Com a propietària d’un vot gens captiu em veig a mi mateixa com una possible interessada en la pròxima aventura de la vicepresidenta Yolanda Díaz presentada recentment a València. Sobretot després que el president del PP, Pablo Casado, la qualificara de «akelarre». Les dones estem on fire, en estat permanent d’incendi, sense necessitat que ell prenga la foguera. Això contant que conega el funcionament d’un misto, o més difícil, d’un encenedor, cosa que dubte a tenor dels seus últims comentaris sobre maneres d’obtindre energia. El líder de la dreta veu bruixes per tots costats, i sobretot al seu costat; està l’home una mica a la defensiva sempre a punt de morir pel foc amic de les seues amigues Isabel Díaz Ayuso i Cayetana Álvarez de Toledo. Jo no vaig veure bruixes a la foto de la trobada «Otras políticas» que va reunir l’esmentada ministra de Treball amb Mónica Oltra (Compromís), Ada Colau (Barcelona en Comú), Mónica García (Més Madrid) i Fàtima Hamed Hossain del Moviment per la Dignitat i la Ciutadania. Però vaig veure un mocador i em vaig quedar molt sorpresa. No em dolen peces a dir-ho. Imagine que no vaig ser l’única. Em vaig anar corrent a buscar qui era la política del hijab en qüestió, i vaig esbrinar que lidera un xicotet partit de Ceuta. Deduïsc llavors que la seua presència en el debat en el qual faltaven altres líders amb més anys de vida pública i representativitat en l’estat, i fins i tot algunes ministres, llança un missatge molt concret de multiculturalitat i tal. Si, com va dir l’alcaldessa de Barcelona, «cal oblidar-se de la batalla de sigles» i concentrar-se en les idees, jo necessite que m’aclarisquen quines són aquestes idees. I com es conjuga el «tsunami feminista» del qual va parlar García amb el mocador musulmà. Per a saber si aquest «projecte de país» que albira Díaz em convenç o em decep abans de nàixer.
En poques paraules, no sé si votaria perquè em represente una dona amb hijab. M’he interessat per l’acompliment de Fàtima Hamed Hossain i m’ha semblat llesta i molt valenta en la seua baralla amb la ultradreta que insulta i menysprea als immigrants, basa el seu discurs en l’odi i té el racisme en el seu adn. He llegit entrevistes amb respostes que destil·len sentit comú i ganes de treballar. No m’estranya que li recolzen a la seua ciutat. Però quan li han preguntat per les seues creences, ha dit per exemple que considera que «hi ha tants feminismes com persones» i que és molt lliure de vestir-se o desvestir-se com considere, perquè fins ací podríem arribar amb la tutela a les dones. Hi hauria poc a objectar si el vel fóra un complement sense càrrega simbòlica ni connotacions. Com un barret o una bufanda. Però no ho és. Es tracta d’una peça que per a moltes ciutadanes exemplifica el sotmetiment a les normes que les releguen, una bandera del patriarcat, un element per a la discriminació i l’acatament de normes de control de les dones i els seus cossos. Cada dia a tot el món tanquen i castiguen a les que es neguen a portar-lo. I el nostre país no és una excepció. Jo no crec que hi haja molts feminismes, encara que alguns masclismes no es disfressen gens malament. Hi ha un feminisme únic que diu que una dona pot decidir no posar-se el hijab, i que la seua voluntat es respectarà sense represàlies de la seua comunitat o de la seua família. Si hi ha un altre feminisme, per descomptat a mi no em va.
