Dimarts passat, la plataforma Per un finançament Just es reunia amb la ministra d’Hisenda, María Jesús Montero, per a abordar la reforma d’un sistema que va caducar en 2013 i el funcionament del qual perjudica notablement els valencians, deixant a la Comunitat a la cua d’Espanya pel que fa a finançament per habitant ajustat.
Els membres de l’associació fundada en 2017, entre els quals es troben sindicats com a UGT-PV, CCOO-PV, organitzacions empresarials com la CEV o la majoria de partits de l’arc parlamentari valencià (PSPV, Compromís, Podem, EU i Ciutadans), van assistir perplexos a l’exercici de sinceritat de la ministra, qui va vindre a revelar que el Govern no presentarà enguany, pese haver-lo acordat, la primera proposta del Govern per a la reforma del sistema.
Una postura basada, segons va explicar la mateixa ministra, en l’actual “crispació” en el Congrés, l'”oposició del PP” a negociar i altres qüestions no menys rellevants com el poc acord existent entre les autonomies governades pel PSOE de cara a traçar un model comú. Amb estes excuses, és possible que no hi haja proposta no ja enguany, sinó en tota la legislatura.
Un plantejament que va causar estupor en la delegació valenciana i, fins i tot, sorpresa entre els més càndids. La negativa de Montero, matisada l’endemà en les seues manifestacions públiques després d’una reunió de Pedro Sánchez amb el president andalús, Juan Manuel Moreno Bonilla, va evidenciar que el problema valencià -i d’algunes altres autonomies- no és prioritari ni, possiblement, ho serà en els pròxims mesos, potser anys.
Però, de qui és la culpa?
Malgrat que els actors polítics es recriminen les seues posicions, tirant la vista arrere pocs són els que no han tingut una part de culpa en esta crònica de l’infrafinançament valencià.
El PSOE, ara en el poder, és el responsable d’haver dissenyat en 2009, amb Rodríguez Zapatero al comandament -aliat llavors amb ERC- l’actual sistema vigent. Un model que, a priori, no havia de ser tan negatiu per a la Comunitat Valenciana -de fet va tindre el suport dels diputats valencians en el Congrés en considerar que era millor que l’anterior, aprovat per José María Aznar-, però que finalment es va convertir en un parany per a les arques de la Generalitat. El PP trau pit perquè en aquell moment es va abstindre en el Consell de Política Fiscal i Financera i va votar en contra en el Congrés, si bé Mariano Rajoy va governar entre 2011 i 2018 sense que tampoc abordara la reforma del sistema caducat en 2013, precisament durant el seu mandat.
Precisament ací és on els socialistes posen l’accent. Va ser el president popular qui no va afrontar la qüestió quan disposava fins i tot d’una majoria absoluta en el Càmera Baixa. És cert que va fer un avanç important: va ser al gener de 2017, en una Conferència de Presidents en la qual el tema estrela va ser justament la reforma del sistema anunciat per Rajoy i que començaria amb uns treballs tècnics que es van succeir durant els següents mesos amb una conclusió clara per part dels experts.
Segons el consens dels tècnics, el Govern havia de fer més gran el ‘pastís’ -almenys 13.000 milions d’euros i fins a 16.000 milions, segons alguns càlculs- per a no causar conflictes entre les Comunitats Autònomes i, de fet, totes elles van presentar els corresponents documents justificant les seues posicions, a l’espera d’una proposta del Govern que mai va arribar.
La suficiència, precisament, és un dels problemes de la reforma. Les CCAA prefereixen augmentar els fons del repartiment -el que aniria en detriment dels diners disponibles per a l’Administració General de l’Estat-, atés que cap regió vol percebre menys del que disposa ara perquè unes altres milloren la seua situació. Per tant, la solució més acceptada és la d’aportar un plus que rebrien en major proporció les CCAA pitjor finançades, la qual cosa acostaria a totes a la mitjana. És a dir, que ningú rebria menys però les autonomies perjudicades -Comunitat Valenciana, Múrcia, Andalusia i Castella-la Manxa, principalment- percebrien una mica més per a aproximar-se a la resta.
No obstant això, aquest anunci de Rajoy i els posteriors treballs tècnics sobre el finançament van quedar inutilitzats amb l’avanç del procés sobiranista a Catalunya, especialment amb el referèndum sobre la independència de l’1 d’octubre d’aqueix mateix 2017. El PP va passar la reforma del sistema a un segon pla davant l’empenyiment del debat català, que molts consideraven en el seu partit positiu estratègicament per al president del Govern: la seua posició ferma contra el moviment li garantia simpaties en un bon nombre d’autonomies a les quals no convenia alterar amb un debat sobre el finançament que podia contribuir a distorsionar el missatge global d’unitat d’Espanya enfront del desafiament sobiranista.
No obstant això, els plans de Rajoy es van trencar al maig de 2018 quan l’Audiència Nacional va condemnar al PP per beneficiar-se de la trama Gürtel. El PSOE de Pedro Sánchez es va llançar a una moció de censura que, per primera vegada en democràcia, va prosperar i va conduir al socialista directament a la Moncloa. Ara bé, durant aquest procés Sánchez ja va admetre públicament que no anava a reformar el model en esta legislatura, malgrat la insistència del diputat de Compromís, Joan Baldoví, que va donar suport finalment a la moció de censura malgrat no disposar de cap garantia que aquesta condició anara a complir-se.
Un mes després, el parlamentari de la coalició valencianista pronunciava en una sessió de control una frase cèlebre: “Senyor Sánchez, no ens faça un Montoro”, en referència a l’anterior ministre d’Hisenda, qui hi havia gambetejat sense descans per a evitar obrir aquest meló. La resposta del president del Govern va ser clara: “Cal ser realistes, senyor Baldoví. I per tant, no mentir als ciutadans. Aquest Govern no el farà. Nosaltres millorarem el finançament autonòmic, però la revisió a fons només es podrà realitzar la pròxima legislatura”.
S’entera o no s’entera, senyor Baldoví?
Una pilota llunyana, llançada a córner, que va deixar a Compromís sense la possibilitat d’articular un discurs reivindicatiu de força, atés que havien donat el suport a un president del Govern que ja els havia advertit que no podria reforma el model amb la feblesa parlamentària vigent, fruit d’una moció de censura amb diverses forces que, en alguns casos, podien retirar-li el suport en qualsevol moment.
Amb este escenari es va arribar a les eleccions generals de 2019. Primer es va acudir a les urnes el 28 d’abril, cita en la que el PSOE va ser la força més votada però no va poder -o no va voler- aconseguir acords amb altres formacions. En aquest cas, una reunió expressa a principis d’agost de Sánchez amb Mónica Oltra, Joan Baldoví i en la qual van participar també Ximo Puig i José Luis Ábalos, va garantir el suport de la coalició valencianista a la seua investidura a canvi d’escometre la reforma del sistema de finançament.
Qui és el que veritablement s’està rient i fotent-se de la resta?
Una trobada que, no obstant això, va quedar en foc d’artifici després de la impossibilitat del líder socialista d’aconseguir una majoria -al seu gust- en el Congrés per a ser president, la qual cosa va abocar al país a unes noves eleccions.
La cita va tindre lloc el 10 de novembre i la conseqüència principal va ser l’auge de Vox i que Ciutadans restés en fora de joc, per la qual cosa Sánchez va resoldre a correcuita la seua investidura amb el no desitjat -fins llavors- acord amb Pablo Iglesias.
En aquest procés, aconseguia també un ràpid pacte amb Compromís que, generosament, va donar un termini de huit mesos al nou govern per a presentar un primer document amb una proposta per a la reforma del finançament. Un marge potser excessiu per a una qüestió que tots els actors coneixen àmpliament i que requereix d’una voluntat política més que tècnica.
En qualsevol cas, a penes un parell de mesos després d’aquest acord va entrar en escena la pandèmia, per la qual cosa totes aquestes qüestions van passar a un lògic segon pla. No obstant això, un any després i encaminats aparentment a la nova normalitat, el problema va tornar a posar-se sobre la taula. Primer Puig, que en una visita a Montoro al març va eixir amb el compromís que el ministeri presentaria la seua proposta “en els pròxims mesos”.
Per part seua, Baldoví va presentar a l’abril en el Congrés una moció per a recuperar el debat: una iniciativa que es va saldar amb l’esmena transaccional per part del PSOE i Unides Podem que incloïa instar al Govern a presentar una proposta de la reforma abans que acabara enguany. És a dir, altres huit mesos de termini per a la ministra d’Hisenda, María Jesús Montero.
Una maniobra, possiblement ingènua, que dos mesos després ha quedat en evidència davant el bany de realitat expressat per la ministra davant la plataforma Per un Finançament Just. El PSOE, insisteix que no aborda la reforma perquè el PP la bloquejarà en el Congrés; els populars, atés que ara no governen i el problema és de Pedro Sánchez, semblen més disposats que mai a afrontar aquest debat, tal com van evidenciar Alberto Núñez Feijóo i Moreno Bonilla el dijous en el Cercle d’Economia. De fet, el nou líder dels populars valencians, Carlos Mazón, fins i tot va estar a la foto del dimarts enfront del Congrés i se sumarà a la citada plataforma reivindicativa de la qual es va desmarcar Isabel Bonig en el seu moment.
Mentrestant, com a actors més secundaris, apareixen Unides Podem, a favor de la reforma però també amb la prudència que marquen els seus ‘germans majors’ en el Govern d’Espanya; Ciutadans, que reivindica la millora del finançament valencià encara que amb un convenciment relatiu propi del seu arrelat centralisme, i Vox, que directament s’oposa a aquesta reivindicació en considerar que perjudica la unitat nacional i evidència, tal com ha recalcat el seu portaveu en Les Corts, Ana Vega, el “fracàs” de l’Estat de les Autonomies.
