‘La nova política de sempre’ per Quico Fernández i cinc valencianistes més.

En estos temps d’incertesa, en què sembla que ningú no sap si estem eixint d’una crisi sanitària o estem entrant en una nova decadència econòmica, entre anàlisis catastrofistes, apocalíptiques fins i tot, hi ha algunes coses que no canvien, que ens ancoren a una societat conservadora, amb tics autoritaris i que en alguns aspectes, com el de l’estructura territorial tendeixen a la involució. Ens trobem amb algunes transformacions que només afecten l’escenari del teatre on es representen, un teatre on importen més les figures que interpreten els papers principals que el propi argument. La mateixa història de sempre, la dels líders carismàtics que nomenen successors sense atendre les bases, on els cesarismes deixen les bones intencions en eslògans per quedar bé, com una impostura: de baix cap a dalt, però quan el de dalt marque el camí.
Seria el cas del gran teatre de la política espanyola, on els partits alternen el seu paper segons la temporada, però, guanyen els uns o els altres, sempre hi ha els actors i actrius protagonistes, i sempre les persones que fan de secundàries. De fet hi ha qui vol ser protagonista i qui te vocació de secundaria, i fins i tot de figurant.
Sembla que dos anys després de les darreres eleccions generals ja s’ha obert el període de presentació de currículums per a repartir els papers electorals. Les gran figures primer, i després el programa, justament al revés del que es promet, no siga que qui dirigeix el gran drama regeneracionista no li assigne un lloc destacat.
Este cap de setmana hem tingut a l’Olympia un assaig amb participants de primera fila, que al marge de les declaracions políticament correctes, sembla que aspiren a desplaçar a les persones que fan de protagonistes principals de l’escena madrilenya. No sabem si hauran vist alguna vegada l’obra «Pels pèls» on el públic mana. Potser caldria una reestrena en castellà perquè ningú no es perda la trama. Per cert, no creiem que la vicepresidenta Díaz haguera parlat en castellà en un acte semblant a Corunya, i si ho haguera fet, no seria un bon exemple de la nova política, a no ser que la nova política no respecte, més enllà dels tòpics, la pluralitat ni la diversitat nacional i lingüística.
Ningú no pot discutir el nivell de les participants, ni el dret que tenen a mostrar públicament les seues afinitats, tenen taules de bona gestió, la qual cosa cal aplaudir d’entrada. No cap dubte que la construcció d’un espai potent a l’esquerra del Psoe és necessari i convenient, especialment per a Espanya; sens dubte un govern PP-VOX seria una amenaça per a la democràcia i la llibertat. I seria desitjable que Pedro Sánchez necessitara eixa esquerra alternativa per formar govern.
Ara bé, quin és el paper que ha de jugar Compromís, o millor dit, Més Compromís, en esta obra. Si la seua vocació és reconstruir la izquierda espanyola, el camí ja és ben sabut i el guió ja està escrit, per no dir que els actors i les actrius principals provenen de la mateixa escola, que no és precisament ni la de la UPV ni la del Bloc.
Si per contra, la seua vocació és ser protagonista, si el que vol és parlar de tu a tu amb Madrid, negociar pressupostos sense hipoteques ni interferències, cal aplegar-se al Puig i reprendre un paper que s’hauria de saber de memòria.
És el camí de la dignitat com a poble, el que parla en valencià de tu a tu a Madrid sense complexos, un camí que ens sabem de tanta memòria històrica com tenim a base de menyspreus i maltractes per part de la dreta i de l’esquerra espanyoles.
A les valencianes i als valencians se’ns ha vist sempre des del gran teatre de la política espanyola com a personatges poc significants, com es va comprovar ja en l’aprovació de l’Estatut del 82, com s’ha vist en cada pressupost aprovat al Congrés, com s’ha demostrat cada vegada que es decidien les infraestructures i les inversions importants. I elecció rere elecció els valencians i les valencianes, al mateix temps que descendíem en el rànquing de les comunitats autònomes cap a la pobresa, han agraït el maltracte amb places de bous plenes i milions de vots.
És el que hi ha, però en cap lloc està escrit que haja de ser sempre així, i en qualsevol cas el nostre guió no hauria de ser un simple sainet d’interessos partidistes, aspiracions personals o càlculs electorals. Nosaltres tenim consciència de la causa i la gravetat dels problemes d’este País, admetent els nostres errors i limitacions, coneixem perfectament els objectius prioritaris de la nostra acció política i perseverarem fins aconseguir que ser valencià o valenciana no implique ser simples teloners, actors o actrius de reparto , quan a més en el reparto cada any eixim més escaldats.
Tant se val si este paper que hem de fer es diu nacionalista o sobiranista, o mésvalencià, el que importa és saber que ens pariren perquè el poble valencià decidira el seu paper en la història, de baix cap a dalt, com les muixerangues.