Bennett, que va prendre possessió del càrrec fa menys d’un mes, va viatjar per trobar-se amb Abdullah el dimarts passat, un dia després de parlar amb el president egipci Abdel Fattah El-Sissi.
L’Oficina del primer ministre va rebutjar fer comentaris sobre els informes de les converses, portades per primera vegada per Walla News, però un funcionari israelià va confirmar la reunió a Associated Press.
La notícia de la reunió va arribar hores després que el ministre d’Exteriors, Yair Lapid, es reunís amb el seu homòleg jordà, Ayman Safadi, al costat jordà de la travessia del pont Allenby. Els dos van anunciar un acord perquè Israel subministrés a Jordània 50 milions de metres cúbics d’aigua mentre lluita contra una severa sequera.
Segons Walla News, la reunió de la setmana passada va ser en gran part positiva i Bennett va informar Abdullah de la decisió d’Israel d’augmentar les exportacions d’aigua a Jordània.
La reunió va ser la primera vegada que Abdullah es va reunir amb un primer ministre israelià des que va rebre Benjamin Netanyahu el 2018. Esta reunió també es va celebrar en secret i només es va anunciar després del fet.
Al febrer, el ministre de Defensa, Benny Gantz, es va reunir secretament amb Abdullah a Jordània. Segons els informes, Abdullah s’havia negat a reunir-se amb Netanyahu, a qui li desagradava molt.
Els informes de mitjans hebreus dijous al vespre van indicar que els funcionaris jordans no estaven satisfets amb el fet que la reunió es filtrés, ja que les parts havien acordat que no es publicitaria.
Una font del govern va dir a Channel 12 News que la notícia “feia vergonya al rei i que afectarà definitivament els llaços entre les nacions, després que aparentment es convertís una nova pàgina”.
Després de difondre’s la notícia de la reunió, l’oficina de Bennett es va posar en contacte amb els jordans i els va dir que no era el responsable de la filtració, segons informen les notícies israelianes de Kan.
Un portaveu de l’ambaixada de Jordània als Estats Units va rebutjar la sol·licitud de comentaris sobre l’assumpte.
Segons els informes, el primer ministre israelià, que es va veure obligat a cancel·lar el seu viatge a Abu Dhabi, va intentar tancar l’espai aeri israelià als vols jordans.
Abdullah té previst reunir-se amb el president dels Estats Units, Joe Biden, a la Casa Blanca el 19 de juliol. Segons la secretària de premsa de la Casa Blanca, Jen Psaki, els dos debatran sobre “el paper de lideratge de Jordània en la promoció de la pau i l’estabilitat a la regió”.
ANÀLISI DE LA NOTÍCIA PEL DR. DORON MATZA
Relacions Israel-Jordània: possibilitats i riscos pel doctor Doron Matza.
[Es tracta d’una versió editada d’un article que va aparèixer en hebreu a Makor Rishon el 13 de juliol de 2021. El doctor Doron Matza, ha ocupat càrrecs alts en el sistema d’intel·ligència israelià.]
Un desglaç israelià-jordà finalment pren forma després d’anys de tenses relacions. En el que se suposava que seria una visita secreta, el primer ministre israelià Naftali Bennett es va reunir amb el rei de Jordània Abdullah II a Amman i el ministre d’assumptes exterior Yair Lapid es va reunir amb el seu homòleg jordà. Segons els informes, Bennett i el rei van acordar que Israel transferiria milions de metres cúbics d’aigua del mar de Galilea. Estos acords, en els quals Israel és el que dóna i Jordània el que rep, no són, però, la història principal. Fins i tot si Israel obté un cert benefici diplomàtic a partir dels acords, podrien apuntar a una preocupant tendència en l’estratègia d’Israel cap a l’Orient Mitjà.
Les relacions especials de llarga data entre Jordània i Israel han experimentat nombrosos canvis, però, al llarg del temps, han estat sempre modelades per la qüestió palestina. Però més enllà de l’esforç bàsic israelià-jordà per contenir el moviment nacional palestí, i particularment l’OLP i els seus partidaris, els interessos dels dos estats no sempre s’han superposat.
Des del 1988, quan Jordània —més de la meitat de la població palestina— va declarar la seua desvinculació de Cisjordània per evitar qualsevol possibilitat que la idea nacional palestina arribés a bon port a costa de Jordània, el Regne haiximita ha cultivat una estratègia de promoure la solució de dos estats (Israel i un estat palestí). La suposició és que complir les aspiracions del moviment palestí a Cisjordània (i Gaza) impediria que les influències palestines es filtressin a Jordània i soscavaren la seua estabilitat interna. Per tant, no és d’estranyar que els Acords d’Oslo de 1993 entre Israel i l’OLP van permetre la signatura del rei Hussein el 1994 d’un tractat de pau formal amb Israel, després que se li hagués assegurat que, segons l’enfocament de dos estats, el seu regne no formaria part de la solució al problema palestí. Amb este núvol eliminat, les relacions israelià-Jordània van florir als anys noranta a Jordània. També van arribar a un acord sobre cooperació comercial, que implicava principalment les exportacions de Jordània a l’Autoritat Palestina.
Tot i això, la guerra terrorista d’Arafat (eufemitzada com a “Intifada d’Al-Aqsa”) i el col·lapse dels acords d’Oslo van renovar les ànsies estratègiques de Jordània. Durant l’última dècada, amb la centralitat decreixent de la qüestió palestina i el col·lapse total del paradigma dels dos estats, estes pors s’han intensificat. Jordània s’ha trobat en una postura defensiva, preocupat pel fet que estes tendències puguen desgastar el “mur de ferro” demogràfic, polític i físic entre Cisjordània i el regne.
El fet que els governs de dretes —identificats històricament amb la tesi de convertir Jordània en la «pàtria alternativa» palestina – dominessen a Israel només va intensificar les pors d’Amman. A això es va afegir l ‘”Acord del segle” del president Donald Trump, que implicava una renúncia a la idea dels dos estats a favor d’arranjaments econòmic-funcionals entre Israel i els palestins. Des del punt de vista de Jordània, aquest desenvolupament va indicar que la seua situació estratègica estava disminuint.
Per a Israel, però, va sorgir una nova realitat que era la inversa de les aprehensions de Jordània. El declivi de la “qüestió palestina”, al costat dels canvis a l’Orient Mitjà que van seguir el trastorn de l’anomenada “primavera àrab”, va permetre a Israel desplaçar la seua mirada de les relacions amb els seus veïns immediats als estats rics i avançats del Golf Pèrsic.
Com a potència energètica, tecnològica i econòmica, Israel va ser capaç de col·laborar àmpliament amb estos països, sobretot en el camp de la seguretat, atès el seu interès comú per contenir l’Iran. Este va ser el rerefons de la signatura dels acords d’Abraham, que es basaven en un paradigma utilitari econòmic que substituïa el paradigma d’identitat nacional que fonamentava el procés diplomàtic amb els palestins, un paradigma amb el qual s’identificava Jordània (juntament amb Egipte).
En l’actualitat, sorgeix una clara tendència a millorar els llaços israelians amb els seus veïns immediats, és a dir, no només Jordània, sinó també Egipte, que, en el context de la guerra de Gaza al maig, va tornar a prendre el paper de mediador entre Israel i Hamas. Mentrestant, hi ha un cert debilitament de l’eix dels acords d’Abraham, ja que l’administració de Biden continua lluitant per un nou acord nuclear amb l’Iran, obligant els estats del Golf a buscar camins de diàleg amb el depredador veïnal per sobreviure.
L’escalfament dels llaços d’Israel amb els seus veïns és sens dubte un desenvolupament important. Sembla, però, presagiar una possible aturada de les tendències positives de l’última dècada en les relacions israelianes a l’Orient Mitjà, en particular la normalització àrab-israeliana, a favor d’un enfocament renovat en el que es definia fins no fa molt temps – sense justificació – com a cor del conflicte a la regió, és a dir, “el problema palestí”. Des d’aquest punt de vista, Jordània podria ser el factor que fa tornar Israel a l’antic, familiar i inexistent camí del “procés de pau”.
