La Gloriosa Ensenya de l’Oriol és tota una empremta de la importància històrica que la ciutat d’Oriola va tindre en segles anteriors, quan era la segona ciutat del Regne de València i capital d’una vasta demarcació territorial que comprenia les actuals províncies de Múrcia i Alacant.
La Reconquesta
Amb un interval de cinc anys es produïx la reconquesta de València (1238) i d’Oriola (1243). València és conquistada per Jaume I, mentre que Oriola és annexada a Castella per mitjà del Tractat d’Alcaraz, per l’infant Alfons, fill de Ferran III de Castella, conservant la majoria musulmana la seua autonomia i cultura pròpies davall protectorat castellà.
La primera intervenció de València a Oriola es produïx amb motiu de la revolta mudèjar d’entre el 1264 i 1265, i és llavors quan es produeix l’autèntica conquista. Trencat el pacte d’Alcaraz intervé Jaume I per a recuperar este territori i ajudar així el seu gendre, el ja rei Alfons X el Savi. Amb este motiu roman a Oriola el rei Jaume durant el Nadal de l’any 1264, on instal·la el seu quarter general, fins que sotmesa la zona es retira als seus dominis.
Amb la conquista de Jaume II d’Aragó, el 1296, és quan Oriola adquireix el seu autèntic valor de lloc de frontera entre el Regne de València i el de Castella. Des de 1296 a 1304 el Regne de Múrcia forma part de la Corona d’Aragó. Amb la Sentència Arbitral de Torrellas de 1304, aquesta incorporació passatgera per a Múrcia, es convertix en definitiva per a Oriola.
Jaume II crea una Procuració General d’Enllà Xixona que el 1366 seria transformada, per Pere IV, en Governació General, independent de la ja existent per al Regne de València. D’esta forma, la ciutat adquiria la capitalitat politicoadministrativa d’un ampli territori que arribava fins al riu Xixona.
Durant tota l’època medieval els majors desitjos d’Oriola se centren a aconseguir la independència eclesiàstica de la diòcesi de Cartagena, el que influïx que Alfons el Magnànim li done el rang de ciutat el 1437, si bé no aconseguiria el bisbat propi fins a 1564 gràcies a la intervenció de l’oriolà Ferran de Lloaces i Peres, arquebisbe de Tarragona i posteriorment de València, que presidia el braç eclesiàstic en les Corts de Montsó.
Després de l’anteriorment mencionada brevíssima etapa castellana, Oriola s’integra per complet en el Regne de València, adquirint tots els seus usos, costums, llengua, escut i la resta de signes diferenciadors enfront del regne rival de Múrcia.
Tradició històrica
El 1400 Oriola comença a celebrar dues festes que de forma especial es commemoren en la ciutat: El Corpus i la Reconquista. En ambdues s’aprecien característiques mimètiques de la capital valenciana, com els gegants i nans, la tarasca, focs i morterets, danses i l’especial protagonisme de l’estendard de la ciutat.
Centrant-nos en la festa de la Reconquista, el 17 de juliol, tenim constància que des de 1400 es trau la senyera, ensenya, pendó o estendard —perquè amb totes estes denominacions es coneix— que era portada en un principi pel Justícia i, en quedar abolit este càrrec per la supressió dels furs, s’encomana al síndic.
Des de l’origen de la festa es realitza un pregó o crida anunciant la celebració, i gràcies a un informe realitzat en 1577 sabem quins actes es realitzaven:
«Lluminàries en el castell, campanars de les esglésies i en la Sala de la dita ciutat, i que en el dita castell es disparen alguns tirs d’artilleria la vespra de la festa al migdia, al mateix temps que s’alçarà l’Estendard de la ciutat, i el dia de la festa al mateix temps que la processó isca i torne a l’església de Santa Justa, i el mateix dia en la vesprada al mateix temps que es portarà l’Estendard, i que en els dits campanars i Sala, la vespra de la festa a la nit es tiren coets, sonant les campanes i els ministrils en els campanars de la catedral, i les trompetes en la Sala amb els lligava’ls de coure»
Hi ha constància documental de què en 1609 se compra cinta per a baixar i pujar el pendó pel balcó, igual que es fa amb la senyera en l’ajuntament de València, evitant d’esta forma la seua inclinació.
També a semblança de la Senyera, que té com a cimera el «Rat Penat», l’ensenya oriolana ens consta que està rematada almenys des de 1602 per un oriol de plata daurada. I des de 1605 tenim notícies de l’existència de cordons de seda amb flocs (borles) per a ser portats per representants municipals.
En definitiva podem concloure que hi ha essencials mimetismes entre les celebracions cíviques de la Reconquista realitzades per les ciutats de València i Oriola, que són lògica conseqüència d’un multisecular passat comú.
L’Oriol.
L’Oriol o Herodio es tracta d’un ocell coronat amb corona real, amb ales a mitjà desplegar que s’ha relacionat per recents estudis amb la oropéndola. Tradicionalment se’l relacionava amb un ocell mític o amb un Ocell Fènix.
Té unes dimensions de 40 x 27 x 18 centímetres. Apareix amb la pota esquerra posada sobre un tronc, mentre que amb la dreta empunya l’espasa fent honor al lema “Semper ensis vester prevaluit” (Sempre va prevaldre la vostra espasa), lema concedit a la ciutat pel Privilegi Real del Morabatin, pel rei Pere el Cerimoniós, en honor a la defensa que va fer la ciutat d’Oriola a les tropes castellanes i resistir heroicament les seues més de quatre setges durant anys.
L’Oriol és una delicada obra de plata sobredorada, llaurada i cisellada realitzada per l’orfebre oriolà Miguel Ruvira l’any 1732 per a substituir l’anterior oriol de fusta tallada i orada, que al seu torn substituïa un anterior que va ser raptat pel Cardenal Luis de Belluga (Virrei de València) quan la ciutat va capitular en favor de Felip V i del qual es desconeix el seu parador.
L’Oriol actualment està restaurat.
