Porte mitja vida en el Bloc. Mitja? Potser és més. Millor no pensar-ho massa. Arriba nou congrés, de refundació, s’anuncia, i si algú em pregunta què espere, només puc dir que molt poc. Crec sincerament que la direcció actual no tenia moltes coses que dir i per a animar-ho mediàticament, ha hagut d’introduir el canvi de nom. Per als que no som nous en el Bloc, no deixa de cridar l’atenció que el nucli d’aquells que es van oposar a la conformació de Compromís vulguen ara, denominar-se Més-Compromís. Serà per allò del furor del convers.
Al meu entendre, no era necessari una actualització del nom, perquè una de les coses més importants d’un partit és la trajectòria, el seu recorregut històric, el patrimoni ideològic/polític, amb tots els seus referents personals i les seues contradiccions, des de Paco Burguera, J.LL. Blasco, J.L. Barceló, Vicent Franch, Ernest Garcia, Doro Balaguer fins Pere Mayor, Pepa Chesa i Mª Gracia Moles. En canvi, la ponència política arrasa amb tot això, fa creu i ratlla.
Perquè la memòria històrica contribuïsca a construir un partit millor, convé recordar avui que en els anys 2005-2006, el grup capitanejat per Àgueda Micó, Vicent Marzà i Maria Josep Amigó van crear Bloc Tu Pots, amb l’objectiu d’impedir la construcció de Compromís. Llegir el seu manifest fundacional fa enrogir al més pintat . A punt van estar en diverses ocasions de fer descarrilar el procés, directament desqualificaven a Iniciativa. Igualment, quan es va trencar el grup parlamentari de Compromís pel PV, en 2007, aquest grup advocava per canviar el nom, perquè associaven el de Compromís a conflicte. Ara volen ser més papistes que el Papa i, permeten-me, jo desconfie.
Els que vam concebre Compromís teníem clar que era necessari crear un plataforma electoral àmplia que, sobre la base del valencianisme estructurat a les comarques i en els lideratges locals, fora capaç d’obrir-se al nou espai que estava emergint a les grans ciutats i que podia liderar Mónica Oltra amb el seu discurs anticorrupció i en favor de les persones. Així organitzarem el primer acte Jo També soc Mónica. Va ser un acte de generositat política, d’un partit que no era el seu però reconeixia el seu talent polític; de la mateixa manera Pere i jo li vam demanar a Ferrant Torrent que entrevistara a Mònica, amb el llibre Caminaràs entre elefants, per a augmentar la seua projecció, mentrestant, Micó i Marzà es dedicaven a boicotejar. Pot sonar dur, però la història és la que és i algú ha d’exposar-la per si existeix la temptació de l’oblit.
El mateix va succeir a València. En 2009, Pere Mayor es va reunir amb Joan Ribó per a sondejar la seua disposició a liderar la candidatura de 2011. Setmanes després, Salvador Giménez i jo ens entrevistarem amb Ribó i la seua actual cap de gabinet per a oferir-li que encapçalara la candidatura a les eleccions locals de 2011, cosa que va acceptar. L’oferta s’havia de ratificar en assemblea local del Bloc-València. L’oposició interna per a cedir a Ribó el número ú va ser molt dura i militants com Fran Ferri, Pere Fuset, Carlos Villodres i qui avui es fa dir el seu estratega, Amadeo Mezquida, van eixir de la sala, per evitar votar a Ribó com a cap de llista. Afortunadament va triomfar la nostra proposta. D’haver guanyat la posició del seu estratega, Ribó mai hauria arribat a ser alcalde. Pot semblar curiós, però és com va ser.
Una mica d’història no està malament per a situar la trajectòria dels referents del Bloc. Joan Baldoví, per exemple, és diputat a Madrid perquè Mayor i jo parlarem i vam convèncer a la majoria de conselleres i consellers nacionals a Torrent, havíem d’enviar a Madrid el millor actiu del municipalisme. Aconseguirem guanyar aquella elecció no sense esforç. En canvi, Micó i Marzà van optar per un altre candidat. Certament, si repassem el passat, en totes les decisions claus, Micó i Marzà sempre van estar en el lloc equivocat. Que Baldoví hui recolze la candidatura oficial és com a mínim poc edificant.
L’èxit electoral de 2015 pot conduir a oblidar algunes coses i potser és el moment de tenir-les en compte. Per exemple, l’esforç ingent realitzat durant el mandat 2011-2015 a València, on es va aconseguir que Ribó, amb només dos regidors més, fora la figura de més prestigi polític a la fi de 2014.
No obstant això, orgànicament, Enric Morera, amb l’objectiu de guanyar el congrés de 2015 per més del 80 %, va cometre l’error d’entregar el poder a aquells que havien treballat en contra de Compromís. Aquells que no creien en Compromís es van veure de sobte amb la possibilitat de decidir qui i qui no seria conseller. Així, malgrat que el Consell Nacional del Bloc per unanimitat va triar a una ensenyant-inspectora de gran prestigi en el món educatiu, finalment Oltra va elegir a un desconegut interí, anomenat Vicent Marzà. Aquell dia va començar a morir Compromís, un partit que no celebra congressos i no té òrgans triats democràticament, just el contrari que prediquen per als altres. El C.G. de Compromís, en 6 anys, només s’ha reunit en una ocasió.
No convé caure tampoc en visions catastrofistes. És cert que les polítiques del Botànic han millorat, però des del punt de vista del valencianisme hi ha una profunda decepció. La llei del Pluringüisme és negativa per a la llengua. Ho diuen més de 100 instituts i el principal sindicat de l’ensenyament. La reciprocitat A Punt-TV3, res de res, i això que el President Puig va reprendre la idea de la Commonwealth nostrada, però el sectarisme impedeix que una idea puga desenvolupar-se, justament perquè l’ha proposada l’altra part. Els llegats de Renau i Carles Santos acabaran a Catalunya gràcies a la indolència dels gestors culturals de la Conselleria.
No sé què passarà en 2023, però crec que el Bloc que isca d’aquest congrés voldrà imposar a Marzà com a candidat a la presidència de la Generalitat, i serà un fracàs, l’única manera que el Botànic puga salvar els mobles és si Oltra va de candidata a l’Ajuntament de València. Per a això, prescindiran d’una de les seues màximes divises: no faran primàries, tot el que es va dir fa uns pocs anys s’ho envainaran.
En 2015 transmetíem alegria, avui és tot el contrari. El concepte de cooperativa política que estava en l’origen de Compromís ha desaparegut, la força del municipalisme, apegada al territori, valencianista i democràtica, llaurada durant més de 30 anys, on convergien les classes mitjanes més dinàmiques del país, la direcció actual del Bloc l’ha convertida en una força política subsidiària, al servei d’un xicotet nucli d’Iniciativa que és qui decideix. El Bloc ha desaparegut, lamentablement. Sort a la candidatura de l’alcalde de Bellreguard.
Joan Mansanet
