27/07/2021
A simple vista resulta contradictori que tracten de fer-se amb el poder aquells que el gaudeixen, els que sempre s’han aprofitat de les regalies que ofereix el seu estatus en el marc social en el qual operen. És ben cert que este poder és un poder derivat de qui en últim terme estableix les regles de joc, que no és un altre que l’oligarca camuflat, ciutadà apàtrida que controla i gestiona els recursos econòmics mundials en les societats liberal-conservadores.
En l’Estat espanyol, este col·lectiu trepador (com tan bé descriu el fi analista Germán Gorráiz) està format per les cúpules financer-empresarials (moltes d’elles creades a partir de la privatització del bé públic) i l’espessa xarxa de polítics, jutges, militars, jerarquia eclesiàstica i mitjans de comunicació.
Són els hereus del franquisme pur i dur, que compten amb la col·laboració per passivitat d’institucions com la Comissió Europea, el Fons Monetari Internacional i el Banc Central Europeu.
A l’interior han creat un potent lobby format pel Tribunal Suprem, l’Audiència Nacional (un tribunal d’excepció, que no hauria de tindre lloc en una societat democràtica), el Tribunal Constitucional i l’anomenat Tribunal de Comptes (que actua al marge del sistema judicial i té un perfil polític d’impossible justificació). En termes documentals, tots ells es nodreixen dels serveis d’informació de la Guàrdia Civil, una força armada que hauria d’estar al marge dels conflictes de la vida civil.
En aquest estrany caldo de cultiu han sorgit figures mediàtiques, gents diverses ocupant llocs que en altres països defensen professionalment la seua privacitat i que ací fan declaracions sense la menor cautela. Els jutges Marchena, Lesmes, Llarena, Lamela, i els fiscals Zaragoza, Cadena i Madrigal serien un bon exemple. Son les forces de la llei (de la seua llei), que els anglosaxons descriuen com lawforce.
Cap a on ens condueix tot això? No precisament cap a una societat oberta i responsable, on el liberalisme siga una doctrina política d’ampli abast (i no una etiqueta en boca d’un grapat de polítics ignorants com Inés Arrimadas), cap a una societat de serfs atemorits, cap a la liquidació de l’escàs esperit crític que ens queda, cap a la barbàrie.
I en esta volta arrere (on probablement sempre han estat els trepadores) no hi ha distància ideològica entre la dreta retrògrada i la falsa esquerra. Es disputen les poltrones, però tots treballen amb afany per a centralitzar el poder, empresonar als dissidents, expropiar els béns dels ciutadans, maltractar el medi natural i militaritzar la vida quotidiana (és per això que la pandèmia és per a ells una oportunitat i no una amenaça).
Els missatges de tiris i troians han deixat de ser cridaners pel seu caràcter repetitiu, fins i tot recordant la seua irracionalitat. Com quan Pablo Casado critica a Sánchez la seua aliança amb “Bildu, els comunistes i els independentistes”, en una mescla explosiva que pretén cosificar “el Mal”. O quan Sánchez parla de recuperar la concòrdia i el retrobament entre els catalans i oblidar el procés, que ha deixat –segons ell– “un triste balance de dolor, pobreza y estancamiento”. O quan Díaz Ayuso acusa a Sánchez de negociar amb “el lobo hambriento del independentismo”. O quan l’actual ministra de Política Territorial Isabel Rodríguez declara que “el independentismo debería haber aprendido la lección “.
O són uns ignorants o són uns cínics. No sé si Casado sap que ETA va deposar les seues armes fa molt temps i Bildu és un partit tan legal com el PP, acceptant que aquest últim ho siga. Tampoc ha de saber que el partit comunista va signar la seua acta de defunció el dia que Santiago Carrillo va signar els pactes de la Moncloa, i que Podem té tant de comunista com Casado de físic teòric. I sobre l’independentisme català el seu error d’apreciació és majúscul. En este independentisme naveguen molts corrents, des del conservadorisme històric als anticapitalistes. És un moviment transversal, estúpid! (que podria dir Clinton).
Pedro Sánchez tampoc s’ha assabentat que el problema català no és entre catalans sinó entre l’independentisme i els successius governs de l’Estat, que mai han acceptat la realització d’un referèndum en el qual lliurement poguera expressar-se la voluntat del poble català. I que els que a Catalunya s’oposen a aqueix corrent són espanyols que viuen a Catalunya i han optat per esta condició, condició que també tindria el seu espai en el referèndum proposat. Finalment –i això és el que més li dol– tampoc és conscient que el procés (amb tots els seus alts i baixos) ha sigut i continuarà sent el projecte més il·lusionant que els catalans han tingut des de fa cent anys (quan en 1907 es va produir el triomf de Solidaritat Catalana en les eleccions). El que han dit i puguen continuar dient la twitera Díaz Ayuso i la exalcaldesa de Puertollano i hui ministra Isabel Rodríguez no és més que el ressò d’un guió prestat. No poden ocultar la seua condició de teloneres fracassades.
Friedrich Nietzsche ja ens va posar en alerta contra la suposada racionalitat de l’home. En “L’ocàs dels ídols” afirma: “La cultura occidental està viciada des del seu origen. El seu error, el més pertinaç i perillós de tots, consisteix a instaurar la racionalitat coste el que coste”. Imaginem que aquests personatges lligen poc, però potser la lectura de Nietzsche els ajudaria a reconciliar-se mínimament amb la raó.
El sainet d’Arniches està servit. Els actors principals continuaran soltant els seus bravatas entre acudit i acudit. La casta de l’Estat sempre es mantindrà disposada a l’assalt al poder. Les masses espanyoles (amorfes, acrítiques, fàcilment manipulables) continuaran aplaudint-los. I és que a vegades oblidem que tenim enfronte a una societat de funcionaris, espècie perillosa en aquestes lides. En la seua obra “L’Estat i la revolució” Lenin denunciava clarament el seu paper:
“Per a mantindre una força pública especial, situada per damunt de la societat, són necessaris impostos i deute públic. Si es disposa de força pública i de la capacitat de recaptar impostos, va escriure Engels, els funcionaris, com a òrgans socials, es troben situats per damunt de la societat. Cal assegurar la seua autoritat mitjançant lleis d’excepció, gràcies a les quals gaudeixen d’una santedat i d’una inviolabilitat particulars. El policia més vil té més autoritat que els membres de la societat en el seu conjunt. El problema radica en la situació privilegiada dels funcionaris, com a òrgans del poder de l’Estat”.
Sembla escrit ex profés per a l’actual circumstància. Els senyors Sánchez, Casado, Marchena, Lesmes, etc. són funcionaris. Les senyores Mariscal de Gant, Díaz Ayuso, Isabel Rodríguez, etc. són funcionàries.
Què podem fer els independentistes catalans davant aquest previsible escenari? El primer i més important: Mantindre les nostres posicions ocupant tants espais col·lectius com puguem. Després, potenciar el consum estratègic cap a productes, marques i empreses que compartisquen el nostre ideari. En paral·lel, fer pedagogia en fòrums, llocs de trobada, conferències i congressos. Posar també els nostres diners sols allí on ens respecten, i ocupar el carrer de manera sàvia i festiva. No defallir. En definitiva i com diu Clara Ponsatí, aconseguir que Catalunya siga ingovernable.
Tornem a Nietzsche i a un dels seus escassos cants a l’esperança: “Aquell que té un perquè per a viure es pot enfrontar a tots els coms”. Aquesta és la principal diferència entre ells i nosaltres. La independència de Catalunya tardarà més o menys, però no té volta arrere, malament que els pese al “ARA”, “La Vanguardia”, TV3, Catalunya Ràdio, “El Periódico” i a la resta de “palmeros” (adulador, pilota, etc.) que cohabiten el nostre espai social.
