“L’orgull nacional dels russos” – Text de V. I. Lenin
Quant es parla es discuteix i es crida ara sobre la nació i de la pàtria! Els ministres liberals i radicals d’Anglaterra, una infinitat de publicistes “avançats” de França (que estan de complet acord amb els publicistes de la reacció), un eixam d’escriptorets oficials, demòcrates constitucionalistes i progressistes (fins i tot alguns populistes i “marxistes”) de Rússia, tots exalten de mil maneres la llibertat i la independència de la “pàtria”, la grandesa del principi d’independència nacional. És impossible distingir on acaba el venal adulador del botxí Nicolás Románov i dels torturadors de negres i dels habitants de l’Índia, i on comença el xicotet burgés adotzenat que segueix “el corrent” per estupidesa o falta de caràcter. Però ni tan sols importa distingir-ho. Ens trobem davant un corrent ideològic molt ample i molt profund, les arrels del qual estan sòlidament enllaçats amb els interessos dels senyors terratinents i capitalistes de les nacions dominants. Desenes i centenars de milions es gasten a l’any en la propaganda de les idees que convenen a estes classes: el molí és gran i rep aigua de tot arreu, començant pel convençut xovinista Ménshikov i acabant pels xovinistes que ho són per oportunisme o per falta de caràcter (Plejánov i Máslov, Rubanóvich i Smirnov, Kropotkin i Búrtsev).
Provem també nosaltres, els socialdemòcrates russos, a definir la nostra posició davant aquest corrent ideològic. Estaria malament que nosaltres, representants d’una nació dominant de l’extrem Est d’Europa i d’una bona part d’Àsia, oblidàrem la colossal importància del problema nacional -sobretot en un país al qual amb raó es denomina “presó de pobles”- en un període en què, precisament en l’extrem Est d’Europa i a Àsia, el capitalisme està despertant a la vida i a la consciència tota una sèrie de nacions “noves”, grans i xicotetes; en un moment en què la monarquia tsarista ha posat en peus de guerra a milions de russos i “al·lògens” per a“resoldre” una sèrie de problemes nacionals conforme als interessos del Consell de la Noblesa Unificada i dels Guchkov, els Krestóvnikov, els Dolgorúkov, els Kútler i els Ródichev.
Ens és alié a nosaltres, proletaris conscients russos, el sentiment d’orgull nacional? Doncs clar que no! Estimem la nostra llengua i la nostra pàtria, posem tot el nostre interés en què les seues masses treballadores (és a dir, les nou desenes parts de la seua població) s’eleven a una vida conscient de demòcrates i socialistes. Res ens dol tant com vore i sentir les violències, l’opressió i l’escarn al fet que els botxins tsaristes, els aristòcrates i els capitalistes sotmeten a la nostra bella pàtria. Ens sentim orgullosos que d’eixes violències hagen promogut resistència en el nostre medi, entre els russos, que d’eixe medi isquera un Radíschev, isqueren els desembristes i els revolucionaris de l’estat pla dels anys 70, que la classe obrera russa formara en 1905 un poderós partit revolucionari de masses, que el mujik rus començara a convertir-se, al mateix temps, en un demòcrata i agranés al pope i al terratinent.
Recordem que el demòcrata rus Chernyshevski, en consagrar la seua vida a la causa de la revolució, va dir fa mig segle: “Miserable nació d’esclaus, tots esclaus de dalt a baix”. Als russos, esclaus manifestos o encoberts (esclaus respecte a la monarquia tsarista), no els agrada recordar aquestes paraules. Al nostre judici, en canvi, són paraules de vertader amor a la pàtria, de nostàlgia per la falta d’esperit revolucionari en la massa de la població russa. Llavors no n’hi havia. Ara, encara que no gaire, n’hi ha ja.
Ens envaeix el sentiment d’orgull nacional perquè la nació russa ha creat també una classe revolucionària, ha demostrat també que és capaç de donar a la humanitat exemples formidables de lluita per la llibertat i pel socialisme, i no sols formidables pogroms, fileres de patíbuls, masmorres, fams formidables i un formidable servilisme davant els popes, els tsars, els terratinents i els capitalistes. Ens envaeix el sentiment d’orgull nacional, i precisament per això odiem, en forma particular, el nostre passat d’esclaus (citant els terratinents aristòcrates portaven a la guerra als mujiks per a escanyar la llibertat d’Hongria, Polònia, Pèrsia i la Xina) i el nostre present d’esclaus, quan els mateixos terratinents, auxiliats pels capitalistes, ens porten a la guerra per a escanyar a Polònia i Ucraïna, per a ofegar el moviment democràtic a Pèrsia i la Xina, per a afermar a la banda dels Románov, Bóbrinski i Purishkévich, que constitueixen un oprobi per a la nostra dignitat nacional de russos. Ningú té la culpa d’haver nascut esclau; però l’esclau que defuig aspirar a la seua pròpia llibertat i, damunt, justifica i embelleix la seua esclavitud (cridant, per exemple, a l’estrangulació de Polònia, Ucraïna, etc., “defensa de la pàtria” dels russos), semblant esclau és un miserable lacai que desperta un sentiment legítim d’indignació, de menyspreu i repugnància.
“El poble que oprimeix a altres pobles no pot ser lliure” , deien els més grans representants de la democràcia conseqüent del segle XIX, Marx i Engels, que van arribar a ser els mestres del proletariat revolucionari. I nosaltres, obrers russos, impregnats del sentiment d’orgull nacional, volem coste el que coste una Rússia lliure i independent, autònoma, democràtica, republicana, orgullosa, que base les seues relacions amb els veïns en el principi humà de la igualtat, i no en el principi feudal dels privilegis, humiliant per a una gran nació. Precisament perquè la volem així, diem: a l’Europa del segle XX (encara que siguen l’extrem Est d’Europa) no es pot “defensar-la pàtria” d’una altra manera que lluitant per tots els mitjans revolucionaris contra la monarquia, els terratinents i els capitalistes de la pròpia pàtria, és a dir, contra els pitjors enemics de la nostra pàtria; els russos no poden “defensar la pàtria” d’una altra manera que desitjant, en qualsevol guerra, la derrota del tsarisme, com mal menor per a les nou desenes parts de la població de Rússia, perquè el tsarisme no sols oprimeix en el terreny econòmic i polític a aquestes nou desenes parts de la població, sinó que les desmoralitza, humilia, deshonra i prostitueix, acostumant-les a oprimir a altres pobles, acostumant-les a encobrir el seu oprobi amb frases hipòcrites de pseudo patriotisme.
Se’ns objectarà, potser, que, a part del tsarisme i sota la seua empara, ha sorgit i s’ha enfortit ja una altra força històrica, el capitalisme rus, que realitza una labor progressiva, centralitzant en l’econòmic i unint en un tot vastíssimes regions. Però esta objecció no justifica, sinó que acusa amb major energia encara als nostres socialistes xovinistes, als quals hauria de dir-se socialistes del tsar i de Purishkóvich (com Marx va anomenar als lassallans socialistes del rei de Prússia) . Suposem, fins i tot, que la història decideix la qüestió a favor del capitalisme rus de nació gran i opressora en contra de cent-i-una xicotetes nacions. Això no és impossible, perquè tota la història del capital és una història de violència i saqueig, de sang i fang. Nosaltres de cap manera som partidaris incondicionals de nacions indefectiblement xicotetes; en igualtat d’altres condicions, estem absolutament en pro de la centralització i en contra de l’ideal petit burgés de les relacions federatives. Però fins i tot en semblant cas, primer, no és cosa nostra, no és cosa de demòcrates (sense parlar ja de socialistes) ajudar als Románov-Bóbrinski-Purishkévich a escanyar a Ucraïna, etc. Bismarck va realitzar a la seua manera, al junker, una labor històrica progressista, però quin “marxista” seria el que, per eixa raó, pensara justificar el suport socialista a Bismarck! A més, Bismarck ajudava al desenvolupament econòmic unificant als alemanys dispersos, que eren oprimits per altres pobles. En canvi, la prosperitat econòmica i el ràpid desenvolupament de Rússia exigeixen que es lliure al país de la violència que exerceixen els russos sobre altres pobles. I esta diferència l’obliden els nostres admiradors dels quasi Bismarck russos genuïns.
Segon, si la història decideix la qüestió a favor del capitalisme rus de gran nació dominant, d’això es dedueix que serà tant major el paper socialista del proletariat rus com a impulsor principal de la revolució comunista, engendrada pel capitalisme. Però la revolució del proletariat requereix una llarga educació dels obrers en l’esperit de la més completa igualtat i fraternitat nacionals. Per tant, des del punt de vista dels interessos precisament del proletariat rus és imprescindible una prolongada educació de les masses en el sentit de defensar de la manera més enèrgica, conseqüent, audaç i revolucionari la completa igualtat de drets i el dret a l’autodeterminació de totes les nacions oprimides pels russos. L’interés de l’orgull nacional (no entés servilment) dels russos coincideix amb l’interés socialista dels proletaris russos (i de tots els altres proletaris). El nostre model continuarà sent Marx, qui, després de viure diversos decennis a Anglaterra, es va fer mig anglés i exigia la llibertat i la independència nacionals d’Irlanda en benefici del moviment socialista dels obrers anglesos. En canvi, els nostres xovinistes socialistes patris, com Plejánov, etc., etc., en l’últim i hipotètic cas que hem considerat, resultaran traïdors no sols a la seua pàtria, a la Rússia lliure i democràtica, sinó també a la fraternitat proletària de tots els pobles de Rússia, és a dir, a la causa del socialisme.
Publicat el 12 de desembre de 1914 en el núm. 35 de “Sotsial-Demokrat”. T. 26
