Publicada la tercera part: (1), (2), (i 3) del treball ABOLICIONISME DE LA PROSTITUCIÓ? d’Antònia Molina

Abolicionisme de la prostitució? (1)

En aquest moment vivim un debat sobre la prostitució de màxima actualitat, encara que aquest debat no és nou. Històricament l’anàlisi sobre aquest tema, ha generat desavinences i diferents òptiques per al seu abordatge, entre prohibicionistes, abolicionistes i reglamentaristes. El sistema prohibicionista criminalitza la «desviació» i amenaça amb penes o mesures de seguretat als qui viuen del treball sexual, i el sistema abolicionista aspira a erradicar la prostitució dirigint tot el seu potencial repressiu cap a les conductes de tercers que les afavoreixen. Aquests dos sistemes equiparen prostitució a explotació i degradació de les dones, incompatible amb la dignitat i l’autonomia de la persona. Com explica Maria Luisa Maqueda: «L’un i l’altre es desenvolupen preferentment durant aquest segle, com a reacció enfront del més arcaic i injuriat sistema reglamentista que, en el seu afany per salvaguardar la salut i la moralitat públiques, no va fer sinó garantir maldestrament una forma de control perniciós i inútil sobre la prostituta. Tant el reglamentista com el prohibicionista constitueixen formes institucionalitzades de reacció social, sistemes de control davant les dones desviades…».
Cadascun d’aquests dos sistemes, atenent el seu argumentari, relacionen intencionadament diferents conceptes amb la prostitució, com a explotació, desviació, delinqüència, violència… i desvirtua amb subjectivitat ideològica el que és realment la prostitució.
L’Organització Mundial de la Salut defineix la prostitució o Treball Sexual Comercial com tota «activitat en la qual una persona intercanvia serveis sexuals a canvi de diners o qualsevol altre bé» (OMS 1989).
La Jurisprudència de l’estat espanyol la defineix com: «la prestació de serveis de caràcter sexual a canvi d’una contraprestació de caràcter econòmic, durant un temps més o menys temporalment extens» (STS de 26-07-2016)
El treball sexual és una forma -transitòria o permanent- de guanyar-se la vida entre persones adultes i lliures (tan «lliures» com guanyar-se la vida en altres treballs penosos i arriscats). Si hi ha imposició, si media coerció o abús i, per tant, absència de consentiment, no existeix prostitució sinó violència sexual. En el concepte de «prostitució forçada» no hi ha, doncs, cap reciprocitat que puga recordar a la prostitució, per la qual cosa es tracta d’un concepte impossible. No podem referir-nos a la prostitució quan la remuneració no beneficia a qui realitza la prestació sexual, ni tan sols pren la decisió de dur-la a terme, quedant a la mercè de la voluntat de tercers. Tal pretesa «prostitució coercitiva» només es donaria en un context comercial en el qual «uns altres» es beneficien econòmicament a costa de qui manca de capacitat d’agència i no té oportunitat de decidir, negociar o obtindre diners.
Les dones que són obligades a vendre serveis sexuals, no són treballadores sexuals, són víctimes de tràfic, que mereixen protecció i intervenció dels estats fent que es complisquen les lleis internacionals. Segons l’informe de les Nacions Unides sobre el tràfic de persones de 2020, a l’Europa occidental i del sud la meitat de les dones i xiquetes objecte de tràfic ho són per a la seua explotació sexual i l’altra meitat per a la seua explotació laboral (especialment en el treball domèstic). El tràfic és un abús atroç contra els drets humans que ha d’estar penalitzat; l’Estat ha d’intervindre per a complir les lleis, que en són bastants, i que ja existeixen en la legislació de l’estat espanyol.
En comptes de pressionar perquè es complisquen aquestes Lleis, una bona part del moviment feminista enarbora la bandera de l’Abolicionisme.
Però, quina és la prostitució que es vol abolir des de l’Estat? La de carrer, la dels pisos i els clubs, que són les seues formes més visibles? O es busca desmuntar el mercat de la pornografia, les cabines, les línies eròtiques, els anuncis i reclams de serveis relacionats amb el sexe? On fixar la línia de l’indigne i el degradant? Si l’abolició i la prohibició del treball sexual es realitzen amb l’objectiu d’acabar amb el tràfic amb finalitats d’explotació sexual, com ha assegurat la consellera de Justícia del Govern Valencià, cal tindre en compte que és en molts dels estats on no es penalitza o on es reglamenta aquest treball que es produeix major detecció i actuacions legals contra el tràfic. L’informe de Nacions Unides citat a dalt recomana una sèrie de polítiques concretes eficaces contra el tràfic. Entre aquestes no s’inclou l’abolició ni la prohibició del treball sexual, i d’entre les incloses, poques s’apliquen de manera rigorosa al País Valencià. És de suposar que amb l’«abolició» de la prostitució la consellera de Justícia cerca acontentar una part del moviment feminista, mostrar la seua actuació punitiva contra un treball tradicionalment objecte d’ocultació i exclusió, rebutjat per tocar el tema del sexe, i fer veure que sí que es lluita contra el tràfic.

ARTICLES RELACIONATS
‘Feminismo y prostitución’ per María Luisa Maqueda Abreu

‘En defensa de les ‘pajaritas’ del carrer Trompetes de Barcelona’ per Víctor Baeta i Subias

A continuació Abolicionisme de la prostitució? (2)

Al País Valencià l’òptica abolicionista és, en aquest moment, l’hegemònica en les Institucions, i és el Front Abolicionista, especialment després de l’aprovació a les Corts Valencianes de la Proposta No de Llei (PNL) «Contra l’explotació sexual», qui lidera la croada contra la prostitució. Dins del moviment feminista, existeixen diverses posicions sobre aquest tema.

La (PNL) demana al Govern de la Generalitat «un desenvolupament normatiu encaminat a reconéixer la prostitució com una forma extrema de violència contra les dones, i per tant la urgència del desenvolupament d’accions concretes dins de les seues competències, a més que inste el Govern central a l’elaboració d’una Llei Estatal per a l’Abolició de la Prostitució». La PNL va proposar mesures prohibicionistes i punitives contra els clients o les persones que es beneficien, així com «la provisió de fons per a serveis socials integrals dirigits a qualsevol dona que desitge abandonar la prostitució» (inserció laboral, suport econòmic, psicològic i educatiu, permisos de residència per a aquelles dones «que decidisquen abandonar o denunciar el sistema prostitucional…»).

Estic d’acord que el tràfic amb motiu de comerç sexual, la prostitució forçada, és 100% violència masclista, i cal acabar amb ella, però la prostitució no forçada no és tràfic. En aquest sentit, el missatge que es trasllada de la prostitució en la PNL, és que es tracta d’una única categoria, sempre forçada, com si això fora una veritat acceptada universalment. Tanmateix, no és així. La PNL cita el Conveni per a la repressió del tràfic de persones i de l’explotació de la prostitució aliena. Aquesta va ser una Resolució de l’Assemblea General de les Nacions Unides de 1949 que molts països avançats no van signar perquè demandà castigar el concert o l’explotació de la prostitució voluntària en l’Article 1, atés que en aquests la prostitució voluntària és legal i/o està regulada com una ocupació. El protocol de Tràfic (2000) i la Convenció de les Nacions Unides contra la Delinqüència Organitzada Transnacional ha utilitzat una definició de tràfic diferent a la de la Convenció de 1949 i ha sigut ratificat per molts més països.

En equiparar el treball sexual al tràfic i qualificar-lo de manera extrema de violència contra les dones, quasi com si no n’hi haguera altres formes, la PNL fomenta els prejudicis i el rebuig contra les dones que viuen del treball sexual, i es conforma com a imaginari col·lectiu inqüestionable en la «ment» social, una por a la despenalització de la prostitució com a equivalent al tràfic, el qual és un delicte a perseguir. La PNL mistifica la realitat.

Es pretén perseguir no tan sols els proxenetes, una figura ja prohibida en el Codi penal de l’estat espanyol, sinó també als clients, i persones que ajuden al treball sexual. D’aquesta manera, com és ben conegut en l’experiència estudiada i analitzada a nivell internacional, s’augmenten els prejudicis i el rebuig a les dones que viuen del treball sexual, s’augmenta la seua ocultació i la seua exclusió, s’augmenta la violència contra aquestes persones, augmenten les situacions de risc vital i l’extensió de malalties greus com el VIH.

A més de mesures punitives ja en pràctica (per exemple, en les ordenances municipals de València i Alacant), per a estimular l’abandó de la prostitució, la PNL proposa els Plans «integrals d’actuació…» dedicats a «les dones en situació de prostitució», ignorant en tot el text de la PNL els treballadors sexuals, excepte en el cas del tràfic de xiquets. Aquests plans, consten de principis molt generals d’intervenció, sense propostes de dotació pressupostària ni organització d’aquests plans. Una bona mesura d’aquesta PNL, no obstant això, és la de «concedir permisos de residència a dones migrants, que vulguen abandonar o denuncien el seu sistema prostitucional». No obstant això, quan plantegen la seua derivació a Serveis socials, no es correspon amb una alternativa seriosa, elaborada ni ajustada a la realitat de les dones; l’augment de 320€ al mes de la Renda Valenciana d’Inclusió fins a completar el 100% del Salari Mínim Interprofessional, coneixent la complexitat del seu accés i manteniment, tampoc no és una alternativa atractiva, integral i integrada, que puga donar resposta als seus projectes de vida. Aquestes mesures són insuficients però bones per a les persones que vulguen iniciar el procés d’abandonar la prostitució. No obstant això, ni aquestes mesures ni les punitives permeten abolir el treball sexual com a mitjà de vida.

Des de l’abolicionisme, es té la idea que les persones que viuen del treball sexual són víctimes, especialment si són dones. Interessa continuar mantenint aqueix prejudici o estigma, per això no cal comptar amb elles a l’hora de planificar lleis que tenen a veure amb el seu mitjà de vida, amb el seu treball. Per això, fa poques setmanes, la secretària d’Estat del Ministeri d’Igualtat, Ángela Rodríguez, va ser criticada durament pel moviment abolicionista, per reunir-se amb el sindicat Otras. Entenen que són víctimes, sense capacitat  per a decidir, sense opinió, i consegüentment se’ls eximeix de qualsevol responsabilitat pel mal ús dels seus cossos, per la seua complicitat amb el patriarcat o per la mercantilització de la seua sexualitat. El moviment abolicionista està per a pensar per elles; no és que es desconega la llibertat i capacitat de les treballadores sexuals, sinó que s’ignora a consciència per a evitar embrutar, amb les seues paraules i actes, la imatge ideal que s’ha construït del femení des del moviment feminista.

Per què no comencem a escoltar les treballadores i treballadors sexuals? Elles i ells, com ningú, saben quines són les seues necessitats. Per què no comencem a considerar-les com a part de la ciutadania del País Valencià, amb els seus drets polítics bàsics, dels quals no podem privar ningú, ni per raó del seu passaport ni de l’activitat que exercisquen? Estem parlant d’un procés. Un procés que ha de ser democràtic i participatiu, on les persones que viuen del treball sexual i vulguen abandonar-lo, tinguen veu. El problema de la prostitució és molt complex, com ho són les vides de les persones que viu d’aquesta feina. Ens enganyem si pensem que pot desaparéixer d’un cop amb una Llei Abolicionista. No és així.

A continuació Abolicionisme de la prostitució? (i 3)

El 13 d’Abril de 2016, França va aprovar la seua Llei Abolicionista «amb l’objectiu d’enfortir la lluita contra el sistema de prostitució i donar suport a les prostitutes». Després de 3 anys d’implementació de la Llei, es va fer una enquesta el 2019, al llarg de tot el país, per a documentar els impactes d’aquesta Llei sobre la salut, els drets i les condicions de vida de les treballadores sexuals a França. El 63% va declarar que les seues condicions de vida es van deteriorar, el 78% que els seus ingressos van caure, el 42% se sent més exposada a la violència i al 38% li costa més imposar l’ús del preservatiu, entre altres. Al 2019, només 130 persones havien aconseguit abandonar la prostitució, utilitzant el sistema de protecció que estableix la Llei.

«No és qüestió d’estar a favor o en contra de la prostitució, la qüestió és saber quins són els dispositius que les protegeixen i quins les fragilitzen. I estem constatant que aquesta Llei està fragilitzant les més explotades, aquelles que més ajuda necessiten. No és una Llei que protegeix, encara que s’anuncie com a protectora» (Irene Aboudaram, Metges del món, França).

Parlem llavors de despenalitzar, despenalitzar no és legalitzar, parlem de regular drets, i obrim aquest procés participatiu amb les interessades mateixes, en el qual les acompanyem en els seus projectes de vida fora del treball sexual, sempre que voluntàriament vulguen deixar-lo. Això no s’ha fet, i no és justificable. Cal anar cas per cas, persona per persona, no podem generalitzar situacions o problemàtiques de les treballadores i treballadors del sexe, perquè no és rigorós i no s’ajusta a la realitat, la qual és molt més diversa i complexa com per a fer taula rasa neutralitzant les individualitats de cada persona.

El que sí s’ha fet des de les institucions principalment, és enarborar la bandera de l’Abolicionisme, com a meta, com a prioritat. Però, algú ha valorat les conseqüències que una Llei Abolicionista durà a les dones i homes que viuen en el País Valencià del treball sexual? Aquestes conseqüències s’han ignorat i invisibilitzat, d’això no es parla. Tanmateix, no podem ocultar ni obviar la responsabilitat de totes les defensores d’allò que anomenen el «rescat de dones», sobre les conseqüències concretes d’aquest; la creença ferma que s’està rescatant a totes les dones de la violència i la degradació, eludeix la seua responsabilitat davant les conseqüències de tal rescat. Per això, des d’un compromís responsable de les diferents postures del moviment feminista, hauria d’analitzar-se el cost i el benefici de les seues propostes en les vides de les treballadores sexuals. I una altra vegada, això no s’ha fet.

Tampoc s’ha tingut en compte les peticions que han fet les associacions de treballadors i treballadores sexuals, en relació als canvis que es volen introduir amb la proposta de la nova Llei de llibertat sexual, en concret la penalització de la «Terceria locativa». El canvi en l’art. 187 bis del Codi penal, castigaria amb pena de presó d’un a tres anys els qui lloguen immobles per a l’exercici de la prostitució. Argumenten les dones que els qui viuen del treball sexual i desenvolupen pel seu compte l’activitat, lloguen habitacions com una manera d’estar més segures i protegides. La modificació del citat art. 187 bis, significaria una regressió de drets, les criminalitzaria i deixaria desprotegides. Haurien de passar a la clandestinitat, amb la qual cosa augmentaria molt més el risc de patir violències, així com l’estigma que pateixen; estigma com a dones roïnes, lligat al seu comportament sexual, pel qual són excloses de la vida pública. 

Tot aquest procés necessari del qual he parlat més amunt, ha de ser paral·lel a les intervencions per a eliminar el tràfic amb objectiu d’explotació sexual. Estic d’acord amb el Pacte València contra la violència de gènere i masclista, en la seua Línia Estratègica 3, i mesura 13, quan diu: «Elaborar un Protocol Marc de Protecció a les Víctimes del Tràfic d’Éssers humans amb finalitats d’Explotació Sexual a la Comunitat Valenciana, així com procediments d’intervenció social per a aqueixos casos». Podem començar per ací.

Ens queda molt per fer, les xifres precises de Tràfic a nivell de país i d’Estat, se’ns escapen. És difícil obtindre dades rigoroses sobre el tràfic a causa de la seua naturalesa il·legal i sovint invisible. En el seu últim informe, el defensor del poble ha denunciat de nou les dificultats per a la identificació de les víctimes de tràfic d’éssers humans i ha demanat millorar els protocols existents per a la detecció de perfils especialment vulnerables. A més, ha alertat sobre la necessitat d’assegurar que aquelles, poques, víctimes que entren en contacte amb les autoritats, reben una resposta àgil i ràpida, amb les mesures de protecció necessàries.

En aquest sentit, ja a l’agost de 2015, Amnistia Internacional va elaborar un informe sobre «Protecció dels drets de les treballadores i treballadors sexuals» en pro dels seus drets humans, plantejant la despenalització de la prostitució i especificant les mesures específiques necessàries per a lluitar contra el tràfic de persones. No s’ha tingut en compte malgrat ser un estudi rigorós, on s’ha escoltat també les treballadores i treballadors sexuals. Per què?

És clau que en aquest moment anem més enllà de sancions, i xicotetes mesures socials; tota aquesta complexitat no es resol amb una Llei sancionadora i estigmatitzadora. Estem en un moment clau per a parar i repensar, seria extraordinari que iniciàrem al País Valencià un procés participatiu amb les aportacions i vivències de les persones que viuen del treball sexual, i amb el moviment feminista, perquè es necessitaran molts anys fins que la prostitució desaparega.