Piqueras, totalment autodidacta, va nàixer a Requena, València, i des d’allí va acabar al París de les avantguardes. Va conéixer al cercle d’artistes, amb Buñuel i Dalí al capdavant, que va estar en la capital gal·la i va servir de nexe entre les tendències europees i el cinema que es feia a l’Estat espanyol. Crític amb la forma anquilosada de rodar i produir a Espanya, Piqueras va voler ser un revulsiu per al seté art, però la guerra i el feixisme van acabar amb ell. Ho van afusellar en un viatge mèdic a Espanya. La seua dona ho va buscar desesperadament, com tantes dones de presos i represaliats. L’escriptor i investigador Enrique Fibla va trobar a un dels seus nets per atzar i d’ací este llibre que ressalta la seua figura, la que va intentar ocultar el govern valencià llevant-li el nom a una sala de la Filmoteca.
Com descriuries la figura de Piqueras?
El que és interessant de la figura de Piqueras és que tenia una antena a París que captava els corrents que sacsejaven la cultura cinematogràfica europea i mundial. Des d’allí, amb 28 anys, es dedica a irradiar això de tornada a Espanya. M’interessa el camí d’anada i volta de Madrid i París, amb parades a València, Astúries… Trenca una mica la narrativa que solem tindre que després dels Pirineus no ocorria res en termes culturals. Ell tenia claríssim que el camí era d’anada i de tornada.
Quan sents parlar per primera vegada de Juan Piqueras?
Són moltes vegades les pistes més xicotetes les que semblen més insignificants. Estava donant els últims tocs a la meua tesi doctoral, a ell ho tractava des d’un punt de vista més acadèmic, i de sobte vaig tornar a un blog que havia consultat en 2015 d’un historiador que té una tesi meravellosa sobre cinema en la República. Em vaig trobar amb un post sobre Piqueras molt complet i en la secció de comentaris, aqueixa en la qual mai ens fixem, llig que és un comentari de la família veneçolana de Piqueras. És aqueixa sensació que pots entrar en contacte amb la memòria viva 80 anys després que hagen afusellat a aqueixa persona que cerques. El besnet, de 14 anys, és el que t’està dient “Hola! Què voleu saber de l’avi?” Sense la família no hauria sigut possible res.
És també la història d’una dona, Katty, amb la qual es va casar a París, que ho va buscar durant anys… és també una història de moltes dones desgraciadament i moltes famílies?
El que em va cridar l’atenció és que era una història universal. Jo tenia les memòries de Kety sense llegir. Quan les comence a llegir m’adone, amb certa vergonya, que el que jo havia interpretat com un final, que és l’afusellament de Juan Piqueras en el 36, no és més que el començament d’una odissea per a una dona, que és l’odissea de milers de famílies en la guerra. És un viatge no comptat. M’agradava incloure la seua veu i les seues paraules perquè compte des de l’altre costat, des de la persona que sobreviu i com la mort d’una persona, en circumstàncies dramàtiques, genera una ona expansiva que afecta moltes persones al llarg dels anys. I cal posar el focus en estes dones que es van quedar a Espanya rebent cartes.
És també tota una declaració d’intencions explicar la guerra, la nostra història des de l’íntim, no?
Pots explicar la Segona República, la Guerra Civil, la Repressió des del discurs històric, alguna cosa que és innegable. Però això tendeix a l’abstracció. A través de la biografia completa d’aquesta gent menys coneguda és com es transmet millor la dimensió de la tragèdia que va ser el colp d’estat i la guerra.
Hi ha memòries que són capaces de destorbar en el present, el dic pel cas de la Filmoteca a València que tu relates…
Dels aspectes que em van convéncer de la necessitat d’escriure el llibre és l’escoltar eixe lloc comú que sobre la Guerra Civil i la República ja s’ha escrit molt. Isaac Rosa ironitza sobre això. Estes memòries continuen destorbant. Em va cridar l’atenció aquest doble oblit imposat sobre la figura de Piqueras. En els 80, quan es crea la Filmoteca de València, el seu primer director li vol retre homenatge i ressaltar la seua importància per a la cultura espanyola i valenciana. Li posa el seu nom a una sala i en el seu despatx un quadre que va pintar Josep Renau de Piqueras.
I què va passar després?
Anys després, la sala tanca per a reformes i quan es torna a obrir ja no es diu Juan Piqueras, sinó Luis García Berlanga, sense avisar. No hi ha res en contra de Berlanga, molt menys, pitjor per què es canvia el nom? Això ocorre uns mesos després de l’aprovació de la Llei de Memòria Històrica del govern de Zapatero que va provocar una gran polèmica. Evidentment en la Comunitat Valenciana i a la ciutat governa el PP. El personal de la Filmoteca no estava d’acord i la família, per descomptat, es va enfadar molt. Van retirar el quadre d’allí, que ara és a l’Ajuntament de Requena, ciutat natal. Quan diuen que estem obsessionats amb la Memòria històrica el que ocorre és que són ells els que estan obsessionats amb llevar la figura d’un crític de la República. Per això, també em sembla molt bonic i valent de la institució que ara editen este mateix llibre i amb això permetre que esta memòria torne per segona vegada a la institució.
Va crear la revista El nostre Cinema, en la qual van escriure els grans cineastes de l’època, com Eisenstein, Pudovkin, Bela Balázs, Joris Ivens o Rene Clair. Piqueras va publicar a més en nombrosos periòdics i revistes de l’època, i fins i tot va arribar a prologar una edició popular de ‘La vida és somni’, de Calderón de la Barca. I tot això sent un autodidacta de Requena, València
És eixe camí o eixos múltiples camins que es van tallar d’arrel amb el colp d’estat i que ens hagueren donat un país molt diferent. Eixes energies que ja venien des de la proclamació de la Segona República, són increïbles. Juan Piqueras és una d’estes moltes figures i a mi em crida l’atenció el ràpid que va viure. Amb set anys està recollint safrà amb els seus pares i quasi sense anar al col·legi. Gràcies a una d’eixes escoles nocturnes d’inspiració krausista aconsegueix educar-se. Amb setze anys ja està a València autoeditant revistes i fent biblioteques ambulants. Amb vint ja a Madrid pertanyent a la bohèmia cultural, sense cap mena de cercle ni vindre de cap mena de família amb connexions culturals. I després París. Per això em sembla tan important continuar reivindicant la Segona República per a inspirar-nos en la societat que volem.
Hi ha una característica d’ell com a crític que assenyales i és que es desesperava davant la incapacitat de la indústria cinematogràfica de produir pel·lícules de interès social i estètic.
Em veia reflectit en els mateixos discurs que jo veia en la crítica de cinema de 2010 o 2011 quan jo feia els meus inicis com a crítics. Era el mateix discurs sobre el cinema espanyol. En el seu cas tenia bastant raó. En aquella època hi havia pocs mitjans i per a molts productors era una manera de fer diners ràpids. Hi havia molts sainets i ‘españoladas’ que tenien poc d’innovació estètica o contingut social. Aqueix és el projecte de Piqueras que està inacabat, que era transformar la cultura cinematogràfica començant per l’educació. I després una gran obertura a incorporar l’avantguarda cinematogràfica mundial portant pel·lícules. Té eixes tres potes: la crítica, la pedagogia i l’intercanvi cinematogràfic internacional.
