Per tradició, el Vila-real sol ser un adversari complex. Equip Champions, accepta de bon grat la pressió en defensa perquè té futbolistes precisos per a eixir a un o dos tocs. Emery va blindar el centre del camp amb tres migcampistes, va confiar en els seus homes de banda, Yeremi i Danjuma, i amb aqueixa recepta es va imposar d’inici. Va ser superior al Madrid en la medul·lar, molt estirat per culpa de les possessions grogues. L’escenari menys convenient per a Modric en la seua volta a l’onze. La millor opció del primer terç de partit va córrer per compte de l’holandés Danjuma, que va abusar de Valverde com a fals lateral. Va buscar el buit entre l’uruguaià i Militao, es va anar en diagonal i va creuar una fuetada que va traure Courtois amb el seu miracle de cada partit.
Amb el partit equilibrat, Gil Manzano va demostrar que no entén de colors. El mateix t’encabrita al Wanda que t’encén una setmana després al Bernabéu. El detonant va ser una bugada vertical de Nacho des del lateral esquerrà. Va entrar pel corredor interior, va eixir trastabillado del primer faig fallida i va caure en l’àrea després de xocar amb Albiol. Va semblar falta, especialment la primera, però l’extremeny va dir que nanai. Va insistir que ho havia vist claríssim perquè estava a dos metres de l’acció i va exigir que es traguera ràpid, ignorant al VAR. Doncs val. Res a retraure-li en la groga a Vinicius a continuació, que li va enviar a passeig per xiular una falta. Correcte. Si li protesten amb escarafalls, targeta. Com a Joao Félix. No va prolongar ni un segon de primer acte, i es va anar al vestuari recollint una sonora brega del respectable.
Urgien solucions en el bàndol del líder. Si ja és estrany perdre el domini en el seu estadi (més del 70% de possessió per al Vila-real en el primer temps), tampoc s’havien generat oportunitats en l’àrea de Rulli. Des del punt de vista individual, ningú va estar especialment desencertat amb la pilota. Ni Rodrygo, ni Vinicius, ni Asensio, la línia després de Benzema. Però des del punt de vista tàctic, no va haver-hi color. Prova interessant. Camavinga al verd. L’impacte del francés va ser immediat. Asensio es va escorar a la dreta i el Madrid va ser més compacte. Ni tan sols es va anar a pressionar quan Rulli va citar als blancs amb la pilota als seus peus. Va tindre Militao el gol en cabotejar una falta ben botada per Asensio, però més clares van ser les opcions grogues. Foyth, enorme, va deslligar una contra des de la dreta que va col·locar a Danjuma només enfront de Courtois, de nou eficaç. Es va precipitar l’holandés en rematar. Poc després, el centre de nou de Foyth a l’àrea xicoteta no va trobar per mil·límetres a Danjuma i Pau Torres. Alta tensió.
Després de calfar des del descans, Hazard va entrar en l’últim quart d’hora per a l’assalt final. El belga va entrar elèctric, i va augmentar la sensació de domini blanc. Emery va respondre rellevant les seues bandes i va equilibrar de nou la partida. També va entrar Isco per un esgotat Asensio, i el malagueny va poder ser decisiu de la forma més inesperada. Es va despenjar per l’àrea, va recollir un centre i va cabotejar amb verí. Rulli va evitar el gol. També va poder resoldre Rubén Peña en una pilota llarga que va corregir Nacho, atentíssim. No va haver-hi molta prolongació, alguna cosa que van agrair els protagonistes, especialment els titulars de l’un i l’altre, exhaustos després d’un partit molt exigent. A vegades un empat sense gols no és tan avorrit.
