LA FAL·LÀCIA DE REIVINDICAR L’AUTODETERMINACIÓ AL PAÍS VALENCIÀ SENSE PARTITS INDEPENDENTISTES AL PARLAMENT VALENCIÀ
L’entitat valenciana Decidim ha fet un manifest amb motiu del 9 d’Octubre, Diada Nacional del País Valencià, que porta per títol ‘AVANCEM CAP A L’AUTODETERMINACIÓ DEL PAÍS VALENCIÀ’ i finalitza amb dues reivindicacions, un desig que marca un camí i dues aclamacions:
Per l’amnistia i l’autodeterminació!
Cap a la República Valenciana!
Visca el 9 d’Octubre, visca el País Valencià!
Suposem que la reivindicació Per l’amnistia i l’autodeterminació!, petició dirigida a l’Estat espanyol, la fan en referencia als independentistes catalans amb exiliats i milers d’encausats, pels quals es reivindica l’amnistia i que, amb un parlament català amb majoria independentista, l’Estat els impedix per la força repressiva que el poble català faça efectiu el resultat de l’1-O. Entenem que eixes reivindicacions van dirigides als catalans i no van dirigides als valencians, perquè seria una broma de mal gust -si de veritat es vol la República Valenciana- reclamar un referèndum amb un parlament ple en la seua totalitat per diputats de partits espanyols, adscrits tots sense excepció al regim del 78-39-1707.
Amb tot i cap el final del manifest i dirigint-se als valencians, diuen:
“Hem d’avançar tots plegats pel reconeixement efectiu del dret del poble valencià a la seua autodeterminació.” Frivolitat? Falta de rigor? El cap més enllà que ací? Estultícia? La veritat és que Decidim no enganya ningú quan diuen que no és una organització independentista. Sinó és independentista serà…, encara que, això sí, és ‘demòcrata’ pel fet de reclamar l’amnistia i el dret d’autodeterminació per als catalans. Però a estes altures amb tot el que està passant amb la repressió de l’Estat envers els independentistes catalans, ja no ens podem portar a engany. La frase anterior “pel reconeixement efectiu del dret del poble valencià a la seua autodeterminació.” és la milonga de sempre que l’esquerra espanyola i per tant unionista, no deixa, des de la nit dels temps, de refregar-nos per la cara als ‘nacionalistes independentistes’ per a impedir que ens agrupem i organitzem políticament en forces independentistes (sí coincidimos y todos pedimos el derecho de autodeterminación -ens diu l’esquerra i els republicans espanyols- para que quereis organizaros por vuestra cuenta). En la mesura que els independentistes valencians no arribem al parlament valencià, demanar el ‘dret d’autodeterminació’ és una presa de pel com un cabàs. Podem/poden estar tota la vida reivindicant eixe dret, que els ‘unionistes’ espanyols estaran la mar de tranquils en veure que el parlament valencià no hi ha cap independentista disposat a exercir-lo. Per sort els independentistes catalans republicans per la República Catalana en arribar al parlament català i ser majoria, han desmuntat esta fal·làcia de l’esquerra espanyola i a Catalunya ja no son capaços d’enganyar a ningú. Però pel que es veu al País Valencià la fal·làcia encara té recorregut.
Pels independentistes valencians no es tracta de reivindicar un dret a un Estat que no te’l donarà, allò que ens cal és, com han fet els catalans, omplir el parlament valencià de diputats independentistes valencians, de diputats de partits independentistes que forcen una DUI o quelcom semblant. Si de veritat es vol la República Valenciana, el que cal no és organitzar als ‘demòcrates unionistes espanyols’, el que ens cal és agrupar i organitzar els independentistes valencians en organitzacions independentistes valencianes per arribar al parlament valencià, i en ser majoria proclamar la República Valenciana i si, com passa en Catalunya, tindrem a l’Estat en front per no fer-la efectiva, és en eixe moment que caldrà reivindicar, arreu del mon, el dret d’autodeterminació dels valencians. Llavor sí, llavors si que tindrà sentit, com té sentit en Catalunya en estos moments. Però ara, al País Valencià, esta reivindicació sense impulsar partits independentistes per a portar diputats independentistes de formacions independentistes al Parlament valencià, és una maniobra de distracció, prou coneguda de l’esquerra i el republicanisme espanyol, per desviar el moviment d’alliberament nacional per la República Valenciana cap a reivindicacions innòcues.
Per finalitzar una anècdota que pot servir per entendre el que estem dient. Abans de la gran manifestació catalana del 10 de juliol de l’any 2010 «Som una nació. Nosaltres decidim» el llavors President Montilla per a contrarestar la reivindicació del dret a decidir o dret d’autodeterminació va dir que cada vegada que el poble es cridat a les urnes, a les eleccions, el poble «decideix», “ens «autodeterminem»”, va dir. Doncs bé el poble català li va agafar la paraula i el 27 de setembre del 2012 durant el debat de política general al Parlament de Catalunya s’aprovà una resolució que instava al govern resultant de les eleccions a convocar un consulta sobre la independència de Catalunya de forma preferent abans de 2016. Artur Mas expressà en el seu discurs de la sessió inaugural del debat de política general el seu convenciment que el parlament que eixiria de les eleccions tindria la missió de permetre l’exercici del dret d’autodeterminació de Catalunya.
Així doncs, el poble català va ser convocat a les eleccions autonòmiques del 25 de novembre de 2012 per a -segons Montilla- “autodeterminar-se”. Quatre formacions: CiU, ERC, CUP i SI, es van presentar davant l’electorat dient que si els votaven, en ser majoria en el parlament català, promourien una consulta a tot el poble català per esbrinar si els catalans volien esdevenir un Estat independent o bé si volien continuar sent una Comunitat autònoma espanyola. Dues formacions, PSC i ICV-EUiA, van presentar-se als electors dient que una vegada dins del parlament, els seus diputats no mourien ni un dit per promoure aquesta consulta, però que en el cas que foren majoria els partidaris de la consulta, com a demòcrates, no s’oposarien a la decisió d’aquesta majoria per convocar-la. Finalment dos partits: PPC i Ciutadans, blasmant la seua lleialtat constitucional espanyola van dir al presentar-se que en ser elegits, farien costat a l’Estat espanyol per impedir dita consulta.
Els catalans van ser convocats per exercir el seu dret a decidir per elegir els diputats segons el seu posicionament sobre el tema plantejat: uns a favor de la consulta, altres renuents a la consulta i, uns altres, en contra obertament a la consulta. Els electors exercint el seu dret van decidir, d’un total de 135 diputats, la següent composició del parlament català:
CiU, 50
ERC, 21
PSC, 20
PPC, 19
ICV-EUiA, 13
Ciutadans, 9
CUP, 3
És a dir 74 diputats a favor de la consulta; 33 renuents i finalment 28 contraris obertament a la consulta. El 55 % dels representants tenen el manament per convocar la consulta; un 24 % tenen el manament de no promoure-la però, al mateix temps i si no hi ha més remei al ser convocada, de respectar-la i, finalment, un 21 %, tenen el manament d’oposar-se a la convocatòria de la Consulta. D’acord doncs amb el manament que els electors pel dret a decidir que varen exercir, aquest parlament català tenia la majoria i l’obligació de convocar la Consulta.
Tots sabem com va reaccionar l’Estat espanyol i com es va d’engolir les seues paraules José Montilla, paraules equivalents a las d’Aznar quan va dir “Tot sense violència, res amb violència”. Per a Espanya dona igual.
Però la lliçó de l’anècdota és que el poble català s’ha guanyat, davant el món mundial, poder reivindicar el DRET A L’AUTODETERMINACIÓ que li nega l’Estat espanyol, fet que des de 25 de novembre de 2012, en totes les convocatòries electorals posteriors ha eixit una majoria independentista que ha volgut fer un referèndum i que malgrat la repressió i totes les forces d’intimidació de l’Estat espanyol, l’1 d’octubre de 2017 el van poder fer i els catalans van dir majoritàriament SÍ a la pregunta: «Voleu que Catalunya sigui un estat independent en forma de República?».
La lliçó pels valencians independentistes és que sense partits independentistes i sense diputats de partits independentistes en el parlament valencià, sense la voluntat de treballar per a la seua existència, sense això, reivindicar el «dret a decidir» o «dret d’autodeterminació» és desviar els esforços cap el «no res» de milers de valencians que estan per la República Valenciana, lliure, laica i sobirana. El dret d’autodeterminació és guanya, com han fet els catalans, omplint d’independentistes el seu parlament. És el que hem de fer els independentistes valencians que reivindiquem la República Valenciana.
Editorial d’ANNA notícies, 6/10/2021
