A voltes amb el moment valencià , article de Jesús Montesinos [publicat a LA VANGUARDIA i traduït al valencià per ANNA notícies. 11/10/2021]
Mentre les vertaderes processons cíviques del 9 d’octubre es tornen a embossar en les carreteres de tornada o anada del super-pont festiu, el personal polític comenta les diverses enquestes publicades en diferents mitjans, tan tradicionals com els bunyols en Falles.
I les enquestes, amb totes les irregularitats a l’ús, marquen una tendència: el Botánic supera una nova revàlida i l’aliança de l’esquerra creix enfront de l’aliança de la dreta. I a més VOX manté el pols, tal com esdevé de l’estratègia del PSOE i Podem de qualificar a Abascal com a enemic perquè millore els seus resultats enfront dels desorientats del PP, amb plaça de bous inclosa.
—-Es manté la polarització perquè interessa al populisme dominant per una i una altra banda”—
Es manté la polarització perquè interessa al populisme dominant per una i una altra banda. Però el més interessant és el recurs a l’esperançat moment valencià que rugeix pertot arreu. Si un llig titulars i declaracions polítiques cree fermament, com si fóra feligrés del llibre El Secret (Rhonda Byrne, autoajuda, Ed. Urà, 2007), que sense jugar al Euromillón li tocaran els més de 200 milions de €. És el nostre any, el nostre lustre, el nostre semestre. El gran moment valencià. Quin miratge!
Fins i tot el president Ximo Puig es va atrevir a dir en el seu discurs institucional en el Palau que la Comunitat Valenciana viu el moment més esperançador de la seua història recent. I per descomptat, aqueix moment no té a veure amb el fet que al novembre els comptes corrents que tenim quasi tots en Bankia passaran a dependre de la Caixa. Però que ningú ni res enterbolisca el moment valencià.
Els uns i els altres ens prometen que en el pròxim futur seran realitats somnis ja convertits en quimeres. Mazón continua parlant d’aigua com si no existira el canvi climàtic i Compromis segueix sense valorar que a la fi i fet i fet Joan Baldoví està tan sols a Madrid com Tomás Guitarte, de Terol Existeix. Per a aqueix viatge fan falta tantes demostracions nacionalistes? Aqueix és el resultat de tanta exhibició de greuges?
Democràcia de paper
Però és que la deriva política valenciana ha portat a les frases buides sense major contingut que emocionar al personal. El finançament autonòmic tots sabem que serà impossible perquè manen bastos i deutes infinits, que en el cas valencià s’eleven geomètricament per la simple raó d’una mala gestió i no per la falta de finançament.
—-El finançament autonòmic tots sabem que serà impossible perquè manen bastos i deutes infinits”—
Però es continua recorrent a l’eslògan perquè cobreix ambicions. Com això que ha arribat l’hora que Espanya ens done glòries als valencians. Quina Espanya ens ha de donar glòries? Els madrilenys de Moratalaz? Els aragonesos de Calataiud? O seran els bascos que renunciaran al contingent?
Parlen ara que el moment valencià arribarà amb la descentralització institucional, que és el mateix que quan nomenen a un ministre valencià i ja creiem que demà mateix eixirà en el BOE que la paella serà plat obligat en totes les taules espanyoles. Paella amb garrofó, per descomptat.
—-Quin Espanya ens ha de donar glòries? Els madrilenys de Moratalaz? Els aragonesos de Calataiud? O seran els bascos que renunciaran al contingent?”—-
Però és tan fàcil generar emocions que cada any ens venen la mateixa moto. Una moto finalment barroca per no dir tronada, com l’invent d’À Punt muntant un enregistrament de Mi tierra amb Samantha, aprofitant la veu de Nino Bravo. No tenim remei.
Puig fa cinc anys ja va dir que calia demanar les competències dels trens de Rodalia, fins que algú li va explicar que això de la Rodalia no són els vagons, que són les vies i les estacions. I que transferir això és un impossible mentre no hi haja infraestructures alternatives, com està ocorrent a Catalunya. Els endarreriments des de fa anys en les línies de Rodalies a València són producte de la insuficiència de les vies i estacions actuals, no dels trens ni de la gestió de Madrid. I així estem des de fa dècades, sense que els ministres valencians facen alguna cosa. Frases buides.
És com el Joc del Calamar, la sèrie de moda que en Neflix que explica com la democràcia és finalment un instrument injust per interés dels actors que la gestionen. Una democràcia de paper.
Però ix molt barat el recurs a exagerar el moment polític com l’arribada de l’esperança. Presentisme pur, sense tindre clar quines són les demandes reals i futures de la societat valenciana. Algú del Consell ha tirat una mirada a com afectarà les nostres exportacions agrícoles i el turisme anglés el pacte entre el Marroc i el Regne Unit?
—-Algú del Consell ha tirat una mirada a com afectarà les nostres exportacions agrícoles i el turisme anglés el pacte entre el Marroc i el Regne Unit?—-
Enfront de l’exageració d’aquest moment valencià cal saber valorar des dels embossos en les processons cíviques en les carreteres durant el 9 d’octubre fins al que està passant en les eleccions d’altres països europeus.
La gent està votant seguretat, siga la que promet la nova socialdemocràcia alemanya, els purs gestors que guanyen municipis a Itàlia o l’ascens de l’extrema dreta a França. Seguretat i bona gestió dels recursos disponibles enfront de les pures emocions. Per això les enquestes s’enquisten i com a molt repeteixen el que ja hi ha. Perquè més val dolent conegut que bo per suposar.
