlants; siga el que siga el color de la seua pell o la parla dels seus pares, un nacionalisme que treballa per no perdre els signes més rellevants de la nostra identitat com és la llengua. Som nacionalistes adscrits a la lleialtat envers al País Valencià, a la Nació valenciana, al Poble valencià, a les seues dones i als seus homes, i on l’Estat valencià que volem està adscrit a una civilitat republicana, perquè el nostre patriotisme no es redueix a “el meu país, per a bé o per a mal”; som patriotes valencians d’un País Valencià “per a bé” en el qual la defensa de la pàtria valenciana ens ha de vindre pels seus valors republicans: de llibertat, igualtat i fraternitat, i que la República Valenciana ens els haurà d’oferir, al temps que els haurem de conrear i defensar.
Ara done pas al nostre company Ximo Meneu, cap de llista per la circumscripció de Castelló.
PENSAMENTS DE XIMO MENEU SOBRE ELS VALENCIANS (dues fulles manuscrites que Meneu va lliurar a ANNA notícies)
PREGUNTES QUE VAL LA PENA FER-SE I RESPOSTES QUE PENSEM QUE TOT VALENCIÀ HA DE REFLEXIONAR.
- És important la identitat col·lectiva de les persones?
Clar que sí. Normalment tots se senten orgullosos del seu origen familiar, de ser d’un barri o d’un poble o ciutat. I un grau més de la identitat , en el nostres cas, és ser valencià.
- Però això de sentir-se orgullosos de ser valencià , ja és una altra cosa…
Efectivament, fora del nostre territori estem associats als elements mediterranis (clima, sol , platja, gastronomia) i a anar a vendre els nostres productes per a guanyar-nos la vida (taronges, fruites i verdures, ceràmica, tèxtil, joguets, torrons, coets, músics…). D’això en resulta la imatge distorsionada que barreja enveja i que ens consideren capaços de tot per adaptar-nos al que ens convé. I algun sentiment d’angúnia per no ser reconeguda la nostra vàlua.
- Podem sentir-nos d’una altra manera?
Per què no? Certes coses s’han d’acceptar tal com són, no com diuen els altres que són. No hem tingut grans riqueses naturals, ni terres fèrtils i abundants, ni pluges suficients i ben repartides, ni rius molt sobrats d’aigua, ni governs que ens ho aboquen tot. Ens ho guanyem tot dia a dia. I si fa falta anar a vendre , ho fem. No és cap vergonya.
- Es poden citar exemples de la nostra singularitat, de la nostra personalitat?
Som un poble que no perd de vita les dificultats. No tenim aires de grandesa. Altres pobles trien com a símbols l’àguila, ensenya de la majestuositat, o el lleó i els galls, símbols de poder. En canvi nosaltres vam transformar el drac alat dels nostres orígens en un insignificant rat penat, però que sap sobreviure dignament i sense fer mal.
- I que no siga un símbol, sinó alguna cosa de la vida corrent?
Els jocs de cartes més típics són fidel expressió del nostre caràcter. El ‘truc’ en el centre del territori i la ‘botifarra’ al nord, en els quals es manifesta la ironia tan valenciana, on es tomben els mites, perquè ni mana l’as ni el rei, que són vençuts per cartes innocents.
- Pareix que oblidem elements que poden ser més característics, com la llengua…
En absolut, els lingüistes moderns atribueixen a l’idioma un paper que va més enllà de la comunicació. Designar algunes coses o algun animal d’una manera o una altra va amb el caràcter d’un poble. Igual com dir-la en singular o en plural, en masculí o en femení, per no parlar dels refranys, les frases fetes i les locucions.
- Es podria ser valencià havent perdut la llengua?
Sí, però seria més complicat i la vida actual ja té prou complicacions. Ens convé conservar el nostre idioma si no volem convertir-nos en uns híbrids que no se sap ben bé què són, sense oblidar haver d’estar donant sempre explicacions. Si es vol ser alguna cosa, ha de ser amb totes les conseqüències.
- Llengua, caràcter, símbols consciència… Són eixos els elements d’una nacionalitat?
Efectivament, però en falta un, que és la voluntat de seguir, i per tant de no diluir-nos en una altra col·lectivitat, bé siga peninsular o europea. Sense renunciar a allò que compartim amb altres pobles, hem d’afirmar rotundament la nostra condició de valencians.
- I el Poble Valencià, què necessita per a mantindre’s com a tal?
Tot allò que reforce els elements que hem dit. Si tenim influències de fora que poden debilitar la nostra llengua i el nostre caràcter, si els nostres símbols són qüestionats, si els nostres costums són ridiculitzats, anem per mal camí. Necessitem estar convençuts del que volem, però també unes lleis i unes institucions que marquen el camí correcte.
- I la via que vam iniciar amb el rei Jaume I era la correcta?
El nostre rei fundador va crear un espai de llibertat en el territori valencià i el va dotar del millor que va trobar: una legislació avalada pels millors estudis de les universitats europees i òrgans de govern democràtics. Posteriorment van anar modificant-se i millorant, adaptant-se sempre a les necessitats de la població. Eixe camí va durar prop de 500 anys.
- I per tant quedà interromput?
Això és. Un mal dia un rei que ho era també de més territoris va decidir abolir la nostra constitució i les nostres institucions i imposar-nos-en unes altres. I les diferències entre les noves i les que teníem eren enormes, i a més ja no podríem decidir noves normes o la seua modificació. Total, un trauma considerable en una societat ja prou madura. Un segle després, valencians de tota condició encara es lamentaven de la intromissió i haurien volgut els restabliment del Furs. Dos segles més i ens trobem ací, els valencians actuals desorientats i sense saber on pegar.
- Tan malament hem anat des de fa 200 o 300 anys?
En allò que ha depés de nosaltres hem tret bona nota. Hem treballat de valent per fer-nos un lloc en les economies cada dia més globalitzades. D’això se n’han aprofitat els que han detentat el poder. Poc podíem fer per plantar-los cara i han estat emportant-se la nostra joventut a guerres inútils i s’han endut els nostres diners per fer grans les seues capitals.
Però els hem vençut amb les seues pròpies armes. Hem fet dels símbols del seu domini, la música militar i la pólvora, elements artístics, festius i de pau.
- I ara, què?
Tenim molts reptes. Tot ha d’anar encaminat a aconseguir la plenitud com a poble. Això vol dir primer que n’és sentir-se a gust en el que som. Potenciar les virtuts, llimar els defectes. L’autoestima. Un inconvenient és el moviment de població que tenim. Molts valencians se’n van lluny a guanyar-se la vida, mentre que ve gent d’altres cultures a viure ací. En altres èpoques acabaven sentint-se valencians i vivint com a tals. Ara és més difícil, perquè també molts de tota la vida han deixat d’exercir com a valencians en molts, en massa aspectes. En les institucions ha d’haver gent que tinga clares les prioritats, no que es venga per un plat de llentilles. Que potencien el nostre caràcter, que serà també la millor contribució a la humanitat. Que no deixen que se n’aprofiten de nosaltres. Ja serem solidaris de veritat quan disposem dels nostres diners lliurement.
Ximo Meneu
País Valencià, 2018 – Any de les Bases de la Declaració Valencianista (1918)
