Letícia Dolera: «Encara hi ha vergonya amb els conys»

Va sorprendre, i de quina manera, amb la primera temporada de ‘Vida perfecta’. A través de l’amistat que uneix a María, Esther i Cris i un embaràs no buscat, Leticia Dolera (Barcelona, 1981) es va atrevir, amb intel·ligència, a posar sobre la taula temes que sovint es passen de llarg com les relacions sexuals de les persones amb discapacitat o els nous models de família. La segona i última temporada de la ficció, que s’estrena aquest divendres en Movistar+, puja l’aposta per a tractar assumptes com la depressió postpart, la reconnexió amb el cos, el poliamor o les relacions entre persones amb grans diferències d’edat.
-Per què donar carpetada a la sèrie ara?
-(Riu) Ja, això em pregunta tothom. Doncs perquè crec que els personatges al final de la segona acaben en un lloc en el qual necessiten passar un temps i jo amb elles. Aquesta sèrie beu molt del meu moment i la meua inquietud present i sent que ara mateix no puc continuar amb elles i a mi tampoc m’ix fer per fer.
-Però no descarta tornar a les seues vides passat un temps.
-Jo què sé, dins de cinc anys… Però ara mateix sí que és una temporada final i si que acaben en un lloc en el qual han d’estar un temps i transitar-lo i veure què passa.
‘Vida perfecta’ se despide con una segunda temporada redonda   Iker Cortés

-Tenia clar com havia de seguir la sèrie en aquesta segona temporada?
-Encara que en acabar el rodatge de la primera, jo ja vaig començar a fantasiar amb la continuació, quan Movistar em proposa fer una segona temporada, els demane un temps per a reflexionar i fins que no veig clar que hi havia tres llocs als quals portar a les tres protagonistes i tres camins que explorar que tenien sentit per a mi, no els dic que anem cap avant. Va ser quan li vaig preguntar a Manuel Burque si volia escriure amb mi la segona.
-Sent un gran èxit de públic i crítica, va notar molta pressió?
-L’he sentida en el sentit d’estar a l’altura dels personatges, no he sentit una pressió externa. Em podria haver passat, però no m’ha passat, saps? Ara que pense en una altra cosa que vull desenvolupar i escriure, aqueixa pressió típica que ve després d’un èxit sí que la sent i estic intentant evadir-me en la mesura del possible perquè no és bona consellera.
-El seu personatge María, està sumida en una depressió postpart…
-Està en un quadre d’ansietat postpart.
-Quasi tot el seu arc argumental gira entorn d’això. Com va evitar que aqueixa foscor no s’apropiara de tota la ficció?
-Va ser difícil, perquè en el moment en el qual tens un personatge trist i deprimit, no fa res, només vol plorar i estar asseguda. Va ser un treball constant de no portar a María a una depressió bajonera i portar-la a un lloc d’ansietat, d’estic mal i m’adone que estic malament. Hi ha alguna cosa que no funciona i ja en el moment en el qual comença a anar a teràpia, que és una cosa mobilitzadora, ja tens un personatge que està mal però no és passiu.
-A pesar que María cau sovint en l’egoisme i rebutja al seu fill, l’espectador empatiza amb ella sense problemes. Hauria sigut més difícil si el personatge haguera partit d’ací, és a dir, si no hi haguera hagut primera temporada?
-És possible, però si que crec que és important que tu veus tota l’estona al personatge patir, no la veus com a una tia sense sentiments, a la qual li la sua el que li està passant. La veus vulnerable i incapaç de connectar amb el seu fill, però patint per això i això la humanitza perquè al final, com a espectadora, mestresses als teus personatges més pels seus fracassos que pels seus èxits.
-Com va ser la preparació per a escriure i donar vida a un personatge així?
-Aquesta història sorgeix quan abans d’escriure ‘Vida perfecta’, una amiga molt pròxima em compta en el primer any de vida del seu fill no va sentir connexió amb ell, que es va penedir d’haver sigut mare i que va pensar: «Què faré amb aquesta persona que he portat al món?». Això m’ho va explicar tres anys després i encara amb culpa i vergonya, fins i tot havent-ho superat, perquè ja estava en un lloc bonic amb el seu fill. I a mi em va sorprendre que ella ho visquera sola, no va ser a teràpia, no ho va compartir amb ningú, no li ho va explicar a ningú. I això em va impactar molt per això quan vaig començar a pensar on portar a María, em va vindre la història de la meua amiga al capdavant.
-Què va descobrir en aqueix camí?
-Arran d’això vaig començar un procés de documentació on comencem a parlar amb moltes dones que havien sigut mares i ací hi ha una cosa que desconeixia i que està en la sèrie i que els passa a moltes dones, que és la por de mirar-se la vulva, en el cas de les dones que han tingut un part vaginal. Prompte vaig pensar que això havia d’estar en la sèrie també igual que la relació amb el cos. Pel meu físic em semblava poc creïble portar a María a una crisi amb el cos quant a la meua panxa, perquè no tenia sentit, malgrat que això d’haver de reconnectar de nou el cos, amb les noves estries, amb la nova forma del pit i de la panxa, passa molt. Però el tema de la vulva era un tema molt profund, molt particular, que jo no havia escoltat mai i em semblava que ‘Vida perfecta’ era la sèrie on retratar-lo. A més, jo tenia clar que volia portar als protagonistes al retir de sexualitat. De fet, em vaig emportar a Aixa i a Celia a un per a agafar idees. Supose que era alguna cosa que jo mateixa volia fer, així que tenia l’excusa laboral, que jo em vaig autoimposar. De fet tot el que passa en el retir està inspirat en el retir real que vam fer i que ens va aportar moltes coses a Celia i a mi. Vam fer dos retirs i a un de llos Aixa no va poder vindre i va ser el que realment ens va transformar a Celia i a mi i és el que està en la sèrie. Té sentit tot. Volia portar als personatges a un retir de connexió amb el cos i que té a veure amb la vulva i tota la zona de l’aparell sexual femení i això connectava, a més, amb una dona que acabava de parir i que té un problema de connexió i de mirar-se aqueixa part del cos.
-Per què continuen sent temes tabú? Per què aquests problemes no estan més en la conversa i s’obvien?
-Tot el que té a veure amb les dones, que implica traure’ns d’aqueix esquema de valors patriarcal i d’aqueix relat cultural on les dones som o les mares bondadoses o les putes al servei del desig masculí, continua sent un trencament de patró d’un relat que té segles d’història i per això costa. Tot el tabú que existeix amb el cony, amb la vulva, amb l’olor, amb la forma… Tinc amigues a les quals els fa vergonya que els facen un cunnilingus amb la llum encesa, encara hi ha vergonya amb els conys. Comença a no haver-la i hi ha tot un moviment d’il·lustradores que dibuixen vulves i que reivindiquen la diversitat i crec que el necessitem les dones perquè portem molts anys creient que si no encaixàvem en aqueix patró de vulva, de cos i de mare hi havia una cosa incorrecta en nosaltres.

«Tinc amigues a les quals els fa vergonya que els facen un cunnilingus amb la llum encesa»

-El recorregut que fa Esther (Aixa Villagrán), l’eterna adolescent, que acaba d’iniciar una relació amb Julia, una dona entrada ja en els cinquanta, és un descobriment.
-El primer que va sorgir sobre el paper és que Esther s’anava a enfrontar a tindre una relació amb una persona bastant mes major. Quins feixos amb una persona que té pulsió cap al descontrol, cap a la immaduresa, l’absència de límits, en una relacion amb una dona que és tot el contrari?
-Això us ha permés tractar altres realitats femenines, més enllà dels 30 i 40 anys. I ixen temes interessants com el de la menopausa.
-Una vegada vam tindre al personatge de Julia, pensem que ja que teníem un personatge així anàvem a visibilitzar-lo i a fer-lo des de la vulnerabilitat, no des d’un lloc modern. Per això va sorgir el tema de la menopausa. Julia està insegura perquè pensa que realment ha perdut alguna cosa en ella. Podem ser molt modernes i saber molt de feminisme, però després quan les coses ens passen estem vulnerables.
-Per què creu que en la ficció costa veure personatges més enllà dels quaranta anys? Em ve al capdavant ‘El mètode Kominski’.
-Bé, però ací estàs parlant de personatges de al voltant de setanta anys. Si que hi ha sèries i pel·lícules protagonitzades per homes de cinquanta.
-Em referia més a sèries que parlen dels problemes que tenen homes i dones d’estes edats, que parlen de la impotència, de la menopausa… És perquè la major part dels creadors es mouen entre els trenta i els quaranta anys? Interessa menys a la potencial audiència?
-Ja, supose que una mica d’això hi ha. Mira, jo tinc una amiga, Nuria Gago, que té un llibre meravellós, ‘Vulgues-me sempre’, en el qual les protagonistes són una dona de trenta i una altra de setanta i porta temps intentant produir-la i s’està trobant certes dificultats per la por que dóna que la coprotagonista siga una dona de setanta. Bé, jo crec que encara tenim aqueixa cosa de no voler mirar al que ens passarà quan siguem majors, supose que ha de veure amb una por atàvica a fer-se major i desaparéixer. Però la covid ara, per exemple, ens ha posat sobre la taula el problema de les residències. No estem pensant en la cura de la gent gran que, si l’analitzes des d’un punt de vista polític, són els que ens han portat fins ací, els que han pagat imposats tota la seua vida i ens han educat, millor o pitjor, però ho han fet. I hi ha una mica de no voler fer-se càrrec d’aqueixa part de la societat. Hi ha molta gent gran morint sola, abans de la covid, i sí que és un tema que ens incomoda. En la sèrie es dóna una pinzellada del tema de les residències molt menor.

«Crec que encara tenim aqueixa cosa de no voler mirar al que ens passarà quan siguem majors, supose que ha de veure amb una por atàvica a fer-se major i desaparéixer»

-Quin ha sigut el major desafiament al qual es va enfrontar en aquesta segona temporada?
-El major desafiament ha estat en el personatge de Gari (Enric Auquer) perquè era molt fàcil caure en el mateix argument que en la primera temporada. És un personatge que té una característica tan forta i que defineix tant la seua pròpia vida, que és ser una persona amb discapacitat, i encara que siga moltes altres coses -té un sentit de l’humor molt particular, és un amant de la jardineria, li encanta la naturalesa, és disfrutón, li agrada ajudar-, la discapacitat travessa la seua vida de manera profunda. I llavors per a mi era dificil no dir: «Hòstia! No estem comptant el mateix? Que com té discapacitat no confien en ell». I no, ara estem contant que ni el mateix confia en ell. El seu viatge serà: el teu tindràs les teues limitacions, però eres el pare de Juanito. No intentes ser un altre tipus de pare.
-Amb la pandèmia, han canviat les seues prioritats?
-M’ha fet posar en valor la relació amb els meus veïns en el bloc (riu). Sí, ara tenim un grup de WhatsApp, abans no, i ostres! De fet he pensat que quina merda de persona individualista era jo vivint amb gent a dalt, a baix i al costat i els saludava i ja. A veure, tampoc quedarem cada dia, però no sé… I bo jo crec que a totes i tots ens ha fet conscients de la fragilitat de tot. Tot és fràgil, en un moment tot cau i es desmunta.
-No té molt sentit en plena promoció, però quin serà el seu següent projecte?
-Acabe d’arribar de l’Argentina que he dirigit els dos primers capítols d’una sèrie que es diu ‘La fi de l’amor’, basada en un assaig feminista de Tamara Tenenbaum, la protagonista del qual és Lali Espósito. Erika Halvorsen, que és la ‘showrunner’ ha decidit agafar aqueix assaig i la vida real de Tamara, que és una feminista però que la seua infància la pansa en l’ambient jueu ortodox argentí, per a comptar com un fesol ortodox passa a ser una femenista respectada i llegida. És un viatge molt interessant i d’aqueix viatge parla la sèrie, a més de la crisi dels trenta. Ha sigut la primera vegada que dirigia alguna cosa que no havia escrit jo i ha sigut una aventura molt interessant. També he tingut molta sort perquè he treballat amb dones i hem col·laborat molt bé juntes. Lali també és productora i ha sigut molt bonic veure com tres dones han alçat un projecte en una industría com l’argentina, on és particularment difícil perquè trenca punts tabús i estereotips. I, bo, estic escrivint alguna cosa que a veure si m’ix. M’estic barallant amb el paper, però no el vull ni dir.